Curs 2010-2011

 

JOHN STUART MILL

llibertat i utilitarisme.

per Estel Pons.

 

 

 

– Bé, jo vaig a fer el cigarro a fora. Si ve el cambrer demaneu un tallat per mi.

– Espera, t’acompanyo.

 

 

– Això de la llei antitabac és una putada. Als fumadors ens tenen ben marginats: primer sales separades per fumadors i ara ni això, al carrer. És que ens ho acabaran prohibint fins i tot a casa!

– Home, ja tens raó, però en part ho entenc, hi ha gent que li molesta el fum.

– Val, d’acord. Però em sento pressionat. A mi m’agrada fumar, no ho vull deixar i sento com si estigués fent alguna cosa mal feta. Aquí al carrer, hem d’estar fumant a peu dret mentre passa tot de gent que ens mira com si fóssim il·legals… Ara mateix, has vist aquella dona com ens ha mirat?

– Si, a mi també em posa nerviós. Surts per relaxar-te fent el cigarro i la gent et mira com si fessis algú mal fet. Ara fumar no està de moda. I segur que aquella dona ha pensat: “pobra gent, tot i sabent que fumar mata continuen fent-ho, estan enganxats al tabac, hauríem d’ajudar a deixar-ho”.

– Ja veus, últimament hi ha molta gent que em pregunta si ho vull deixar i s’ofereixen a ajudar-me. Jo els dic sempre que no, que pesats. És més, ara encara tinc més ganes de fumar.

– La meva germana, cada cop que em veu, m’ho diu. Ja sé que no és sa, ho posa a les mateixes caixes de tabac, però d’alguna cosa ens hem de morir no? Ja sóc prou grandet per decidir el que faig. Entenc que els molesti que fumi al seu costat i ho prohibeixin perquè els perjudico la seva salut però si vull fumar a casa meva ningú no m’ho pot impedir.

– Només faltaria! Sembla que cada vegada més facin lleis per aconseguir que la societat progressi. Cada cop ens sentim més coaccionats, mancats de llibertat.

– Trobo que hauria de ser al revés. Com més llibertat individual hi hagués més evolucionaria la societat. Vull dir que apareixerien noves idees, varietat de situacions, estils de vida i després la gent triaria el millor, però si només ens quedem amb una i anem prohibint les altres…

– Sembla que vulguis dir que amb l’experiència aprendrem a construir una societat millor però l’ésser humà ensopega més d’un cop amb la mateixa pedra.

– Sí, però entre poc i massa. El nostre Estat no és ni molt liberal ni una dictadura, tenim unes llibertats i uns drets i deures intocables per qualsevol govern que és la Constitució.

– Però això de les llibertats, si són individuals o no és poc clar; la línia que divideix l’àmbit privat i el social és molt borrosa. Som éssers socials, no aïllats, qualsevol decisió o idea que decideixi emprendre pot afectar indirectament altres persones del meu voltant… Ei, mira aquella dona que travessa el pas de zebra, porta burka.

– Ostres sí. Veus, això haurien de prohibir. Amb els fumadors tothom s’atreveix però quan son coses de l’Islam ningú diu res.

– Carai, aquí parlant de la llibertat de les persones envers l’Estat i ara dius que això s’ha de prohibir? Aquesta dona pot vestir com vulgui.

– No, però això afecta les altres persones.

– Per què? Tens por que hi hagi un terrorista sota el vel o què?

– Home, per casa que vagin com vulguin però en llocs públics han de respectar l’altre gent. A més no crec pas que ho hagin decidit elles d’anar vestides així. No ets ningú com a persona, no tens personalitat pròpia, ni rostre,…

– Si el seu home les obliga a anar així i et demanen ajuda si que pots intervenir-hi però si no? Si elles ho accepten, no tens cap dret a posar-t’hi.

– Això és el que argumenten aquests religiosos extremistes que viuen del sistema però també hi ha un límit no? Que aquesta dona vesteixi així afecta a tota la societat.

– Si però això és la teva opinió, hi ha gent que no pensa igual que tu.

– Bueno, és la meva opinió i la de la majoria de la societat.

 

– Per això mateix, la majoria no té cap dret a imposar res a la minoria. Quan la majoria intervé en la conducta purament personal és molt provable que ho faci malament. La bona conducta pot ser dolenta per altres i les dues s’han de respectar, no es pot imposar als altres com si fossis un colonitzador.

– Dit així sona molt malament però també ho post dir disfressat sota el nom de democràcia.

– Què vols dir?

– Democràcia significa amb grec, govern del poble i d’això no en té res. És el govern de la majoria de la gent que va a votar, que no arriba ni molt menys a la meitat de la població en edat de vot. Però tornem al que anàvem, en el deure envers els altres la majoria si que té un paper important. En aquests, l’opinió majoritària del públic normalment és correcta perquè el que fa és jutjar els seus propis interessos, és a dir, com els afectaria la conducta si se’n permetés la pràctica. I en aquest cas del burka, no proporciona bons interessos a la majoria de la societat , per tant, és una conducta dolenta.

– Però vols dir que és correcte aquest salt que m’acabes de fer? Què és per tu el que fa que una acció sigui bona o dolenta?

– Penso que el que tota persona busca és la felicitat, plaer i absència de dolor. Però hi ha dos tipus de plaer: físic i intel·lectual. Aquest últim és molt més important, és més durador i més sà, també és més difícil d’aconseguir perquè requereix un treball previ. Però si domines seràs més lliure i tens la possibilitat d’entendre i escollir entre els dos plaers.

– Però a mi, felicitat em sona massa romàntic i poc creïble i per plaer entenc alguna cosa efímera. Penso que actualment el que ens mou no és res d’això, sinó la tranquil·litat, el benestar. Tothom vol que no el facin fora de la feina, que no es posi malalt, que no entrin a robar…

– Val, doncs ho deixarem en benestar. Penso que la conducta bona és la que permeti aquest benestar al màxim nombre de persones i com més persones desitgin aquesta conducta, més bona serà.

– No home, tornem a estar com abans. Això és subjectiu, el desig de les persones envers algun comportament és totalment modificable, la publicitat viu d’això i a part, no penses que som egoistes per naturalesa? Si tothom mira per la seva banda, qui decidirà basant-se en el benestar comú si contradiu els seus interessos individuals?

– Vols dir que som tan egoistes? Som éssers humans, hem rebut una educació i tenim un cert sentiment d’empatia, per experiència, autoestima, semblança, tenim una sentiment de deure respecte els altres que quan fracassa es converteix en remordiment.

– Però tampoc pots donar cap prova del desig d’aquest benestar comú. És un concepte molt teòric i ideal, per experiència hem vist gent que prefereix el seu propi benestar abans del general. A més ara sembla que t’estiguis contradient: fins ara defensaves la llibertat individual i ara l’obligació del benestar de la majoria. Si haguéssim d’escollir el comportament que més benefici porti a la majoria, llavors hauríem de prohibir el tabac no?

– Però si el meu comportament no perjudica als altres no em poden dir res, que jo fumi a casa meva no perjudica el benestar de la societat.

– Això de la majoria com a criteri de veritat no creus que és injust? La minoria és marginada, una part de la societat no podrà arribar al benestar.

– I tu què proposes?

– Un equilibri entre la majoria i la minoria. Tenir en compte qui té menys perquè no hi hagi tantes desigualtats, establir mínims per garantir un cert benestar per tothom. Intentar d’actuar de manera imparcial.

– Ja saps que això és molt difícil, sempre hi haurà gent que es queixarà per una banda i per l’altra. Quan es toquen els interessos personals tothom crida.

– Si, i ara amb aquesta crisi què? Ens quedarem sense societat del benestar?

– Ai noi, en aquests temps difícils tothom procura per si mateix i preferim una cosa segura abans d’arriscar-nos a aconseguir una altra de millor. Així que vaig a prendre’m el cafè i cap a la feina, sinó encara seré jo el que em quedaré sense benestar.