Per Neus Casamort
2n A Batxillerat
IES Montgrí
Curs 2010-11

8 d’abril de 3015
Ja fa anys que s’ha perfeccionat la intel·ligència artificial, de fet, ara es fan
experiments per recrear la mentalitat i manera de ser d’una persona. Seria com
“reviure” a algú dins d’un cos robotitzat. Sí, ho sé, sona molt ideal. Qui no
voldria reviure a certa persona important? Però no es tracta de fer-ho
egoistament, sinó pel bé de la ciència i del coneixement, que fa segles que s’ha
estancat.
La meva idea és reviure grans pensadors de totes les branques del coneixement
perquè ajudin als actuals a desenvolupar teories. Si van ser capaços de fer-ho a
la seva època, per què no ara?
15 d’abril de 3015
L’experiment avança. Sembla que estem a punt d’aconseguir-ho. Havia pensat
començar per grans filòsofs, per intentar descobrir el motiu pel qual es va
estancar el coneixement. Volia fer-los treballar en grup, ja se sap que “la unió
fa la força” no?
30 d’abril de 3015
Eureka! Hem aconseguit el primer! És el filòsof René Descartes. L’únic problema
és que no calla ni a sota l’aigua. Està molt perdut, temporalment parlant. Per
això, l’hem posat en stand by fins que li trobem un company.
14 de maig de 3015
Ja tenim a David Hume entre nosaltres. També hem recuperat a Descartes i els
hi estem explicant la situació. Sembla que es mostren propensos a col·laborar,
s’han fet amics i tot. Però tenim un petit problema, no es posen d’acord i estan
tota l’estona discutint els seus punts de vista.
Potser seria interessant que, en comptes d’escriure un diari sobre com
evoluciona l’experiment, que de moment ha tingut dos resultats satisfactoris,
escrivís el seu diàleg.

16 de maig de 3015
Diàlegs de Descartes i Hume:
– Abans de començar a discutir, amic Hume, m’agradaria deixar clar la meva
manera de fer judicis sobre la veritat, el meu mètode emprat.
“Fa temps que m’he adonat que sovint rebem informacions contradictòries
sobre un mateix fet o objecte. Conseqüentment, vaig optar per escollir una
posició de dubte envers tot el que m’envoltava i entendre com a cert únicament
allò que puc concebre clarament i distintament, allò que només pot ser pensat
d’aquella manera, per tal d’evitar entendre com a cert un fet que és totalment
fals.”
“Veient la teva expressió, veig que no m’explico prou clarament. Te’n posaré
alguns exemples.”
– Sí, sisplau. Pensa, amic Descartes, que jo tinc un punt de vista diferent al
teu, el qual m’agradaria poder-te explicar més endavant. Tot i així, no
m’agradaria interrompre’t. Sisplau, prossegueix.
– Doncs bé. Com ja he dit, si algun fet o objecte mostra un petit dubte, el
considero fals.
“Els sentits a vegades ens enganyen, ens ensenyen dues qualitats
contradictòries sobre un mateix objecte, i per prudència i per evitar errors, no
em fio d’allò que alguna vegada m’ha enganyat.”
“Si desconfio dels sentits, és il·lògic que sí que confiï en les ciències basades
amb aquests. Així doncs, també dubto de la fiabilitat de les ciències que
depenen de coses compostes, però les que depenen de coses simples, com les
matemàtiques, poden contenir veritats. Tot i així, per evitar els prejudicis que
provenen de la meva antiga visió, imagino un geni maligne que em vol
enganyar i portar per un mal camí.”
– M’agradaria discutir-te aquest punt de vista. Les imatges transmeses pels
sentits, altrament anomenades impressions, són les percepcions més fortes.

“Així doncs, la ment les té més en compte que no pas les idees, que són la
reflexió d’objectes no presents i, per tant, més dèbils. És per aquest motiu que
sentir és més important que pensar, perquè la impressió precedeix la idea. Una
idea sense impressió és del tot irrellevant.”
– Em plau que m’expliquis el teu punt de vista, sempre és bo conèixer la
diversitat d’opinions.
– Clarament. Per això m’agradaria que continuessis amb el teu raonament. És
interessant.
– Vejam. Considero fals tot allò que veig i recordo. Concloc que no tinc sentits
ni cos. Tot i així, si el geni maligne m’intenta enganyar, bé que necessita
algú, un subjecte, jo. Com que la única qualitat que puc atribuir a l’ànima, ja
que he arribat a la conclusió que no tinc cos, és la de pensar, puc veure
clarament que si penso, existeixo.”
“Amb tot això, veig clarament que no sóc res més que una cosa que pensa, és
a dir, res cogitans. No puc imaginar què sóc perquè no seria un coneixement
cert. La imaginació no dóna coneixement, només concebem els cossos
mitjançant el pensament.”
– Voldria fer un petit parèntesis en la teva explicació. Segons m’ha semblat
entendre, l’ànima és el que entens per res cogitans, és el que molts
anomeneu “jo”. En aquest punt la meva opinió difereix a la teva.
“Segons el meu punt de vista, l’ànima no és més que una successió de
percepcions mancades d’identitat. Per exemple calor i fred, amor i odi o
pensaments i sensacions.”
“Com que no tenim cap impressió de substància en si, ja sigui material o
espiritual, no en podem tenir cap idea. Només tenim idees de les seves
qualitats. Llavors, la imaginació associa idees segons semblança, contigüitat
espaciotemporal i causalitat.”

– Accepto el teu punt de vista, però m’ha semblat que, al dir que no existeix
cap idea de substància espiritual, negues a Déu. Així que m’agradaria
aprofitar-ho per explicar-te què en penso jo.
“Hi ha una infinitat d’idees en l’esperit, entre elles la idea d’un ser sobiranament
perfecte. Com a conseqüència d’aquesta perfecció, existeix ja que si no existís,
no seria perfecte.”
“Tot depèn d’ell i ell garanteix que allò que veig clar i distint és cert, ja que és
un ser no enganyador, i ho seguirà sent. Així doncs, Déu és la garantia del
coneixement, inclús d’aquell provinent dels sentits, sempre i quant ho vegi
clarament i distintament.”
– Respecto la teva opinió, però tal com ja he dit abans, com que no tenim cap
impressió de Déu, tampoc en podem tenir cap idea, igual que amb les
substàncies.
– Aquí volia arribar jo. També has negat l’existència de qualsevol substància,
la qual cosa et voldria rebatre.
“Tal com he dit fa un moment, Déu fa real tot allò que veig clarament. Primer
cal destacar la diferència entre imaginació, de la qual tu ja has parlat, i
intel·lecció. L’esperit utilitza el cos per imaginar coses corporals, és a dir, idees
rebudes pels sentits, mentre que la intel·lecció és la reflexió de l’esperit sobre
ell mateix. Per tant, és probable que existeixi un cos, ja que és la única manera
que trobo per justificar la imaginació.”
“A més, les qualitats primàries d’extensió i moviment han d’estar unides a un
cos extens, és a dir no intel·ligent, amb idees sensibles. Com que tinc la
capacitat de sentir, altrament dit rebre i conèixer les idees de les coses
sensibles, la qual ha d’estar en un cos sensible, veig clarament que jo sóc un
compost de cos i ment. A més, els cossos extensos han d’existir ja que sóc
capaç de pensar-los sense contradicció.”
“Per últim, m’agradaria explicar-te alguns canvis de pensament que he tingut a
mida que he anat veient les coses clares.”

“Com que Déu em garanteix certa veritat, puc dir que tinc sensacions que em
faciliten la conservació, que m’allunyen del perill i m’apropen a allò beneficiós;
que els sentits em diuen vagament la veritat i que, gràcies al fet que puc
utilitzar la memòria per lligar els coneixements, puc diferenciar fàcilment el
somni de la vetlla, ja que la memòria no pot unir els fets somiats entre ells o
amb la nostra vida. Cal remarcar, que al principi havia dubtat de tots aquests
fets, però és gràcies a Déu que ara els puc afirmar.”
– Ara que he sentit tots els teus raonaments, veig que et bases en la raó.
M’agradaria comentar-te la meva opinió al respecte.
“Els racionalistes us baseu en la raó i el Principi de causalitat, però la vida no es
guia per la raó, sinó pel costum. El Principi de causalitat el deduïm pel costum,
perquè suposem que el futur serà com el passat.”
“No es pot provar cap qüestió de fet, altrament dit afirmacions comprovables,
sense causa o efecte i no hi ha cap causa sense experiència. Com que no hi ha
cap raó per aplicar al futur la nostra experiència passada, el Principi de
causalitat és falç. A més, al dir tot això, també he anomenat els límits del
coneixement: l’experiència.”
“Finalment, m’agradaria tractar un tema que tu no has comentat però que
penso que cal esmentar: la moral.”
“La raó pot preveure la tendència de les qualitats o accions i assenyalar-ne les
conseqüències beneficioses per a la societat o l’individu, però no pot produir
l’aprovació o el rebuig morals. És necessari un sentiment que ens permeti
decantar cap a les tendències útils i aquest és la simpatia per la felicitat dels
homes i la indignació per la seva infelicitat.”
“La raó s’ocupa de les qüestions de fet o relacions. Primer hem de conèixer tot
el que es refereix a l’objecte o acció i llavors buscar el sentiment d’aprovació o
rebuig que ens fa decidir si és bo o dolent.”
“Així doncs, la raó informa sobre les tendències de les accions, permet el
coneixement, mentre que els sentiment determina la nostra preferència cap a

les accions útils i beneficioses, el gust dóna el sentiment de vici o virtut, de
rebuig o aprovació.”
“No sé quina serà la teva opinió al respecte, però jo em dono per satisfet pel fet
d’haver expressat la meva.”
– Bé, suposo que et diria que seguissis les lleis, costums i religió i que
cultivessis la raó per avançar en el coneixement.
˚ ˚ ˚
Aquests són bàsicament els temes dels quals van parlar els nostres filòsofs
robotitzats abans de començar a pensar sobre la qüestió que els hi havíem
plantejat.
25 de maig de 3015
Després d’estar uns dies pensant conjuntament en una sala, els dos filòsofs han
començat a comportar-se d’una manera estranya, com si tinguessin espasmes.
Al cap d’unes hores, s’han intensificat i finalment els dos han caigut a terra
inconscients.
Per molt que hem intentat tornar-los a fer funcionar, no hi ha hagut res a fer.
Tenien tota l’estructura interna cremada per un curtcircuit.
Estem començant a investigar com millorar l’estructura dels robots per aguantar
aquests possibles problemes per a un futur experiment.