VERITAT I MENTIDA EN SENTIT
EXTRAMORAL
Friedrich Nietzsche

per Cristina  Pagés Fontanella.
Bé, suposo que serà més fàcil fer-ho en català. No em queda cap altra alternativa ja que només puc
captar la realitat a través dels conceptes d’aquesta llengua

1. INTRODUCCIÓ
Nietzsche és un dels màxims representants de la filosofia de la sospita, marcada per una manca de
fe en la raó humana, un reconeixement de la feblesa de l’esperit i una desconfiança de la raó pel fet
que aquesta pot enterrar la vida. També són destacables, dins aquesta corrent, altres autors com
Marx i Freud.
Aquest autor, mort l’any 1900, presenta una visió molt peculiar i revolucionària de la filosofia. La
seva voluntat és la destrucció de la moral occidental. A través d’unes crítiques ferotges cap aquesta,
esfondrarà les bases socials sobre les quals s’ha assentat tota filosofia, la ciència i la religió. Farà
tremolar tots els ideals de la societat a través de l’anomenada “filosofia del martell”. Amb l’ànim de
destrucció, estirarà al fil fins a recórrer a la genealogia de la moral, a l’inici de la creació dels valors.
Pretén una transmutació de valors, canviar aquella moral d’esclaus que el cristianisme va fixar; i
exaltar la moral de senyors, el poder i els valors nobles i originàriament bons. En resum, vol
aconseguir l’ascensió de l’home a un superhome, a déu terrenal. Nietzsche, amb la mort de Déu,
acaba amb tot el món supraterrenal i perfecte, amb el món ideal de plató i amb qualsevol aspiració a
accedir a allò ideal. Només queda el món terrenal, i el superhome, capaç de crear nous valors, n’és
el déu. La seva màxima expressió és el “sí a la vida”. Vol frenar tipus d’opressió divina i gaudir de
l’instant. El món millor no és aquell promès que vindrà després de la mort, sinó que és aquest i ara,
tot i que sovint comporti dolor.
En aquesta obra, Veritat i mentida en sentit extramoral, explica l’origen de la nostra concepció de la
realitat, la seva epistemologia.
Les sensacions i els sentits són la font de coneixement, el criteri i el límit de la veritat. A través
d’aquestes sensacions apareixen les imatges, i a partir d’aquestes, mitjançant el llenguatge i la
generalització dels casos particulars, es crearà un concepte, que quedarà petrificat amb el pas del
temps. Així doncs, la realitat s’explicarà a través de conceptes i mitjançant el llenguatge, ja que
aquest és la única forma de fer-ho. Els sentits tenen la categoria de corregir l’error, ja que els
conceptes, malgrat tot, no són vertaders, no són res més que metàfores.
Les persones, pensem en paraules. És molt difícil poder lluitar contra el llenguatge, ja que és el
mitjà pel qual es duria a terme aquesta lluita.
En aquesta obra, doncs, Nietzsche destrueix el sistema científic i tot allò que hem inventat

2. L’AUTOR: VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL
En aquesta obra, igual que en la genealogia de la moral, Nietzsche torna als orígens de la creació
dels valors i la racionalitat. L’ésser humà és un ésser social per naturalesa. Aquesta societat, en un
principi, va firmar un tractat de pau va fixar el terme “veritat”, ja que les persones tendeixen a
fingir. La “veritat” és una designació de les coses vàlida i obligatòria, acceptada universalment. Així
doncs, comença l’impuls cap a voler obtenir la veritat per part de l’ésser humà. A través del
llenguatge, es dóna el contrast entre veritat i mentida. El mentider utilitza també paraules per fer
aparèixer allò irreal com a real. Aquesta semblança de la mentida a la realitat farà que la societat
expulsi al mentider. L’home, però, només desitja la veritat de forma limitada: les conseqüències
agradables de la veritat, indiferent al coneixement pur.
Per poder accedir a aquest coneixement, s’utilitza el llenguatge. Les paraules són formades a partir
d’impulsos nerviosos causats per quelcom exterior, que ens porta a usar falsament el principi de raó
per determinar-ne la validesa. La realitat és totalment subjectiva. Nietzsche afirma que no hi ha
veritats absolutes, només hi ha diferents punts de vista. A través del llenguatge dividim les coses en
gèneres de manera arbitrària. Amb el llenguatge hi ha una limitació brutal de la realitat, es perden
molts matisos. Amb les paraules mai no s’arriba a la veritat ni a una expressió adequada, ja que no
hi haurà una veritat. “La cosa en si” és la veritat pura, sense conseqüències (ni bones ni dolentes).
Les conseqüències són les que va perseguint normalment l’ésser humà amb el llenguatge, descriure
la realitat a través d’una finalitat. Per tant, no hi ha una veritat absoluta, només hi ha diferents puts
de vista. Si la veritat pura existeix, és totalment inabastable i no es desitja en absolut per al creador
del llenguatge.
Per descriure la realitat s’utilitzen metàfores. Aquestes metàfores, que queden fixades pel
llenguatge, fan inaccessible aquesta realitat. El procés de creació de les paraules és dut a terme a
través dels sentits. Un impuls nerviós es transforma en una imatge. Aquesta serà la primera
metàfora. Posteriorment, aquesta serà transformada en un so (segona metàfora). Amb aquesta
successió al llarg dels anys, les metàfores de les coses no es corresponen en absolut amb les
essències originals. Nosaltres creiem conèixer la realitat, però ja no hi té res a veure.
Tota paraula es converteix en concepte. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals,
s’abandonen de manera arbitrària les diferències individuals per generalitzar amb les semblances del
gran grup. Amb aquesta generalització es perden molts detalls i molta varietat. Una fulla de pi i una
fulla d’enciam són completament diferents. No obstant, no deixen de ser fulles. I això, amb tots els
objectes. Un gos, una taula, una casa… El concepte doncs, és format amb l’omissió d’allò individual
i real. La naturalesa, però, no coneix formes ni conceptes, ni gèneres. Només hi ha una “cosa en si”
inabastable i indefinible.

La veritat queda com un moviment de metàfores, una suma de relacions humanes que han estat
realçades i adorades poèticament que després d’un ús prolongat, un poble considera fermes. Les
veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són. Per això, per poder arribar a la veritat, l’únic camí
és caure en l’oblit, ja que la lluita contra el llenguatge a través del llenguatge és molt difícil.
L’home acaba mentint sense adonar-se’n, de manera inconscient. A causa d’aquest oblit, les seves
metàfores adquireixen el sentiment de la veritat. Tota metàfora és individual, no en té cap d’idèntica
i, per tant, no és susceptible de cap classificació.
La base sobre la qual es fonamenten totes les metàfores és inestable. La veritat, dins la cambra de la
raó, no existeix. No hi ha res real i universal. L’home busca la comprensió del món, però de manera
humanitzada. Es pren l’home com a mesura de totes les coses, però això és un error. Creu que té les
coses com a objectes purs davant, però només són metàfores originals, per tant no són coses
mateixes. La “percepció correcta” tampoc existeix. Davant la realitat hi ha multiplicitat de punts de
vista, no només entre les persones, sinó entre les diferents espècies.
Nietzsche també es qüestiona el principi de casualitat. Quan una imatge s’ha produït milions de
vegades s’ha transmès hereditàriament a través de moltes generacions i acaba semblant
conseqüència. No obstant, no hi ha la necessitat que passi. Si això passés amb un somni, eternament
repetit, seria percebut i jutjat com a real.
Només podem conèixer el conjunt de relacions que hi ha a la naturalesa. L’essència d’aquestes
relacions ens son incomprensibles, i veritablement coneixem només allò que aportem: temps, espai i
relacions de successió. Amb el llenguatge procedim a la creació constant de conceptes basats en
metàfores captades pels sentits.
Per tant, per poder accedir a la realitat, caldria esborrar totes aquelles metàfores existents al nostre
llenguatge que ens delimiten i modifiquen la realitat.

3. OPINIÓ PERSONAL I CONCLUSIÓ
Qualsevol tipus de realitat, idea o pensament, sigui del tipus que sigui, ha de passar primer per un
llenguatge. Les persones estem limitades pel nostre llenguatge, els conceptes formats a partir de les
realitats pròximes a nosaltres. Aquesta explicació de la realitat, molt diferent entre els diferents
idiomes, evidencia la inexistència d’una única realitat, sinó la multiplicitat de punts de vista.
En aquest aspecte, estic totalment d’acord amb Nietzsche. Els diferents punts de vista de la realitat
queden plasmats en el llenguatge, que ens domina completament. Les persones creiem dominar el
llenguatge, però en realitat, estem totalment dominats i determinats. Un cop finalitza la nostra vida,
desapareixem. No obstant, el llenguatge queda viu dins la societat, perdura al pas del temps i fixa
tot allò que hem anat descobrint. La nostra realitat, doncs, queda totalment marcada pel llenguatge.
Aquesta multiplicitat de punts de vista i la delimitació arbitrària del llenguatge es veu perfectament
plasmat quan s’estudia una altra llengua. Per exemple, l’alemany. És una llengua europea, que
sembla que per proximitat geogràfica, ha de tenir més o menys una semblança en els diferents
conceptes. A la hora de designar el gènere, masculí i femení, és totalment diferent. A més a més,
apareix una altra categoria desconeguda per nosaltres, l’element neutre. Així doncs, conceptes com
“taula” i “porta”, en català femenins, passen a ser masculins. I aquest canvi de gènere passa amb
infinitat de mots. La modificació al concepte, fa que canvii tota la concepció que obtenim de la
realitat. A més, entre els diferents idiomes apareixen diferents mots per designar conceptes que no
es poden traduir a cap altra llengua, ja que no hi ha cap mot per aquell concepte. És que aquella
realitat allà no existeix? Simplement, no ha sorgit la necessitat d’utilitzar-ne el concepte o per mitjà
de la generalització, ha perdut la seva individualitat i especificació hi s’ha adjuntat amb un altre
concepte. Aquest és el cas de la neu. El poble esquimal, té un concepte per cada tipus de neu, una
paraula diferent.
D’aquesta manera, assenyala Nietzshe, l’únic criteri de veritat que hi ha són els sentits. No poden
existir els noümens, ja que la raó ens enganya i els sentits són la font que permet contrastar i palpar
que allò que es diu és cert.
Personalment, estic d’acord que el llenguatge delimita totalment els nostres conceptes. No obstant,
no comparteixo la idea que els sentits són la font de veritat, ja que està demostrat que les
percepcions i els sentits són enganyoses.
Amb la delimitació del llenguatge i l’engany d’aquest, i l’única via de comprovar-ne la veritat -els
sentits- també falsos, penso que arribar a trobar la veritat de la realitat és pràcticament impossible,
ja que si la trobem, tampoc podem demostrar que és certa, ja que el llenguatge els delimita.
Així doncs, l’epistemologia de l’ésser humà es veu impossibilitada. No podem conèixer amb
exactitud un terme, ja que sempre hi haurà algun factor que transformarà l’essència dels fets, siguin

les nostres estructures mentals per captar i entendre la realitat o els nostres sentits, que també la
modifiquen.
L’ésser humà es crea la realitat a partir dels seus sentits i a la seva mesura. Entenem les coses d’una
determinada manera perquè estem delimitats pels nostres sentits. Hi ha infinitat de coses que
queden fora dels nostres llindars perceptius, cosa que no significa que no existeixen, simplement
que no els percebem. Aquí rau l’explicació de la multiplicitat de punts de vista. No hi ha una realitat
objectiva. Una altra espècie animal percebrà la realitat de manera completament diferent.
Així doncs, l’ésser humà a part d’estar sol en aquest món, tampoc pot entendre’l. Bé, si que pot, però
no té la certesa que aquesta sigui la manera correcta de fer-ho. El coneixement és relatiu, fins que
vingui algú, posteriorment, i destrossi tot el que s’ha fet fins ara. Això és el que ha anat passant al
llarg de la història. De moment ens toca ser viure i ser feliços en la nostra ignorància, creure ser
lliures quan estem determinats per tots costats. No ens queda més remei que l’exaltació de la vida,
disfrutar cada instant.