Nota: Per què catequesi inversa? PER  LUCIA DE JONG. 2n. de Bat. 2011.

He decidit anomenar aquesta història “Catequesi inversa: desfent creences” donat que trobo que és el contrari de la catequesi. La catequesi ensenya a creure, al llarg d’aquest treball s’ensenyarà que no hi ha res en què es pugui creure. Que la creença, com a tal, no és més que una impressió condicionada pel sentiment. Aquesta teoria s’ensenyarà d’un escèptic a uns creients en Déu: al revés que a la catequesi, on els creients ensenyen a creure als no creients.

El fill del comte Van der Sloot estava mirant per la finestra de l’àmplia biblioteca del seu castell. Reflexionava sobre l’últim llibre que havia llegit: “Tractat de la Naturalesa Humana” de Hume. La veritat és que s’avorria, portava molt de temps avorrit.

La vida al castell era molt avorrida. Classe d’història a primera hora i de política tot seguit, llavors temps lliure per socialitzar amb altres nobles menors. Per les tardes tenia classe d’equitació intercalades amb gimnàstica. Tot i així, no hi havia res que l’omplís, res que respongués als seus precs interns. Què era la vida? Ningú s’ho havia plantejat, apart d’ell?

Un dia un amic seu li regalà d’amagat un llibre filosòfic. Es sorprengué que algú més s’interessés en qüestions tan interessants com el funcionament del coneixement.? Li agradà tant que a partir d’aquell moment passà el seu temps lliure rebuscant per la biblioteca de castell, i per d’altres, més llibres que tractessin el tema. Aviat es convertí en un contrabandista, donat que la filosofia estava prohibida a castell.

Però el fill del comte estava molt avorrit, així que decidí entretenir-se utilitzant el poble. Buscà i rebuscà per tot el comtat i trobà gent adient per fer un bon debat filosòfic, i els convocà a una reunió. Karl, que així es deia el fill del comte, es reuní amb un monjo de l’abadia (Monjo), un mestre cartesià (Mestre) i un estudiant universitari kantià (Universitari) i els portà a una sala. Ordenà a la cuina que preparés menjar i begudes per tots i es disposà a fer-los debatre sobre les últimes opinions que havia assimilat, del Tractat de Hume. Es disposava a començar la reunió quan s’obriren les portes i entrà el seu pare (Comte) fet una fúria, preguntant que què passava allà.

―Què passa aquí?

―És una reunió filosòfica, pare ―respongué Karl.

―Això està prohibit a castell, Karl. Qui t’ha donat permís per muntar una reunió d’aquesta mena?

―Ningú, pare, però és entretingut. Seu i escolta, t’interessarà.

―Filosofia? ―intervingué Monjo―. Jo no vull ser a un debat filosòfic, jo no puc ser a un debat filosòfic. Heretgies!

―No són heretgies, són veritats. I la veritat ha d’estar per davant del que es pugui dir. No passa res per discutir alguns punts de vista una mica, no? ―intentà aplacar-lo Karl.

―A més, és Déu qui garanteix les veritats que la nostra raó pugui conèixer ―aportà Mestre.

―Raó? Bajanades, la raó tan sols pensa en bajanades. ―Universitari parlà amb un to d’entès en la matèria―. Tot i que ningú nega que sigui útil.

―Prou de discussions abans de començar ―sentencià Comte―. Parla, fill.

―El que es proposa Hume en aquest tractat, Tractat de la Naturalesa Humana, és alterar la major part de la ciència des dels fonaments. Però aquests fonaments s’han de fer de manera que no s’alterin, per tant si es podien alterar és que estaven mal fets i cal rectificar-los, no trobeu?

―Hume? Heretge! ―saltà Monjo.

―No és heretge, ara entendràs les seves conclusions ―digué Karl amb paciència-. Comença el tractat establint que una percepció és qualsevol cosa que pugui presentar-se a la ment, ja sigui pels sentits, per la passió o pels pensaments o la reflexió.

―El que serien les impressions kantianes ―aportà Universitari.

―No ben bé, perquè si bé totes les impressions són percepcions, no totes les percepcions són impressions, també es divideixen en idees.

―Idees? Idees innates, tot fruit de la raó ―intervingué Mestre.

―Tampoc exactament, perquè no hi ha idees innates. I la raó encara no juga part, són els sentits.

―Però els sentits ens enganyen!

―El que ens enganya són les il·lusions, i aquestes són impressions fluixes, es nota que no són reals.

―És clar, perquè a l’enteniment acabes sabent el que de veritat passa ―l’ajudà Universitari.

―Com sigui. Hem de pensar que les impressions són el que captem en el moment en que ho captem, i les idees són la reflexió de la cosa captada. Per exemple, ahir vaig veure un gos, vaig tenir la impressió de forma de gos, que feia olor de gos i bordava com un gos. El vaig tocar i tenia tacte de pèl de gos. No el vaig tastar, però segur que hauria tingut gust a gos. Això eren impressions. Ara, quan recordo haver-lo vist, olorat i sentit, tinc una idea de gos.

―Però els únics coneixements que Déu garanteix són extensió i moviment! Res d’olors o sorolls, pensa per exemple en un rusc de cera ―saltà Mestre.

―Ja em conec l’exemple de la cera ―digué Karl―, i no el trobo correcte, perquè el que es nota son les impressions de cera, l’olor, el color, el tacte, el gust; l’extensió i el moviment només es capten amb la vista. I el que vol dir Descartes és que allò continua sent cera, però qui sap si continua sent cera? No hi ha cap impressió de cera, només de color de cera, olor de cera i tacte de cera quan està sòlida, i el mateix quan està líquida. No hi ha suport de les impressions, les anomenem cera perquè acostumem a veure-les sempre juntes.

―És clar ―intervingué Universitari―: el nostre enteniment li assigna un concepte empíric, el classifica per mitjà de les categories.

―Al que vull arribar és que, com ja s’ha vist, primer es té la impressió de gos, o de cera, i després la idea. La idea és la reflexió sobre la impressió, es posterior a la impressió. Per tant, quan una idea sigui ambigua, mirarem de quina impressió deriva. I si no deriva de cap impressió, el terme serà irrellevant. Per tant, com que no tenim impressió de suport d’altres impressions, no hi ha substància extensa.

―Déu garanteix la substància extensa! ―exclamà Mestre.

―Déu s’equivoca ―conclogué Karl.

―Déu no s’equivoca mai ―saltà Monjo―, heretge!

―Fill meu, per l’amor de Déu, ets un noble! ―l’acompanyà Comte―. Déu garanteix el teu lloc a la vida, no pot equivocar-se.

―Què és Déu? ―preguntà Karl.

―Que què és Déu? ―s’escandalitzà Monjo.

―Déu és una substància divina, oi? Allò més gran del qual res no pot ser pensat, citant a Sant Anselm. ―Karl semblava divagar, però intentava que li concedissin atenció.

―És clar fill meu ―digué Comte―. Déu és diví, és etern, és immutable.

―Déu és glòria, Déu és justícia, Déu és el pare nostre que hi ha en el Cel ―continuà Monjo.

―Però… ―Karl es preparà uns segons la gran pregunta―: de quina impressió deriva la idea de Déu?

Es feu un silenci sepulcral. Tothom fixà la vista en Karl. Aquests els mirà a tots desafiant, esperant que algú respongués aquella pregunta. Després d’uns minuts tensos, Universitari parlà fluix:

―Déu no és un fenomen que pugui ser captat per la sensibilitat, està més enllà de l’experiència. Déu és un Noümen, és Déu en si. Ha d’existir, és Déu.

―Déu és qui garanteix el teu lloc a la vida, fill ―digué Comte―. Si continues preguntant-te qui és Déu al final no et deixaré llegir aquests llibres heretges.

―Heretge! Estàs qüestionant-te l’existència del Pare, Fill i Esperit Sant! ―Monjo continuava escandalitzat―. T’esperen anys de penúries al Purgatori per plantejar aquestes preguntes.

―Busca al teu interior, Karl ―digué Mestre―. Si penses existeixes, i si raones, veuras que el que has dit de Sant Anselm és cert. Allò més gran del qual res no pot ser pensat ha d’existir, per força.

―No hi ha cap impressió, i si hem establert el principi de que tota idea deriva d’una impressió com a criteri de veritat, no podem afirmar que Déu existeixi sense tenir-ne cap impressió.

―Jo me’n vaig ―saltà Monjo―. No puc estar en un lloc on es qüestiona si el nostre Déu creador de l’Univers existeix.

―No marxis ―demanà Karl―. Canviem de tema i així estarem tots contents. Coneixeu el principi de causalitat, que diu que tot efecte està produït per una causa?

―No vinguis a dir ara que no tenim impressió de causa, perquè sí que la tenim. Tots veiem la causa ―digué Mestre.

―La causalitat és una categoria. ―Universitari li donà suport.

―Hume ho analitza poc a poc, siguem tolerants.

―Tolerants amb algú que diu que no hi ha Déu? ―s’escandalitzà Comte.

―Pare, que ja hem deixat aquest tema.

―Fill meu, no puc permetre que et prenguis aquestes llibertats.

―Pare, ja en parlarem després, si vols, perquè Déu és molt bo per la societat, Hume ho reconeix.

―D’acord, anem a parlar de la realitat de la causalitat, doncs.

―Analitzarem primer de tot les causes ―seguí Karl, una mica desconfiat de si el seu pare li donaria gaire la tabarra. No digué res, per tant continuà―: Entre la causa i l’efecte ha d’haver-hi, ens ho diu l’experiència, contigüitat en el temps. La causa, a més, és anterior a l’efecte, i ha de ser així. No pot ser que parlem d’efectes amb la causa que vingui després. I la tercera cosa que es diu en parlar de causalitat és que tota causa ve seguida d’un efecte, i tot efecte té una causa. Per tant, les tres coses que podem assignar-li a una causa, són contigüitat, prioritat i conjunció constant amb l’efecte.

―Correcte ―digué Universitari.

―Estic d’acord ―afirmà Mestre.

―I bé podem dir que tant la causa com l’efecte són presents als sentits, els percebem pels sentits. El que passa és que no es veu cap connexió necessària entre el que té una causa i el que es produeix com a efecte.

―Estas dient que no hi ha causalitat? Que no té per què ser així? ―preguntà Universitari aixecant una cella.

―El que vull dir és que si mai haguéssim vist una causa amb el seu efecte, no sabríem quin efecte té la causa. I si no podem saber a priori quin efecte té una causa, significa que l’efecte no està dins la causa, la qual cosa vol dir que no és necessari i no necessàriament se segueix una cosa de l’altra.

―La causalitat és una idea innata ―sentencià Mestre―. No podem prescindir d’ella, la trobem dins nostre.

―No hi ha idees innates ―contradigué Karl―. Tan sols relacions d’idees, i aquesta no és una d’elles. Només sabem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen efectes semblants. Però mai podem saber quin efecte tindrà la causa. Podem predir, per mitjà de l’experiència i la inducció, quin n’és el més probable. Que un efecte segueix una causa és una qüestió de fet, que s’ha de comprovar cada vegada en l’experiència. La raó no veu res que infereixi un efecte a determinada causa.

―La raó no se’n preocupa, d’això ―digué Universitari―; els temes de la raó són Déu, Ànima i Món. Però sempre cau en antinòmies i paralogismes.

―La raó ho és tot, és pensament, i segur que té la idea innata de causalitat. A més, és bàsic per la física. Newton necessità la causalitat per fer la seva tercera llei, acció-reacció. S’ha vist també en la part de la dinàmica, les forces es comuniquen d’un cos a l’altre i provoquen efectes de les causes. O, si no, l’energia cinètica, que es transmet i es transforma. ―Mestre semblava estar esforçant-se per trobar casos d’aplicació de la causalitat.

―Amic Mestre, la física està fonamentada en la observació, és una ciència inductiva. És normal que vegi que normalment d’una causa se’n segueixi un efecte. El que estem jutjant és si és necessari que això sigui així, i no veiem cap impressió d’aquesta conexió necessària. No és la raó la guia de la vida, sinó el costum. El que ens passa és que creiem que un efecte seguirà determinada causa.

―Creença? Doxa? No és únicament doxa, amic meu ―digué Universitari―. Què entens per creença?

―Hume entèn per creença una manera diferent de concebre l’objecte. És a dir, que no ens descobreix noves qualitats. Si ens les descobrís, estaria en poder de l’home el fet de creure qualsevol cosa que pogués concebre. No s’afegeixen, doncs, idees noves a les concepcions. Intentaré resumir el que portem fins ara: cap qüestió de fet pot ser provada a partir de la seva causa o el seu efecte, és el costum qui l’assigna. Però quan veiem una causa, creiem que se seguirà un efecte. La creença no afegeix cap idea a la concepció, sinó que varia la manera de concebre’l. La diferència, diu Hume, rau en el sentiment.

―En el sentiment? ―preguntà Mestre―. Els sentiments no tenen res a veure, és la raó en tot cas qui diferencia dos tipus de judicis que es fan més creibles o no.

―No, no, és el sentiment. Tenim una concepció més forta, més vivaç, més intensa. És un sentiment peculiar. Si no fos diferent pel sentiment, no hi hauria cap diferència entre una concepció i una altra. Ja que és el costum, i no la raó, qui ens determina a seguir un patró en els nostres judicis futurs.

―Estas dient que no raones tots els teus judicis? ―s’esverà Mestre.

―És que tú ho fas? Si són judicis semblants en contingut, seran semblants en forma. Pots canviar opinions, però el segon cop que ho expliquis no ho faras des del principi, sino que prendràs molt de tema com ja dit.

―No ho faig, però hauria de fer-ho. Hem de raonar, ja que és quan raonem que es veu que existim.

―Però no cal raonar sempre, moltes coses es fan per costum, a la vida quotidiana. Però tornem a la relació necessària entre causa i efecte: hi ha qui diu, com tu abans, Mestre, que la causa poseeix quelcom anomenat potència, força o energia. Doncs bé, apliquem el principi de còpia, com hem fet abans, i mirem de quina impressió deriva la idea d’energia, de força, de potència.

―L’energia es manifesta quan es passa de causa a efecte! ―Saltà Mestre.

―Però no està present a la causa, sinó al canvi, no? Doncs no és inherent a la causa. És el mateix que passa amb l’Ésser Suprem. O bé no tenim idea de força, energia, Déu; o bé només són una determinació del pensament adquirit per hàbit de passar de causa a efecte habitual.

―Un altre cop negant Déu, vailet? ―S’enfadà Monjo.

―Només he tornat perquè Hume hi torna, però oblidem aquesta part. El que passa és que el llibre és molt escèptic.

―Escèptics, quin mal han fet a la nostra religió ―digué Comte―. Ateus, heretges tots.

―Heretges, heretges! ―el secundà Monjo.

―El que passa és que només tenim seguretat de les impressions. Ni tan sols podem estar segurs de que una idea és real, un cop acabada la percepció de la impressió. La creença en què continua exisint no és més que un sentiment.

―Fill… Estas segur de tot això? Quina seguretat et dóna aquesta postura?

―No és el que penso jo, pare, és el que pensa Hume. Jo crec en Déu, jo crec en la causalitat, jo he llegit Kant, també. Però Hume és qui més dóna per debatre tenint en compte les creences i doctrines dels aquí presents.

―Continua, doncs, fill.

―Doncs Hume, llavors, comença a parlar del principi d’associació d’idees, que és el que fa reflexionar la nostra ment.

―La raó.

―L’enteniment. ―Mestre i Universitari parlaren alhora.

―El que sigui. Diu que existeix un lligam entre certes idees particulars, i que aquest lligam fa que la ment les uneixi amb més freqüència. Pensar en una ens comporta immediatament pensar en l’altra. Però és clar, la ment no és una substància en la qual siguin inherents les percepcions, ja que no tenim idea de substància, tampoc tenim idea de ment. Com hem dit abans, tenim idea de color, forma, tacte, olor de gos, però no tenim idea de gos en sí, d’una substància anomenada gos. És una conjunció de diferents impressions, no una substància per si sola.

―No ho trobo correcte ―digué Monjo―; ja que pot ser que hi hagi una substància que sigui la que emet les impressions que captem juntes, i no unes impressions que formen una substància X.

―Però és que no la formen, només ho diem perquè és més útil pensar d’aquesta manera. No que hi sigui en la realitat. Tot seguit analitza la geometria, i nega que sigui una ciència suficientment exacta com per admetre conclusions tals com la divisibilitat a l’infinit.

―Negant la geometria? La geometria fou la vida de Descartes, Descartes inventà una nova geometria, no pot pas negar-se! ―s’indignà Mestre.

―El que vol dir Hume és que no podem calcular el nombre de punts d’una recta.

―Perquè és infinit.

―I com podem comprovar que és infinit? ―digué Karl―. Què vol dir que dues línies són iguals, si només podem saber que són iguals quan tots els seus punts es corresponen, i no podem calcular quants en tenen? Què significa igualtat?

―Igualtat no admet definició, és una idea innata. És un punt de comparació.

―Si la paraula no admet definició ―sentencià doncs Karl― vol dir que no admet cap tipus d’exactitud.

―Déu garanteix que hi hagi idees innates ―s’obcecà Mestre.

―No hi ha Déu ni idees innates ―respongué tranquil·lament Karl.

―Prou! Jo me’n vaig ―digué Monjo, i marxà ofès.

―Fill, dono aquesta reunió per acabada. Demà, el doble d’història i menys temps lliure.

―Mestre diu que Déu existeix, i tu que no existeix. Jo dic que tant li fa que existeixi o no, no cal que ho comprovem, ens és útil moralment ―expressà Universitari, i tot seguit afegí―: Molt interessant aquesta reunió. Si en fas una altra, procura actualitzar els temes, que Hume està més que rebatut. Kant ho sintentitzà tot, a Descartes i a Hume, i arribà a una teoria d’acord amb tots dos. Adéu, bon amic.

―No neguis el que t’ensenya el bon camí, vailet ―digué Mestre―. No neguis Déu, utilitza la raó i troba en tu el coneixement segur. Parteix d’aquest escepticisme i arriba a un punt ferm.

―Ai, Mestre, ets l’antítesi de Hume ―rigué Karl, mentre tots sortien de la sala. En quedar-se sol, rigué encara més fort. Mirà per la finestra com marxaven tots, un a un. I, més per si mateix que pels criats que començaven a netejar la taula, afirmà―: si és que Hegel no s’equivocava. Exposo una tesi, em surt l’antítesi, i algú arriba a la síntesi. Un-dos-tres, un-dos-tres.

I, ballant tot sol un vals al compàs d’una música imaginària, Karl es quedà pensant en com organitzaria la propera reunió, on parlaria de la moralitat. Sentiment moral? Intel·lectualisme moral? Rectitud moral? Qui sap, qui sap quin paper decidiria jugar a la següent reunió. La veritat és que el joc havia estat molt, molt divertit.