només sé que no sé res

Sovint l’encaparrament a mantenir una idea fins a les seves últimes conseqüències porta a resultats esperpèntics.Leibniz, filòsof alemany del S.XVII-XVIII, dels anomenats racionalistes, reflexionant sobre el món, l’home i Déu, va pensar que només Déu és poderós. I va prendre-s’ho tan a la valenta que va postular la teoria de l’harmonia preestablerta. Qualsevol cosa la produeix Déu: quan la meva mà pren la cullera per menjar la sopa, no és el poder de la meva voluntat que fa moure la mà, ni la mà que fa moure la cullera, ni la cullera la que fa enlairar la sopa. És Déu, que des de la creació del món ho té tot programat perquè sembli que unes coses en produeixen d’altres. Déu ho té tot harmonitzat, com una mena de rellotger còsmic que hagués programat tots els seus rellotges de tal manera que quan un acaba de tocar les hores el següent les repiqui. Algú inexpert en filosofia metafísica podria pensar que el primer rellotge fa moure el segon, però nosaltres sabem que és cosa del rellotger. Igualment Déu ho té tot ben coordinat i programat perquè tot encaixi. Les coses ni les persones no poden tenir cap poder propi, perquè només Déu és poderós. No li hauria anat més bé pensar que Déu és poderós, i estalviar-se el “només”?

Actualment una idea s’ha fixat en les ments més progressistes: un treball només es valora i reconeix en la mesura que és remunerat econòmicament. Altre cop el problema és el “només”. No sembla pas discutible el fet que sigui de justícia remunerar els treballadors (potser, per ser higiènicament polític, hauria de dir les treballadores i els treballadors). Però, com tot, portat a l’extrem del racionalisme acaba perdent el sentit. Darrerament hem sentit polítics que proclamen la necessitat de remunerar les mestresses de casa pel seu treball. I n’hem sentit d’altres que s’han afanyat a puntualitzar que això val tant per a homes com per a dones. Les proclames tenen la virtut de fer quedar bé al qui les diu, però a una hora o altra cal que algú n’expliqui el significat i que en concreti els mecanismes d’aplicació. Aleshores cal preguntar: quins mestres o quines mestresses de casa tindran dret a cobrar? cobraran algun plus de productivitat? seguiran controls de qualitat? caldrà que es qualifiquin per l’ISO?

Sembla que la proposta es fa pensant amb aquelles mestresses de casa que tinguin dedicació exclusiva. De tota manera, per ara no hi ha cap llar on les feines es facin soles, on la mainada més petita es renti i es prepari el “bibi” ella mateixa, on la roba vagi directa cap a la rentadora i torni pel seu propi peu a l’armari, ben planxada, on de la cuina surtin desfilant els dinars i els sopars i on les vaixelles siguin tan ben educades que es rentin soles. Ras i curt: qui no té minyona s’ha de fer el llit. Seria doncs discriminatori que les parelles que comparteixen les tasques domèstiques, o que les pobres senyores que a més de la jornada laboral normal han de portar soles la casa amb un “ajut” simbòlic del marit (encara és aquesta la situació més habitual), no tinguessin dret a cobrar com les mestresses amb dedicació exclusiva. Si volem ser justos, el sou de la mestressa l’ha de cobrar tothom que tingui llar i no tingui minyona. A l’hora de fixar el sou caldrà veure una sèrie de dades objectives: nombre de fills, metres quadrats de la vivenda, si hi ha també una segona residència… Evidentment, les mestresses que hagin de carregar amb el pis de Barcelona, la torre de la Cerdanya i les tres criatures hauran de cobrar molt més que les mestresses que viuen en un piset de 60 metres i que no poden tenir encara cap fill perquè els ingressos no donen per a bolquers i farinetes. I les que siguin bones cuineres, planxin bé la ratlla dels pantalons i no es descuidin teranyines pels racons ni ronya darrera la nevera podran comptar amb una paga de beneficis.Però encara tenim un problema més espinós: qui el pagarà aquest sou? Normalment el sou el paga qui es beneficia d’un servei. En aquest cas, deu haver de pagar la família. Com que els fills no tenen ingressos, i normalment es tenen a mitges, aquest sou l’hauran de pagar també a mitges l’home i la dona. I si la dona és mare soltera o vídua, se l’haurà de pagar ella mateixa. Tant de bo que aquests ingressos no els hagi de fer constar a la declaració de la renda, perquè ara com ara un particular que contracta serveis domèstics no pot desgravar-ne el cost, mentre que qui percep el sou ha de declarar-ne l’ingrés (i en aquest cas, recordem-ho, coincideixen). 

Suposem que la nostra mestressa de casa té un marit. Suposem que els seus serveis es remuneren mensualment amb 2.000 euros. (tant de bo que se li permeti de no cotitzar a la seguretat social, perquè aleshores no li’n quedarà ni per a pipes). Suposem que el cost del treball domèstic el paguen a mitges ell i ella. Per tant, el marit li haurà d’entregar religiosament 1.000 euros. a la seva senyora. Suposem que el marit també cobra 2.000 euros. No calen gaire matemàtiques per veure que disposaran de 1.000 euros cadascun. Però la vida és cara, i arriba la factura de la llum, del gas, del col·legi, de la reparació de la rentadora, del lloguer del pis… Cal suposar que tot això ho pagaran a parts iguals. I què tindran a fi de mes després de pagar-ho tot i fer equilibris amb la visa? Res de res. Com ara. I si el marit en guanya 4.000? Aleshores li’n quedaran 3.000 per a ell i 1.000 per a ella. Ella amb els 1.000 potser no arribarà a final de mes, però segur que l’home podrà dir-li amb to fatxenda:  “reina meva, no pateixis, que la rentadora nova ja te la pago jo”.

Particularment, la cosa em sembla més simple. Treballar pot ser un càstig diví o una manera de créixer com a persona, pot ser penós o il·lusionador: depèn de la persona i de la feina. De tota manera, tal com anem, a la majoria de famílies cal que tots treballin per poder fer front al rebut de la hipoteca. El que no és admissible és que la responsabilitat i la gestió de les tasques domèstiques continuï essent patrimoni femení.Quan pregunto a les meves alumnes si acceptarien com a parella un home que no les ajudés amb els nens i les feines de casa, gairebé totes responen que no. Volen un home “que ajudi”. Però, si els dic que no els cal un home que ajudi sinó algú capaç de compartir responsabilitats, em miren escèptiques, com si d’aquests no n’hi hagués al mercat. No ho deuen haver vist mai, i em sembla que s’hi resignen. Hi ha de tot, és clar, i alguna manifesta més decisió i convicció.

Deia Leibniz, càndidament, que vivim en el millor dels móns possibles (encara que no ho sembli). Pensava que Déu, omnipotent com és, segur que ha fet el món de la millor manera. M’agrada més la idea de Hegel (que en el fons és una idea bíblica): la perfecció arribarà al final de la història. Vull pensar que el món, si bé no és gaire perfecte, és millorable. Pel que fa a la posició social de la dona, queda encara molt camí per recórrer. 

Descartes, al Discurs del Mètode, després d’haver formulat la més famosa de les sentències filosòfiques modernes, “ego cogito, ergo sum, sive existo”, continua la seva reflexió intentant aclarir en què consisteix exactament la pròpia existència:

Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

Costa d’entendre com es pot fingir que no es té cos, i que hom no es troba en cap lloc, i que no hi ha món. Només se m’acut la fantasia que tot plegat sigui un somni de la meva ment, del qual, en despertar-me, se’m revelarà l’engany. Però tot i així, no sé imaginar que en el moment extarordinari del descobriment de la veritat oculta no sigui tampoc en cap cos, ni en cap món, ni en cap lloc.

La nostra imaginació va lligada a la corporalitat, a l’espai. Si m’imagino un món d’esperits vaporosos en un espai de cotó flonjo, l’únic que li llevo a la matèria és la gravidesa i l’opacitat, però no pas la corporalitat. Els fantasmes poden travessar parets, però han de tenir figura i forma fantasmal. Les forces misterioses de les novel.les de por només tenen sentit si es manifesten i tenen efectes sobre la matèria (l’única diferència entre les forces màgiques i la força de la gravetat és que les primeres són capricioses i la segona més previsible).

Per què, doncs, aquesta ficció de Descartes? Quin interès té a fingir que no té cos? L’objectiu és argumentar la diferència i la indepencència de l’ànima respecte al cos, el que en filosofia es coneix com a dualisme antropològic. Aquesta idea no és pas original. La trobem a la filosofia clàssica de Plató, i impregna la cultura occidental en la mesura que el cristianisme en fa bandera. Així, a Descartes li resulta natural anomenar “ànima” al jo pensant. Al pensament, com a concepte, li manca la consistència substancial que trobem en el mot “ànima“. En el context del cristianisme, l’ànima s’identifica com a substància transcendent, diferent i separable del cos: separable fins al punt de poder subsistir amb independència del cos, és a dir, sobreviure a la mort del cos.

En el raonament de Descartes hi ha implícit un principi lògic dels filòsofs racionalistes: si dues idees són independents, també ho són les realitats que representen aquestes idees. Així, si cos i ànima són idees que no es necessiten mútuament, podem comptar que l’ànima no té cap lligam corporal. Això, però, topa amb el sentit comú. Bé que el cos respón a les ordres de l’esperit, i bé que l’esperit es ressent dels mals del cos. Això no va desencoratjar Descartes, que inventà un punt de contacte entre l’ànima i el cos per tal de situar-hi un pont de transferències: la glàndula pineal. L’important és no confondre el corporal amb l’espiritual: l’esperit és pensament lliure, mentre que el cos és una màquina que funciona segons les lleis mecàniques naturals.

Les misterioses relacions entre cos i ànima, matèria i esperit, havien neguitejat els metges i els sacerdots. El dia de la resurrecció, pensaven els cristians, caldrà un cos que es regeneri? Calia ser prudent amb qüestions compromeses tals com la dissecció de cadàvers o la incineració dels difunts. 

Busqueu informació sobre el quadre de Rembrand “lliçó d’anatomia del doctor Tulp”. Qui li va fer l’encàrrec a Rembrandt? Qui era el mort?

Però si el cos és una màquina i l’ànima n’és independent, potser cal ser valent i atrevir-se a estudiar-ne la mecànica. Com un motor, quan li falla una peça, potser el cos pot ser renovat amb recanvis!

Fa uns quants anys, vam anar amb una colla d’amics a patinar. Jo no ho havia provat mai, però em van assegurar que era tan senzill com anar amb bicicleta. Potser sí que n’era de fàcil, però jo no hi vaig tenir gens de traça i vaig caure al primer revolt amb tanta mala sort que el colze del braç dret em va sortir de mare i em va quedar capolat. Em van operar l’endemà al matí. L’anestèssia va fer prou efecte per adormir el braç, però no vaig pas perdre la consciència i vaig poder entreseguir la conversa dels cirurgians:

-Esto está más destrozado de lo que parecía en las radiografías.

-Pues le ponemos una prótesis. Tenemos alguna por ahí?

-Joder! No nos queda nada! Oye, le arreglamos como podamos y lo volveremos a abrir otro día.

Quan el cirurgià, amb paraules més estudiades i amables, em va explicar com havia anat, em vaig negar en rodó a què em tornés a obrir. Penso que es va enfadar un xic, i que va trobar estranya la meva resistència a ser obert i tancat com un pollastre farcit. De mala gana em va escriure un informe i ens vam acomiadar fins mai més. Amb un parell o tres de mesos d’exercicis de rehabilitació, vaig tocar sostre en la recuperació de la flexibilitat del braç. No aconseguia pas gratar-me el muscle amb la mà, i els moviments de prono-supinació de l’avantbraç van quedar un xic limitats. La reparació, ja m’ho havia pronosticat el cirurgià, no havia reeixit del tot.

Vaig visitar un parell més de traumatòlegs. El primer era de la corda del cirurgià que m’havia operat: va mirar les radiografies, va examinar el braç i va recomanar decididament una segona operació per tal d’implantar una pròtesi que, això sí, només duraria una vintena d’anys. Així, per poc que la sort em permetés d’arribar als cinquanta anys, em caldria una tercera operació per a renovar la peça gastada.

El segon traumatòleg, en lloc de demanar radiografies, em va preguntar si em feia mal. I el cas era que no me’n feia gens ni mica. Em va demanar també si jugava a tennis. Tampoc. Finalment, l’ofici: professor de filosofia, per servir-lo. Conclusió: si no li fa mal, no juga a tennis i la feina la pot fer sense doblegar gaire el braç, el millor que pot fer és no fer res. I si no es pot gratar el muscle amb una mà, gràti’s amb l’altra.

Segur que heu endevinat a quin metge vaig fer cas: al que feia menys de mecànic i escoltava més la persona.

Escoltar el pacient, recordar que és una persona més que no pas una màquina és, per sort, una idea que de mica en mica tendeix a imposar-se en la medecina. No tinc pas res en cotra dels transplantaments que salven vides, però sene perdre mai de vista que el malalt és algú a qui cal escoltar i respectar  

Què en penseu vosaltres? Creieu que l’èxit creixent al món occidental de les medecines alternatives com l’homeopatia o l’acupuntura hi té alguna cosa a veure?