només sé que no sé res

“-Considera –digué Sòcrates- si pel que fa a les conseqüències del que dèiem, opines igual que jo. Perquè a mi em sembla que, si existeix alguna cosa bella fora del bell en si, no podrà ser bella per cap altra causa si no és pel fet de participar en aquell bell en si. I el mateix dic sobre tots els altres casos. Estàs d’acord sobre aquesta mena de causa?-Hi estic d’acord.-Si és així -féu ell-, no entenc ni puc comprendre aquelles altres causes dels savis, sinó que, si algú em diu que qualsevulla cosa és bella perquè té un color ufanós, o per la seva figura, o per qualsevulla raó d’aquestes, les deixo córrer totes, ja que tot plegat només em causa confusió, i em quedo amb la convicció simple, elemental i potser ingènua, que una cosa és bella només per la presència o comunicació d’aquell bell en si, sigui quina sigui la circumstància i la manera com això es produeixi. Perquè sobre aquest particular no estic en disposició de fer-m’hi fort; en canvi, sí en el fet que és per la bellesa que totes les coses belles són belles.”PLATÓ, Fedó(100c-d)

 

1.Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts) 

La idea principal del text és que les coses obtenen les seves qualitats gràcies a les idees d’aquestes qualitats. No està del tot segur de com es produeix aquesta relació, si bé suggereix que es tracta d’una mena de participació, presència o contacte. L’exemple que utilitza és el de les coses belles d’aquest món, que només es pot explicar a causa de la bellesa en sí, és a dir, de la idea de bellesa. (74 paraules)

 

2.Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas (0,5 punts cada una): 

3.Quines raons té Plató per afirmar que les qualitats de les coses depenen de la participació en les idees? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Plató que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text).(3 punts)

a) “participar”: tenir les coses alguna mena de presencia o comunicació en les idees 

 

b) “causa” : allò que produeix i explica un fet determinat

 

 

Per superar els problemes del relativisme del coneixement sensible, Plató va desenvolupar la teoria de les idees. Les idees tenen un valor absolut. Per bé que les coses del nostre món són relatives, poden tenir valor en la mesura que puguin participar en el valor de les idees.Segons aquesta teoria, la realitat queda dividida en dos móns: món de les idees i món sensible.

-MÓN IDEAL: Es el veritablement real, és a dir, és molt més real que no pas el món sensible. Està format per un conjunt d’Idees immutables (que no canvien), idèntiques a si mateixes (són úniques, no estan repetides; per tant, només són idèntiques a si mateixes), immòbils (no es mouen), fora de l’espai i el temps. Aquestes eren les característiques de l’ésser de Parmènides. Hi ha però una profunda diferència: per a Parmènides, l’ésser real és únic. Per a Plató, en canvi, l’ésser és múltiple, és a dir, no està constituït per una sinó per múltiples idees, encara que en certa manera totes s’unifiquen sota la idea de Bé. El món de les idees s’ordena jeràrquicament, amb una idea suprema, superior a totes i que les engloba totes: la Idea de Bé. La supremacia de la Idea de Bé posa de manifest que per a Plató hi ha una identificació entre “ser” i “valer”. Per això, les idees són també criteris valoratius de les coses naturals, és a dir, són models ideals. Un ideal serveix per a valorar una realitat concreta. Si, per exemple, vull valorar un cos en un concurs de bellesa, he de tenir un ideal per a comparar-lo. Jo puc pensar que els ideals me’ls faig jo mateix, o bé la societat. Plató no ho creia així, sinó que atribuïa als ideals una realitat transcendent (més enllà), situada en el món de les idees.Finalment, el món ideal és també l’única realitat intel·ligible  (=cognoscible, =que es pot captar per la intel·ligència). Les idees són els objectes específics del coneixement racional. Però no s’han de confondre amb continguts mentals, pensaments. Els pensaments són quelcom subjectiu: el que jo penso ara potser demà ja no ho penso, i el que penses tu no ha de coincidir necessàriament amb el que penso jo. No parlem doncs de pensaments sinó de realitats cognoscibles que anomenem idees.

-MÓN SENSIBLE: És el món que ens envolta, el món on vivim.  Està format per coses,  i no pas per idees. Es el món de l’etern fluir, és variable, canvia constantment, és pura aparença. Es el món de l’opinió i de l’error, ja que si tot canvia constantment, el que avui és d’una manera demà ja n’és d’una altra i, per tant, no puc disposar d’un coneixement constant d’aquesta realitat canviant. Si només em fixo en les aparences puc creure que aquest és l’únic món real. Però si segueixo la raó he d’admetre que hi ha un món molt més real que és el Món de les Idees.

La teoria de les Idees es un replantejament d’un tema de clar origen parmenidià: la contraposició racionalitat-sensibilitat. Les sensacions ens posen davant d’un continu fluir de percepcions diferents d’un individu a un altre, i fins i tot en el mateix individu en diferents moments. La raó, en canvi, ens fa captar les formes immutables de la realitat, les idees, que constitueixen l’ésser real. Aquesta concepció dual de la realitat, l’exposa Plató a La República a través del Mite de la Caverna. El món sensible és la caverna on estem empresonats, sense ser-ne conscients. Si aconseguim desvetllar la nostra consciència i alliberar-nos, podrem recórrer el camí que porta al món exterior, l’ autènticament real, bell i veritable, del qual ara només en coneixem algunes ombres.

El Mite de la Caverna permet imaginar l’existència dels dos móns. Però la imaginació només és una forma molt precària d’opinió. Si cerquem una veritable ciència de la realitat, cal que intentem una argumentació racional sobre la relació dels dos móns. Plató esmenta en diàlegs diferents tres possibles relacions:

-PARTICIPACIÓ (METHESIS): Les coses físiques només són reals en la mesura que participen de la realitat de les Idees, de l’ésser de les Idees. En el text, la participació s’entén com una mena de comunicació o de presència. De tota manera Plató mai no aclareix què significa exactament això de “participar del ser”

-IMITACIÓ (MIMESIS): Les coses sensibles estan fetes per un demiürg (una mena de déu que ordena el cosmos, però que no és creador)  a imatge i semblança de les idees que li servien de model. Per tant, les coses són una imitació, una còpia imperfecta de les idees.

-FINALITAT (TELEIOSIS): Les idees són la finalitat (l’ideal) que intenten realitzar els éssers sensibles. Els objectes físics s’esforcen per assemblar-se a l’ideal (sense aconseguir-ho).

Plató, ja a la seva maduresa, analitzarà críticament la teoria de les idees en el diàleg “El Parmènides”. Al principi del diàleg el jove Sòcrates planteja la teoria de les idees com una hipòtesi que permet resoldre les dificultats de l’eleàtic Zenó: Tenim per una banda la idea d’unitat, i per altra la idea de multiplicitat, que existeixen a part de les coses sensibles (en el món de les Idees). Aleshores la cosa pot ser una i múltiple al mateix temps, perquè participa en les dues idees al mateix temps. Així, una mateixa cosa pot ser sense contradicció gran i petita, semblant i diferent, etc.

Parmènides somriu davant l’ardor del jove Sòcrates (que simbolitza al jove Plató). Parmènides no es proposa investigar si la hipòtesi de les Idees resol les dificultats de Zenó, sinó que l’analitzarà en si mateixa:

-Primer de tot cal definir què entenem per idea: la idea és la forma unitària de quelcom que és múltiple. Per exemple, si veiem moltes coses belles parlarem de la idea de bellesa com la forma unitària de totes les coses belles. Si veiem moltes coses grans parlarem de la idea de magnitud com a forma unitària de totes les coses grans…

-En segon lloc cal veure de què hi ha Idees.

1. Hi ha Idees d’objectes matemàtics  (unitat, pluralitat, semblança, dissemblança, igualtat…)
2. Hi ha idees de valors (justícia, bé, generositat, bellesa…)
3. És dubtós si hi ha idees de coses sensibles (home, foc, aigua, cavall…)
4. Sembla que no pot haver-hi idees d’objectes menyspreables i ridículs com ara pèls, fang, brutícia.

-En tercer lloc cal veure quines relacions s’estableixen entre les idees i la ment humana. Les idees no són “el que els homes pensen” sinó quelcom en si mateixes. L’home les pot conèixer en major o menor grau. El seu coneixement és innat, segons la teoria de la reminiscència.

-En quart lloc cal investigar les relacions de les idees entre si i amb les coses sensibles. Es el problema de la relació entre la  unitat (les Idees) i la multiplicitat (les múltiples coses sensibles i la multiplicitat d’Idees). En aquest punt, arriben  a les següents conclusions:

1.La participació de les coses en les idees és impossible. Hi hauria dues possibilitats:

a) Que la idea sigui tota entera en cada cosa. Però aleshores la idea deixa de ser una i passa a ser múltiple, ja que n’hi hauria tantes com coses.

b) Que la idea sigui repartida entre totes les coses múltiples. Però aleshores deixa de ser unitària i passa a ser múltiple per la seva divisió en tantes parts com coses (múltiples parts)

2.Si quan considerem una multiplicitat  d’objectes cal que una idea que unifiqui aquesta multiplicitat, també necessitarem una nova idea quan considerem el conjunt múltiple (format per dos elements) de la idea i “el conjunt que ha unificat”. Això ens portaria a una sèrie infinita d’idees.

3.     La relació còpia-model tampoc no és sostenible. Si les coses múltiples i la idea unitària s’assemblen, és que existeix una semblança que apareix com una nova idea, i això ens torna portar a una sèrie infinita d’idees.

4.     Si les idees són en si mateixes no són cognoscibles, perquè si són en si no poden ser també en nosaltres.

Què es demostra realment amb aquests quatre arguments? No es tracta que hàgim d’abandonar la teoria de les idees, però cal acceptar que no podem continuar considerant-les com a unitats en si mateixes separades de la realitat múltiple. Dit d’una manera més entenedora: la divisió radical de la realitat en món sensible i món de les idees és insostenible. Però Parmènides afirma que sense idees no pot haver-hi ni ciència ni dialèctica ni filosofia, ja que cauríem en el fluir constant d’ Heràclit i en el relativisme dels sofistes. Així doncs, el que cal és desenvolupar una teoria de les idees adequada. En els diàlegs crítics que segueixen al Parmènides Plató replanteja la seva teoria.  Durant aquesta època, cal tenir en compte la presència del jove Aristòtil a l’Acadèmia. Podem pensar en la possibilitat que el resultat de tots aquests replantejaments sigui la filosofia primera i la teoria hilemòrfica d’ Aristòtil.

 

4.Compareu la teoria de Plató sobre la realitat amb una altra concepció  que es pugui trobar en la història del pensament. (2 punts) 

 

AQUESTA PREGUNTA ESTÀ ELABORADA A PARTIR DELS SEGÜENTS APARTATAS DEL TEMA SOBRE ARISTÒTIL:

GROC: CRÍTICA A LA TEORIA DE LES IDEES

BLAU: SUBSTÀNCIA I ACCIDENT

VERD: L’ HILEMORFISME

FÚCSIA: LA FÍSICA, LES QUATRE CAUSES

VERMELL: TEOLOGIA 

Hem explicat la teoria de Plató sobre la realitat en la pregunta anterior. Compararem ara aquesta teoria amb la d’ Aristòtil.

Per a Aristòtil només existeixen realment els individus, les realitats individuals.Per a Plató, les realitats individuals són coses sensibles, mòbils, que neixen i moren. Sobre aquestes coses, deia Plató, només és possible l’opinió (doxa). La ciència (episteme) només pot parlar de temes universals, és a dir, generals. Aristòtil està d’acord en el fet que la ciència només pot parlar de l’universal. La ciència no parla de Sòcrates, que no és més que un individu, sinó de l’home en general. Però què és aquest “home en general”?  Com pot ser real això que anomenem “home en general” si Aristòtil afirma que només existeixen realment els individus? Però si no és real, hem de dir que la ciència que estudia l’”home en general” no parla de la realitat? Plató havia intentat superar el problema amb la teoria de les Idees, que eren universals i reals al mateix temps. La ciència, per Plató, no era el coneixement del nostre món, sinó el coneixement del món de les idees. Però Aristòtil no admet l’existència d’una idea d’home més enllà de cada home concret. Aristòtil accepta que només hi ha ciència de l’universal, però no la teoria de les Idees. El que caldrà, doncs, serà canviar la forma d’entendre la realitat sensible. Tal com ho planteja Aristòtil, el món sensible ja no serà un fluir constant on res no és constant ni estable, on res és mai el mateix, on quan sabem com és quelcom immediatament deixa de ser com era. Segons Aristòtil en les coses hi ha quelcom d’estable que pot ser conegut per la ciència i que anomenarem substància. Cada substància es pot definir i aquesta definició pot ser universal. La qüestió és no confondre la definició de la substància amb la substància mateixa. Plató no va saber trobar res d’estable en el fluir continu de la realitat sensible: si tot canvia, quan afirmo que A és B, A ja no és B. Per això Plató no va tenir més remei que considerar que les substàncies reals no eren les coses (que canvien) sinó les definicions (idees).

Com hem dit abans, el propi Plató es va adonar que la seva teoria tenia diversos problemes i que calia revisar-la. Aquesta revisió, segurament, la va realitzar en estreta col·laboració amb el seu deixeble Aristòtil mentre treballaven junts a l’Acadèmia. Aristòtil va utilitzar en diferents llocs diversos arguments per posar en dubte la teoria de les Idees, molts d’ells idèntics als que ja havia plantejat el propi Plató en el diàleg “Parmènides”:

1.     Plató va considerar les Idees com a subsistents en si mateixes, és a dir, com a substàncies. Ara bé, les substàncies i les idees s’han de poder definir. Segons Aristòtil, la definició cal realitzar-la pel gènere proper i la diferència específica. Per exemple: l’home forma part del gènere animal, i la diferència específica respecte dels altres animals és que és racional. Per tant la definició d’home serà “animal racional”.  Ara bé: “animal” i “racional” són dues idees diferents. Si les idees fossin substàncies com pretenia Plató, la idea d’home seria una idea i al mateix temps dues idees!

2.     Argument del “tercer home” que ja apareixia en el diàleg “Parmènides” del propi Plató: Si a cada multiplicitat de coses semblants els ha de correspondre una idea d’aquesta semblança ens trobarem amb una infinitat d’idees. Per exemple: si tenim diversos homes particulars semblants caldrà que existeixi una idea d’home, que serà semblant ella mateixa als homes. Aquesta semblança entre la idea d’home i els homes requerirà una nova idea de semblança (tercer home) i així fins a l’infinit.

3.     Les Idees no poden explicar la realitat del moviment i del canvi del món sensible, perquè elles mateixes són immòbils i immutables.

4.     Hi ha també el problema de la participació que ja apareixia també al diàleg “Parmènides”. Es a dir, com es relacionen el món sensible amb el món ideal, com participen les coses en les idees?

5.     Tampoc no és fàcil d’entendre com podem assolir el coneixement de les Idees si no admetem la teoria de la reminiscència, que és realment massa fantasiosa i indemostrable.

Fins aquí, tot això ja s’ho podia haver plantejat el propi Plató però no havia decidit deixar de banda la teoria de les idees sinó buscar una nova relació entre les idees i les coses. El veritable problema que porta a la ruptura amb la teoria de les idees està en una diferència essencial entre els dos filòsofs:  Per a Plató resulta impossible deslligar “ésser” i “valor”. En tant que l’ésser ha de ser quelcom valuós, ha de ser el bé, no pot ser menys que l’ideal, ha de ser perfecte en ell mateix (etern, immutable…) Per això no volia admetre que en el món de les idees existís la idea de “pèl” o de “brutícia”. Si cerquem l’ideal en el món sensible que ens envolta, difícilment el trobarem. Però Aristòtil separa l’”ésser” del “bé”. Certament un pèl no serà mai tant valuós com un home, però això no fa que no sigui res. Un pèl té substància en tant que és precisament pèl i no pel fet de ser més o menys valuós. Per a Aristòtil, l’ésser ja no és un gènere suprem ni un ideal valoratiu sinó, simplement, un predicat de la substància.

No hem d’entendre el concepte de substància en un sentit químic. La substància és el mode de ser en sí, és l’ésser de l’essència, el principi pel qual l’ésser és el que és. Per exemple, Sòcrates és una substància, en tant que és quelcom en si mateix. L’accident és el mode de ser en un altre. L’accident necessita del ser de la substància per poder existir. Per exemple, el “cansament” és quelcom, però no en si mateix sinó en Sòcrates, per exemple, que és el que està cansat. D’accidents n’hi ha de nou menes diferents:

1. QUANTITAT: Sòcrates és gros.

2. QUALITAT: Sòcrates és lleig.

3. RELACIÓ: Sòcrates es mestre de Plató.

4. LLOC: Sòcrates és a Atenes.

5. TEMPS: Sòcrates és ara.

6. POSICIÓ: Sòcrates està ajagut.

7. ESTAT: Sòcrates està cansat.

8. ACCIÓ: Sòcrates està parlant.

9. PASSIÓ: Sòcrates està essent executat.

Observem com ha canviat la realitat de les qualitats dels objectes. En el text veiem com, per Plató, les qualitats de les coses depenen de la participació en uns ideals molt més reals que les coses. Per exemple, la bellesa d’un individu depenia de la participació en una bellesa que podríem anomenar “substancial”, que existia en si mateixa. Ara, en canvi, la realitat de les qualitats és accidental, i depèn de l’existència d’una substància individual que és l’únic que és realment en sí mateix.

A partir d’aquí, Aristòtil desenvolupa la teoria hilemòrfica, segons la qual totes les substàncies estan constituïdes per matèria i forma. La matèria és la capacitat receptiva genèrica, és el que rep la forma. Es pot definir com el conjunt de condicions que cal que es realitzin perquè la forma pugui aparèixer. La forma és el que caracteritza (=determina) la matèria, el que li dóna una estructura essencial concreta. No s’ha de confondre amb la figura, que seria un element formal més, però no pas el més important, ni de bon tros.La matèria és la possibilitat de què la forma arribi a ser, a existir. Per això diem que la matèria és potència, és poder arribar a ser substància, poder arribar a ser un ésser individual (per això també diem que la matèria és el principi d’individualització). La forma, en canvi, és el que la matèria arriba a ser. La forma determina el que la cosa és en acte (actualment). La forma és doncs l’acte o actualitat de la matèria.

Aristòtil defineix el moviment a partir dels conceptes de potència i acte de la següent manera: El moviment és l’acte d’un ésser en potència en quant està en potència. Això vol dir que quan quelcom es mou o canvia passa de “poder ser” (potència) a “ser en l’actualitat” (acte). L’expressió “en quant està en potència” significa que, en principi, no tot es pot transformar en tot: el cadell es pot transformar en gos adult, però no en un gerani! El canvi consisteix en que allò que podia arribar a ser arribi a ser actualment. Aristòtil troba en aquesta definició la resposta a la negació de la possibilitat lògica del moviment que havia considerat Parmènides. El moviment no és un pas del no-ser al ser, sinó del ser al ser: del poder ser (potència) al ser-ho (acte). La matèria és un no-ser relatiu i no pas un no-ser absolut com el de Parmènides.

La forma constitueix allò que hi ha d’universal en la substància individual. La forma “home”, per exemple, és universal, és a dir, és comú a tots els homes. Per això és intel·ligible, és a dir, és objecte d’investigació científica. Pot ser coneguda. Però a diferència de les idees platòniques, no pot subsistir separada de la matèria individual, és a dir, la forma no és substància.Nosaltres només podem conèixer la matèria en tant que ha adquirit una determinada forma. Quan diem que la matèria d’aquesta taula és el ferro, estem parlant de quelcom que ja té forma: el ferro. En tant que el ferro és potència de ser taula direm que és matèria. Però en tant que ja té forma (de ferro) direm que és matèria segona. Això implica que caldrà considerar també el concepte de matèria primera, que serà la pura plasticitat, el substrat comú a totes les determinacions possibles, és a dir, potència pura. La matèria primera és la possibilitat de què tot es transformi en tot.La forma pot ser substancial o accidental. Per exemple: “home” és una forma substancial i “blanc” és una forma accidental. La forma substancial és l’essència de la substància i la substància és l’ésser de l’essència, és a dir, de la forma. Dit d’una altra manera: la forma substancial és el que defineix (essència) a la substància concreta i real, i la substància és la realitat (ésser) concreta de la definició, és a dir, de l’essència, és a dir, de la forma substancial. 

Aristòtil definia la filosofia primera com l’estudi de l’ésser en tant que ésser i de l’ésser suprem. Aquest ésser suprem el podem anomenar Déu, sempre que no mesclem el concepte filosòfic de Déu amb les seves connotacions religioses. Déu és la substància immòbil. L’existència de tal substància la demostra a la Metafísica i a la Física:El cosmos es distribueix en esferes concèntriques (la Terra n’és el centre) Les esferes celests inferiors són mogudes per les superiors. Però, quina és la causa del moviment del primer cel? Ha de ser un motor que mogui sense ser mogut, és a dir, motor immòbil. Si s’hagués de moure caldria un motor que el mogués, i així fins a l’infinit. Com que una sèrie infinita de motors no és concebible, Aristòtil accepta la suposició del motor immòbil.Ha de ser també acte pur, és a dir, forma  pura sense matèria. La matèria és potencialitat; si hi ha potencialitat el motor immòbil podria moure o no moure; per tant, passaria a dependre d’un factor extern (motor previ) que el fes passar de la potència a l’acte. Com que el moviment és etern, cal que el motor immòbil hagi estat sempre movent. El moviment no pot provenir del repòs, com creia Annaxàgores, perquè el repòs és la fi i no el principi del moviment.

En la metafísica ens diu que el motor immòbil no mou com a causa eficient sinó com a causa final. Déu és la finalitat de la realitat. És per això que Déu és el Bé suprem a què tota la realitat tendeix. Aquí veiem com Aristòtil es torna apropar a Plató. Efectivament hi ha un més enllà, una realitat suprema que és el Bé i que és la causa de la realitat física. I la relació entre Déu i el món es concreta en una de les tres possibilitats que plantejava Plató: la finalitat.

Déu és el creador de l’ordre còsmic  (no del seu ésser però sí del seu ordre). Per això Déu és també pensament. Aristòtil el considera pensament que es pensa a si mateix des de l’eternitat. Déu, però, no és ni més ni menys real que qualsevol altra substància. No és l’ésser de Parmènides, ni molt menys. Déu és simplement la intel·ligència que mou el cosmos des de sempre i per sempre. 

5.Creieu que Plató té raó quan defensa la creença en una veritat absoluta que dóna sentit a la nostra realitat? Raoneu la resposta. (2 punts) 

Plató, com a punt de partida, accepta el relativisme de Protàgores en l’àmbit del coneixement sensible i del “fluir constant” d’Heràclit. Qui es refereix només a les coses sensibles no podrà trobar mai un coneixement únic, universalment vàlid.Els sofistes havien renunciat a aquesta mena de coneixement, tot considerant-lo impossible. Sòcrates, en canvi, creia que la recerca d’aquesta mena de coneixement és el que dóna sentit ple a la vida. Cal cercar en el nostre interior la plena consciència que cap coneixement sensible proporciona (coneix-te a tu mateix, deia Sòcrates). Aleshores podrem trobar un coneixement veritablement segur, una certesa racional absoluta. Segons els historiadors de la filosofia, Plató hauria assumit la noció de concepte universal que Sòcrates aplicava a l’ètica,  i l’hauria aplicat a la ciència, fent-ne la veritable realitat superior: les idees.Plató és fonamentalment un idealista. Això es posa de manifest molt clarament en la seva ètica i en la seva teoria i acció política. Com es pot ser idealista si als ideals no els correspon cap mena de realitat?

Plató ho té clar. I tu? Creus que tenen raó els relativistes? O creus com Plató que si no hi ha uns referents absoluts la nostra vida no pot tenir un sentit veritable i digne? Què són per a tu els ideals? Aquestes preguntes poden orientar la resposta, que ha de reflectir el teu propi pensament.