només sé que no sé res

En tot cas, heus aquí el que puc afirmar respecte de tots els que han escrit o han d’escriure i pretenen ser competents sobre el que constitueix l’objecte de les meves preocupacions, per haver estat instruïts sobre el tema per mi o per altres o per haver-ho descobert personalment: tal com ho veig, és impossible que hagin comprès, sigui el que sigui, la qüestió. Si res més no, és ben cert que no hi ha ni hi haurà cap obra sobre semblants temes. No hi ha cap manera de reduir-los a fórmules, com es fa amb les altres ciències, sinó que quan s’han freqüentat durant molt temps aquests problemes, i quan s’hi ha conviscut, aleshores brolla de sobte la veritat a l’ànima, com de la guspira en neix el foc i tot seguit creix per si mateix. De fet, sé molt bé que si fóra necessari exposar-los per escrit o verbalment, jo seria el que ho podria fer millor; però també sé que si l’exposició fóra defectuosa, jo en patiria més que ningú. Si jo hagués pensat que era possible escriure i formular aquests problemes per al poble d’una manera satisfactòria, quina altra cosa més bella hauria pogut realitzar jo a la meva vida que manifestar una doctrina tan saludable per als homes i fer arribar a tots la veritable naturalesa de les coses? Ara bé: jo no crec que raonar sobre aquestes qüestions sigui, com es diu, un bé per als homes, excepte per a una selecció d’homes, que en tenen prou amb unes indicacions per a descobrir per si mateixos la veritat. Als altres, o bé els ompliríem d’un menyspreu injust respecte d’aquests problemes, la qual cosa és prou inconvenient, o bé els ompliríem d’una vana i nècia suficiència per la sublimitat dels ensenyaments rebuts.PLATÓ: Carta VII 

1.Explica breument –al voltant de 40 a 80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. 

La idea principal és que no hi ha fórmules filosòfiques que es puguin recollir en llibres. Per a descobrir la veritat cal acostumar-se a la pràctica de la filosofia. La lectura de preteses obres filosòfiques no fa cap bé a la majoria: alguns acaben menyspreant els temes filosòfics i altres es converteixen en pedants. 

2.Quina idea de filosofia és present en el text? 

Qui sent l’impuls de la filosofia, ha de recórrer el camí per si mateix. L’ajut d’un mestre que instrueix no consisteix en la transmissió d’una doctrina, sinó en la motivació de la reflexió. Un bon mestre és aquell que fa bones preguntes, no el que dóna bones respostes. Les respostes “brollen de sobte en l’ànima”, i aquest brollador de veritats és progressiu i creixent, però no pas immediat, i encara menys transmissible per escrit. Cal conviure llargament amb els problemes filosòfics per a què es produeixi aquest salt espiritual. La filosofia és doncs una forma de vida que reclama un compromís constant, una entrega total a la recerca de la veritat. És un enfortiment de l’ànima, una il.luminació, un camí de perfeccionament. En el Fedó ens explicarà que és un camí de preparació per a la mort, o més exactament, de preparació per a la vida més autèntica que podem assolir després de la mort si hem enfortit prou la nostra ànima per tal que pugui fer el viatge transcendent.La literatura filosòfica de Plató la podem entendre com una invitació a la filosofia, un convit a iniciar el camí que ningú no pot recórrer per nosaltres. No podem doncs trobar-hi solucions definitives, però sí preguntes intel.ligents i idees engrescadores.   

3.Compara la figura de Plató com a mestre amb la dels mestres sofistes  

He escrit abans que un bon mestre és el que fa bones preguntes. Tal com ho plantejava Sòcrates, preguntes iròniques que fan reconèixer la ignorància a l’interlocutor i preguntes maièutiques que ajuden els deixebles a trobar els camins cap a la veritat. La veritat dorm oblidada dins la nostra ànima, i el bon mestre és aquell capaç de despertar-nos del somni de les aparences (deslliurar-nos de l’esclavatge de la caverna i empènyer-nos pel camí costerut cap a la llum de la veritat).Aquesta és una concepció idealista del mestratge que contrasta fortament amb l’orientació de la docència dels mestres sofistes. Per a aquests, no hi ha camí cap a la veritat perquè no hi ha veritats per assolir. O bé no hi ha veritat, com deia Gòrgies, o bé qualsevol pensament subjectiu és igualment legítim i veritable, amb la qual cosa esdevé superflu cercar allò que hom ja posseix.Els sofistes cobraven als joves benestants de les ciutats gregues, especialment a Atenes, a canvi d’ensenyar-los quelcom efectivament útil per a les seves necessitats i expectatives: els ensenyaven el que cal per tenir èxit a la palestra del debat públic, a l’assemblea democràtica. I això consistia a ensenyar-los l’art de la retòrica i l’oratòria, és a dir, ensenyaven a ser convincent, a vèncer l’adversari en el debat, independentment del tema que fóra debatut. Però desertaven de la qüestió sobre els ideals. Quines són les idees que cal defensar? Si totes són igualment vàlides (o igualment invàlides), cal que optem per les que a nosaltres ens convinguin i siguin assumibles per la comunitat. No es pot ensenyar una veritat i uns ideals que, segons els sofistes, no existeixen o no tenen cap valor més enllà del que li vulguem donar.El relativisme dels sofistes serà atacat persistentment per Plató des de la seva teoria de les idees. La virtut de Plató no és la retòrica ni la demagògia sinó la confiança en els propis ideals. I tanmateix Plató i els seus deixebles, com el mateix Sòcrates, eren temuts com a oradors invencibles. Plató era conscient del poder de la paraula, però estava convençut que aquest poder esdevé irresistible si va acompanyat de la força de la raó i de la veritat.