només sé que no sé res

EXAMEN DE FILOSOFIA

A. Respon breument cinc de les següents qüestions (1 punt cada una) 

1. Quina és la diferencia entre dialogar i ensenyar?
2. Quins són els temes que han quedat establerts actualment com a disciplines específicament filosòfiques? (no cal que els expliquis: només enumera-ls)
3. Quines són les preguntes clau en la filosofia del llenguatge?
4. Intenta definir els conceptes d’ètica i moral
5. Defineix els termes “gnoseologia” i “epistemologia”.
6. Quina és la diferència entre fe i autoritat?
7. En què consisteix la demostració lògica? Quines dues condicions s’han de donar perquè la conclusió quedi demostrada?

B. Respon una de les següents qüestions, entre 20 i 40 línies (2 punts) 

1. Explica la historia de Sòcrates.
2. Explica i compara l’experiència sensible i l’experiència vivencial, especialment pel que fa a la seva objectivitat i comunicabilitat.

C. Desenvolupa àmpliament el tema següent (3 punts)

• Característiques del pensament filosòfic.

RESPOSTES

A. Respon breument dues de les següents qüestions (1 punt cada una) 

1.Quina és la diferencia entre dialogar i ensenyar?

El que ensenya ha de saber el que està ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però ha d’estar disposat a acceptar les idees de l’altre i a corregir les seves pròpies si les raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes.

2.Quins són els temes que han quedat establerts actualment com a disciplines específicament filosòfiques? (no cal que els expliquis: només enumera-ls)

Teoria del coneixement, Lògica, Filosofia del llenguatge, Metafísica, Estètica, Ètica, Filosofia política i social i Antropologia filosòfica

3.Quines són les preguntes clau en la filosofia del llenguatge?

Què es pot dir i què no es pot dir? Quin és l’origen, la funció, el sentit, el valor i els límits del llenguatge?

4.Intenta definir els conceptes d’ètica i moral

L’ètica és la reflexió filosòfica sobre la moral. La moral és un conjunt de normes i valors que orienten les accions humanes en la recerca del bé i la felicitat.Què estudia l’estètica?

5.Defineix els termes “gnoseologia” i “epistemologia”.

Gnoseologia: branca de la filosofia que estudia el coneixement, és a dir, que intenta descobrir què significa conèixer i com ciona el coneixement.Epistemologia: branca de la gnoseologia que investiga què és i com funciona la ciència. 

6.Quina és la diferència entre fe i autoritat?

El que es creu per autoritat se suposa que es pot demostrar, mentre que el que es creu per fe se sap que és indemostrable.

7.En què consisteix la demostració lògica? Quines dues condicions s’han de donar perquè la conclusió quedi demostrada?

Consisteix a utilitzar el raonament lògic per arribar a una conclusió partint d’unes afirmacions prèvies que anomenem premisses.Si les premisses són certes i la forma del raonament és correcte la conclusió quedarà demostrada.

B. Respon una de les següents qüestions, entre 20 i 40 línies (2 punts) 

1. Explica la historia de Sòcrates.

Sòcrates va viure a Atenes al segle V abans de Crist. En aquell temps, a Atenes i altres ciutats greges hi havia uns personatges que coneixem com a “sofistes” que es dedicaven a educar els joves de les famílies importants a canvi d’una remuneració econòmica. Sòcrates estava sempre voltat de joves deixebles, però no els demanava res perquè, segons deia, no els ensenyava “res”. Quan va ser acusat d’impietat i de corrompre els joves amb els seus ensenyaments, es va defensar ell mateix davant l’assemblea tot explicant la història de la seva vida. Quan era jove, Sòcrates sentia l’intens desig de fer-se savi i per això cercava entre els mestres grecs aquell qui el pogués ajudar a progressar en el coneixement. De tota manera, no aconseguia trobar ningú que el deixés del tot satisfet. Sempre quedaven massa dubtes per resoldre, massa incògnites. Aleshores va decidir preguntar directament al déu Apol.lo (fixeu-vos que amb això vol mostrar que efectivament creu en els déus), a través de l’oracle del temple de Delfos, qui era l’home més savi de Grècia amb la intenció d’adreçar-s’hi i no perdre més temps. La resposta de l’oracle el va deixar perplex, ja que el nomenava a ell mateix com a l’home més savi. Com era possible que ell, que no sabia res, fos l’home més savi? L’única resposta possible era que els altres grecs no sabessin ni tan sols que no sabien res (fixeu-vos que amb això està tractant a l’assemblea que el jutja d’ignorants suprems). “Només sé que no se res” era una de les màximes de Sòcrates. Cal interpretar-ho en el sentit que el reconeixement de la pròpia ignorància és l’únic punt de partida possible en el camí de la filosofia. Si ens pensem que ja som savis, no aconseguirem aprendre mai res. El filòsof està enamorat de la saviesa precisament perquè encara no la posseeix, i és conscient de l’esforç que cal fer per acostar-s’hi.La filosofia és doncs un camí. I un camí que cal recórrer des de joves i, si pot ser, en companyia d’altres. Nosaltres sols podem “raonar”. Si estem amb bona companyia, podem també “enraonar”. Els grecs tenien una paraula especial que els servia tant per referir-se a la raó com a la paraula: “logos” . Aquesta arrel està present en les paraules “lògica” (estudi del raonament) i “filologia” (estudi del llenguatge). El filòsof ha de ser capaç d’utilitzar la lògica, i també de dialogar.Dialogar és molt diferent que “ensenyar”. El que ensenya ha de saber el que està ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però ha d’estar disposat a acceptar les idees de l’altre i a corregir les seves pròpies si les raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes. Sòcrates no ensenyava res als seus deixebles (per això no podia ser acusat de corrompre’ls amb els seus ensenyaments), sinó que dialogava amb ells.En realitat, Sòcrates si que ensenyava alguna cosa important: ensenyava a dialogar críticament. Aquesta és la clau de la qüestió filosòfica. Com diria Descartes dos mil anys més tard: no acceptar res que no es presenti a la meva ment de manera tan evident que no tingui motius per posar-ho en dubte.

2.Explica i compara l’experiència sensible i l’experiència vivencial, especialment pel que fa a la seva objectivitat i comunicabilitat.

La paraula “experiència” a vegades es fa servir en un sentit vivencial, és a dir, per referir-se al conjunt de vivències d’un individu parlem de la seva “experiència vital”, i així diem que “enamorar-se és una experiència”, o “somniar és una experiència”. La vivència és una forma de coneixement important, però el seu caràcter és purament subjectiu. Això és així en la mesura que suposem que cada persona “viu” o “sent” les diverses situacions de manera estrictament personal, a la seva manera, en funció de la seva història vital, de les seves expectatives, dels seus estats afectius…Les nostres vivències ens serveixen per aprendre a viure, per trobar la nostra pròpia manera d’interpretar el món i la vida, i aquestes interpretacions es poden transmetre en forma literària, artística, emocional en les nostres relacions personals, o fins i tot filosòfica, però no científica. La ciència exigeix una objectivitat que la vivència no pot aconseguir.En gnoseologia i epistemologia, parlem d’experiència per referir-nos a tot allò que ens arriba a través dels sentits (vista, oïda…) de forma directa o indirecta.Puc mirar la realitat directament, a ull nu. Però també puc fer-ho per mitjans indirectes, és a dir, fent servir instruments tals com un telescopi, un microscopi, i també amb sistemes molt sofisticats com acceleradors de partícules, sensors diversos…Per a no confondre el sentit vivencial amb el sentit de “coneixement a través dels sentits” s’utilitza sovint el terme “experiència sensible” per referir-nos al segon sentit.Definim l’objectivitat com la correspondència entre un pensament i un objecte. Els òrgans sensorials ens permeten rebre estímuls del món que ens envolta i del propi organisme de tal manera que ens formem imatges significatives de la realitat. En la mesura en què aquestes imatges siguin veritablement representatives de la realitat direm que són objectives. Per exemple, no és una afirmació objectiva dir que el meu fill és molt maco (per a mi ho és, però potser no ho és per a una altra persona), però sí que és objectiu afirmar que té cinc dits a cada mà o que pesa 32 kilograms, o que té els ulls clars i els cabells foscos.Fixeu-vos que la màxima exactitud s’aconsegueix quan fem referència a una escala de mesura ben definida. És més exacte dir que pesa 32 kilograms que no pas dir que té els ulls clars. La qüestió, però, és que podem arribar a posar-nos d’acord i, per tant, admetre que una determinada propietat que captem pels sentits pertany realment a l’objecte, és a dir, és una “propietat objectiva”. De tota manera mai no s’ha de confondre la imatge de la realitat (per objectiva que sigui) amb la realitat mateixa. La realitat no té perquè limitar-se al que es pot veure i experimentar. No hem d’oblidar que l’experiència només ens permet estar segurs de “com veiem la realitat els homes”, i no pas de com és la realitat en si mateixa. Dit d’una altra manera, i per posar un exemple, el fet que no es puguin observar els esperits o que Déu no es pugui veure amb els ulls, no significa que res d’això no existeixi. L’experiència és incomunicable. Això vol dir que no puc explicar a un invident què és el color verd, o a un sord com sona una nota d’una trompeta. De tota manera suposem que tots els homes tenim una mateixa forma de percebre la realitat i aquesta és la base de l’objectivitat de l’experiència sensible.Tot el que es coneix objectivament per l’experiència sensible es diu que es coneix a posteriori.També podem utilitzar el terme  coneixement empíric, que és un terme que prové de la paraula grega “empeiria”, que significava “experiència sensible objectiva”.

C.Desenvolupa àmpliament el tema següent (3 punts)

Característiques del pensament filosòfic.

El filòsof, dèiem, és un enamorat del saber. Però això no ens permet aclarir què fan exactament els filòsofs. Si afirmem, per exemple, que un filòsof és aquell que, conscient de la seva ignorància, s’esforça per aprendre quelcom perquè vol arribar a saber i entendre, tenim una definició que es pot aplicar a qualsevol mena de científic. L’únic que ens permetria aquesta definició seria diferenciar els filòsofs i els científics en general dels investigadors que tenen com a objectiu el desenvolupament d’una tecnologia determinada. L’objectiu del filòsof no és tecnològic, però això no significa que no pugui tenir una dimensió pràctica. Un filòsof, per exemple, es pot preguntar què és i com s’aconsegueix la felicitat en aquesta vida, i això té una clara orientació pràctica. Ara bé: té una única resposta aquesta pregunta? Si llegim el que han escrit els filòsofs al llarg de la història, veurem que no hi ha una definició unànime de la felicitat ni tampoc hi ha acord sobre com aconseguir-la. Segurament passarà el mateix si vosaltres intenteu posar-vos d’acord a classe sobre aquest tema. Així doncs, si no hi ha una única resposta, quin valor tenen les respostes filosòfiques? No hauríem, potser, de deixar de plantejar-nos preguntes que no tenen una resposta definitiva? Alguns filòsofs han cregut que sí, que no val la pena filosofar, i que hem de destinar les nostres energies intel.lectuals al conreu de les ciències experimentals o a les matemàtiques. De tota manera (ho veurem amb deteniment més endavant), tampoc la ciència experimental ens dona resultats definitius. Si estudiem la història de la ciència, veurem que està en constant evolució. Per exemple, a l’època antiga i medieval es sabia científicament que la terra és el centre de l’univers. Durant el renaixement, gràcies a Copèrnic va demostrar científicament que el centre de l’univers és el sol. Kepler va demostrar científicament que el sol no és el centre del sistema solar, perquè les òrbites dels planetes són el·líptiques. De fet, tampoc el sistema solar no era el centre de la galàxia. I a partir de les teories d’Einstein sabem que l’univers no té centre i que el continu espai-temps es deforma en funció de la massa dels cossos que l’ocupen. Qui sap com canviarà encara la nostra concepció del cosmos! I ningú no dirà que pel fet de no saber si les teories actuals són definitives no ha estat profitós fer tot aquest camí.La filosofia i la ciència són camins on cada nova resposta ens permet obrir noves preguntes. Però, a diferència del coneixement científic, que deixa de banda completament les teories antigues quan triomfa una teoria nova, la filosofia de pensadors de fa molts segles pot ser encara profitosa i vàlida en la mesura que ens pugui oferir encara raons i motius de reflexió.A vegades es compara els filòsofs amb els nens petits que no paren de fer preguntes. I  davant de cada nova resposta tornen a plantejar un “i per què?” Quan els pares ens veiem sotmesos a aquest interrogatoris inacabables sovint perdem la paciència. Per a ser bons filòsofs no ens hem de cansar de buscar les raons ni ens hem de cansar de fer preguntes.Fer preguntes significa no donar res per cert si no ho entenem. Fem preguntes als altres i ens les fem nosaltres mateixos. D’això en diem ser crítics i auto-crítics. Fer preguntes no és difícil. El que és complicat és fer preguntes intel.ligents, és a dir, preguntes amb sentit, ben orientades, que apuntin cap a les claus explicatives, cap a l’essencial, cap al més important. Si una pregunta és com una fletxa, el difícil és encertar el centre de la diana.Cada bona pregunta obre una porta cap a un nou espai de possibilitats, és a dir, ens permet avençar i créixer.Buscar raons significa ser racional, és a dir, utilitzar la nostra raó per trobar les respostes a les preguntes. Els homes podem seguir diversos camins per respondre els interrogants que ens preocupen: -La religió ens ofereix respostes definitives (dogmes) i una guia clara de comportament. Però no hi ha manera de posar-nos d’acord sobre quina és la religió veritable. A més. cada una de les religions considera totes les altres com a falses. La religió és fonamenta en la fe dels creients en les paraules d’uns profetes que parlen en nom de Déu. Sí no creiem en aquestes paraules, aleshores la religió no té cap valor per a nosaltres. -La imaginació ens dóna la possibilitat de trobar respostes fantasioses. Poden ser molt interessants, especialment si tenen forma artística o literària. De fet, els que no creuen en les religions pensen que l’origen dels dogmes no és la revelació divina sinó la imaginació dels profetes. De tota manera, es poden valorar aquestes creacions imaginatives pel valor simbòlic que manifesten i per la capacitat que tenen de fer-nos pensar. Per exemple: potser no crec que Jesús fos fill de Déu, o que Déu sigui el nostre pare, però pot resultar suggerent la idea cristiana que tots som germans.-La racionalitat no es conforma amb respostes imaginatives. La racionalitat és un esforç d’objectivitat i coherència. Consisteix a:1.Definir clarament l’origen i el sentit dels conceptes que utilitzem2.Utilitzar les estructures lògiques de raonament per tal d’argumentar les nostres idees. Així com la imaginació és una facultat mental lliure i subjectiva, la lògica (logos = raó) és quelcom que comparteix tota la humanitat. Per exemple: Si afirmo que A és igual que B, i afirmo també que B és igual que C, lògicament hauré d’acceptar que A és igual que C (independentment de quins siguin els meus punts de vista personals o culturals). Si una persona prescindeix de la lògica cau en contradiccions. Aleshores diem que la seva teoria és incoherent.         La filosofia segueix el camí de la racionalitat en el convenciment que hi ha moltes “raons”, però una única racionalitat. Podem no estar d’acord en el fet que l’home és lliure o no ho és, per exemple. Cadascú tindrà les seves raons per afirmar o negar la llibertat. L’únic que exigeix la filosofia és que aquestes raons siguin clares, ben definides i coherents.La filosofia és una camí intel·lectual obert, crític i racional.

En tot cas, heus aquí el que puc afirmar respecte de tots els que han escrit o han d’escriure i pretenen ser competents sobre el que constitueix l’objecte de les meves preocupacions, per haver estat instruïts sobre el tema per mi o per altres o per haver-ho descobert personalment: tal com ho veig, és impossible que hagin comprès, sigui el que sigui, la qüestió. Si res més no, és ben cert que no hi ha ni hi haurà cap obra sobre semblants temes. No hi ha cap manera de reduir-los a fórmules, com es fa amb les altres ciències, sinó que quan s’han freqüentat durant molt temps aquests problemes, i quan s’hi ha conviscut, aleshores brolla de sobte la veritat a l’ànima, com de la guspira en neix el foc i tot seguit creix per si mateix. De fet, sé molt bé que si fóra necessari exposar-los per escrit o verbalment, jo seria el que ho podria fer millor; però també sé que si l’exposició fóra defectuosa, jo en patiria més que ningú. Si jo hagués pensat que era possible escriure i formular aquests problemes per al poble d’una manera satisfactòria, quina altra cosa més bella hauria pogut realitzar jo a la meva vida que manifestar una doctrina tan saludable per als homes i fer arribar a tots la veritable naturalesa de les coses? Ara bé: jo no crec que raonar sobre aquestes qüestions sigui, com es diu, un bé per als homes, excepte per a una selecció d’homes, que en tenen prou amb unes indicacions per a descobrir per si mateixos la veritat. Als altres, o bé els ompliríem d’un menyspreu injust respecte d’aquests problemes, la qual cosa és prou inconvenient, o bé els ompliríem d’una vana i nècia suficiència per la sublimitat dels ensenyaments rebuts.PLATÓ: Carta VII 

1.Explica breument –al voltant de 40 a 80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. 

La idea principal és que no hi ha fórmules filosòfiques que es puguin recollir en llibres. Per a descobrir la veritat cal acostumar-se a la pràctica de la filosofia. La lectura de preteses obres filosòfiques no fa cap bé a la majoria: alguns acaben menyspreant els temes filosòfics i altres es converteixen en pedants. 

2.Quina idea de filosofia és present en el text? 

Qui sent l’impuls de la filosofia, ha de recórrer el camí per si mateix. L’ajut d’un mestre que instrueix no consisteix en la transmissió d’una doctrina, sinó en la motivació de la reflexió. Un bon mestre és aquell que fa bones preguntes, no el que dóna bones respostes. Les respostes “brollen de sobte en l’ànima”, i aquest brollador de veritats és progressiu i creixent, però no pas immediat, i encara menys transmissible per escrit. Cal conviure llargament amb els problemes filosòfics per a què es produeixi aquest salt espiritual. La filosofia és doncs una forma de vida que reclama un compromís constant, una entrega total a la recerca de la veritat. És un enfortiment de l’ànima, una il.luminació, un camí de perfeccionament. En el Fedó ens explicarà que és un camí de preparació per a la mort, o més exactament, de preparació per a la vida més autèntica que podem assolir després de la mort si hem enfortit prou la nostra ànima per tal que pugui fer el viatge transcendent.La literatura filosòfica de Plató la podem entendre com una invitació a la filosofia, un convit a iniciar el camí que ningú no pot recórrer per nosaltres. No podem doncs trobar-hi solucions definitives, però sí preguntes intel.ligents i idees engrescadores.   

3.Compara la figura de Plató com a mestre amb la dels mestres sofistes  

He escrit abans que un bon mestre és el que fa bones preguntes. Tal com ho plantejava Sòcrates, preguntes iròniques que fan reconèixer la ignorància a l’interlocutor i preguntes maièutiques que ajuden els deixebles a trobar els camins cap a la veritat. La veritat dorm oblidada dins la nostra ànima, i el bon mestre és aquell capaç de despertar-nos del somni de les aparences (deslliurar-nos de l’esclavatge de la caverna i empènyer-nos pel camí costerut cap a la llum de la veritat).Aquesta és una concepció idealista del mestratge que contrasta fortament amb l’orientació de la docència dels mestres sofistes. Per a aquests, no hi ha camí cap a la veritat perquè no hi ha veritats per assolir. O bé no hi ha veritat, com deia Gòrgies, o bé qualsevol pensament subjectiu és igualment legítim i veritable, amb la qual cosa esdevé superflu cercar allò que hom ja posseix.Els sofistes cobraven als joves benestants de les ciutats gregues, especialment a Atenes, a canvi d’ensenyar-los quelcom efectivament útil per a les seves necessitats i expectatives: els ensenyaven el que cal per tenir èxit a la palestra del debat públic, a l’assemblea democràtica. I això consistia a ensenyar-los l’art de la retòrica i l’oratòria, és a dir, ensenyaven a ser convincent, a vèncer l’adversari en el debat, independentment del tema que fóra debatut. Però desertaven de la qüestió sobre els ideals. Quines són les idees que cal defensar? Si totes són igualment vàlides (o igualment invàlides), cal que optem per les que a nosaltres ens convinguin i siguin assumibles per la comunitat. No es pot ensenyar una veritat i uns ideals que, segons els sofistes, no existeixen o no tenen cap valor més enllà del que li vulguem donar.El relativisme dels sofistes serà atacat persistentment per Plató des de la seva teoria de les idees. La virtut de Plató no és la retòrica ni la demagògia sinó la confiança en els propis ideals. I tanmateix Plató i els seus deixebles, com el mateix Sòcrates, eren temuts com a oradors invencibles. Plató era conscient del poder de la paraula, però estava convençut que aquest poder esdevé irresistible si va acompanyat de la força de la raó i de la veritat.