només sé que no sé res

El principi de causalitat consisteix en la convicció que si, en un sistema aïllat, un conjunt determinat de circumstàncies (que anomenem causes) precedeix un altre conjunt de circumstàncies (que anomenem efectes), sempre que es tornin a repetir les mateixes causes es tornaran a produir els mateixos efectes.
Aquest principi té unes limitacions evidents:

1. No existeixen sistemes perfectament aïllats de possibles interferències externes. En tot cas, si existeixen nosaltres no podem estar segurs que efectivament ho són.
2. La repetició exacta d’unes determinades circumstàncies no és possible. En tot cas, si ho és nosaltres no ho podem mesurar amb prou certesa.
3. “Sempre” és un termini excessiu per a la humanitat.

En realitat, quan tenim un conjunt de circumstàncies semblants a les que hem definit com a causes, esperem raonablement l’aparició d’uns efectes semblants als que hem experimentat anteriorment. Si els efectes no són prou semblants, aleshores decidim que les causes no eren tan semblants com havíem cregut, malgrat que a vegades no sapiguem determinar amb claredat quina és la diferència.

Existeixo. Per tant, tot allò inherent a mi té un cert grau de realitat, és a dir, existeix d’alguna manera.
Els meus pensaments existeixen. Les meves idees, els meus sentiments, els meus records, les meves fantasies, les meves passions… existeixen.
“Existeixo” és una intuïció, un primer axioma indemostrable. El seu contrari no només és impensable, sinó que és inútil.
Pel que fa al coneixement, és a dir, al valor de les idees, el problema no és si les idees existeixen, sinó si existeix un correlatiu independent de l’acte de pensar la idea per part del subjecte (independent del jo que existeixo).
En alguns casos, és ben clar que aquest correlatiu no existeix: la justícia, posem per cas, no té correlatiu independent. Aquesta idea es refereix a una forma de valorar (pensar) els fets que per essència no pot ser independent del fet de pensar. Això és així per a totes les categories i per a tots els conceptes que utilitzem per als nostres raonaments, càlculs o classificacions (vint-i-tres, mamífer, energia…)
Algunes idees pretenen ser representacions de fets. En aquest cas suposem (segon axioma) que la idea d’un fet té efectivament un correlatiu independent si es produeix una impressió intel·ligible  (a la que considerem també un fet). Intel·ligible significa que pot ser integrada en un sistema coherent compartit pels membres d’un grup humà.
La realitat de la impressió com a fet no es discuteix. La seva intel·ligibilitat, a vegades, sí que es discuteix. En aquest cas pot arribar a negar-se el valor del fet (si bé queda sempre una porta oberta a la sospita), o bé pot negar-se la coherència del sistema d’interpretació (la qual cosa sol passar quan sestà gestant un sistema d’interpretació alternatiu).
Tercer axioma: Donat un sistema interpretatiu (teoria) i unes idees sobre fets (dades), el càlcul lògico-matemàtic, juntament amb el principi de causalitat, permeten suposar un correlatiu independent del pensament per a idees de fets en certs casos en què no és possible una impressió: fets del passat, fets inobservables i fets predictibles del futur. Aquestes idees se solen anomenar “conseqüències lògiques” o “prediccions calculades” i poden representar “causes prèvies” o “efectes futurs”. La confirmació amb impressions (empírica) d’aquestes idees no estableix definitivament el sistema interpretatiu, però en confirma l’eficàcia i li dóna credibilitat.
Tant a les idees de fets com als sistemes interpretatius (també constituïts per idees) se’ls sol anomenar “veritats” mentre mantinguin un grau acceptable d’eficàcia. L’eficàcia es mesura per l’amplitud potencial dels fets descrits i interpretats, per la fiabilitat de les prediccions de fets i per la quantitat de fets no interpretables o discutibles.
Les idees que constitueixen un sistema interpretatiu poden tenir diversos graus d’exactitud en funció del consens en quant al seu ús (el domini de la seva definició). El grau de consens és inversament proporcional a la mesura en què afecten a l’ésser humà. Hi ha consens a l’hora de determinar si un animal és un mussol, però no n’hi ha quan cal determinar si una acció és justa.
Tot el que hem dit fins aquí és un sistema interpretatiu.