només sé que no sé res

Un bloc de filosofia per a estudiants de batxillerat
  • rss
  • Inici
  • Xavier Vilaseca

Descartes i la pròtesi de colze

Xavier Vilaseca | 28 març 2008

Descartes, al Discurs del Mètode, després d’haver formulat la més famosa de les sentències filosòfiques modernes, “ego cogito, ergo sum, sive existo”, continua la seva reflexió intentant aclarir en què consisteix exactament la pròpia existència:

Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

Costa d’entendre com es pot fingir que no es té cos, i que hom no es troba en cap lloc, i que no hi ha món. Només se m’acut la fantasia que tot plegat sigui un somni de la meva ment, del qual, en despertar-me, se’m revelarà l’engany. Però tot i així, no sé imaginar que en el moment extarordinari del descobriment de la veritat oculta no sigui tampoc en cap cos, ni en cap món, ni en cap lloc.

La nostra imaginació va lligada a la corporalitat, a l’espai. Si m’imagino un món d’esperits vaporosos en un espai de cotó flonjo, l’únic que li llevo a la matèria és la gravidesa i l’opacitat, però no pas la corporalitat. Els fantasmes poden travessar parets, però han de tenir figura i forma fantasmal. Les forces misterioses de les novel.les de por només tenen sentit si es manifesten i tenen efectes sobre la matèria (l’única diferència entre les forces màgiques i la força de la gravetat és que les primeres són capricioses i la segona més previsible).

Per què, doncs, aquesta ficció de Descartes? Quin interès té a fingir que no té cos? L’objectiu és argumentar la diferència i la indepencència de l’ànima respecte al cos, el que en filosofia es coneix com a dualisme antropològic. Aquesta idea no és pas original. La trobem a la filosofia clàssica de Plató, i impregna la cultura occidental en la mesura que el cristianisme en fa bandera. Així, a Descartes li resulta natural anomenar “ànima” al jo pensant. Al pensament, com a concepte, li manca la consistència substancial que trobem en el mot “ànima“. En el context del cristianisme, l’ànima s’identifica com a substància transcendent, diferent i separable del cos: separable fins al punt de poder subsistir amb independència del cos, és a dir, sobreviure a la mort del cos.

En el raonament de Descartes hi ha implícit un principi lògic dels filòsofs racionalistes: si dues idees són independents, també ho són les realitats que representen aquestes idees. Així, si cos i ànima són idees que no es necessiten mútuament, podem comptar que l’ànima no té cap lligam corporal. Això, però, topa amb el sentit comú. Bé que el cos respón a les ordres de l’esperit, i bé que l’esperit es ressent dels mals del cos. Això no va desencoratjar Descartes, que inventà un punt de contacte entre l’ànima i el cos per tal de situar-hi un pont de transferències: la glàndula pineal. L’important és no confondre el corporal amb l’espiritual: l’esperit és pensament lliure, mentre que el cos és una màquina que funciona segons les lleis mecàniques naturals.

Les misterioses relacions entre cos i ànima, matèria i esperit, havien neguitejat els metges i els sacerdots. El dia de la resurrecció, pensaven els cristians, caldrà un cos que es regeneri? Calia ser prudent amb qüestions compromeses tals com la dissecció de cadàvers o la incineració dels difunts. 

                                                             Lliçó d’anatomia

Busqueu informació sobre el quadre de Rembrand “lliçó d’anatomia del doctor Tulp”. Qui li va fer l’encàrrec a Rembrandt? Qui era el mort?

Però si el cos és una màquina i l’ànima n’és independent, potser cal ser valent i atrevir-se a estudiar-ne la mecànica. Com un motor, quan li falla una peça, potser el cos pot ser renovat amb recanvis!

Fa uns quants anys, vam anar amb una colla d’amics a patinar. Jo no ho havia provat mai, però em van assegurar que era tan senzill com anar amb bicicleta. Potser sí que n’era de fàcil, però jo no hi vaig tenir gens de traça i vaig caure al primer revolt amb tanta mala sort que el colze del braç dret em va sortir de mare i em va quedar capolat. Em van operar l’endemà al matí. L’anestèssia va fer prou efecte per adormir el braç, però no vaig pas perdre la consciència i vaig poder entreseguir la conversa dels cirurgians:

-Esto está más destrozado de lo que parecía en las radiografías.

-Pues le ponemos una prótesis. Tenemos alguna por ahí?

-Joder! No nos queda nada! Oye, le arreglamos como podamos y lo volveremos a abrir otro día.

Quan el cirurgià, amb paraules més estudiades i amables, em va explicar com havia anat, em vaig negar en rodó a què em tornés a obrir. Penso que es va enfadar un xic, i que va trobar estranya la meva resistència a ser obert i tancat com un pollastre farcit. De mala gana em va escriure un informe i ens vam acomiadar fins mai més. Amb un parell o tres de mesos d’exercicis de rehabilitació, vaig tocar sostre en la recuperació de la flexibilitat del braç. No aconseguia pas gratar-me el muscle amb la mà, i els moviments de prono-supinació de l’avantbraç van quedar un xic limitats. La reparació, ja m’ho havia pronosticat el cirurgià, no havia reeixit del tot.

Vaig visitar un parell més de traumatòlegs. El primer era de la corda del cirurgià que m’havia operat: va mirar les radiografies, va examinar el braç i va recomanar decididament una segona operació per tal d’implantar una pròtesi que, això sí, només duraria una vintena d’anys. Així, per poc que la sort em permetés d’arribar als cinquanta anys, em caldria una tercera operació per a renovar la peça gastada.

El segon traumatòleg, en lloc de demanar radiografies, em va preguntar si em feia mal. I el cas era que no me’n feia gens ni mica. Em va demanar també si jugava a tennis. Tampoc. Finalment, l’ofici: professor de filosofia, per servir-lo. Conclusió: si no li fa mal, no juga a tennis i la feina la pot fer sense doblegar gaire el braç, el millor que pot fer és no fer res. I si no es pot gratar el muscle amb una mà, gràti’s amb l’altra.

Segur que heu endevinat a quin metge vaig fer cas: al que feia menys de mecànic i escoltava més la persona.

Escoltar el pacient, recordar que és una persona més que no pas una màquina és, per sort, una idea que de mica en mica tendeix a imposar-se en la medecina. No tinc pas res en cotra dels transplantaments que salven vides, però sene perdre mai de vista que el malalt és algú a qui cal escoltar i respectar  

Què en penseu vosaltres? Creieu que l’èxit creixent al món occidental de les medecines alternatives com l’homeopatia o l’acupuntura hi té alguna cosa a veure?

Categories
Antropologia, Dignitat humana, Medecina
Comentaris RSS
Comentaris RSS
Retroenllaç
Retroenllaç

Ni Descartes ni Hume. Aproximació a la noció de veritat en tres axiomes. »

3 respostes a “Descartes i la pròtesi de colze”

  1. Rosa ha dit:
    28 març 2008 a les 22:06

    Tal com ho planteges, tens raó. Els metges es passen molt i no demanen mai el que penses i com et sents realment.
    Vaig anar a un homeòpata per un problema d’alèrgies i em va tenir una hora xerrant sobre la vida que tinc i el que penso i faig. No sé si em curarà l’alèrgia, però em sento millor tractada.

  2. asmae sfanji ha dit:
    21 setembre 2008 a les 17:09

    bon dia soc la asmae de 2n batx A

  3. Xavier Vilaseca ha dit:
    23 febrer 2012 a les 18:41

    Ja em diràs si t’ha passat

Fer un comentari

Feu clic aquí per cancel·lar la resposta.

 

Navigation

  • Antropologia
  • Causalitat
  • Descartes
  • Dignitat humana
  • epistemologia
  • General
  • Gnoseologia
  • Hume
  • Medecina
  • Plató
  • Racionalisme

Cercar

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox