només sé que no sé res

Sovint l’encaparrament a mantenir una idea fins a les seves últimes conseqüències porta a resultats esperpèntics.Leibniz, filòsof alemany del S.XVII-XVIII, dels anomenats racionalistes, reflexionant sobre el món, l’home i Déu, va pensar que només Déu és poderós. I va prendre-s’ho tan a la valenta que va postular la teoria de l’harmonia preestablerta. Qualsevol cosa la produeix Déu: quan la meva mà pren la cullera per menjar la sopa, no és el poder de la meva voluntat que fa moure la mà, ni la mà que fa moure la cullera, ni la cullera la que fa enlairar la sopa. És Déu, que des de la creació del món ho té tot programat perquè sembli que unes coses en produeixen d’altres. Déu ho té tot harmonitzat, com una mena de rellotger còsmic que hagués programat tots els seus rellotges de tal manera que quan un acaba de tocar les hores el següent les repiqui. Algú inexpert en filosofia metafísica podria pensar que el primer rellotge fa moure el segon, però nosaltres sabem que és cosa del rellotger. Igualment Déu ho té tot ben coordinat i programat perquè tot encaixi. Les coses ni les persones no poden tenir cap poder propi, perquè només Déu és poderós. No li hauria anat més bé pensar que Déu és poderós, i estalviar-se el “només”?

Actualment una idea s’ha fixat en les ments més progressistes: un treball només es valora i reconeix en la mesura que és remunerat econòmicament. Altre cop el problema és el “només”. No sembla pas discutible el fet que sigui de justícia remunerar els treballadors (potser, per ser higiènicament polític, hauria de dir les treballadores i els treballadors). Però, com tot, portat a l’extrem del racionalisme acaba perdent el sentit. Darrerament hem sentit polítics que proclamen la necessitat de remunerar les mestresses de casa pel seu treball. I n’hem sentit d’altres que s’han afanyat a puntualitzar que això val tant per a homes com per a dones. Les proclames tenen la virtut de fer quedar bé al qui les diu, però a una hora o altra cal que algú n’expliqui el significat i que en concreti els mecanismes d’aplicació. Aleshores cal preguntar: quins mestres o quines mestresses de casa tindran dret a cobrar? cobraran algun plus de productivitat? seguiran controls de qualitat? caldrà que es qualifiquin per l’ISO?

Sembla que la proposta es fa pensant amb aquelles mestresses de casa que tinguin dedicació exclusiva. De tota manera, per ara no hi ha cap llar on les feines es facin soles, on la mainada més petita es renti i es prepari el “bibi” ella mateixa, on la roba vagi directa cap a la rentadora i torni pel seu propi peu a l’armari, ben planxada, on de la cuina surtin desfilant els dinars i els sopars i on les vaixelles siguin tan ben educades que es rentin soles. Ras i curt: qui no té minyona s’ha de fer el llit. Seria doncs discriminatori que les parelles que comparteixen les tasques domèstiques, o que les pobres senyores que a més de la jornada laboral normal han de portar soles la casa amb un “ajut” simbòlic del marit (encara és aquesta la situació més habitual), no tinguessin dret a cobrar com les mestresses amb dedicació exclusiva. Si volem ser justos, el sou de la mestressa l’ha de cobrar tothom que tingui llar i no tingui minyona. A l’hora de fixar el sou caldrà veure una sèrie de dades objectives: nombre de fills, metres quadrats de la vivenda, si hi ha també una segona residència… Evidentment, les mestresses que hagin de carregar amb el pis de Barcelona, la torre de la Cerdanya i les tres criatures hauran de cobrar molt més que les mestresses que viuen en un piset de 60 metres i que no poden tenir encara cap fill perquè els ingressos no donen per a bolquers i farinetes. I les que siguin bones cuineres, planxin bé la ratlla dels pantalons i no es descuidin teranyines pels racons ni ronya darrera la nevera podran comptar amb una paga de beneficis.Però encara tenim un problema més espinós: qui el pagarà aquest sou? Normalment el sou el paga qui es beneficia d’un servei. En aquest cas, deu haver de pagar la família. Com que els fills no tenen ingressos, i normalment es tenen a mitges, aquest sou l’hauran de pagar també a mitges l’home i la dona. I si la dona és mare soltera o vídua, se l’haurà de pagar ella mateixa. Tant de bo que aquests ingressos no els hagi de fer constar a la declaració de la renda, perquè ara com ara un particular que contracta serveis domèstics no pot desgravar-ne el cost, mentre que qui percep el sou ha de declarar-ne l’ingrés (i en aquest cas, recordem-ho, coincideixen). 

Suposem que la nostra mestressa de casa té un marit. Suposem que els seus serveis es remuneren mensualment amb 2.000 euros. (tant de bo que se li permeti de no cotitzar a la seguretat social, perquè aleshores no li’n quedarà ni per a pipes). Suposem que el cost del treball domèstic el paguen a mitges ell i ella. Per tant, el marit li haurà d’entregar religiosament 1.000 euros. a la seva senyora. Suposem que el marit també cobra 2.000 euros. No calen gaire matemàtiques per veure que disposaran de 1.000 euros cadascun. Però la vida és cara, i arriba la factura de la llum, del gas, del col·legi, de la reparació de la rentadora, del lloguer del pis… Cal suposar que tot això ho pagaran a parts iguals. I què tindran a fi de mes després de pagar-ho tot i fer equilibris amb la visa? Res de res. Com ara. I si el marit en guanya 4.000? Aleshores li’n quedaran 3.000 per a ell i 1.000 per a ella. Ella amb els 1.000 potser no arribarà a final de mes, però segur que l’home podrà dir-li amb to fatxenda:  “reina meva, no pateixis, que la rentadora nova ja te la pago jo”.

Particularment, la cosa em sembla més simple. Treballar pot ser un càstig diví o una manera de créixer com a persona, pot ser penós o il·lusionador: depèn de la persona i de la feina. De tota manera, tal com anem, a la majoria de famílies cal que tots treballin per poder fer front al rebut de la hipoteca. El que no és admissible és que la responsabilitat i la gestió de les tasques domèstiques continuï essent patrimoni femení.Quan pregunto a les meves alumnes si acceptarien com a parella un home que no les ajudés amb els nens i les feines de casa, gairebé totes responen que no. Volen un home “que ajudi”. Però, si els dic que no els cal un home que ajudi sinó algú capaç de compartir responsabilitats, em miren escèptiques, com si d’aquests no n’hi hagués al mercat. No ho deuen haver vist mai, i em sembla que s’hi resignen. Hi ha de tot, és clar, i alguna manifesta més decisió i convicció.

Deia Leibniz, càndidament, que vivim en el millor dels móns possibles (encara que no ho sembli). Pensava que Déu, omnipotent com és, segur que ha fet el món de la millor manera. M’agrada més la idea de Hegel (que en el fons és una idea bíblica): la perfecció arribarà al final de la història. Vull pensar que el món, si bé no és gaire perfecte, és millorable. Pel que fa a la posició social de la dona, queda encara molt camí per recórrer. 

“-Considera –digué Sòcrates- si pel que fa a les conseqüències del que dèiem, opines igual que jo. Perquè a mi em sembla que, si existeix alguna cosa bella fora del bell en si, no podrà ser bella per cap altra causa si no és pel fet de participar en aquell bell en si. I el mateix dic sobre tots els altres casos. Estàs d’acord sobre aquesta mena de causa?-Hi estic d’acord.-Si és així -féu ell-, no entenc ni puc comprendre aquelles altres causes dels savis, sinó que, si algú em diu que qualsevulla cosa és bella perquè té un color ufanós, o per la seva figura, o per qualsevulla raó d’aquestes, les deixo córrer totes, ja que tot plegat només em causa confusió, i em quedo amb la convicció simple, elemental i potser ingènua, que una cosa és bella només per la presència o comunicació d’aquell bell en si, sigui quina sigui la circumstància i la manera com això es produeixi. Perquè sobre aquest particular no estic en disposició de fer-m’hi fort; en canvi, sí en el fet que és per la bellesa que totes les coses belles són belles.”PLATÓ, Fedó(100c-d)

1.Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts) 

La idea principal del text és que les coses obtenen les seves qualitats gràcies a les idees d’aquestes qualitats. No està del tot segur de com es produeix aquesta relació, si bé suggereix que es tracta d’una mena de participació, presència o contacte. L’exemple que utilitza és el de les coses belles d’aquest món, que només es pot explicar a causa de la bellesa en sí, és a dir, de la idea de bellesa. (74 paraules)

2.Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas (0,5 punts cada una): 

3.Quines raons té Plató per afirmar que les qualitats de les coses depenen de la participació en les idees? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Plató que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text).(3 punts)

a) “participar”: tenir les coses alguna mena de presencia o comunicació en les idees 

b) “causa” : allò que produeix i explica un fet determinat

Per superar els problemes del relativisme del coneixement sensible, Plató va desenvolupar la teoria de les idees. Les idees tenen un valor absolut. Per bé que les coses del nostre món són relatives, poden tenir valor en la mesura que puguin participar en el valor de les idees.Segons aquesta teoria, la realitat queda dividida en dos móns: món de les idees i món sensible.

-MÓN IDEAL: Es el veritablement real, és a dir, és molt més real que no pas el món sensible. Està format per un conjunt d’Idees immutables (que no canvien), idèntiques a si mateixes (són úniques, no estan repetides; per tant, només són idèntiques a si mateixes), immòbils (no es mouen), fora de l’espai i el temps. Aquestes eren les característiques de l’ésser de Parmènides. Hi ha però una profunda diferència: per a Parmènides, l’ésser real és únic. Per a Plató, en canvi, l’ésser és múltiple, és a dir, no està constituït per una sinó per múltiples idees, encara que en certa manera totes s’unifiquen sota la idea de Bé. El món de les idees s’ordena jeràrquicament, amb una idea suprema, superior a totes i que les engloba totes: la Idea de Bé. La supremacia de la Idea de Bé posa de manifest que per a Plató hi ha una identificació entre “ser” i “valer”. Per això, les idees són també criteris valoratius de les coses naturals, és a dir, són models ideals. Un ideal serveix per a valorar una realitat concreta. Si, per exemple, vull valorar un cos en un concurs de bellesa, he de tenir un ideal per a comparar-lo. Jo puc pensar que els ideals me’ls faig jo mateix, o bé la societat. Plató no ho creia així, sinó que atribuïa als ideals una realitat transcendent (més enllà), situada en el món de les idees.Finalment, el món ideal és també l’única realitat intel·ligible  (=cognoscible, =que es pot captar per la intel·ligència). Les idees són els objectes específics del coneixement racional. Però no s’han de confondre amb continguts mentals, pensaments. Els pensaments són quelcom subjectiu: el que jo penso ara potser demà ja no ho penso, i el que penses tu no ha de coincidir necessàriament amb el que penso jo. No parlem doncs de pensaments sinó de realitats cognoscibles que anomenem idees.

-MÓN SENSIBLE: És el món que ens envolta, el món on vivim.  Està format per coses,  i no pas per idees. Es el món de l’etern fluir, és variable, canvia constantment, és pura aparença. Es el món de l’opinió i de l’error, ja que si tot canvia constantment, el que avui és d’una manera demà ja n’és d’una altra i, per tant, no puc disposar d’un coneixement constant d’aquesta realitat canviant. Si només em fixo en les aparences puc creure que aquest és l’únic món real. Però si segueixo la raó he d’admetre que hi ha un món molt més real que és el Món de les Idees.

La teoria de les Idees es un replantejament d’un tema de clar origen parmenidià: la contraposició racionalitat-sensibilitat. Les sensacions ens posen davant d’un continu fluir de percepcions diferents d’un individu a un altre, i fins i tot en el mateix individu en diferents moments. La raó, en canvi, ens fa captar les formes immutables de la realitat, les idees, que constitueixen l’ésser real. Aquesta concepció dual de la realitat, l’exposa Plató a La República a través del Mite de la Caverna. El món sensible és la caverna on estem empresonats, sense ser-ne conscients. Si aconseguim desvetllar la nostra consciència i alliberar-nos, podrem recórrer el camí que porta al món exterior, l’ autènticament real, bell i veritable, del qual ara només en coneixem algunes ombres.

El Mite de la Caverna permet imaginar l’existència dels dos móns. Però la imaginació només és una forma molt precària d’opinió. Si cerquem una veritable ciència de la realitat, cal que intentem una argumentació racional sobre la relació dels dos móns. Plató esmenta en diàlegs diferents tres possibles relacions:

-PARTICIPACIÓ (METHESIS): Les coses físiques només són reals en la mesura que participen de la realitat de les Idees, de l’ésser de les Idees. En el text, la participació s’entén com una mena de comunicació o de presència. De tota manera Plató mai no aclareix què significa exactament això de “participar del ser”

-IMITACIÓ (MIMESIS): Les coses sensibles estan fetes per un demiürg (una mena de déu que ordena el cosmos, però que no és creador)  a imatge i semblança de les idees que li servien de model. Per tant, les coses són una imitació, una còpia imperfecta de les idees.

-FINALITAT (TELEIOSIS): Les idees són la finalitat (l’ideal) que intenten realitzar els éssers sensibles. Els objectes físics s’esforcen per assemblar-se a l’ideal (sense aconseguir-ho).

Plató, ja a la seva maduresa, analitzarà críticament la teoria de les idees en el diàleg “El Parmènides”. Al principi del diàleg el jove Sòcrates planteja la teoria de les idees com una hipòtesi que permet resoldre les dificultats de l’eleàtic Zenó: Tenim per una banda la idea d’unitat, i per altra la idea de multiplicitat, que existeixen a part de les coses sensibles (en el món de les Idees). Aleshores la cosa pot ser una i múltiple al mateix temps, perquè participa en les dues idees al mateix temps. Així, una mateixa cosa pot ser sense contradicció gran i petita, semblant i diferent, etc.

Parmènides somriu davant l’ardor del jove Sòcrates (que simbolitza al jove Plató). Parmènides no es proposa investigar si la hipòtesi de les Idees resol les dificultats de Zenó, sinó que l’analitzarà en si mateixa:

-Primer de tot cal definir què entenem per idea: la idea és la forma unitària de quelcom que és múltiple. Per exemple, si veiem moltes coses belles parlarem de la idea de bellesa com la forma unitària de totes les coses belles. Si veiem moltes coses grans parlarem de la idea de magnitud com a forma unitària de totes les coses grans…

-En segon lloc cal veure de què hi ha Idees.

1. Hi ha Idees d’objectes matemàtics  (unitat, pluralitat, semblança, dissemblança, igualtat…)
2. Hi ha idees de valors (justícia, bé, generositat, bellesa…)
3. És dubtós si hi ha idees de coses sensibles (home, foc, aigua, cavall…)
4. Sembla que no pot haver-hi idees d’objectes menyspreables i ridículs com ara pèls, fang, brutícia.

-En tercer lloc cal veure quines relacions s’estableixen entre les idees i la ment humana. Les idees no són “el que els homes pensen” sinó quelcom en si mateixes. L’home les pot conèixer en major o menor grau. El seu coneixement és innat, segons la teoria de la reminiscència.

-En quart lloc cal investigar les relacions de les idees entre si i amb les coses sensibles. Es el problema de la relació entre la  unitat (les Idees) i la multiplicitat (les múltiples coses sensibles i la multiplicitat d’Idees). En aquest punt, arriben  a les següents conclusions:

1.La participació de les coses en les idees és impossible. Hi hauria dues possibilitats:

a) Que la idea sigui tota entera en cada cosa. Però aleshores la idea deixa de ser una i passa a ser múltiple, ja que n’hi hauria tantes com coses.

b) Que la idea sigui repartida entre totes les coses múltiples. Però aleshores deixa de ser unitària i passa a ser múltiple per la seva divisió en tantes parts com coses (múltiples parts)

2.Si quan considerem una multiplicitat  d’objectes cal que una idea que unifiqui aquesta multiplicitat, també necessitarem una nova idea quan considerem el conjunt múltiple (format per dos elements) de la idea i “el conjunt que ha unificat”. Això ens portaria a una sèrie infinita d’idees.

3.     La relació còpia-model tampoc no és sostenible. Si les coses múltiples i la idea unitària s’assemblen, és que existeix una semblança que apareix com una nova idea, i això ens torna portar a una sèrie infinita d’idees.

4.     Si les idees són en si mateixes no són cognoscibles, perquè si són en si no poden ser també en nosaltres.

Què es demostra realment amb aquests quatre arguments? No es tracta que hàgim d’abandonar la teoria de les idees, però cal acceptar que no podem continuar considerant-les com a unitats en si mateixes separades de la realitat múltiple. Dit d’una manera més entenedora: la divisió radical de la realitat en món sensible i món de les idees és insostenible. Però Parmènides afirma que sense idees no pot haver-hi ni ciència ni dialèctica ni filosofia, ja que cauríem en el fluir constant d’ Heràclit i en el relativisme dels sofistes. Així doncs, el que cal és desenvolupar una teoria de les idees adequada. En els diàlegs crítics que segueixen al Parmènides Plató replanteja la seva teoria.  Durant aquesta època, cal tenir en compte la presència del jove Aristòtil a l’Acadèmia. Podem pensar en la possibilitat que el resultat de tots aquests replantejaments sigui la filosofia primera i la teoria hilemòrfica d’ Aristòtil.

4.Compareu la teoria de Plató sobre la realitat amb una altra concepció  que es pugui trobar en la història del pensament. (2 punts) 

AQUESTA PREGUNTA ESTÀ ELABORADA A PARTIR DELS SEGÜENTS APARTATAS DEL TEMA SOBRE ARISTÒTIL:

GROC: CRÍTICA A LA TEORIA DE LES IDEES

BLAU: SUBSTÀNCIA I ACCIDENT

VERD: L’ HILEMORFISME

FÚCSIA: LA FÍSICA, LES QUATRE CAUSES

VERMELL: TEOLOGIA 

Hem explicat la teoria de Plató sobre la realitat en la pregunta anterior. Compararem ara aquesta teoria amb la d’ Aristòtil.

Per a Aristòtil només existeixen realment els individus, les realitats individuals.Per a Plató, les realitats individuals són coses sensibles, mòbils, que neixen i moren. Sobre aquestes coses, deia Plató, només és possible l’opinió (doxa). La ciència (episteme) només pot parlar de temes universals, és a dir, generals. Aristòtil està d’acord en el fet que la ciència només pot parlar de l’universal. La ciència no parla de Sòcrates, que no és més que un individu, sinó de l’home en general. Però què és aquest “home en general”?  Com pot ser real això que anomenem “home en general” si Aristòtil afirma que només existeixen realment els individus? Però si no és real, hem de dir que la ciència que estudia l’”home en general” no parla de la realitat? Plató havia intentat superar el problema amb la teoria de les Idees, que eren universals i reals al mateix temps. La ciència, per Plató, no era el coneixement del nostre món, sinó el coneixement del món de les idees. Però Aristòtil no admet l’existència d’una idea d’home més enllà de cada home concret. Aristòtil accepta que només hi ha ciència de l’universal, però no la teoria de les Idees. El que caldrà, doncs, serà canviar la forma d’entendre la realitat sensible. Tal com ho planteja Aristòtil, el món sensible ja no serà un fluir constant on res no és constant ni estable, on res és mai el mateix, on quan sabem com és quelcom immediatament deixa de ser com era. Segons Aristòtil en les coses hi ha quelcom d’estable que pot ser conegut per la ciència i que anomenarem substància. Cada substància es pot definir i aquesta definició pot ser universal. La qüestió és no confondre la definició de la substància amb la substància mateixa. Plató no va saber trobar res d’estable en el fluir continu de la realitat sensible: si tot canvia, quan afirmo que A és B, A ja no és B. Per això Plató no va tenir més remei que considerar que les substàncies reals no eren les coses (que canvien) sinó les definicions (idees).

Com hem dit abans, el propi Plató es va adonar que la seva teoria tenia diversos problemes i que calia revisar-la. Aquesta revisió, segurament, la va realitzar en estreta col·laboració amb el seu deixeble Aristòtil mentre treballaven junts a l’Acadèmia. Aristòtil va utilitzar en diferents llocs diversos arguments per posar en dubte la teoria de les Idees, molts d’ells idèntics als que ja havia plantejat el propi Plató en el diàleg “Parmènides”:

1.     Plató va considerar les Idees com a subsistents en si mateixes, és a dir, com a substàncies. Ara bé, les substàncies i les idees s’han de poder definir. Segons Aristòtil, la definició cal realitzar-la pel gènere proper i la diferència específica. Per exemple: l’home forma part del gènere animal, i la diferència específica respecte dels altres animals és que és racional. Per tant la definició d’home serà “animal racional”.  Ara bé: “animal” i “racional” són dues idees diferents. Si les idees fossin substàncies com pretenia Plató, la idea d’home seria una idea i al mateix temps dues idees!

2.     Argument del “tercer home” que ja apareixia en el diàleg “Parmènides” del propi Plató: Si a cada multiplicitat de coses semblants els ha de correspondre una idea d’aquesta semblança ens trobarem amb una infinitat d’idees. Per exemple: si tenim diversos homes particulars semblants caldrà que existeixi una idea d’home, que serà semblant ella mateixa als homes. Aquesta semblança entre la idea d’home i els homes requerirà una nova idea de semblança (tercer home) i així fins a l’infinit.

3.     Les Idees no poden explicar la realitat del moviment i del canvi del món sensible, perquè elles mateixes són immòbils i immutables.

4.     Hi ha també el problema de la participació que ja apareixia també al diàleg “Parmènides”. Es a dir, com es relacionen el món sensible amb el món ideal, com participen les coses en les idees?

5.     Tampoc no és fàcil d’entendre com podem assolir el coneixement de les Idees si no admetem la teoria de la reminiscència, que és realment massa fantasiosa i indemostrable.

Fins aquí, tot això ja s’ho podia haver plantejat el propi Plató però no havia decidit deixar de banda la teoria de les idees sinó buscar una nova relació entre les idees i les coses. El veritable problema que porta a la ruptura amb la teoria de les idees està en una diferència essencial entre els dos filòsofs:  Per a Plató resulta impossible deslligar “ésser” i “valor”. En tant que l’ésser ha de ser quelcom valuós, ha de ser el bé, no pot ser menys que l’ideal, ha de ser perfecte en ell mateix (etern, immutable…) Per això no volia admetre que en el món de les idees existís la idea de “pèl” o de “brutícia”. Si cerquem l’ideal en el món sensible que ens envolta, difícilment el trobarem. Però Aristòtil separa l’”ésser” del “bé”. Certament un pèl no serà mai tant valuós com un home, però això no fa que no sigui res. Un pèl té substància en tant que és precisament pèl i no pel fet de ser més o menys valuós. Per a Aristòtil, l’ésser ja no és un gènere suprem ni un ideal valoratiu sinó, simplement, un predicat de la substància.

No hem d’entendre el concepte de substància en un sentit químic. La substància és el mode de ser en sí, és l’ésser de l’essència, el principi pel qual l’ésser és el que és. Per exemple, Sòcrates és una substància, en tant que és quelcom en si mateix. L’accident és el mode de ser en un altre. L’accident necessita del ser de la substància per poder existir. Per exemple, el “cansament” és quelcom, però no en si mateix sinó en Sòcrates, per exemple, que és el que està cansat. D’accidents n’hi ha de nou menes diferents:

1. QUANTITAT: Sòcrates és gros.

2. QUALITAT: Sòcrates és lleig.

3. RELACIÓ: Sòcrates es mestre de Plató.

4. LLOC: Sòcrates és a Atenes.

5. TEMPS: Sòcrates és ara.

6. POSICIÓ: Sòcrates està ajagut.

7. ESTAT: Sòcrates està cansat.

8. ACCIÓ: Sòcrates està parlant.

9. PASSIÓ: Sòcrates està essent executat.

Observem com ha canviat la realitat de les qualitats dels objectes. En el text veiem com, per Plató, les qualitats de les coses depenen de la participació en uns ideals molt més reals que les coses. Per exemple, la bellesa d’un individu depenia de la participació en una bellesa que podríem anomenar “substancial”, que existia en si mateixa. Ara, en canvi, la realitat de les qualitats és accidental, i depèn de l’existència d’una substància individual que és l’únic que és realment en sí mateix.

A partir d’aquí, Aristòtil desenvolupa la teoria hilemòrfica, segons la qual totes les substàncies estan constituïdes per matèria i forma. La matèria és la capacitat receptiva genèrica, és el que rep la forma. Es pot definir com el conjunt de condicions que cal que es realitzin perquè la forma pugui aparèixer. La forma és el que caracteritza (=determina) la matèria, el que li dóna una estructura essencial concreta. No s’ha de confondre amb la figura, que seria un element formal més, però no pas el més important, ni de bon tros.La matèria és la possibilitat de què la forma arribi a ser, a existir. Per això diem que la matèria és potència, és poder arribar a ser substància, poder arribar a ser un ésser individual (per això també diem que la matèria és el principi d’individualització). La forma, en canvi, és el que la matèria arriba a ser. La forma determina el que la cosa és en acte (actualment). La forma és doncs l’acte o actualitat de la matèria.

Aristòtil defineix el moviment a partir dels conceptes de potència i acte de la següent manera: El moviment és l’acte d’un ésser en potència en quant està en potència. Això vol dir que quan quelcom es mou o canvia passa de “poder ser” (potència) a “ser en l’actualitat” (acte). L’expressió “en quant està en potència” significa que, en principi, no tot es pot transformar en tot: el cadell es pot transformar en gos adult, però no en un gerani! El canvi consisteix en que allò que podia arribar a ser arribi a ser actualment. Aristòtil troba en aquesta definició la resposta a la negació de la possibilitat lògica del moviment que havia considerat Parmènides. El moviment no és un pas del no-ser al ser, sinó del ser al ser: del poder ser (potència) al ser-ho (acte). La matèria és un no-ser relatiu i no pas un no-ser absolut com el de Parmènides.

La forma constitueix allò que hi ha d’universal en la substància individual. La forma “home”, per exemple, és universal, és a dir, és comú a tots els homes. Per això és intel·ligible, és a dir, és objecte d’investigació científica. Pot ser coneguda. Però a diferència de les idees platòniques, no pot subsistir separada de la matèria individual, és a dir, la forma no és substància.Nosaltres només podem conèixer la matèria en tant que ha adquirit una determinada forma. Quan diem que la matèria d’aquesta taula és el ferro, estem parlant de quelcom que ja té forma: el ferro. En tant que el ferro és potència de ser taula direm que és matèria. Però en tant que ja té forma (de ferro) direm que és matèria segona. Això implica que caldrà considerar també el concepte de matèria primera, que serà la pura plasticitat, el substrat comú a totes les determinacions possibles, és a dir, potència pura. La matèria primera és la possibilitat de què tot es transformi en tot.La forma pot ser substancial o accidental. Per exemple: “home” és una forma substancial i “blanc” és una forma accidental. La forma substancial és l’essència de la substància i la substància és l’ésser de l’essència, és a dir, de la forma. Dit d’una altra manera: la forma substancial és el que defineix (essència) a la substància concreta i real, i la substància és la realitat (ésser) concreta de la definició, és a dir, de l’essència, és a dir, de la forma substancial. 

Aristòtil definia la filosofia primera com l’estudi de l’ésser en tant que ésser i de l’ésser suprem. Aquest ésser suprem el podem anomenar Déu, sempre que no mesclem el concepte filosòfic de Déu amb les seves connotacions religioses. Déu és la substància immòbil. L’existència de tal substància la demostra a la Metafísica i a la Física:El cosmos es distribueix en esferes concèntriques (la Terra n’és el centre) Les esferes celests inferiors són mogudes per les superiors. Però, quina és la causa del moviment del primer cel? Ha de ser un motor que mogui sense ser mogut, és a dir, motor immòbil. Si s’hagués de moure caldria un motor que el mogués, i així fins a l’infinit. Com que una sèrie infinita de motors no és concebible, Aristòtil accepta la suposició del motor immòbil.Ha de ser també acte pur, és a dir, forma  pura sense matèria. La matèria és potencialitat; si hi ha potencialitat el motor immòbil podria moure o no moure; per tant, passaria a dependre d’un factor extern (motor previ) que el fes passar de la potència a l’acte. Com que el moviment és etern, cal que el motor immòbil hagi estat sempre movent. El moviment no pot provenir del repòs, com creia Annaxàgores, perquè el repòs és la fi i no el principi del moviment.

En la metafísica ens diu que el motor immòbil no mou com a causa eficient sinó com a causa final. Déu és la finalitat de la realitat. És per això que Déu és el Bé suprem a què tota la realitat tendeix. Aquí veiem com Aristòtil es torna apropar a Plató. Efectivament hi ha un més enllà, una realitat suprema que és el Bé i que és la causa de la realitat física. I la relació entre Déu i el món es concreta en una de les tres possibilitats que plantejava Plató: la finalitat.

Déu és el creador de l’ordre còsmic  (no del seu ésser però sí del seu ordre). Per això Déu és també pensament. Aristòtil el considera pensament que es pensa a si mateix des de l’eternitat. Déu, però, no és ni més ni menys real que qualsevol altra substància. No és l’ésser de Parmènides, ni molt menys. Déu és simplement la intel·ligència que mou el cosmos des de sempre i per sempre. 

5.Creieu que Plató té raó quan defensa la creença en una veritat absoluta que dóna sentit a la nostra realitat? Raoneu la resposta. (2 punts) 

Plató, com a punt de partida, accepta el relativisme de Protàgores en l’àmbit del coneixement sensible i del “fluir constant” d’Heràclit. Qui es refereix només a les coses sensibles no podrà trobar mai un coneixement únic, universalment vàlid.Els sofistes havien renunciat a aquesta mena de coneixement, tot considerant-lo impossible. Sòcrates, en canvi, creia que la recerca d’aquesta mena de coneixement és el que dóna sentit ple a la vida. Cal cercar en el nostre interior la plena consciència que cap coneixement sensible proporciona (coneix-te a tu mateix, deia Sòcrates). Aleshores podrem trobar un coneixement veritablement segur, una certesa racional absoluta. Segons els historiadors de la filosofia, Plató hauria assumit la noció de concepte universal que Sòcrates aplicava a l’ètica,  i l’hauria aplicat a la ciència, fent-ne la veritable realitat superior: les idees.Plató és fonamentalment un idealista. Això es posa de manifest molt clarament en la seva ètica i en la seva teoria i acció política. Com es pot ser idealista si als ideals no els correspon cap mena de realitat?

Plató ho té clar. I tu? Creus que tenen raó els relativistes? O creus com Plató que si no hi ha uns referents absoluts la nostra vida no pot tenir un sentit veritable i digne? Què són per a tu els ideals? Aquestes preguntes poden orientar la resposta, que ha de reflectir el teu propi pensament.

EXAMEN DE FILOSOFIA

A. Respon breument cinc de les següents qüestions (1 punt cada una) 

1. Quina és la diferencia entre dialogar i ensenyar?
2. Quins són els temes que han quedat establerts actualment com a disciplines específicament filosòfiques? (no cal que els expliquis: només enumera-ls)
3. Quines són les preguntes clau en la filosofia del llenguatge?
4. Intenta definir els conceptes d’ètica i moral
5. Defineix els termes “gnoseologia” i “epistemologia”.
6. Quina és la diferència entre fe i autoritat?
7. En què consisteix la demostració lògica? Quines dues condicions s’han de donar perquè la conclusió quedi demostrada?

B. Respon una de les següents qüestions, entre 20 i 40 línies (2 punts) 

1. Explica la historia de Sòcrates.
2. Explica i compara l’experiència sensible i l’experiència vivencial, especialment pel que fa a la seva objectivitat i comunicabilitat.

C. Desenvolupa àmpliament el tema següent (3 punts)

• Característiques del pensament filosòfic.

RESPOSTES

A. Respon breument dues de les següents qüestions (1 punt cada una) 

1.Quina és la diferencia entre dialogar i ensenyar?

El que ensenya ha de saber el que està ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però ha d’estar disposat a acceptar les idees de l’altre i a corregir les seves pròpies si les raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes.

2.Quins són els temes que han quedat establerts actualment com a disciplines específicament filosòfiques? (no cal que els expliquis: només enumera-ls)

Teoria del coneixement, Lògica, Filosofia del llenguatge, Metafísica, Estètica, Ètica, Filosofia política i social i Antropologia filosòfica

3.Quines són les preguntes clau en la filosofia del llenguatge?

Què es pot dir i què no es pot dir? Quin és l’origen, la funció, el sentit, el valor i els límits del llenguatge?

4.Intenta definir els conceptes d’ètica i moral

L’ètica és la reflexió filosòfica sobre la moral. La moral és un conjunt de normes i valors que orienten les accions humanes en la recerca del bé i la felicitat.Què estudia l’estètica?

5.Defineix els termes “gnoseologia” i “epistemologia”.

Gnoseologia: branca de la filosofia que estudia el coneixement, és a dir, que intenta descobrir què significa conèixer i com ciona el coneixement.Epistemologia: branca de la gnoseologia que investiga què és i com funciona la ciència. 

6.Quina és la diferència entre fe i autoritat?

El que es creu per autoritat se suposa que es pot demostrar, mentre que el que es creu per fe se sap que és indemostrable.

7.En què consisteix la demostració lògica? Quines dues condicions s’han de donar perquè la conclusió quedi demostrada?

Consisteix a utilitzar el raonament lògic per arribar a una conclusió partint d’unes afirmacions prèvies que anomenem premisses.Si les premisses són certes i la forma del raonament és correcte la conclusió quedarà demostrada.

B. Respon una de les següents qüestions, entre 20 i 40 línies (2 punts) 

1. Explica la historia de Sòcrates.

Sòcrates va viure a Atenes al segle V abans de Crist. En aquell temps, a Atenes i altres ciutats greges hi havia uns personatges que coneixem com a “sofistes” que es dedicaven a educar els joves de les famílies importants a canvi d’una remuneració econòmica. Sòcrates estava sempre voltat de joves deixebles, però no els demanava res perquè, segons deia, no els ensenyava “res”. Quan va ser acusat d’impietat i de corrompre els joves amb els seus ensenyaments, es va defensar ell mateix davant l’assemblea tot explicant la història de la seva vida. Quan era jove, Sòcrates sentia l’intens desig de fer-se savi i per això cercava entre els mestres grecs aquell qui el pogués ajudar a progressar en el coneixement. De tota manera, no aconseguia trobar ningú que el deixés del tot satisfet. Sempre quedaven massa dubtes per resoldre, massa incògnites. Aleshores va decidir preguntar directament al déu Apol.lo (fixeu-vos que amb això vol mostrar que efectivament creu en els déus), a través de l’oracle del temple de Delfos, qui era l’home més savi de Grècia amb la intenció d’adreçar-s’hi i no perdre més temps. La resposta de l’oracle el va deixar perplex, ja que el nomenava a ell mateix com a l’home més savi. Com era possible que ell, que no sabia res, fos l’home més savi? L’única resposta possible era que els altres grecs no sabessin ni tan sols que no sabien res (fixeu-vos que amb això està tractant a l’assemblea que el jutja d’ignorants suprems). “Només sé que no se res” era una de les màximes de Sòcrates. Cal interpretar-ho en el sentit que el reconeixement de la pròpia ignorància és l’únic punt de partida possible en el camí de la filosofia. Si ens pensem que ja som savis, no aconseguirem aprendre mai res. El filòsof està enamorat de la saviesa precisament perquè encara no la posseeix, i és conscient de l’esforç que cal fer per acostar-s’hi.La filosofia és doncs un camí. I un camí que cal recórrer des de joves i, si pot ser, en companyia d’altres. Nosaltres sols podem “raonar”. Si estem amb bona companyia, podem també “enraonar”. Els grecs tenien una paraula especial que els servia tant per referir-se a la raó com a la paraula: “logos” . Aquesta arrel està present en les paraules “lògica” (estudi del raonament) i “filologia” (estudi del llenguatge). El filòsof ha de ser capaç d’utilitzar la lògica, i també de dialogar.Dialogar és molt diferent que “ensenyar”. El que ensenya ha de saber el que està ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però ha d’estar disposat a acceptar les idees de l’altre i a corregir les seves pròpies si les raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes. Sòcrates no ensenyava res als seus deixebles (per això no podia ser acusat de corrompre’ls amb els seus ensenyaments), sinó que dialogava amb ells.En realitat, Sòcrates si que ensenyava alguna cosa important: ensenyava a dialogar críticament. Aquesta és la clau de la qüestió filosòfica. Com diria Descartes dos mil anys més tard: no acceptar res que no es presenti a la meva ment de manera tan evident que no tingui motius per posar-ho en dubte.

2.Explica i compara l’experiència sensible i l’experiència vivencial, especialment pel que fa a la seva objectivitat i comunicabilitat.

La paraula “experiència” a vegades es fa servir en un sentit vivencial, és a dir, per referir-se al conjunt de vivències d’un individu parlem de la seva “experiència vital”, i així diem que “enamorar-se és una experiència”, o “somniar és una experiència”. La vivència és una forma de coneixement important, però el seu caràcter és purament subjectiu. Això és així en la mesura que suposem que cada persona “viu” o “sent” les diverses situacions de manera estrictament personal, a la seva manera, en funció de la seva història vital, de les seves expectatives, dels seus estats afectius…Les nostres vivències ens serveixen per aprendre a viure, per trobar la nostra pròpia manera d’interpretar el món i la vida, i aquestes interpretacions es poden transmetre en forma literària, artística, emocional en les nostres relacions personals, o fins i tot filosòfica, però no científica. La ciència exigeix una objectivitat que la vivència no pot aconseguir.En gnoseologia i epistemologia, parlem d’experiència per referir-nos a tot allò que ens arriba a través dels sentits (vista, oïda…) de forma directa o indirecta.Puc mirar la realitat directament, a ull nu. Però també puc fer-ho per mitjans indirectes, és a dir, fent servir instruments tals com un telescopi, un microscopi, i també amb sistemes molt sofisticats com acceleradors de partícules, sensors diversos…Per a no confondre el sentit vivencial amb el sentit de “coneixement a través dels sentits” s’utilitza sovint el terme “experiència sensible” per referir-nos al segon sentit.Definim l’objectivitat com la correspondència entre un pensament i un objecte. Els òrgans sensorials ens permeten rebre estímuls del món que ens envolta i del propi organisme de tal manera que ens formem imatges significatives de la realitat. En la mesura en què aquestes imatges siguin veritablement representatives de la realitat direm que són objectives. Per exemple, no és una afirmació objectiva dir que el meu fill és molt maco (per a mi ho és, però potser no ho és per a una altra persona), però sí que és objectiu afirmar que té cinc dits a cada mà o que pesa 32 kilograms, o que té els ulls clars i els cabells foscos.Fixeu-vos que la màxima exactitud s’aconsegueix quan fem referència a una escala de mesura ben definida. És més exacte dir que pesa 32 kilograms que no pas dir que té els ulls clars. La qüestió, però, és que podem arribar a posar-nos d’acord i, per tant, admetre que una determinada propietat que captem pels sentits pertany realment a l’objecte, és a dir, és una “propietat objectiva”. De tota manera mai no s’ha de confondre la imatge de la realitat (per objectiva que sigui) amb la realitat mateixa. La realitat no té perquè limitar-se al que es pot veure i experimentar. No hem d’oblidar que l’experiència només ens permet estar segurs de “com veiem la realitat els homes”, i no pas de com és la realitat en si mateixa. Dit d’una altra manera, i per posar un exemple, el fet que no es puguin observar els esperits o que Déu no es pugui veure amb els ulls, no significa que res d’això no existeixi. L’experiència és incomunicable. Això vol dir que no puc explicar a un invident què és el color verd, o a un sord com sona una nota d’una trompeta. De tota manera suposem que tots els homes tenim una mateixa forma de percebre la realitat i aquesta és la base de l’objectivitat de l’experiència sensible.Tot el que es coneix objectivament per l’experiència sensible es diu que es coneix a posteriori.També podem utilitzar el terme  coneixement empíric, que és un terme que prové de la paraula grega “empeiria”, que significava “experiència sensible objectiva”.

C.Desenvolupa àmpliament el tema següent (3 punts)

Característiques del pensament filosòfic.

El filòsof, dèiem, és un enamorat del saber. Però això no ens permet aclarir què fan exactament els filòsofs. Si afirmem, per exemple, que un filòsof és aquell que, conscient de la seva ignorància, s’esforça per aprendre quelcom perquè vol arribar a saber i entendre, tenim una definició que es pot aplicar a qualsevol mena de científic. L’únic que ens permetria aquesta definició seria diferenciar els filòsofs i els científics en general dels investigadors que tenen com a objectiu el desenvolupament d’una tecnologia determinada. L’objectiu del filòsof no és tecnològic, però això no significa que no pugui tenir una dimensió pràctica. Un filòsof, per exemple, es pot preguntar què és i com s’aconsegueix la felicitat en aquesta vida, i això té una clara orientació pràctica. Ara bé: té una única resposta aquesta pregunta? Si llegim el que han escrit els filòsofs al llarg de la història, veurem que no hi ha una definició unànime de la felicitat ni tampoc hi ha acord sobre com aconseguir-la. Segurament passarà el mateix si vosaltres intenteu posar-vos d’acord a classe sobre aquest tema. Així doncs, si no hi ha una única resposta, quin valor tenen les respostes filosòfiques? No hauríem, potser, de deixar de plantejar-nos preguntes que no tenen una resposta definitiva? Alguns filòsofs han cregut que sí, que no val la pena filosofar, i que hem de destinar les nostres energies intel.lectuals al conreu de les ciències experimentals o a les matemàtiques. De tota manera (ho veurem amb deteniment més endavant), tampoc la ciència experimental ens dona resultats definitius. Si estudiem la història de la ciència, veurem que està en constant evolució. Per exemple, a l’època antiga i medieval es sabia científicament que la terra és el centre de l’univers. Durant el renaixement, gràcies a Copèrnic va demostrar científicament que el centre de l’univers és el sol. Kepler va demostrar científicament que el sol no és el centre del sistema solar, perquè les òrbites dels planetes són el·líptiques. De fet, tampoc el sistema solar no era el centre de la galàxia. I a partir de les teories d’Einstein sabem que l’univers no té centre i que el continu espai-temps es deforma en funció de la massa dels cossos que l’ocupen. Qui sap com canviarà encara la nostra concepció del cosmos! I ningú no dirà que pel fet de no saber si les teories actuals són definitives no ha estat profitós fer tot aquest camí.La filosofia i la ciència són camins on cada nova resposta ens permet obrir noves preguntes. Però, a diferència del coneixement científic, que deixa de banda completament les teories antigues quan triomfa una teoria nova, la filosofia de pensadors de fa molts segles pot ser encara profitosa i vàlida en la mesura que ens pugui oferir encara raons i motius de reflexió.A vegades es compara els filòsofs amb els nens petits que no paren de fer preguntes. I  davant de cada nova resposta tornen a plantejar un “i per què?” Quan els pares ens veiem sotmesos a aquest interrogatoris inacabables sovint perdem la paciència. Per a ser bons filòsofs no ens hem de cansar de buscar les raons ni ens hem de cansar de fer preguntes.Fer preguntes significa no donar res per cert si no ho entenem. Fem preguntes als altres i ens les fem nosaltres mateixos. D’això en diem ser crítics i auto-crítics. Fer preguntes no és difícil. El que és complicat és fer preguntes intel.ligents, és a dir, preguntes amb sentit, ben orientades, que apuntin cap a les claus explicatives, cap a l’essencial, cap al més important. Si una pregunta és com una fletxa, el difícil és encertar el centre de la diana.Cada bona pregunta obre una porta cap a un nou espai de possibilitats, és a dir, ens permet avençar i créixer.Buscar raons significa ser racional, és a dir, utilitzar la nostra raó per trobar les respostes a les preguntes. Els homes podem seguir diversos camins per respondre els interrogants que ens preocupen: -La religió ens ofereix respostes definitives (dogmes) i una guia clara de comportament. Però no hi ha manera de posar-nos d’acord sobre quina és la religió veritable. A més. cada una de les religions considera totes les altres com a falses. La religió és fonamenta en la fe dels creients en les paraules d’uns profetes que parlen en nom de Déu. Sí no creiem en aquestes paraules, aleshores la religió no té cap valor per a nosaltres. -La imaginació ens dóna la possibilitat de trobar respostes fantasioses. Poden ser molt interessants, especialment si tenen forma artística o literària. De fet, els que no creuen en les religions pensen que l’origen dels dogmes no és la revelació divina sinó la imaginació dels profetes. De tota manera, es poden valorar aquestes creacions imaginatives pel valor simbòlic que manifesten i per la capacitat que tenen de fer-nos pensar. Per exemple: potser no crec que Jesús fos fill de Déu, o que Déu sigui el nostre pare, però pot resultar suggerent la idea cristiana que tots som germans.-La racionalitat no es conforma amb respostes imaginatives. La racionalitat és un esforç d’objectivitat i coherència. Consisteix a:1.Definir clarament l’origen i el sentit dels conceptes que utilitzem2.Utilitzar les estructures lògiques de raonament per tal d’argumentar les nostres idees. Així com la imaginació és una facultat mental lliure i subjectiva, la lògica (logos = raó) és quelcom que comparteix tota la humanitat. Per exemple: Si afirmo que A és igual que B, i afirmo també que B és igual que C, lògicament hauré d’acceptar que A és igual que C (independentment de quins siguin els meus punts de vista personals o culturals). Si una persona prescindeix de la lògica cau en contradiccions. Aleshores diem que la seva teoria és incoherent.         La filosofia segueix el camí de la racionalitat en el convenciment que hi ha moltes “raons”, però una única racionalitat. Podem no estar d’acord en el fet que l’home és lliure o no ho és, per exemple. Cadascú tindrà les seves raons per afirmar o negar la llibertat. L’únic que exigeix la filosofia és que aquestes raons siguin clares, ben definides i coherents.La filosofia és una camí intel·lectual obert, crític i racional.

En tot cas, heus aquí el que puc afirmar respecte de tots els que han escrit o han d’escriure i pretenen ser competents sobre el que constitueix l’objecte de les meves preocupacions, per haver estat instruïts sobre el tema per mi o per altres o per haver-ho descobert personalment: tal com ho veig, és impossible que hagin comprès, sigui el que sigui, la qüestió. Si res més no, és ben cert que no hi ha ni hi haurà cap obra sobre semblants temes. No hi ha cap manera de reduir-los a fórmules, com es fa amb les altres ciències, sinó que quan s’han freqüentat durant molt temps aquests problemes, i quan s’hi ha conviscut, aleshores brolla de sobte la veritat a l’ànima, com de la guspira en neix el foc i tot seguit creix per si mateix. De fet, sé molt bé que si fóra necessari exposar-los per escrit o verbalment, jo seria el que ho podria fer millor; però també sé que si l’exposició fóra defectuosa, jo en patiria més que ningú. Si jo hagués pensat que era possible escriure i formular aquests problemes per al poble d’una manera satisfactòria, quina altra cosa més bella hauria pogut realitzar jo a la meva vida que manifestar una doctrina tan saludable per als homes i fer arribar a tots la veritable naturalesa de les coses? Ara bé: jo no crec que raonar sobre aquestes qüestions sigui, com es diu, un bé per als homes, excepte per a una selecció d’homes, que en tenen prou amb unes indicacions per a descobrir per si mateixos la veritat. Als altres, o bé els ompliríem d’un menyspreu injust respecte d’aquests problemes, la qual cosa és prou inconvenient, o bé els ompliríem d’una vana i nècia suficiència per la sublimitat dels ensenyaments rebuts.PLATÓ: Carta VII 

1.Explica breument –al voltant de 40 a 80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. 

La idea principal és que no hi ha fórmules filosòfiques que es puguin recollir en llibres. Per a descobrir la veritat cal acostumar-se a la pràctica de la filosofia. La lectura de preteses obres filosòfiques no fa cap bé a la majoria: alguns acaben menyspreant els temes filosòfics i altres es converteixen en pedants. 

2.Quina idea de filosofia és present en el text? 

Qui sent l’impuls de la filosofia, ha de recórrer el camí per si mateix. L’ajut d’un mestre que instrueix no consisteix en la transmissió d’una doctrina, sinó en la motivació de la reflexió. Un bon mestre és aquell que fa bones preguntes, no el que dóna bones respostes. Les respostes “brollen de sobte en l’ànima”, i aquest brollador de veritats és progressiu i creixent, però no pas immediat, i encara menys transmissible per escrit. Cal conviure llargament amb els problemes filosòfics per a què es produeixi aquest salt espiritual. La filosofia és doncs una forma de vida que reclama un compromís constant, una entrega total a la recerca de la veritat. És un enfortiment de l’ànima, una il.luminació, un camí de perfeccionament. En el Fedó ens explicarà que és un camí de preparació per a la mort, o més exactament, de preparació per a la vida més autèntica que podem assolir després de la mort si hem enfortit prou la nostra ànima per tal que pugui fer el viatge transcendent.La literatura filosòfica de Plató la podem entendre com una invitació a la filosofia, un convit a iniciar el camí que ningú no pot recórrer per nosaltres. No podem doncs trobar-hi solucions definitives, però sí preguntes intel.ligents i idees engrescadores.   

3.Compara la figura de Plató com a mestre amb la dels mestres sofistes  

He escrit abans que un bon mestre és el que fa bones preguntes. Tal com ho plantejava Sòcrates, preguntes iròniques que fan reconèixer la ignorància a l’interlocutor i preguntes maièutiques que ajuden els deixebles a trobar els camins cap a la veritat. La veritat dorm oblidada dins la nostra ànima, i el bon mestre és aquell capaç de despertar-nos del somni de les aparences (deslliurar-nos de l’esclavatge de la caverna i empènyer-nos pel camí costerut cap a la llum de la veritat).Aquesta és una concepció idealista del mestratge que contrasta fortament amb l’orientació de la docència dels mestres sofistes. Per a aquests, no hi ha camí cap a la veritat perquè no hi ha veritats per assolir. O bé no hi ha veritat, com deia Gòrgies, o bé qualsevol pensament subjectiu és igualment legítim i veritable, amb la qual cosa esdevé superflu cercar allò que hom ja posseix.Els sofistes cobraven als joves benestants de les ciutats gregues, especialment a Atenes, a canvi d’ensenyar-los quelcom efectivament útil per a les seves necessitats i expectatives: els ensenyaven el que cal per tenir èxit a la palestra del debat públic, a l’assemblea democràtica. I això consistia a ensenyar-los l’art de la retòrica i l’oratòria, és a dir, ensenyaven a ser convincent, a vèncer l’adversari en el debat, independentment del tema que fóra debatut. Però desertaven de la qüestió sobre els ideals. Quines són les idees que cal defensar? Si totes són igualment vàlides (o igualment invàlides), cal que optem per les que a nosaltres ens convinguin i siguin assumibles per la comunitat. No es pot ensenyar una veritat i uns ideals que, segons els sofistes, no existeixen o no tenen cap valor més enllà del que li vulguem donar.El relativisme dels sofistes serà atacat persistentment per Plató des de la seva teoria de les idees. La virtut de Plató no és la retòrica ni la demagògia sinó la confiança en els propis ideals. I tanmateix Plató i els seus deixebles, com el mateix Sòcrates, eren temuts com a oradors invencibles. Plató era conscient del poder de la paraula, però estava convençut que aquest poder esdevé irresistible si va acompanyat de la força de la raó i de la veritat.  

El principi de causalitat consisteix en la convicció que si, en un sistema aïllat, un conjunt determinat de circumstàncies (que anomenem causes) precedeix un altre conjunt de circumstàncies (que anomenem efectes), sempre que es tornin a repetir les mateixes causes es tornaran a produir els mateixos efectes.
Aquest principi té unes limitacions evidents:

1. No existeixen sistemes perfectament aïllats de possibles interferències externes. En tot cas, si existeixen nosaltres no podem estar segurs que efectivament ho són.
2. La repetició exacta d’unes determinades circumstàncies no és possible. En tot cas, si ho és nosaltres no ho podem mesurar amb prou certesa.
3. “Sempre” és un termini excessiu per a la humanitat.

En realitat, quan tenim un conjunt de circumstàncies semblants a les que hem definit com a causes, esperem raonablement l’aparició d’uns efectes semblants als que hem experimentat anteriorment. Si els efectes no són prou semblants, aleshores decidim que les causes no eren tan semblants com havíem cregut, malgrat que a vegades no sapiguem determinar amb claredat quina és la diferència.

Existeixo. Per tant, tot allò inherent a mi té un cert grau de realitat, és a dir, existeix d’alguna manera.
Els meus pensaments existeixen. Les meves idees, els meus sentiments, els meus records, les meves fantasies, les meves passions… existeixen.
“Existeixo” és una intuïció, un primer axioma indemostrable. El seu contrari no només és impensable, sinó que és inútil.
Pel que fa al coneixement, és a dir, al valor de les idees, el problema no és si les idees existeixen, sinó si existeix un correlatiu independent de l’acte de pensar la idea per part del subjecte (independent del jo que existeixo).
En alguns casos, és ben clar que aquest correlatiu no existeix: la justícia, posem per cas, no té correlatiu independent. Aquesta idea es refereix a una forma de valorar (pensar) els fets que per essència no pot ser independent del fet de pensar. Això és així per a totes les categories i per a tots els conceptes que utilitzem per als nostres raonaments, càlculs o classificacions (vint-i-tres, mamífer, energia…)
Algunes idees pretenen ser representacions de fets. En aquest cas suposem (segon axioma) que la idea d’un fet té efectivament un correlatiu independent si es produeix una impressió intel·ligible  (a la que considerem també un fet). Intel·ligible significa que pot ser integrada en un sistema coherent compartit pels membres d’un grup humà.
La realitat de la impressió com a fet no es discuteix. La seva intel·ligibilitat, a vegades, sí que es discuteix. En aquest cas pot arribar a negar-se el valor del fet (si bé queda sempre una porta oberta a la sospita), o bé pot negar-se la coherència del sistema d’interpretació (la qual cosa sol passar quan sestà gestant un sistema d’interpretació alternatiu).
Tercer axioma: Donat un sistema interpretatiu (teoria) i unes idees sobre fets (dades), el càlcul lògico-matemàtic, juntament amb el principi de causalitat, permeten suposar un correlatiu independent del pensament per a idees de fets en certs casos en què no és possible una impressió: fets del passat, fets inobservables i fets predictibles del futur. Aquestes idees se solen anomenar “conseqüències lògiques” o “prediccions calculades” i poden representar “causes prèvies” o “efectes futurs”. La confirmació amb impressions (empírica) d’aquestes idees no estableix definitivament el sistema interpretatiu, però en confirma l’eficàcia i li dóna credibilitat.
Tant a les idees de fets com als sistemes interpretatius (també constituïts per idees) se’ls sol anomenar “veritats” mentre mantinguin un grau acceptable d’eficàcia. L’eficàcia es mesura per l’amplitud potencial dels fets descrits i interpretats, per la fiabilitat de les prediccions de fets i per la quantitat de fets no interpretables o discutibles.
Les idees que constitueixen un sistema interpretatiu poden tenir diversos graus d’exactitud en funció del consens en quant al seu ús (el domini de la seva definició). El grau de consens és inversament proporcional a la mesura en què afecten a l’ésser humà. Hi ha consens a l’hora de determinar si un animal és un mussol, però no n’hi ha quan cal determinar si una acció és justa.
Tot el que hem dit fins aquí és un sistema interpretatiu.

Descartes, al Discurs del Mètode, després d’haver formulat la més famosa de les sentències filosòfiques modernes, “ego cogito, ergo sum, sive existo”, continua la seva reflexió intentant aclarir en què consisteix exactament la pròpia existència:

Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

Costa d’entendre com es pot fingir que no es té cos, i que hom no es troba en cap lloc, i que no hi ha món. Només se m’acut la fantasia que tot plegat sigui un somni de la meva ment, del qual, en despertar-me, se’m revelarà l’engany. Però tot i així, no sé imaginar que en el moment extarordinari del descobriment de la veritat oculta no sigui tampoc en cap cos, ni en cap món, ni en cap lloc.

La nostra imaginació va lligada a la corporalitat, a l’espai. Si m’imagino un món d’esperits vaporosos en un espai de cotó flonjo, l’únic que li llevo a la matèria és la gravidesa i l’opacitat, però no pas la corporalitat. Els fantasmes poden travessar parets, però han de tenir figura i forma fantasmal. Les forces misterioses de les novel.les de por només tenen sentit si es manifesten i tenen efectes sobre la matèria (l’única diferència entre les forces màgiques i la força de la gravetat és que les primeres són capricioses i la segona més previsible).

Per què, doncs, aquesta ficció de Descartes? Quin interès té a fingir que no té cos? L’objectiu és argumentar la diferència i la indepencència de l’ànima respecte al cos, el que en filosofia es coneix com a dualisme antropològic. Aquesta idea no és pas original. La trobem a la filosofia clàssica de Plató, i impregna la cultura occidental en la mesura que el cristianisme en fa bandera. Així, a Descartes li resulta natural anomenar “ànima” al jo pensant. Al pensament, com a concepte, li manca la consistència substancial que trobem en el mot “ànima“. En el context del cristianisme, l’ànima s’identifica com a substància transcendent, diferent i separable del cos: separable fins al punt de poder subsistir amb independència del cos, és a dir, sobreviure a la mort del cos.

En el raonament de Descartes hi ha implícit un principi lògic dels filòsofs racionalistes: si dues idees són independents, també ho són les realitats que representen aquestes idees. Així, si cos i ànima són idees que no es necessiten mútuament, podem comptar que l’ànima no té cap lligam corporal. Això, però, topa amb el sentit comú. Bé que el cos respón a les ordres de l’esperit, i bé que l’esperit es ressent dels mals del cos. Això no va desencoratjar Descartes, que inventà un punt de contacte entre l’ànima i el cos per tal de situar-hi un pont de transferències: la glàndula pineal. L’important és no confondre el corporal amb l’espiritual: l’esperit és pensament lliure, mentre que el cos és una màquina que funciona segons les lleis mecàniques naturals.

Les misterioses relacions entre cos i ànima, matèria i esperit, havien neguitejat els metges i els sacerdots. El dia de la resurrecció, pensaven els cristians, caldrà un cos que es regeneri? Calia ser prudent amb qüestions compromeses tals com la dissecció de cadàvers o la incineració dels difunts. 

Busqueu informació sobre el quadre de Rembrand “lliçó d’anatomia del doctor Tulp”. Qui li va fer l’encàrrec a Rembrandt? Qui era el mort?

Però si el cos és una màquina i l’ànima n’és independent, potser cal ser valent i atrevir-se a estudiar-ne la mecànica. Com un motor, quan li falla una peça, potser el cos pot ser renovat amb recanvis!

Fa uns quants anys, vam anar amb una colla d’amics a patinar. Jo no ho havia provat mai, però em van assegurar que era tan senzill com anar amb bicicleta. Potser sí que n’era de fàcil, però jo no hi vaig tenir gens de traça i vaig caure al primer revolt amb tanta mala sort que el colze del braç dret em va sortir de mare i em va quedar capolat. Em van operar l’endemà al matí. L’anestèssia va fer prou efecte per adormir el braç, però no vaig pas perdre la consciència i vaig poder entreseguir la conversa dels cirurgians:

-Esto está más destrozado de lo que parecía en las radiografías.

-Pues le ponemos una prótesis. Tenemos alguna por ahí?

-Joder! No nos queda nada! Oye, le arreglamos como podamos y lo volveremos a abrir otro día.

Quan el cirurgià, amb paraules més estudiades i amables, em va explicar com havia anat, em vaig negar en rodó a què em tornés a obrir. Penso que es va enfadar un xic, i que va trobar estranya la meva resistència a ser obert i tancat com un pollastre farcit. De mala gana em va escriure un informe i ens vam acomiadar fins mai més. Amb un parell o tres de mesos d’exercicis de rehabilitació, vaig tocar sostre en la recuperació de la flexibilitat del braç. No aconseguia pas gratar-me el muscle amb la mà, i els moviments de prono-supinació de l’avantbraç van quedar un xic limitats. La reparació, ja m’ho havia pronosticat el cirurgià, no havia reeixit del tot.

Vaig visitar un parell més de traumatòlegs. El primer era de la corda del cirurgià que m’havia operat: va mirar les radiografies, va examinar el braç i va recomanar decididament una segona operació per tal d’implantar una pròtesi que, això sí, només duraria una vintena d’anys. Així, per poc que la sort em permetés d’arribar als cinquanta anys, em caldria una tercera operació per a renovar la peça gastada.

El segon traumatòleg, en lloc de demanar radiografies, em va preguntar si em feia mal. I el cas era que no me’n feia gens ni mica. Em va demanar també si jugava a tennis. Tampoc. Finalment, l’ofici: professor de filosofia, per servir-lo. Conclusió: si no li fa mal, no juga a tennis i la feina la pot fer sense doblegar gaire el braç, el millor que pot fer és no fer res. I si no es pot gratar el muscle amb una mà, gràti’s amb l’altra.

Segur que heu endevinat a quin metge vaig fer cas: al que feia menys de mecànic i escoltava més la persona.

Escoltar el pacient, recordar que és una persona més que no pas una màquina és, per sort, una idea que de mica en mica tendeix a imposar-se en la medecina. No tinc pas res en cotra dels transplantaments que salven vides, però sene perdre mai de vista que el malalt és algú a qui cal escoltar i respectar  

Què en penseu vosaltres? Creieu que l’èxit creixent al món occidental de les medecines alternatives com l’homeopatia o l’acupuntura hi té alguna cosa a veure?