AQUESTA PÀGINA ÉS LA CONTINUACIÓ DE U.D.5. Origen i evolució de la vida
CONTINGUT DE LA PÀGINA
4. PRINCIPALS GRUPS TAXONÒMICS
4.3. Presentacions de diapositives
4.1 Taxonomia i nomenclatura
La taxonomia (deriva del grec antic, taxis: significa ordre i nomos que significa ‘llei o norma’) és la ciència que tracta de la classificació, la nomenclatura i la identificació (circumscripció) dels organismes en grups basant-se en els seus trets comuns.
Els organismes s’agrupen en tàxons o categories taxonòmiques. Es poden ajuntar diversos grups d’una mateixa categoria per formar-ne un de categoria superior, construint així una jerarquia taxonòmica.
La unitat bàsica de classificació és l’espècie. Taxons de categoria inferior a l’espècie són la subespècie, la varietat o la raça en espècies domèstiques, entre altres.
Per sobre de l’espècie, la resta de taxons són artificials i els establim seguint criteris acordats, però que no deixen de ser arbitraris. Així, un grup d’espècies que reuneixen unes característiques determinades (homologies) constitueixen un gènere. Diversos gèneres formen una família, diverses famílies formen un ordre. Per sobre d’aquest se situen la classe i el fílum (phylum) o tipus, que entre els vegetals sol ser la divisió. Per sobre tots ells se situen els regnes i els dominis.
Per poder precisar millor la classificació sovint s’ha de recórrer a
taxons intermedis, com la subdivisió, la subclasse o el superordre, entre d’altres.
Les categories principals són:
- el domini
- el regne (només per eucariotes)
- el fílum o divisió
- la classe
- l’ordre
- la família
- el gènere
- l’espècie
La taxonomia es va complicar a la fi del segle XVIII amb el descobriment d’una multitud d’espècies en els tròpics.
Els científics es van adonar que no era suficient nomenar només les espècies per les seves característiques, sinó que també era important tractar de dilucidar les relacions entre elles.
El botànic suec Carl von Linné (1707-1778) és considerat el fundador de la taxonomia moderna perquè va ser el primer a realitzar una classificació rigorosa i científica de les espècies d’organismes vius coneguts en la seva època, en funció del grau de semblances estructurals que presentaven.
Va desenvolupar un sistema conegut com a taxonomia linneana per a la categorització dels organismes, així com de la nomenclatura binomial, per a la seva nomenclatura.
Mentre tots els tàxons que van del domini al gènere són uninomials (formats per un sol nom), el taxó d’espècie és binomial. És a dir el nom de l’espècie està compost per dues paraules: la primera paraula correspon al nom genèric (gènere) i la segona al seu nom específic. Així, dins un mateix gènere totes les espècies que inclou són anomenades amb el mateix primer terme i canvien el segon mot.
El mot genèric sempre s’escriu amb majúscula mentre que el mot específic sempre ho fa en minúscula; ambdós termes s’escriuen en cursiva (lletra impresa), o subratllat (manuscrit). Només els tàxons ubicats a la categoria de gènere o inferior, s’han d’escriure en llatí i en lletra cursiva.
Per exemple:
Phoenix canariensis (palmera canària)
Phoenix dactylifera (palmera de dàtils)
Phoenix és un gènere amb 13 espècies de palmeres:
| Domini | Eukaryota |  |
| Regne | Plantae | |
| Ordre | Arecales | |
| Família | Arecaceae | |
| Subfamília | Coryphoideae | |
| Gènere | Phoenix |
Una de les definicions més acceptades de l’espècie biològica es basa en la capacitat de reproducció entre individus. Una espècie és un conjunt d’individus que es poden reproduir entre si i donar lloc a una descendència fèrtil.
Espècie biològica segons Dobzhansky 1935, i Mayr, 1942, és un grup (o població) natural d’individus que poden creuar-se entre sí, però que estan aïllats reproductivament d’altres grups afins. D’aquí es pot deduir el concepte de POBLACIÓ, un conjunt d’individus que pertanyen a la mateixa espècie i que ocupen el mateix hàbitat.
A hores d’ara s’han catalogat més d’1,4 milions d’espècies en tot el món, però es pensa que el nombre d’espècies que possiblement hi ha al planeta supera de llarg aquesta xifra.
La taula mostra la quantitat d’espècies conegudes de cada grup d’organismes.
Mentre que mamífers i aus són ben coneguts, els invertebrats són molt desconeguts. El grau de desconeixement està relacionat amb el treball realitzat.
Mentre a Europa, per alguns grups es coneix el 100% dels seus components, a altres parts del món ni tan sols estem segurs de conèixer tots els vertebrats (rèptils i peixos són potser els més desconeguts). Hi ha àrees senceres de la Terra on es desconeixen grups sencers d’insectes (per exemple de dípters).
4.2 Principals Regnes
El 1969, Robert Whittaker proposa una classificació en 5 regnes, que ha passat a ser molt utilitzat i forma la base dels nous sistemes amb diversos regnes:
- El regne Monera: que agrupa els organismes procariotes, els bacteris.
- El regne Protista inclou organismes eucariotes unicel·lulars o pluricel·lulars simples, com algues unicel·lulars i protozous.
- El regne Fungi inclou organismes eucariotes que es caracteritzen per tenir parets cel·lulars de quitina i per ser heteròtrofs, és a dir, obtenir nutrients mitjançant la degradació d’altres organismes o matèria orgànica morta.
- El regne Plantae inclou organismes eucariotes fotosintètics, com les plantes, que es caracteritzen per tenir parets cel·lulars de cel·lulosa i per produir oxigen mitjançant la fotosíntesi.
- El regne Animalia inclou organismes eucariotes heteròtrofs que es caracteritzen per no tenir parets cel·lulars i per ser capaços de moure’s.
Classificació en 3 dominis i 6 regnes
Actualment, a partir de la proposta de Cavalier-Smith també és força acceptada la classificació en tres dominis Bacteria, Archaea i Eukarya. Això és diferent de la classificació anterior en cinc regnes, que agrupava els organismes en Monera, Protista, Fungi, Plantae i Animalia. La classificació en dominis és més precisa perquè reflecteix millor les relacions evolutives entre els diferents grups d’organismes. Els dominis Bacteria i Archaebacteria no es divideix en regnes.
El domini Eukaryota es classifica els següents regnes:
- Regne Protozoa
- Regne Chromista
- Regne Plantae
- Regne Fungi
- Regne Animalia
4.2.1 Protozoa
Els protozous són organismes eucariotes unicel·lulars, d’alimentació heteròtrofa i amb digestió interna. S’alimenten de cèl·lules vives o de residus orgànics. Es desplacen. Viuen en medis aquàtics.
Alguns contribueixen amb l’elaboració de compostos orgànics i d’altres originen malalties com la malària i la malaltia de la son.
El parameci i l’ameba són protozous. El parameci es caracteritza per capturar l’aliment movent els cilis i l’ameba emet pseudopodis per desplaçar-se i fagocitar l’aliment.
Els protozous es reprodueixen asexualment per mitjà de la divisió binària o bipartició o per partició múltiple: esporulació. En alguns d’ells es produeix un fenomen de sexualitat anomenat conjugació en què dos individus es fusionen i intercanvien material genètic entre tots dos.
4.2.2 Chromista
Les algues són organismes eucariotes unicel·lulars o pluricel·lulars tal·lòfits (sense teixits) de nutrició autòtrofa.
Les algues són fotosintètiques, és a dir, utilitzen la llum del Sol per a obtenir l’energia que els permetrà convertir la matèria inorgànica (aigua, sals minerals i el diòxid de carboni) en matèria orgànica. Per això tenen, igual que els vegetals, uns orgànuls cel·lulars anomenats plasts on s’hi troben els pigments fotosintètics.
A diferència de les plantes, els Chromista tenen clorofil·la c, i no emmagatzemen la seva energia en forma de midó. A més, solen portar diversos pigments a més de la clorofil·la, que no es troben a les plantes. Són aquests pigments els que els donen el seu característic color marró o daurat. Alguns grups d’algues tenen el pigment verd (la clorofil·la) emmascarat per altres pigments que els proporcionen altres colors (groc, marró o vermell).
Els feòfits o algues marrons són sempre pluricel·lulars i marines, el seu color característic es deu a l’emmascarament de la clorofil·la per altres pigments, el carotè i la ficoxantina presents als tilacoides dels cloroplasts.
Algunes espècies de feòfits, com els sargassos, poden assolir més de 100 m de longitud. Manquen de midó com a substància de reserva i és substituït per la laminarina.
El tal·lus pot ser un simple filament, una gruixuda estructura llarga o una estructura plana i ramificada. Les algues terroses més complexes presenten tals que recorden l’organització de les plantes cormòfites amb fulles, tiges i arrels.
L’estructura en forma de fulla rep el nom de làmina o limbe, l’eix que les sustenta estipi o estípit i la part que la fixa al substrat s’anomena hapteri.
Les seves cèl·lules tenen una paret cel·lular de cel·lulosa, externa a la membrana cel·lular que els dona rigidesa. Les que són pluricel·lulars tenen una estructura anomenada tal·lus, que els donen en certs casos, aspecte de planta superior.
Es reprodueixen asexualment i sexualment. La reproducció asexual pot ser per divisió binària en cas d’algues unicel·lulars o per fragmentació en algues pluricel·lulars.
La reproducció sexual pot ser per gàmetes o per meiòspores. Les algues macroscòpiques generalment presenten un cicle haplodiploide. En aquest cicle s’alterna un gametòfit haploide amb un esporòfit diploide. El gametòfit produeix gàmetes que després de la fecundació produeix individus diploides. Aquests esporòfits diploides, per meiosi, origina meiòspores que en germinar donen lloc a un gametòfit haploide. (Ho estudiarem amb més detall en temes posteriors).
ELS CICLES DE VIDA
|
Les algues viuen en tota mena d’habitats, però sobretot aquàtics, tant marins com d’aigua dolça.
Dins dels Cromistes es poden diferenciar:
Cromòfits: aquelles que tenen cloroplasts amb clorofil·la a i c, si procedeixen d’una alga vermella, i amb clorofil·les a i b si procedeixen d’una alga verda. En aquest mateix grup podem trobar algues unicel·lulars (diatomees, dinoflagel·lats, algues daurades, haptòfits i criptòfits) i pluricel·lulars (algues marrons).
Algues cloraracneas: Microalgues mixòtrofes sense cloroplasts, s’alimenten ingerint bacteris i cromistes més petits, a més de realitzar la fotosíntesi. Normalment tenen forma d’amebes petites.
Organismes heteròtrofs (ciliats, foraminífers, radiolaris, heliozous) i paràsits (oomicets i apicomplexos).
3.2.3 Plantae
El regne de les plantes o metàfits inclou els éssers eucariotes, pluricel·lulars amb teixits diferenciats i nutrició autòtrofa fotosintètica.
El regne Plantae sensu lato (en el sentit ampli) inclou totes les plantes terrestres, les plantes aquàtiques (com Posidonia sp.) i les algues verdes i roges. No serà aquesta acepció la que veurem a les nostres classes.
Plantae sensu strictissimo (en el significat més estricte) inclou només els embriòfits (Embryophyta) o metàfits (Metaphyta), és a dir, les plantes terrestres. Ho són les molses, les falgueres i els espermatòfits o plantes amb flor.
La immensa majoria són de vida aèria. Això és possible perquè tenen la superfície recoberta d’una capa de cèl·lules impermeable que evita que s’assequin (l’epidermis) i perquè tenen unes estructures per fixar-se a terra i absorbir els nutrients i mantenir-se dretes. També existeixen plantes aquàtiques (com Posidonia sp).
Adaptaciones a la vida terrestre
S’hi distingeixen els briòfits (les molses) que són plantes sense vasos conductors (no vasculars) i els cormòfits que són les plantes amb vasos conductors (vasculars). Aquests últims els podem dividir en els pteridòfits (les falgueres, equisets i licopodis) que no tenen ni flors ni llavors i els espermatòfits o plantes superiors que sí que en tenen.
Els briòfits
Són les primeres plantes que van colonitzar el medi terrestre gràcies a un teixit epidèrmic impermeable que impedeix que s’assequin i es morin, però que té uns orificis que permeten l’intercanvi de gasos.
Dins aquest grup hi trobem les molses que tenen estructures semblants a les arrels, les tiges i les fulles, però com que no tenen teixits vasculars a l’interior, es tracta de falses arrels, falses tiges i falses fulles que s’anomenen rizoides, caulidis i fil·lidis.
Aquestes darreres són simples tal·lus plans amb epidermis i sense nervacions. Els briòfits són plantes no vasculars. L’aigua i sals minerals que absorbeixen del terra no són conduïts per l’interior de tubs sinó que passen directament de cèl·lula a cèl·lula. Això fa que els briòfits només puguin mesurar uns pocs centímetres d’alçada. La majoria viuen en llocs molt humits.
Els briòfits presenten reproducció asexual per propàguls o fragmentació del gametòfit i reproducció sexual amb alternança de generacions. Això fa que el seu cicle biològic sigui haplodiploide, és a dir, hi ha alternança entre una fase gametofítica haploide amb una fase esporòfit diploide. En els briòfits, el gametòfit és la generació dominant.
La fase haploide és un gametòfit (n) de color verd, que presenta caulidi i fil·lidis. És la forma abundant i evident. El gametòfit genera gàmetes masculins (n) i gàmetes femenins (n).
En presència d’aigua els gàmetes masculins poden nedar fins on es troben els gàmetes femenins i es produeix la fecundació. El zigot resultant és diploide i germina donant lloc a l’esporòfit (2n), menys abundant i que pren forma de filaments o peu amb una càpsula apical. A la càpsula apical es produeixen meiosis que generen espores haploides (n). Aquestes espores són alliberades i quan cauen a terra germinen donant lloc a l’aparició de nous gametòfits. A més a més de la manca de sistema vascular, en els briòfits, les cèl·lules de les plantes són haploides durant la major part del seu cicle vital. Els esporòfits viuen molt poc i depenen dels gametòfits.
A mesura que els grups són més evolucionats s’hi pot apreciar una reducció de la mida del gametòfit i un augment de l’esporòfit. Pots informar-te més llegint aquesta entrada del Naturalsom: L‘alternança de generacions en vegetals i aquesta de la Wikipedia Dominancia del esperófito
Els pteridòfits
Són plantes amb vasos conductors que tenen a més del teixit epidèrmic impermeable un teixit conductor que els permet conduir per tota la planta l’aigua i les sals minerals que absorbeixen. Això implica que poden arribar a tenir una alçada de fins i tot uns quants metres (1 o 2 metres en països temperats i fins a 16 metres en les selves tropicals). A més, per tenir teixits conductors es considera que tenen fulles, tiges i arrels autèntiques. Les falgueres i els equisets pertanyen a aquest grup.
Com les molses, els pteridòfits precisen aigua per a reproduir-se, ja que els gàmetes masculins han de desplaçar-se nedant fins als gàmetes femenins. Això es deu al fet que, com succeeix en les molses, no tenen flors i, per tant, no poden produir pol·len (estructures que tanquen els gàmetes masculins i que permeten el seu transport per l’aire).
Com els briòfits presenten reproducció asexual, a partir del rizoma que para de créixer, i reproducció sexual amb alternança de generacions.
A diferència de les molses, la forma predominant és la que produeix les espores sexuals, és a dir l’esporòfit (que en el nostre país tenen una mida d’entre 25?cm a 2 m d’alçada). Aquest i la forma efímera, petita i poc abundant és la que forma els gàmetes, és a dir el gametòfit (tenen una mida d’uns 5 o 6 mil·límetres) i que s’anomena protal·lus.
L‘esporòfit posseeix unes fulles molt grans denominades frondes, que surten d’una tija subterrània horitzontal anomenada rizoma, de la qual sorgeixen nombroses arrels.
Les frondes generalment estan molt dividides i quan són joves estan enrotllades sobre si mateixos en forma de bastó.
En el seu inrevés es troben uns punts groguencs, els sorus, dintre dels quals estan els esporangis que són els llocs on es formen les espores sexuals (haploides, n).
La germinació de les espores dona lloc als gametòfits. En la seva cara inferior, la que està en contacte amb l’aigua, apareixen unes protuberàncies (gametangis) amb gàmetes masculins dins i uns gametangis més grans amb un sol gàmeta femení. Si hi ha prou aigua, els gàmetes masculins poden nedar fins al gàmeta femení. La fecundació genera un zigot que comença a multiplicar-se per mitosi dona lloc a un nou esporòfit.
Viuen en zones humides, perquè gual que les molses necessiten l’aigua per tal que les cèl·lules sexuals masculines viatgin fins a trobar les femenines. Per tant, es pot considerar que no han aconseguit una independència total del medi aquàtic.
Els espermatòfits
Són plantes que tenen flors i llavors. Aquestes dues estructures relacionades amb la reproducció els han permès colonitzar fins i tot les zones més seques.
Els espermatòfits es caracteritzen per tenir flors i llavors. Aquest fet representa una excel·lent adaptació al medi terrestre i permet als espermatòfits reproduir-se sense dependre de l’aigua. Els espermatòfits han reduït la fase gametofítica a unes poques cèl·lules que es desenvolupen dins de l’espermatòfit, que és la fase predominant.
Quan les llavors germinen es forma una planta que representa la generació esporofítica, autòtrofa. Aquesta planta formarà flors amb estructures reproductives masculines (sacs pol·línics als estams) i femenines (òvuls al ovari del pistil) i és dins d’aquestes estructures que es formara el gametòfit masculí.
Dins d’aquestes estructures es produeix la meiosi, que forma gàmetes haploides iniciant la generació gametofítica. Es forma un gametòfit masculí representat pels grans de pol·len i un gametòfit femení que és el sac embrionari. Aquestes generacions són paràsites de l’esporofítica, ja que viuen dins dels estams i ovari i a expenses de les reserves d’aquestes estructures.
Aquesta és la funció de les flors, que són òrgans de l’esporòfit capaços de produir grans de pol·len i òvuls. El vent o els insectes s’encarreguen del transport del gra de pol·len fins a les flors que contenen els òvuls en un procés anomenat pol·linització. El gra de pol·len allibera els gàmetes masculins que s’uneixen als òvuls donant lloc a la fecundació. A partir d’aquí es formarà la llavor que donarà després de la germinació un nou esporòfit.
Els espermatòfits són plantes vasculars. La saba bruta es forma característicament a les arrels i es transporta a través del xilema a la resta de la planta. Després de la fotosíntesi, es converteix en saba elaborada, que és transportada pel floema des de les fulles fins a les arrels en sentit contrari.
Els espermatòfits es diferencien en dos grups: les gimnospermes i les angiospermes.
• Les gimnospermes són les plantes amb llavors no tancades dins de fruits. Són plantes amb flor però sense fruit. Les llavors es guarden dins estructures com les pinyes dels pins o els estròbils dels xiprers, que no tanquen dins les llavors.
El grup més abundant és el de les Coníferes (plantes amb cons) estructures que vulgarment són conegudes amb el nom de pinyes. Les coníferes són arbres o arbustos. Exemples: el pi, el xiprer, l’avet i el cedre.
El cicle de vida de les gimnospermes té una generació d’esporòfit dominant. Ambdós gametòfits i els nous esporòfits de la següent generació es desenvolupen a l’esporòfit de la planta progenitora. Els cons es formen a l’esporòfit madur d’una planta.
Dins dels cons masculins, les espores masculines es converteixen en gametòfits masculins. Cada gametòfit masculí està format per diverses cèl·lules tancades dins d’un gra de pol·len.
Dins dels cons femenins, les espores femenines es converteixen en gametòfits femenins. Cada gametòfit femení produeix un ou dins un òvul. La pol·linització ocorre quan el pol·len és transferit des d’un con masculí cap a un femení.
Si l’espermatozoide es trasllada des del pol·len cap a un òvul per dur a terme la fecundació, s’obté com a resultat un zigot diploide. El zigot es converteix en un embrió dins una llavor, la qual es desenvolupa a partir de l’òvul dins el con femení. Si la llavor germina, pot passar a ser un arbre esporòfit madur, cosa que repeteix el cicle.
• Les angiospermes són plantes amb flors i llavors tancades dins de fruits. Normalment, es coneixen com a plantes amb flors, ja que a diferència de les gimnospermes, tenen flors vistoses.
Les flors estan formades per diversos verticils:
- Peduncle floral. És la zona que uneix la flor a la tija. El peduncle floral acaba en el receptacle floral que és un eixamplament d’on sorgeixen les altres peces de la flor.
- Calze. És el conjunt d’unes petites fulles verdes, anomenades sèpals, que hi ha a la base de la flor.
- Corol·la. És el conjunt d’unes fulles que generalment presenten colors molt vistosos o són blanques, anomenades pètals. Els de color viu són fàcilment detectables pels insectes diürns i els blancs pels insectes nocturns. A més, moltes vegades desprenen olors per a facilitar la seva detecció i en la seva base segreguen una substància ensucrada anomenada nèctar que, com el mateix pol·len, serveix d’aliment a molts insectes. Això indueix les visites dels insectes i amb això la transmissió de pol·len entre una flor i altra, és a dir la pol·linització per insectes.
- Androceu. És la part masculina de la flor. Està format per un conjunt de filaments anomenats estams. En cada estam es pot distingir un filament i una antera formada per dues teques. A l’interior de les teques estan els sacs pol·línics en els quals es produeixen els grans de pol·len.
Parts d’una flor
- Gineceu. És la part femenina de la flor. Està formada per una o més estructures en forma d’ampolla denominades pistils. Cada pistil està format per una o per diverses fulles modificades que reben el nom de carpels. En un pistil es pot distingir tres parts: la base eixamplada o ovari, el coll o estil i la boca o estigma que posseeix una sèrie de pèls que ajuden a la fixació dels grans de pol·len quan cauen sobre ells. A l’interior de l’ovari hi ha una o més formacions anomenades òvuls a l’interior dels quals es troben els gàmetes femenins o oosferes. Després de la fecundació les parets del pistil s’engruixeixen i formen les parets del fruit.
D’altres angiospermes, però, com els roures, les alzines o oliveres i el blat o altres plantes, són pol·linitzades per l’acció del vent. Per això no tenen flors vistoses ni nèctar.
MÉS INFO:
Angiospermes: Conceptes bàsics
Gimnospermes: Conceptes bàsics
RESUM CLASSIFICACIÓ PLANTAE:
– Criptògames, no presenten flors ni llavors. Es reprodueixen per espores.
- Briòfits (molses i hepàtiques). Són les d’estructura més senzilla. No tenen veritables teixits tot i que de vegades algunes estructures semblin fulles. Generalment, la planta visible és el gametòfit (haploide).
- Pteridòfits (falgueres i equisets). Tenen teixits molt senzills: vasos (traqueides), fulles (frondes), tija (protal·lus), arrels (rizoides), etc. Generalment, la planta visible és l’esporòfit (diploide).
– Fanerògames (del grec phanerós, visible), són les que tenen flors, fruits (aparell reproductor) i arrels, tronc o tija i fulles (aparell vegetatiu). També es coneixen com a espermatòfits (plantes amb llavor), tot i que no tots els espermatòfits tenen flors grans i vistoses.
- Gimnospermes (com els pins, els avets, els cedres i el ginebre): plantes amb llavor no protegida. Les fulles són simples i en forma d’agulla. Els vasos conductors són traqueides i lesflors són cons o estròbils. Les llavors són alades (transportades pel vent).
- Angiospermes: Plantes amb la llavor protegida. Són les dominants al planeta. Poden ser herbàcies o llenyoses. Les flors poden ser unisexuals o hermafrodites (amb els dos sexes). Estan adaptades a gairebé tots els ambients de la Terra. A la llavor poden tenir una (monocotiledònies) o dues (dicotiledònies) petites fulles amb substàncies de reserva.
4.2.4 Fungi
Inclou els organismes eucariotes unicel·lulars o pluricel·lulars tal·lòfits amb nutrició heteròtrofa i digestió externa, secreten els seus enzims digestius a l’exterior i un cop s’ha digerit la matèria orgànica absorbeixen els productes de la digestió.
Actualment, es consideren com un grup heterogeni, polifilètic (almenys provenen de tres línies evolutives independents)
L’especialitat de la biologia que s’ocupa dels fongs s’anomena micologia, on s’empra el sufix -mycota per a les divisions i -mycetes per a les classes.
Estructura dels fongs
Els fongs poden ser unicel·lulars, com els llevats o les floridures, o pluricel·lulars, com els fongs que formen bolets.
Es caracteritzen perquè les seves cèl·lules, mancades de cloroplasts (com els animals), tenen una paret cel·lular rígida (com els vegetals) però de quitina, no de cel·lulosa. Les cèl·lules tenen un nucli haploide i disposen de vacúols.
Els fongs tenen una part vegetativa i una part reproductiva.
La part vegetativa dels fongs multicel·lulars estan formades per filaments microscòpics de cèl·lules que reben el nom d’hifes. El conjunt de les hifes forma el miceli del fong. Les hifes poden estar dividides per envans anomenats septes o poden estar mancades de septes (hifes no septades). El miceli d’un fong és de creixement ràpid.
Les cèl·lules de fongs unicel·lulars (llevats) formen pseudohifes a partir de cèl·lules de llevat individuals.
Nutrició dels fongs
Com es nodreixen mitjançant digestió externa requereixen llocs on hi hagi molta matèria orgànica i aigua. Per això viuen en llocs humits i sense necessitat de llum. Segons el tipus de matèria orgànica de la qual s’alimenten es distingeixen tres tipus:
Sapròfits: Es nodreixen de matèria orgànica morta, sigui vegetal o animal. Els fongs sapròfits són imprescindibles en el funcionament dels ecosistemes, ja que són els principals descomponedors: transformen la matèria orgànica i la retornen al substrat i contribueixen a tancar el cicle dels nutrients. Són sapròfits els fongs responsables de les podridures, de la fermentació del pa, del vi, de la cervesa, del formatge i els productors d’antibiòtics, etc.
Paràsits: Es nodreixen a partir d’un altre organisme viu, normalment provocant al mateix temps, una patologia o malaltia. Poden parasitar animals, vegetals i altres fongs. Aproximadament un 75% de les malalties de les plantes conreades són provocades per fongs paràsits. També l’home es pot veure parasitat per fongs els quals poden provocar diferents tipus de micosi, tinya, etc.
Simbionts: Estableixen relació de simbiosi (mutualisme obligato) amb altres organismes. Els casos més rellevants són el dels líquens (simbiosi d’alga i fong) i el de les micorrizes (simbiosi entre fongs i les arrels d’un vegetal).
Es creu que més del 97% d’espècies vegetals terrestres presenten micorrizes.
Hi ha diversos tipus de micorrizes, encara que en destaquen dues. El tipus predominant i més antic és la micorriza arbuscular. En aquest tipus d’associació, el fong estén el seu miceli ramificant les hifes a l’interior de les cèl·lules de l’arrel. Aquestes micorrizes solen ser presents a les plantes de praderies, pastures d’alta muntanya i selves tropicals.
El segon tipus són les ectomicorrizes. En aquesta associació, el miceli s’estén entre les cèl·lules de les arrels de les plantes, però no hi arriba a penetrar. Els fongs d’aquest tipus de micorrizes pertanyen als grups Ascomycota i Basidiomycota, i inclouen fongs de cossos fructífers comestibles i molt apreciats, com el rovelló o la tòfona negra. És el tipus de micorriza més abundant als boscos temperats i mediterranis.
Ex de micorrizes: Pinus halepensis (pi blanc) que viu en simbiosi amb Lactarius sanguifluus (rovelló), o el gènere Cistus (estepes) simbionts amb el Lactarius tesquorum Malençon (esclata-sang de llet pelut). Les orquídies que formen tubercles (gèneres Orchis i Ophrys) només poden produir nous brots si estan micorrizades per una espècie determinada de fong deuteromicet.
Reproducció dels fongs
Els fongs poden tenir reproducció asexual i reproducció sexual. La majoria de fongs poden alternar a conveniència cicles reproductius sexuals i asexuals. Tots els fongs es reprodueixen per espores (sexuals o asexuals)
En els fongs unicel·lulars, com els llevats, el mecanisme més freqüent de reproducció asexual és la gemmació.
Els pluricel·lulars tenen reproducció asexual i sexual. Es reprodueixen asexuadament a través de diversos mecanismes:
Gemmació: Es forma un nou individu a partir d’una petita evaginació o gemma de l’organisme progenitor.
Esporulació: La producció d’espores asexuals és el mètode més comú de reproducció asexual. Aquestes espores es produeixen per mitosi, són genèticament idèntiques al seu progenitor i s’alliberen a l’ambient.
La reproducció sexual també es fa a través d’espores, però són genèticament diferents del progenitor i diferents entre si. En aquest cas les espores sexuals són generades en esporangis. Aquests esporangis solen trobar-se a l’interior de cossos reproductors.
Ascomicets: Reproducció sexual per ascòspores dins un asc: hifa ascògena dins d’un cos de fructificació més tard convertit en ascocarp. Hi passa reconeixement nuclear, cariogàmia, meiosi i mitosi que resulta en ascòspores dins un asc.
Basidiomicets: Reproducció sexual per basidiòspores: blastoconídies a i alfa o micelis monocariòtics. Cos fructífer basidis amb les basidiospores.
Classificació
Segons el tipus d’hifes i d’espores es distingeixen tres classes:
- Ficomicets o fongs inferiors. Presenten hifes sense septes. Per exemple el míldiu de la vinya que presenta espores mòbils amb dos flagels, i la floridura blanca del pa que presenta espores sense flagels.
- Ascomicets. Presenten hifes amb envans (septades) i les seves espores es formen a l’interior de cèl·lules especials en forma d’estoig, anomenades ascs o formen filaments anomenats conidis. Uns són unicel·lulars com els llevats i altres són pluricel·lulars com les múrgoles, les tòfones o el Penicillium que és el productor de l’antibiòtic “penicil·lina”.
- Basidiomicets. Presenten hifes amb envans (septades) i les seves espores es formen a l’exterior d’unes cèl·lules especials anomenades basidis. Són pluricel·lulars. Uns donen lloc a bolets comestibles, com el bolet de card, el rovelló, el xampinyó i la llenega, etc. Uns altres formen bolets tòxics, com la farinera borda, el reig bord, o el matagent.
3.2.5 Animalia
El regne animal comprèn els éssers vius pluricel·lulars eucariotes, aerobis, amb nutrició heteròtrofa i digestió interna La majoria amb teixits especialitzats, Els primers animals van ser marins i van aparèixer fa uns 700 milions d’anys, mentre que els terrestres van aparèixer fa uns 400 milions d’anys.
Presenten una gran sensibilitat gràcies al teixit nerviós i poden realitzar moviments (la majoria poden fins i tot desplaçar-se) gràcies al teixit muscular. Aquests dos teixits són exclusius dels animals.
Tot i la gran diversitat, les característiques comunes a tots els animals són:
- Organització cel·lular: Organismes pluricel·lulars eucariotes. Cèl·lules típicament diploides. Sense paret cel·lular. Alguns amb quitina. Cel·lules molt especialitzades que formen teixits.
- Estructura: Els teixits s’associen en unitats funcionals més grans anomenades òrgans, i aquests en aparells o sistemes. Posseeixen col·lagen com a proteïna estructural. Fagocitosi, en formes basals. Ingestió amb fagocitosi ulterior o absorció en formes derivades (“més evolucionades”), amb capacitat de moviment, etc.
- Simetria: Excepte les esponges, la resta d’animals presenten una disposició regular de les estructures del cos al llarg d’un o més eixos corporals. Els tipus principals de simetria són la radial (típica dels cnidaris) i la bilateral.
- Nutrició: Heteròtrofa amb digestió interna (a nivell cel·lular, per fagocitosi i pinocitosi), a diferència dels fongs, també heteròtrofs, però que absorbeixen els nutrients després de digerir-los externament.
- Metabolisme: Aerobi (consum obligatòriament oxigen). Tot i això, recentment s’han descobert diverses espècies del filum d’animals marins Loricifera, que tenen la particularitat de ser els primers metazous que fins ara s’ha demostrat que visquin en un ambient permanent d’anaerobiosi, ja que no contenen mitocondris, sinó altres orgànuls.
- Mobilitat: Tots els animals són mòbils (capaços de moure el seu cos espontàniament) durant almenys una part del seu cicle vital, incús poden desplaçar-se. Alguns animals, (com esponges, pòlips, alguns bivalves), però, esdevenen més tard sèssils.
- Reproducció: Totes les espècies animals es reprodueixen sexualment amb gàmetes de mida molt diferent (oogamia) i fusionen els gàmetes per formar zigots. Generalment tenen cicle diplont. Alguns animals són capaços de reproduir-se asexualment, donant lloc a un clon genètic del progenitor. Això pot tenir lloc a través de la fragmentació com a Hydra i altres cnidaris o equinoderms ; o la partenogènesi, on es produeixen ous fèrtils sense fecundació, com en els pugons.
- Desenvolupament embrionari: Mitjançant embrió i capes embrionàries. El zigot es divideix repetidament per mitosi fins a originar una blàstula. La blàstula és una etapa del desenvolupament embrionari que és exclusiva dels animals, permetent que les cèl·lules es diferenciïn en teixits i òrgans especialitzats. Per mitjà d’un desenvolupament embrionari es forma l’animal. Durant aquest procés de desenvolupament es formen tres capes de cèl·lules: l’ectoderma, el mesoderma i l’endoderma, origen de tots els teixits i òrgans de l’animal. Però no tots els grups d’animals formen les tres capes.
- N’hi ha que només formen l’endoderma i l’ectoderma. Aquests són els animals diblàstics i tenen una estructura del cos molt simple, ja que la falta del mesoderma els impedeix tenir músculs, aparell excretor i aparell circulatori. Són animals com les esponges o els cnidaris (les meduses).
- Els animals que tenen les tres capes embrionàries s’anomenen triblàstics. El fet de tenir mesoderma els dota de major complexitat estructural, ja que és l’origen del sistema esquelètic, els músculs, el sistema circulatori i l’aparell reproductor.
- Presenten simetria:
- Desenvolupament postembrionari: El desenvolupament postembrionari comença amb l’eclosió de l’ou dels animals ovípars o el part dels animals vivípars. Durant aquesta fase l’individu creix i es desenvolupa fins a assolir l’estat adult i la maduresa reproductiva. Aquest desenvolupament pot ser directe o indirecte.
- En el desenvolupament directe, l’animal assoleix el grau de maduresa sexual sense que es produeixin canvis morfològics aparents, excepte l’augment de mida.
- En el desenvolupament indirecte, l’animal que sorgeix d’un ou (larva) és morfològicament molt diferent de l’individu adult. Per passar a l’estat adult, la larva ha de patir canvis acusats a la seva morfologia (metamorfosi).
- Funció en ecosistemes: Tenen interaccions complexes entre si i amb el seu entorn, formant xarxes tròfiques intricades. Poden ser herbívors, carnívors, omnívors, paràsits, detritívors.
La classificació dels animals
Es poden distingir dos grans grups:
- Invertebrats. Són els animals sense columna vertebral. Comprèn a: Porífers o esponges, Cnidaris, Anèl·lids, Platihelmints, Mol·luscs, Equinoderms i Artròpodes.
- Vertebrats. Són els animals amb columna vertebral. Comprèn a: Peixos, Amfibis, Rèptils, Ocells i Mamífers.
Invertebrats
Porífers o esponges
Són invertebrats aquàtics que presenten el seu cos perforat per un elevat nombre de porus microscòpics (porus inhalants) pels quals entra l’aigua fins a la cavitat interna (cavitat atrial), de la qual surt per uns porus visibles a primera vista (òsculs).
En la cavitat atrial hi ha unes cèl·lules flagel·lades (coanòcits) capaces de capturar les partícules alimentàries que conté l’aigua (organismes filtradors). Algunes esponges contenen petites espines internes (espícules) i unes altres, com les anomenades esponges de bany, presenten una substància esquelètica interna de naturalesa còrnia (espongina).
Cnidaris
Són invertebrats aquàtics que tenen forma de sacs. Tenen simetria radial. Tenen una cavitat gastrovascular amb una sola obertura (boca i anus) envoltada de tentacles i amb abundants cèl·lules urticants (cnidoblasts) en la seva superfície. Amb aquestes cèl·lules paralitzen a les seves preses que després introdueixen en la seva cavitat interna digestiva (cavitat gastrovascular) on són digerits.
Els cnidaris presenten dues formes distintes: la forma de pòlip (forma de sac fixat al fons i amb la boca dirigida cap amunt) i la forma de medusa (forma de sac amb la boca dirigida cap avall i de vida lliure nedadora).
En algunes espècies la forma de pòlip (reproducció asexual per gemmes) genera la forma de medusa (forma lliure de reproducció sexual) i viceversa. En unes altres només hi ha una de les dues formes.
Anèl·lids
Cucs amb el cos segmentat en metàmers o anells. Són metazous triblàstics amb simetria bilateral. Moltes espècies són aquàtiques, marines o d’aigua dolça, i algunes d’elles han aconseguit colonitzar el medi terrestre, però no han aconseguit evitar els problemes de la dessecació. Això els ha obligat, en aquests casos, a mantenir-se sempre en ambients humits.
Sistema circulatori tancat, amb hemoglobina. La cavitat general (celoma) està plena de líquid que actua com a veritable esquelet hidroestàtic. Els òrgans interns se situen en aquesta cavitat i la majoria de les estructures respiratòries, òrgans excretors, ganglis nerviosos… es van repetint en cada segment.
Respiració cutània, però alguns tenen brànquies. Molts són hermafrodites (mascles i femelles al mateix temps). La seva superfície està recoberta d’una cutícula elàstica i pot presentar uns pèls molt fins (quetes).
La reproducció bàsicament és sexual amb fecundació creuada (fins i tot entre les formes hermafrodites), quasi sempre sense dimorfisme sexual. Es donen alguns casos de reproducció asexual en poliquets i oligoquets mitjançantfragmentació.
Platihelmints
Són invertebrats triblàstics que presenten simetria bilateral tenen el cos amb forma de cuc aplanat i ample. Pot presentar segments com la tènia o no presentar segments, com les planàries.
Tenen una estructura en forma de sac, amb una cavitat gastrovascular que s’obre a l’exterior per un únic orifici que funciona simultàniament com a boca i anus. Amb aparell digestiu o sense. Manquen d’aparell respiratori i incorporen l’oxigen simplement a través de la paret del tegument. Tampoc no tenen aparell circulatori, ja que les substàncies digerides poden arribar a totes les cèl·lules gràcies a la gran quantitat de ramificacions que posseeix l’aparell digestiu i que ocupen la major part del cos (constituint un sistema gastrocirculatori).
La majoria de les espècies són hermafrodites, amb gònades masculines i femenines a la vegada, i es reprodueixen ponent una gran quantitat d’ous.
Mol·luscs
Són invertebrats de cos tou, amb simetria bilateral i sense segmentació. Són el segon grup en importància quant a nombre d’espècies després dels artròpodes.
Cos sovint dividit en cap, massa visceral i peu. En molts d’ells la massa visceral està envoltada per un mantell que produeix una closca o conquilla de carbonat càlcic.
A més, el mantell forma una cavitat anomenada cavitat del mantell o cavitat paleal on es troba l’aparell respiratori (un pulmó en els terrestres i brànquies en els aquàtics).
Els mol·luscs es classifiquen en:
Equinoderms
Tots són marins. Majoritàriament, són animals bentònics que es poden trobar en qualsevol mena de substrat i a qualsevol fondària. Entre els seus representants podem trobar formes tan conegudes com les estrelles, els eriçons de mar i els cogombres de mar.
Presenten simetria pentaradial. Tenen un cos amb plaques de carbonat càlcic i espines (equines: espina, derma: pell) per tot el cos. La característica més important d’aquest grup és la presència d’un complex sistema de cavitats i conductes anomenat sistema ambulacral. Aquests conductes comuniquen amb l’exterior a través d’una placa perforada (madreporita) per on penetra i surt l’aigua de mar. L’aigua que recorre tot el sistema es distribueix gràcies a contraccions musculars.
Normalment tenen reproducció sexual. Presenten sexes separats, sense dimorfisme sexual (es donen casos excepcionals d’hermafroditisme). La fecundació és generalment externa i el seu desenvolupament és indirecte, a través de larves planctòniques nedadores. Els primers estadis larvals de tots els equinoderms presenten simetria bilateral.
Algunes formes (com estrelles, ofiures i holotúries) poden presentar reproducció asexual, per regeneració, i es trenquen de manera que sempre es conservi algun anell nerviós.
Artròpodes
Representen un dels grups animals de més èxit evolutiu i amb major nombre d’espècies, caracteritzats pel seu esquelet extern articulat, de naturalesa quitinosa, i pels ulls compostos.
Existeixen més d’un milió d’espècies d’artròpodes, la qual cosa significa que el 80% de totes les espècies animals conegudes ho són. Habiten medis marins, d’aigua dolça i el medi terrestre. És un grup molt antic, hi ha fòssils d’artròpodes de més de 600 milions d’anys.
Tenen un esquelet extern de quitina, cos segmentat en metàmers (que defineixen cap, tòrax, cefalotòrax, abdomen,…), i apèndixs articulats. Tenen simetria bilateral.
Circulació oberta amb hemolinfa. Respiració per tràquees (els terrestres) o brànquies (els aquàtics).
Sexes separats, però algunes espècies són hermafrodites i altres inclouen en el seu cicle de vida la reproducció per partenogènesi. La majoria presenten desenvolupament indirecte, larves i metamorfosi.
Classificació dels artròpodes
Crustacis: Presenten mandíbules i dos parells d’antenes. El nombre de potes és variable. Són aquàtics majoritàriament. Són exemples les puces d’aigua dolça, el “krill”, crancs, gambes, llagostes i similars., dos parells d’antenes i una cutícula de quitina.
Aràcnids: No presenten antenes ni mandíbules, però, en canvi, tenen un parell d’apèndixs especials anomenats quelícers. Gairebé tots presenten quatre parells de potes. Són exemples les aranyes, opilions, escorpins, àcars, aranyes de mar i cassoles de les Moluques.apèndixs davant la boca (quelícers) i quatre parells de potes
Insectes: Presenten també un sol parell d’antenes i mandíbules, però el cos està format per tres regions ben diferenciades (cap, tòrax i abdomen). Tenen tres parells de potes i són els únics artròpodes que poden presentar ales (normalment dos parells). Són exemples les mosques, mosquits, papallones, escarabats, etc.
Miriàpodes: Presenten un sol parell d’antenes i mandíbules. El cos està format per un elevat nombre de segments que formen el tronc, tots ells amb potes. Són exemples els centpeus i els milpeus.
Vertebrats
Els vertebrats són un subgrup dins del fílum Cordats.
Enciclopèdia Virtual de los Vertebrados de España
El Regne Animal: Vertebrats I (Peixos i Amfibis)
El Regne Animal: Vertebrats II (Reptils i Ocells)
El Regne Animal: Vertebrats III (Mamífers)
