1. Evolució: el motor de la biodiversitat 
1.1. El fixisme i el creacionisme
1.2.2. La teoria evolutiva de Lamarck
1.3. La teoria evolutiva de Darwin i Wallace
1.4 Neodarwinisme o Teoria Sintètica de l’Evolució
2. La vida es diversifica: cronologia de l’evolució biològica
3. Principals grups taxonòmics
1. Evolució: el motor de la biodiversitat
La vida a la Terra va començar fa aproximadament uns 3.500 milions d’anys amb l’aparició de cèl·lules simples, i al llarg del temps, les espècies han evolucionat i s’han diversificat fins a la gran varietat d’éssers vius que coneixem avui en dia.
La diversitat d’éssers vius en la Terra és enorme i s’ha desenvolupat durant milions d’anys. L’evolució biològica és el procés que ha donat lloc a l’enorme diversitat d’éssers vius que poblen el nostre planeta. Es defineix com el procés de transformació d’unes espècies en altres gràcies a l’acumulació de les variacions que van apareixent en els descendents després de llargs períodes de temps (milions d’anys).
La Teoria de l‘evolució, proposada per Darwin i Wallace el 1859, explica com els éssers vius han canviat i evolucionat al llarg del temps per adaptar-se a diferents condicions ambientals i com han aparegut noves espècies.
La teoria de l’evolució és la principal teoria sintètica de la biologia, és la teoria que unifica i aixopluga els coneixements que aporten la genètica, la zoologia, la botànica, la bioquímica, l’ecologia, la biogeografia…
Ja ho va dir Theodosius Dobzhansky el 1973-“Nothing in Biology makes sense except in the light of Evolution”- , sense la Teoria de l’Evolució, la biologia seria un cúmul de coneixements inconnexos i una llarga llista d’interrogants.
1.1 El fixisme i el creacionisme
Encara que alguns filòsofs, com Anaximandre de Milet (segle VI aC) havia intuït la idea d’evolució dels éssers vius, el pensament occidental ha defensat, fins ben entrat el segle XIX, una concepció fixista de la vida. La convicció que les espècies es mantenen immutables ha predominat durant molts segles.
Segons el fixisme, tant la natura com les espècies vives són una realitat definitiva i acabada: els éssers vius són formes inalterables, essent avui tal com van ser dissenyats des de bon començament.
Òbviament, el fixisme anava aparellat amb el creacionisme. El creacionisme és una creença religiosa segons la qual l’univers i totes les coses han estat originats per un acte creador d’un ésser diví. El creacionisme va ser acceptat pràcticament fins a finals del segle XIX i fins i tot, en el dia d’avui, compta amb seguidors.
Carl von Linné
Un gran defensor del fixisme fou Carl von Linné (1707-1778), el reconegut botànic suec que va assentar les bases de la taxonomia moderna i va establir la nomenclatura binomial de les espècies.
Linné mantenia que les espècies havien estat creades de manera separada i independent i negant la possibilitat d’un origen comú dels éssers vius. Cal dir, però, que a mesura que Linné va avançar en el seu treball va reconsiderar les seves idees fixistes, arribant inclús a suprimir determinats textos en les darreres edicions de la seva obra.
Georges Léopold Chrétien Frédéric Dagobert, Baró de Cuvier
El zoòleg i naturalista Georges Cuvier (1769-1832), impulsor de l’anatomia comparada i de la paleontologia, va ser un altre dels científics il·lustres que es van posicionar a favor del fixisme. Cuvier va ser el pare de la teoria fixista coneguda com a catastrofisme, formulada per explicar la diversitat dels organismes i de les troballes fòssils que contradeien el fixisme.
Segons Cuvier la Terra havia estat poblada per col·leccions independents d’organismes vius, producte de diversos actes creadors els quals alternaven amb períodes de grans catàstrofes, com el diluvi universal de la Bíblia, durant els quals la major part de les espècies existents desapareixien.
Segons el catastrofisme, la Terra havia sofert freqüents cataclismes o catàstrofes, que provocaren l’extinció de totes les espècies i, posteriorment, noves formes havien estat creades.
1.2 El lamarckisme
1.2.1. Antecedents: els primers evolucionistes
Tot i que durant molts segles la visió fixista dels éssers vius va predominar especialment en el món occidental, sabem que filòsofs grecs com Anaximandre o Empèdocles ja defensaven una visió dels organismes que permetria el seu canvi al llarg del temps, és a dir, una evolució dels organismes més o menys limitada.
No va ser fins a la il·lustració que les idees evolucionistes començaren a difondre’s públicament en el món occidental. En aquest sentit, a mitjan segle XVIII i a principis del segle XIX alguns autors com el geòleg Benoit de Maillet (1656-1738), Erasmus Darwin (1731-1802) o el comte de Buffon (1707-1788) exposen les primeres idees contràries al fixisme i a la immutabilitat de les espècies. Són els primers evolucionistes.
Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon
Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, humanista i intel·lectual en sentit ampli, va estudiar Dret, Matemàtiques, Física i Botànica a França i Anglaterra. Va ser el primer a proposar de manera seriosa un concepte d’evolució dels éssers vius, malgrat ser religiós com Linné.
La seva obra “Història Natural, general i particular” escrita en 44 toms comprenia tots els coneixements de l’època en biologia, geologia i antropologia i es va convertir en una de les obres literàries més conegudes del Segle de Les Llums.
Buffon va oferir la primera versió naturalista de la història de la Terra. Va postular la Teoria de les transformacions infinites on defensava que els éssers vius experimentaven canvis degut a factors externs com el temps, el medi físic, la forma de nutrició i la domesticació.
Reconeixia que les espècies experimenten variacions i algunes -fins i tot- havien desaparegut. Aquestes idees tindrien una gran influència en naturalistes posteriors com Lamarck i Darwin. El problema del pensament de Buffon rau en el fet que va acceptar un procés evolutiu, però que era degeneratiu. Així, per exemple, per a ell els micos eren degeneracions de l’espècie humana, i els ases ho eren dels cavalls.
1.2.2. Les teories evolutives de Lamarck
Jean-Baptiste Lamarck
Jean Baptiste de Monet, cavaller de Lamarck (1744-1829), antic oficial de l’exèrcit i professor de zoologia a París, es va impregnar del racionalisme posterior a la Revolució Francesa.
Va ser ell qui va proposar per primer cop una teoria general de l’evolució ben estructurada i contrària al creacionisme imperant a l’època.
Segons Lamarck, al llarg de la seva vida els éssers vius s’adapten al medi: els canvis en les circumstàncies del medi causarien canvis en els hàbits i conductes i, en conseqüència, canvis als seus òrgans. L’ús d’aquests òrgans provoca el seu desenvolupament, mentre que la manca d’ús en provocaria l’atròfia. Finalment, els canvis produïts al llarg de la vida d’un organisme s’hereten a la descendència, la qual cosa pot portar, en unes quantes generacions, a una nova espècie.
Les idees de Lamarck es basaven en dos principis:
- la capacitat dels organismes per adaptar-se a les circumstàncies (a l’ambient),
- l’herència dels caràcters adquirits
Aquests són els fonaments de la teoria de Lamarck:
- A mesura que les circumstàncies de territori canvien, els caràcters dels animals i plantes, canvien proporcionalment.
- La falta d’ús d’un òrgan, feta constant pels hàbits adquirits, empobreix gradualment aquest òrgan i acaba per fer-lo desaparèixer. Tenir ulls al cap és propi de gran nombre d’animals diversos; formen una part essencial del pla d’organització dels vertebrats. No obstant el talp, que pels seus hàbits fa servir poc la vista, té uns ulls molt petits, gairebé no són aparents, perquè exercita molt poc aquest òrgan.
- L’ús freqüent d’un òrgan, fet constant pels hàbits, augmenta la facultat d’aquest òrgan, el fa desenvolupar i el fa adquirir unes mides i una força d’acció que no es poden comparar ni de lluny amb els animals que l’exerciten menys. Les girafes tenen un coll llarg com a resultat d’esforçar-se per abastar les fulles dels arbres. De tant estirar el coll, se’ls hi ha allargat.
- Tot canvi adquirit en un òrgan per un hàbit d’ús suficient per haver-lo produït es conserva per la generació si el canvi és comú als individus que, en la fecundació, intervenen en la reproducció de l’espècie. El canvi es propaga i passa així a tots els individus que se succeeixen i que estan sotmesos a les mateixes circumstàncies, sense que calgui adquirir-lo per la via que realment el va crear.
La teoria de l’evolució de Lamarck no és correcta, ja que un dels postulats en què es basa, l’herència dels caràcters adquirits, és fals. Les modificacions que pateix un organisme al llarg de la seva vida no s’incorporen al material genètic i, en conseqüència, no s’hereten a la descendència.
La teoria de Lamarck no va ser mai acceptada, però no pels seus errors, sinó perquè va quedar literalment eclipsat per la figura més prestigiosa de la seva època: Georges Cuvier (el pare de l’anatomia comparada i la paleontologia moderna). Donat que aquest era un gran defensor del creacionisme i del fixisme, el resultat va ser que Lamarck va morir a l’oblit l’any 1829, i la seva teoria no es va arribar a consolidar.
Com acostuma a passar en la història de la ciència, molts anys després, a finals del segle XIX, la seva teoria es va reanalitzar i finalment va agafar un cert prestigi.
A finals del segle XIX l’alemany August Weismann va refutar l’herència de trets adquirits en proposar que els canvis en les cèl·lules somàtiques no afectaven l’herència, només depenent de les cèl·lules germinals, com l’espermatozoide i l’òvul. Així, per més que una girafa estiri el coll, aquest allargament no es transmetrà a la seva descendència, ja que no deixa empremta a l’esperma o als oòcits.
Tot i que la teoria fos refutada, Lamarck va sembrar la llavor de la teoria de l’evolució. Darwin, Lyell, Haeckel i altres evolucionistes importants el van considerat un gran zoòleg així com un precursor de l’evolucionisme.
1.3 La teoria evolutiva de Darwin i Wallace
Portrait of Charles Darwin (1840) Autor: G. Richmond
Nascut a Anglaterra, Charles Robert Darwin (12 de febrer de 1809 – 19 d’abril de 1882) no va ser un estudiant modèlic (va començar medicina i teologia i no va acabar cap de les dues carreres), però sí va ser un gran naturalista. Després d’acabar els seus estudis en la Shrewbury School, va fer la carrera de medicina a la Universitat d’Edimburg.
El 1827 va abandonar la carrera i va ingressar en la Universitat de Cambridge amb la finalitat de convertir-se en ministre de l’església d’Anglaterra. Allà va conèixer al naturalista John Stevens Henslow, el qual va inculcar a Darwin la necessitat de ser meticulós i rigorós en l’observació dels fenòmens naturals i la recol·lecció d’espècimens.
El viatge a bord del Beagle (1831-1836)
El 1831 es va embarcar a bord del vaixell Beagle, amb el qual va fer la volta al món, bàsicament per l’hemisferi sud, en un viatge que va durar cinc anys. El seu treball com a naturalista a bord del Beagle li va donar l’oportunitat d’observar diverses formacions geològiques, en diferents continents i illes, així com una varietat ampla de fòssils i organismes vius. En les seves observacions geològiques Darwin es va mostrar molt sorprès per l’efecte de les forces naturals en la configuració de la superfície terrestre.
Durant el seu viatge per Sud-americà, també va observar gran diversitat de plantes, animals i fòssils, i va recollir gran nombre de mostres que va estudiar al seu retorn a Anglaterra.
A les illes Galápagos, situades enfront de la costa de l’Equador, va observar espècies estretament emparentades, però que es diferenciaven en la seva estructura i en els seus hàbits alimentaris, i va concloure que aquestes espècies no havien aparegut en aquest lloc sinó que havien migrat a les Galápagos procedents del continent. Darwin no es va adonar en aquest moment que els pinsans de les diferents illes de l’arxipèlag pertanyien a espècies diferents.
Més tard, ja a Anglaterra, arribaria a la conclusió que, quan els pinsans van arribar a l’arxipèlag des del continent van trobar gran varietat d’aliment, i com que no tenien competidors i estaven aïllats geogràficament, van patir una ràpida adaptació als diferents ambients, amb la qual cosa van aparèixer noves espècies que descendien totes elles d’un avantpassat comú.
Teoria de l’evolució i selecció natural (Darwin-Wallace)
Un dels llibres que el jove Charles Darwin havia escollit per acompanyar-lo en el seu viatge era Principis de Geologia, l’autor del qual era el seu amic Charles Lyell (1797-1875). Lyell explicava els canvis del passat en la superfície de la terra per l’acció gradual de les mateixes causes observables que en el present actuen, és a dir, defensava que el funcionament geològic no havia canviat i que anava amb extrema lentitud. Darwin assumí aquest plantejament de Lyell: els canvis biològics en el passat s’expliquen per les mateixes causes que actuen en el present.
Un altre llibre influí en el jove pensament de Darwin, l’Assaig sobre el principi de població de Thomas Malthus (1776-1834), en el qual parla de la inevitable lluita per la vida i de l’avantatge que en aquesta tenen els individus més ben dotats; d’aquí emergeix la cèlebre idea de la selecció natural. Malthus sostenia que cap augment en la disponibilitat d’aliments bàsics per a la supervivència de l’ésser humà podria compensar el ritme de creixement de la població. Aquest, per tant, només podia veure’s frenat per limitacions naturals, com les fams o les malalties, o per accions humanes com la guerra.
Després del seu retorn a Anglaterra en 1836, Darwin va començar a recopilar les seves idees sobre el canvi de les espècies en els seus Quaderns sobre la transmutació de les espècies.
Darwin va aplicar immediatament el raonament de Malthus als animals i les plantes, i en 1838, havia elaborat ja un esbós de la teoria de l’evolució mitjançant la selecció natural sobre la variabilitat individual, basada en la lluita per la supervivència. Durant els següents vint anys va treballar sobre aquesta teoria i altres projectes d’història natural. Darwin gaudia d’independència econòmica i mai va tenir necessitat de guanyar-se la vida.
Al 1858, quan portava escrits 10 capítols del seu llibre, va rebre una carta d’un altre naturalista anglès, Alfred Russel Wallace, que feia vuit anys que treballant a l’arxipèlag malai.
Alfred Russel Wallace, co-autor de la teoria de l’evolució.
Alfred Russel Wallace (1823 – 1913) geògraf, botànic i naturalista, també britànic i més jove que Darwin, va viatjar per tot el món a la recerca d’aus i papallones per a museus i col·leccions privades. Va estar en l’Amazònia, el Sud-est Asiàtic i Austràlia, i va ser allà on va començar a intuir el procés que produïa l’evolució. Quan va tenir clar el procés de la selecció natural, va escriure una carta a Charles Darwin.
Quan Darwin el va llegir, es va trobar amb el que va qualificar com el millor resum imaginable de les idees que ell mateix gestava des de feia més de vint anys. Wallace i Darwin havien arribat de manera independent a la mateixa teoria.
En comunicar Wallace els seus descobriments a Darwin, ignorant que aquest preparava una gran obra sobre el mateix tema, van decidir publicar un escrit conjunt a la Societat Linneana de Londres. Així, a primers de juliol de 1858 es van llegir uns extractes de les seves respectives obres amb el títol Sobre la tendència de les espècies a formar varietats i espècies mitjançant la selecció natural.
La teoria completa de Darwin va ser publicada el 24 de novembre del 1859 com “L’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, o la conservació de les races afavorides en la lluita per la vida“. Aquest llibre, del que s’ha dit que “va commocionar al món”, es va esgotar el primer dia de la seva publicació i es van haver de fer sis edicions successives.
Gran part de la comunitat religiosa va reaccionar violentament davant la teoria de l’evolució, considerant-la incompatible amb el relat de la creació de la Bíblia i amb la posició central que l’home ocupava en ella.
La lògica del pensament de la teoria evolutiva o darwinisme se sustenta sobre aquests punts o postulats:
- Recursos limitats: qualsevol població té un potencial reproductiu enorme. Això no obstant, el nombre d’individus de la majoria de poblacions es manté més o menys constant, a causa de la limitació de la disponibilitat de recursos. La competència pels recursos és gairebé inevitable.
- Variabilitat de les poblacions: Els individus de qualsevol població no són idèntics. Aquestes diferències poden conferir a un individu avantatges o inconvenients respecte als altres individus en la seva lluita pels recursos limitats
- Selecció natural: El resultat d’aquesta competència desemboca en una tria dels organismes que sobreviuen. Els més adaptats, els que presenten algun avantatge adaptatiu tenen més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de deixar descendents amb els seus avantatges. A la llarga, generació darrera generació, els organismes menys adaptats són eliminats per selecció natural.
- Adaptació: els caràcters més adaptats són cada vegada més freqüents en la població. Les espècies s’adapten als ambients.
- Evolució: Al llarg del temps la selecció natural és el mecanisme pel qual les espècies van variant. El procés de l’evolució és gradual, lent i continu.
1.4 Neodarwinisme o Teoria Sintètica de l‘Evolució
Charles Darwin sabia que hi havia una transmissió d’informació de pares a fills, però no sabia com es produïa, perquè en aquella època no es coneixien els mecanismes hereditaris. Això constituïa una incòmoda llacuna a la seva teoria de l’evolució per selecció natural. L’herència de les mescles, en què els factors hereditaris eren en els fluids corporals i es barrejaven com si fossin líquids en la descendència, era el mecanisme acceptat de l’època, però no permetia que la variabilitat genètica es mantingués en les poblacions més enllà d’unes quantes generacions.
Tot i ser contemporani de Gregor Mendel, Darwin no va conèixer el seu treball que desxifrava l’herència dels caràcters simples, i no va ser capaç de salvar aquest obstacle per explicar els mecanismes de la selecció natural.
Fins que l’aparició d’una nova disciplina biològica als inicis del segle XX, la genètica, va aportar noves dades a la teoria darwinista. L’impacte de la genètica sobre la teoria de la selecció natural va ser enorme.
En especial, van jugar un paper fonamental el redescobriment de les lleis de Mendel i la noció de gen postulada per Auguste Weismann, el 1882. Segons Weismann, la selecció natural es feia sobre els gens, que eren els responsables de la transmissió dels caràcters hereditaris.
La teoria cromosòmica de l’herència va ser ampliada per investigadors com Theodosius Dobzhansky (genetista), Mayr (zoòleg) i Simpson (paleontòleg) que van desenvolupar una nova disciplina anomenada genètica de poblacions. Els nous coneixements seguien fent aportacions a la teoria de l’evolució posant l’èmfasi dels canvis hereditaris en les poblacions més que no pas en els individus .
La publicació del llibre Evolució: la síntesi moderna, de Huxley (1943), i la reunió a Princeton, el 1947, per discutir l’estat de la teoria de l’evolució, varen conduir a un consens per part de la comunitat científica sobre el que s’anomena la Teoria sintètica de l’evolució. Amb aquesta teoria la visió darwinista quedava corregida i ampliada.
La Teoria Sintètica de l’evolució o neodarwinisme és resultat de la integració de la teoria de la selecció natural de Darwin, la teoria mendeliana de l’herència —amb la mutació com a font de variabilitat— i el plantejament estadístic de la genètica de poblacions. Sosté que la diversitat de la vida és el resultat de la interacció entre la variació genètica i la selecció natural, juntament amb altres factors evolutius, i que aquest procés s’ha produït al llarg de milions d’anys per donar lloc a la gran diversitat d’espècies que existeixen avui en dia.
Es pot resumir en els següents apartats:
- Rebuig total a l’herència dels caràcters adquirits de Lamarck.
- Els gens, unitats de la informació genètica, són els elements sobre els quals actua l’evolució.
- Les mutacions, canvis aleatoris de l’estructura dels gens, són la causa de la variabilitat sobre la qual actua la selecció natural.
- La selecció natural actua sobre el patrimoni gènic (en castellà “el acervo genético”, en anglès “gene pool”) d’una població. La població, i no pas l’individu, és la unitat evolutiva i és la responsable de l’evolució de les espècies, perquè és la població la que evoluciona i no pas els individus. Les poblacions van canviant a mesura que varien les seves freqüències gèniques (freqüències de cada gen), mentre que els individus moren amb el mateix genotip amb què van néixer. Per tant, avui en dia no es parla de supervivència dels individus, sinó de canvis a les freqüències gèniques d’una població.
- L’evolució es produeix d’una manera gradual a conseqüència de petits canvis que sorgeixen en una població; per tant, el procés perquè aparegui una nova espècie és molt lent.
- A més, s’ha de donar un aïllament que dificulti la barreja i afavoreixi la diversificació del patrimoni genètic de cada població. L’aparició de noves espècies, el que es coneix amb el nom d’especiació, té origen en l’aïllament reproductiu d’una població.
1.4.1. Teories alternatives
La teoria neutralista de l’evolució
Proposada pel genetista japonès Motoo Kimura (1968), la teoria neutralista defensa que la majoria de mutacions són neutres, ja que no reporten avantatges ni desavantatges evolutius. El fet que la mutació passi a la següent generació és qüestió d’atzar.
Segons la teoria neutralista, la missió de la selecció natural no seria creativa, com afirmen els darwinistes, sinó negativa perquè eliminaria les mutacions perjudicials. És a dir, l’evolució dependria més de l’atzar que no pas de la selecció natural. Va demostrar que era matemàticament possible explicar l’evolució per deriva genètica en absència de selecció natural, fins i tot en grans poblacions i llargues escales de temps.
La deriva genètica és un mecanisme devolució caracteritzat per fluctuacions aleatòries en la freqüència d’una versió determinada d’un gen (al·lel) en una població. Tot i que afecta principalment poblacions petites i aïllades, els efectes de la deriva genètica poden ser forts i de vegades fan que determinats trets es tornin aclaparadorament freqüents o que desapareguin d’una població.
Teoria de l’equilibri puntuat o puntualisme:
Proposada pels nord-americans Eldredge i Gould (1972): la teoria de l’equilibri puntuat considera que el registre fòssil mostra amb fidelitat el que passa en l’evolució, i que una espècie passa per llargs períodes d’estasi (períodes de temps de milions d’anys en què no experimenta canvis) seguits per períodes curts en què experimenta una especiació ràpida.
S’enfronta a la neodarwinista, que considera que l’evolució és gradual, degut a petits canvis, en contraposició als puntualistes, que consideren que es produeix a salts.
Teoria del gen egoista:
Deguda a Wilson i Dawkins (1970): “Som autòmats programats a cegues amb el fi de perpetuar l’existència dels gens egoistes que posseïm en les nostres cèl·lules”.
No considera la població ni l’individu com unitat evolutiva, sinó una part d’ells: els gens. Hi ha una competència entre gens amb la finalitat d’incrementar el seu nombre en el patrimoni genètic d’una població a costa d’altres al·lels. Els gens, simplement, utilitzen els organismes com a receptacles per a la seva supervivència. Redueixen el procés evolutiu a una competència entre al·lels per a guanyar la representació majoritària a la població. Aquesta és una teoria que dona resposta al comportament que tenen els lleons. Quan el mascle es fa càrrec d’un ramat, mata els cadells que no són seus; d’aquesta manera s’eliminen competidors per als seus propis cadells. El gen que determina aquest comportament passa a la generació següent i tendeix a propagar-se.
Els apunts que has llegit fins ara en format presentació:
1.5 Proves de l’evolució
En l’actualitat s’accepta l’evolució com el mecanisme que ha portat a la gran diversitat d’espècies que hi ha. Les observacions inicials de Darwin s’han completat amb els moderns estudis d’altres ciències, com l’anatomia, la Paleontologia, la bioquímica, l’Embriologia i la Geografia. Totes elles aporten un seguit de proves que no presenten cap dubte sobre l’existència del procés evolutiu:
Proves anatòmiques. Estudiant l’anatomia comparada de diferents animals, vius o fòssils, es posen de manifest les seves relacions evolutives.
- Òrgans homòlegs: Estructures heretades d’un antecessor comú, que posteriorment es van diferenciar entra elles partir de l’adaptació a medis diferents. Divergència adaptativa
- Òrgans anàlegs: Estructures heretades d’antecessors diferents però que s’han adaptat a funcions semblants. Convergència adaptativa
- Òrgans vestigials: òrgans que tenien una funció en espècies predecessores però que han perdut la funció en les espècies actuals
Proves paleontològiques. Les proves paleontològiques es basen en l’estudi dels fòssils, és a dir, de les restes d’organismes que van viure fa molt de temps o de restes de la seva activitat (petjades, excrements) que d’alguna manera s’han conservat, protegides per capes de sediments. L’estudi dels fòssils i la comparació de les espècies extintes i les actuals ens permet veure les seves similituds i diferències. Demostrant que els éssers vius que han viscut a la Terra en el passat han canviat amb el temps i que unes espècies han estat substituïdes per altres. L’estudi dels fòssils permet observar similituds entre espècies actuals i espècies extingides, de manera que aquestes espècies estan relacionades.
Els fòssils d’Archaeopteryx, per exemple, presenten característiques d’ocell i de rèptil, fet que fa pensar que és un pas intermedi entre els dinosaures i els ocells actuals
Proves biogeogràfiques. L’existència d’éssers vius molt diferents en territoris que es van separar fa milions d’anys ens dona idea que la seva evolució ha seguit camins diferents. Els organismes que es van separar fa 250 Ma presenten grans diferències, mentre que els territoris que es van separar recentment (fa 50 Ma), alberguen faunes i flores molt semblants. L’explicació rau en les barreres geogràfiques que van impedir la reproducció entre poblacions, les quals no van poder intercanviar els gens.
Proves embrionàries. Es fonamenten en les semblances entre els embrions d’éssers molt diferents. En les primeres etapes del desenvolupament embrionari, els embrions d’espècies properes s’assemblen molt més entre si que les espècies més allunyades en l’escala evolutiva.
Proves bioquímiques. L’anàlisi comparativa dels compostos químics que constitueixen els organismes proporciona dades que donen suport a l’existència del procés evolutiu. Així el fet que tota forma de vida estigui basada en els mateixos tipus de molècules (proteïnes, lípids, hidrats de carboni, àcids nucleics …) fa pensar en un origen comú de tots els éssers vius.
