Comentari de text, per Sara Izquierdo, 2n Batxillerat, IES Baldiri Guilera

Text núm. 1 – Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d’aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans d’això no es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l’organització política que ara acabem de descriure verbalment. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè veia que era una manera de parlar paradoxal; i és difícil d’advertir que no hi ha cap més manera d’ésser feliç, tant en la vida privada com en la pública (Rep. 473 d-e).

 

 

1.- De què va el text?

El text parla de la conclusió a la qual va arribar Plató després de molt observar l’activitat política que l’envoltava a la seva joventut. Segons ell, totes les ciutats estan mal governades, i ens sentencia que és la filosofia la que ha de descobrir el que és just en els afers públics i en els privats; també, en conseqüència, ens diu que els mals del gènere humà no s’acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupin els càrrecs polítics, o bé fins que, per una espècie de gràcia divina, els qui tenen el poder a les ciutats arribin a ser veritables filòsofs.

Si dividim el text en parts, podem trobar diferents característiques pròpies dels seus pensaments plasmats als seus mites, ja que, encara que va deixar la política per dedicar-se a qüestions més teòriques, no la va abandonar del tot:

 

 

 

 

 

‘Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d’aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així…’

En aquesta part del diàleg trobem una clara influència del ‘Mite dels metalls’, en el qual Plató defensa que l’Estat o societat, i en conseqüència cada individu, ha de seguir la naturalesa, que es diferent en cadascú. Per a Plató hi ha individus formats d’or (Governants), de plata (Militars) i de bronze o ferro (Treballadors). Segons ell, la classe dels governants és l’única que pot exercir el poder polític, i només pot estar formada per persones sàvies, amb una llarga preparació i que han accedit al coneixement més elevat i a la contemplació de les idees (especialment la d’Estat, ordre i justícia), és a dir, pels filòsofs. Això és així perquè, per a Plató, l’únic que pot ascendir de la ‘Doxa’ o ‘Món de les Coses’ al ‘Episteme’ (Mite de la Caverna) fins a arribar al coneixement veritable i al  ‘Món de les Idees o Món Intel·ligible’ és el filòsof. Per això relaciona el governant-filòsof amb la part racional de l’ànima (Mite del carro alat), representada per l’auriga, que es composa del pensament i la saviesa que Plató exigeix per als governants; i amb la localització anatòmica al cap, ja que és l’eina amb la qual el filòsof és capaç d’arribar al ‘Noesis’ i, posteriorment, al món intel·ligible.

 

‘…no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere humà;…’

En aquesta part, Plató ens diu que si no s’aconsegueix que els governants siguin filòsofs, llavors la política continuarà mal governada i, com a conseqüència, en els Estats i al gènere humà no hi haurà justícia. És a dir, que fent referència a l’estructura tripartida de l’Estat, en la polis només hi haurà justícia, ordre i harmonia quan cada classe realitzi allò que li correspon en funció de la seva pròpia naturalesa. Quan els governants governin sàviament i els governats es deixin conduir hi haurà justícia, ordre i harmonia i, com a conseqüència, hi haurà felicitat i bondat per part del tots els individus, és a dir, s’esvairan tots els mals.

 

‘…tampoc abans d’això no es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l’organització política que ara acabem de descriure verbalment. …’

Si no es compleix que els governants siguin filòsofs, llavors l’organització sociopolítica modèlica i justa que caldria seguir i hauria de ser exemple de tots els Estats no existirà, només serà un ‘Estat utòpic’ que no es trobarà enlloc. Per tant, no es podrà aconseguir ni el bé, ni la justícia i, per suposat, la felicitat, tornant d’aquesta manera al problema dels mals per als Estats i pel gènere humà. Així, i fent referència un altre cop al Mite de la Caverna, ‘ni veurà la llum del sol’ es refereix a què no s’arribarà tampoc a sortir del ‘món particular o visible’ per arribar al ‘món universal o intel·ligible’, que tal com ja he dit abans, és  la ‘Idea’ (el model d’Estat perfecte) –Mite del Demiürg- que, imposada per un ‘Artífex’ (governant-filòsof), hauria d’ordenar la ‘Chora’ (ordenació de l’Estat en governants (or), militars (plata) i treballadors (bronze o ferro) ) per formar el ‘Kosmos’ (justícia, ordre i harmonia) o còpia imperfecte de l’Estat que vol imitar a l’Estat utòpic de Plató.  

 

‘…Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè veia que era una manera de parlar paradoxal;…’

Diu que aquesta manera de parlar és paradoxal, ja que no hi haurà fi dels mals per als Estats ni pel gènere humà fins que els governants siguin filòsofs; tampoc es produirà abans de que s’acabin els mals una organització política com la que ha descrit. Per tant, si no s’acaben el mals, no hi poden haver governants-filòsofs, però, si no hi ha governants-filòsofs, no es poden acabar els mals. Aquesta paradoxa es pot comparar amb ‘la teoria de l’Arkhé’ (El Mite del Demiürg), on el dodecaedre ens descriu que el ‘Kosmos’ (en aquest cas la justícia, l’odre i l’harmonia, és a dir, la supressió dels mals) no té solució, ja que torna sobre ella mateixa (sense governants-filòsofs no hi ha supressió de mals; sense mals no hi ha governants-filòsofs) al ser com una esfera (el dodecaedre s’associa amb la esfera) que gira de manera que no pot deixar de tornar al principi, sense arribar a una solució. 

 

 

‘…i és difícil d’advertir que no hi ha cap més manera d’ésser feliç, tant en la vida privada com en la pública.’

No es pot arribar a ser feliç, i és una cosa de la qual costa molt adonar-se’n, si no arribem al ‘Kosmos’ que conté l’harmonia, l’ordre i la justícia, que són els impulsors de la felicitat i la bondat.

 

 

2.- Posa-li un títol.

El dirigent ha de ser el filòsof.

 

 

3.- Relaciona’l amb tot allò que sàpigues de l’autor, influències, etc.

Per a Plató, la política va significar els seu principal objectiu durant la seva època més jove, ja que mostrava un ferm interès envers aquesta i els assumptes públics. A causa d’observar l’activitat política que l’envoltava a la seva joventut, es va sentir decepcionat. No obstant, la seva passió per la política es veu veritablement afectada durant el govern dels Trenta Tirans, que van ser incapaços d’establir l’ordre i d’actuar justament. Llavors, al restablir-se la democràcia i jutjar i condemnar Sòcrates (mestre admirat de Plató), sumat a les injustícies i la inestabilitat que va viure de prop, van fer que es rendís i es preocupés per altres qüestions més teòriques, no sense seguir observant per poder fer una millora general del sistema polític (aquí neix l’ordenació política del seu Estat perfecte). Aquest text conclou que totes les ciutats estan mal governades i que únicament la filosofia pot descobrir el que és just a la vida pública i a la privada. En conseqüència, ens diu que els mals del gènere humà no s’acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupin els càrrecs polítics, o bé fins que, per una espècie de gràcia divina, els qui tenen el poder a les ciutats arribin a ser veritables filòsofs.

Ara bé, això implica que, per poder arribar al poder polític, cal una preparació llarga i l’adquisició del coneixement més elevat. Un bon governant-filòsof cal que sàpiga la teoria de les idees, la teoria del coneixement, l’antropologia, la concepció de l’amor…

Avui dia, com des de ja fa molts segles, se sap que els éssers humans no som autosuficients. L’origen de que siguem una comunitat està en el fet que de forma individual som impotents, és a dir, no podem fer gaires coses nosaltres sols i, per tant, no podem satisfer les nostres necessitats. Per a Plató, la societat és la responsable de la supervivència i la felicitat dels ciutadans. Per això, per a ell la societat no és més que el conjunt d’individus organitzats i jerarquitzats en classes. Així, parla de la conveniència de tres classes socials: la des governants-filòsofs, la dels militars i la dels treballadors.

La classe dels governants-filòsofs equivaldria, en el Mite del Carro Alat, a l’auriga o part racional (trobem en la racionalitat la influència de Parmènides, que assumeix la concepció sobre que els sentits ens diuen una cosa i la raó una altra; per tant, cal que ens fiem més de la raó, ja que els sentits ens enganyen força vegades i, en canvi, un raonament lògic mai no enganya. Per tant, allò que pensem amb rigor lògic, ha de ser real.). Com ja he dit abans, un bon governant-filòsof ha de ser savi i tenir una llarga preparació, ja que la seva funció és dirigir. A més, per a Plató, l’únic que pot ascendir de la ‘Eikasia’ a la ‘Pistis’ i, posteriorment, a la ‘Dianoia’ i la ‘Noesis’ (Mite de la Caverna) fins a arribar al coneixement veritable i al  ‘Món de les Idees’ és el filòsof, per tant, no hi pot haver altre governant possible.

També podem trobar una clara influència dels Pitagòrics sobre Plató, els quals creien que de la unió d’ordre (correspon a la ‘Idea’ de Plató, que en aquest text és el model d’Estat perfecte) i desordre (la ‘Chora’ de Plató, que en el text és la ordenació de l’Estat en governants, militars i treballadors) naixia el ‘Kosmos’ (que és també el ‘Món de les coses’ de Plató, on aconseguim l’ordre, la harmonia i la justícia). Plató ens transfereix aquests pensaments mitjançant el ‘Mite del Demiürg’.

També hereda d’ells la idea d’immortalitat i transmigració de les ànimes, que ens traspassa amb el ‘Mite del Carro Alat’. Aquest mite ens mostra l’ànima com una entitat dinàmica que es divideix en tres parts: la racional (auriga), la irascible (cavall blanc) i la concupiscible (cavall negre). L’ànima, simbolitzada pel carro alat, viu i es mou en el món de les idees (Mite de la Caverna). Si l’auriga controla la parella de cavalls, li serà possible d’enlairar-se gràcies al poder de les ales i gaudir de la contemplació de les idees; per contra, si no aconsegueix dominar la parella, perd l’equilibri i l’anima, perdent també les ales, cau al món de les coses. Les parts abans esmentades es corresponen amb tres virtuts: la saviesa per a la racional (el governant-filòsof, que es correspon amb aquesta part de l’ànima, ha de ser savi per poder dirigir) la fortalesa per a la part irascible i, finalment, la temperança per a la concupiscible. Si cada part fa amb virtut allò que li és adequat, aleshores hi ha harmonia a l’ànima. Si hi ha harmonia entre les tres parts de l’ànima, hi ha justícia. Aquestes harmonia i justícia equivalen al ‘Kosmos’ al qual vol arribar Plató. Per tant, i per tal de poder arribar-hi, necessitem que l’ànima (les idees són abastables perquè l’ànima forma part del món perfecte del qual ha estat expulsada temporalment) torni al seu món: el món de les idees (el governant-filòsof ara es correspon amb l’ànima, i el món de les idees, al coneixement més elevat que necessita el governant per poder dirigir). És a dir, que quan l’anima aconsegueixi arribar al món de les idees, serà possible que el governant-filòsof obtingui el coneixement veritable i pugui governar. A més, Plató exposa la idea que quan un filòsof (únic que ho pot fer) aconsegueix arribar al món de les idees, la seva ànima no es torna a reencarnar mai més, perquè per fi ha obtingut tots el coneixement necessaris.

També trobem una clara influència d’Anaxàgores, ja que va ser el primer filòsof que va parlar d’una ment ordenadora (‘Nôus’, que correspon al Demiürg de Plató i al governant-filòsof del text) que serveix per ordenar, també, l’Estat utòpic de Plató.

 

 

4.- Opinió personal i actualitat de la temàtica.

Aquest text demostra que el que a simple vista pot semblar un text d’allò més senzill, està, en realitat, ple d’influències d’altres filòsofs i té una temàtica molt madura, tenint en compte els anys que va tardar Plató en exposar aquests pensaments. A més, també s’ha pogut veure que, encara que el tema central és la política (la creació d’un Estat utòpic), sempre pot ser enllaçat amb altres teories platòniques per ser explicat. Això fa que ens adonem que totes les teories platòniques estan connectades i, molt possiblement, que depenguin les unes de les altres per tenir un sentit o un significat ple.

Mirant-ho d’aquesta manera, es podria dir que tots els pensaments i teories platònics són una ‘Chora’ que ha estat ordenada per un dels millors artífex que hem tingut la sort

de poder conèixer. No obstant, se sap que Plató mai va estructurar d’una manera sistemàtica el conjunt dels seus pensaments, sinó que ho va fer de manera suggeridora i utilitzant constantment els diàlegs. Per tant, es pot dir que, encara que no va estructurar sistemàticament els seus pensaments, sí que és el Demiürg que ens va aproximar al ‘Món Intel·ligible’ mitjançant el ’Kosmos’ o  còpia imperfecte del món de les idees que va crear mitjançant la ordenació de la ‘Chora’. Així, el ‘Kosmos’ podríen ser els mites que neixen dels seus pensaments, ja que, segurament, ell és un dels filòsofs que més a prop a estat (si no és que hi ha arribat), del coneixement veritable.

Pel que fa a l’actualitat de la temàtica, he trobat un exemple relacionat. Aquest prové del cinquè llibre de Harry Potter: ‘Harry Potter i l’ordre del fènix’, on el ministre de màgia (vindria a ser com el nostre president) viu en la ‘Eikasia’ en quant a l’acceptació d’allò que és real. En aquest llibre, Dumbledore informa al ministre sobre el retorn de Lord Voldemort, però aquest no el vol escoltar, perquè creure en aquesta afirmació suposaria acceptar una veritat espantosa. Així, el ministre prefereix creure que en realitat, el que Dumbledore pretén és robar-li el càrrec (aquesta creença – Pistis – es la seva opinió o ‘Doxa’ que està ofuscada per les ombres o ‘Eikasia’). Per tant, el ministre viu (fent referència al ‘Mite de la Caverna’) en el món visible o particular, ja que prefereix creure que tot continua bé en comptes d’ascendir al món de les idees i salvar la seva comunitat màgica del mal (el camí al món de les idees representa per a ell recordar i reviure una època de dolor i mort; i el camí al món de les idees mai ha estat senzill). No obstant, per una altra banda tenim a Dumbledore, que ha aconseguit arribar al ‘Episteme’ o coneixement veritable al acceptar el retorn de Lord Voldemort. L’actuació que ens ofereix el ministre de màgia es pot relacionar amb el text comentat, ja que el ministre vindria a ser el governant, i Dumbledore el governant-filòsof. La comunitat màgica mai podrà arribar a assolir un bon govern, exempt de mals i ple de justícia, harmonia i ordre, fins que el propi governant ascendeixi de la ‘Doxa’ al ‘Episteme’ (coneixement veritable i acceptació de la realitat: Lord Voldermort ha tornat).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Comentari de text   de Filosofia

                            

 

 

 

 

 

Realitzat per:

Sara Izquierdo Jiménez  2º C

Professora:

Sílvia Gil

IES Baldiri Guilera

El Prat de Llobregat

Curs 2008-2009

 

Epopteia, Avanzar sin olvidar

Epopteia, avanzar sin olvidar, és l’ obra de Josep Mª Fericgla, que m’ estic llegint en aquests moments. Si fem cas de la Teoria de la sincronicitat de Jung, no és sorprenent que, després de posar aquest títol al meu bloc, m’ hagi trobat amb una obra que és titula Epopteia. En la nota al peu núm. 4, de la pàgina XXVIII, posa la següent definició: “En la Antigua Grecia se denominaba “epopte” a toda persona que había participado en los Misterios de Eleusis y que, en el transcurso de los cuales, había tenido una visión transformadora de su vida, habia descubierto el sentido profundo de la existencia….La visión transformadora en sí misma era denominada epopteia….