L´any 1793, als 23 anys, Ludwig van Beethoven va llegir l´ Oda a l´alegria d´un poeta anomenat Friedrich Schiller i des d´aquell moment va expressar el seu desig de posar-li música. La lectura d´aquesta oda el va impactar molt perquè expressava en paraules els seus pensaments sobre com havia de ser el món. És així que va decidir fer-ne una gran obra, una simfonia. De fet, va ser la seva última simfonia.

En realitat, Schiller va voler fer una oda a la llibertat de les persones, en un moment històric en què les persones ho tenien molt difícil per a fer i pensar de forma lliure. És per això que les autoritats no van permetre a Schiller fer una oda en que parlès clarament de llibertat sinó que ho va haver de fer dissimuladament, utilitzant altres paraules, com l´alegria.

Amb aquesta obra Beethoven va trencar les normes formals i constructives de la simfonia a l’introduir la veu humana a l’últim moviment.

COPYING BEETHOVEN: ESCENA ESTRENA 9ª SIMFONIA
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=YfAN0p7fxYo[/youtube]

El 1969, en Miguel Ríos en va fer una adaptació lliure del text a partir de la música de Beethoven. Va vendre 7 milions de còpies arreu del món i va ser el nombre 1 a les llistes d´èxits d´Estats Units, Regne Unit, França, Alemanya, Suècia, Itàlia, Japó, Àustria, Canadà, Espanya…

HIMNO A LA ALEGRIA
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BpNL0ZqrACQ[/youtube]

En Ray Charles, nascut a Albany (Georgia) el 1930, ho tenia molt difícil per a viure dignament en un món fet per als blancs. Va néixer en una família molt pobre, era negre en un país on els negres gairebé no tenien drets i va quedar cec als 7 anys, per un glaucoma.

En aquells temps pocs nens anaven a l’escola, la majoria havien de treballar per a ajudar a l’economia familiar i els nens discapacitats normalment eren sobreprotegits per la família i apartats de la societat.

La mare d´en Ray es va proposar que el seu fill pogués sortir-se’n tot sol i per això el va encoratjar per a lluitar per la seva autonomia i aprofitar totes les seves qualitats per a fer-se valer.

Durant tota la seva vida, en Ray es va esforçar de valent per a fer-se un lloc en el món de la música, tot i les seves limitacions (socials i racials) i l´ambivalència entre discapacitat visual i talent musical.

A en Ray Charles l’anomenaven El geni, ja que va ser capaç de compondre cançons en diferents gèneres i ser genial en tots ells: blues, country, rhythm and blues, jazz, pop i ser el creador d’un gènere nou, el soul i precursor del rock and roll.

Però en Ray Charles va influir també en la vida social i política de la seva època, l’any 1961 va suspendre un concert programat al Bell Auditorium d´ Augusta (Georgia) perquè el públic havia d’estar segregat, tot i que aquesta decisió el va comportar greus represàlies econòmiques i socials.

Us penjo unes quantes actuacions, per a tornar a gaudir de la seva genial i atemporal música.

Hit the road, Jack
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Q8Tiz6INF7I[/youtube]

Mess around
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=T3T8dJk8LjE[/youtube]

What I´d say
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=HAjeSS3kktA[/youtube]

Georgia on my mind
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=IumnmhnPJKQ[/youtube]

Concert de l´any 1981
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=40BpaypwA7o[/youtube]

El gospel és un gènere musical relativament nou, té uns 80 anys. Va sorgir de la barreja de la música religiosa occidental (aportada pels colons europeus que van anar arribant a Amèrica) i els ritmes i melodies africans (aportats pels esclaus negres que els colonitzadors van dur fins a Amèrica).

Al S. XVIII, els països colonitzadors d´ Amèrica, van utilitzar la mà d´obra més barata per a construir aquell nou món: els esclaus. Per això, van anar a Àfrica,on hi havia moltes tribus poc desenvolupades que van oferir poca resistència en ser assaltades.

Els amos blancs van prendre els homes negres la llibertat, la família, el país, els costums i, fins i tot, els van fer canviar de religió. Els diumenges al matí, els negres tenien festa per anar a l´ofici religiós. Allà van aprendre els himnes i cançons que lloaven Déu però els van donar el seu toc musical, convertint-los en càntics plens de ritme, força i alegria. De fet, la paraula gospel significa evangeli.

Les pel·lícules A sister act 1 i 2 ens mostren clarament la diferència entre un himne religiós a l´europea o la seva versió gospel.

OH HAPPY DAY
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Pr7wcHTzcTg[/youtube]

OH MARIA
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Pr7wcHTzcTg[/youtube]

Però algunes cançons gospel servien per a alguna cosa més que lloar a Déu, ens les seves lletres, es trobaven les indicacions bàsiques per a poder fugir de l´esclavitud i aconseguir arribar fins a Canadà.

I WILL FOLLOW HIM

Substituint Déu pel riu que els durà fins a la llibertat, les instruccions són clares.

El blues és potser el gènere musical vocal i instrumental que més ha influït en la història de la cultura popular occidental, ja que és l´antecessor de molts estils musicals del S. XX: ragtime, jazz, bluegrass, rhythm and blues, rock and roll, heavy metal, hip-hop, country, pop,… Sense ell, no haguessin existit The Beatles, Elvis Presley, Jimi Hendrix, Led Zeppelin, Nirvana, James Brown, Stevie Wonder, Pink Floyd, Queen, Rolling Stones i tants d´altres.

El blues va sorgir a finals del segle XIX i principis del XX i coincideix amb la emancipació dels esclaus i la transició de l´esclavitud cap a l´agricultura a petita escala al sur dels Estats Units.

El blues recull l´herència musical de generacions d´esclaus afroamericans: Cantar era la forma en què els esclaus intentaven oblidar les seves dificultats quan es sentien deprimits o blue, de fet el significat de la paraula blues és tristesa.

Bessie Smith: Nobody knows you when you´re down and out

The Blues Brothers:Sweet home Chicago

Big Mamma Thorton: Hound dog

I del blues al rock and roll i va haver només un pas.

HOUND DOG. Elvis Presley

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=DcWCROXKY4I[/youtube]
Quan el cinema era mut, a les sales de cine hi havia un piano o una petita banda de música que tocava alhora que es projectava la pel•lícula. Aquestes músiques no tenien intenció de reforçar l´acció que es veia a la pantalla si no que servien per a amortiguar, tant com fós possible, el soroll que feien les bobines de les cintes.

Han passat els anys i el paper otorgat a la música dins d´una pel·lícula ha evolucionat molt: ja no concebim una pel·lícula sense banda sonora. La música és l´encarregada d´expressar els sentiments i emocions dels personatges i reforçar l´acció en cada escena de la pel·lícula, fins al punt de fer-nos vibrar més enllà de la interpretació, el guió i la posta en escena de la història.

A partir de les bandes sonores de Pirates del Carib, Tròia, Braveheart i Gladiator,ens hem endinsat en l´anàlisi d´audició: caràcter, tempo, intensitat, mètrica, plans sonors i les paraules utilitzades per a definir-los ja no ens són uns termes desconeguts. Aquest treball ens permet passar d´una escolta passiva a una escolta activa i analítica.
[youtube][youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Xh7jbn0itRE[/youtube][/youtube]