El seu pare, Francesc Toldrà i Carbonell, músic també, l’introduí ja de molt jove en el món de la música: als set anys ja debutà acompanyant-lo al violí. Als 10 anys, tota la família es trasllada a Barcelona i Eduard Toldrà comença els seus estudis de música, primer al Conservatori del Liceu i després a l’Escola Municipal de Música, on hi estudià solfeig amb el mestre Millet, violí amb Rafael Gálvez i harmonia amb Antoni Nicolau. En aquest període exercí una variada actuació musical: Concerts amb orquestra al Palau de Belles Arts de Barcelona, suplències al Teatre Còmic, concertino d’una orquestra de sarsueles, actuacions diverses en teatres, cinemes i festes majors, recitals i concerts de música de cambra. El1912 guanyà el premi extraordinari de violí de l’Escola Municipal de Música amb el Concert per a violí Número 2 de Max Bruch.
De 1911 a 1921, Eduard Toldrà consagrà molts del seus esforços al Quartet Renaixement, format pels músics Lluís Sànchez, Antoni Planàs, Josep Recasens i ell mateix, fins assolir un total de 209 concerts. Però encara trobà temps per fer classes de música, compondre diverses obres, continuar fent actuacions de músic de cafè i dirigir (1916) l’Agrupació d’Instruments de Vent de l’Associació d’Amics de la Música.
Ingressà com a professor auxiliar de violí a l’Escola Municipal de Música el 1923 (hi continuà quan es convertí en Conservatori Superior, i fins a la seva mort). A l’any 1924 fundà l’Orquestra d’Estudis Simfònics (1924-1934), formada per instrumentistes no professionals. Pau Casals el convidà a dirigir la seva orquestra diverses vegades, primer en l’estrena d’obres d’en Toldrà (Suite en Mi el 1921, Empúries, el 1926, la versió simfònica de La maledicció del Comte Arnau el 1930) i el 1932 en l’estrena de La vida breve de Falla, amb presència de l’autor.
Va destacar també com a compositor. El 1928 estrenà, al Palau de la Música Catalana la seva òpera El giravolt de maig, amb llibret del poeta noucentista Josep Carner, figurins i decorats de Xavier Nogués, i amb els cantants Mercè Plantada, Concepció Callao, Emili Vendrell, Conrad Giralt, Joan Barrabés, Valentí Capdevila i Francesc Torra. Al llarg de la seva la carrera no deixà mai de compondre: una trentena de sardanes, unes cinquanta cançons -amb lletres de destacats poetes- i molta altra obra. El 1936 obtingué el premi Isaac Albèniz, instituït per la Generalitat de Catalunya, per La rosa als llavis (lletra de Salvat-Papasseit), que dedicà a la soprano Conxita Badia. Hagué d’esperar onze anys a estrenar-la, fins que la cantant no tornà de l’exili.
El 1941 li fou oferta la direcció de l’Orquesta Nacional de España de Madrid, que declinà, però el 1942 s’avingué a dirigir-la en una tongada de vuit concerts que foren un èxit rotund. L’ajuntament de Barcelona li encarregà organitzar i dirigir una gran orquestra, que revitalitzés la vida musical de la ciutat, i el resultat va ser l’Orquestra Municipal de Barcelona, de la què va ser-ne nomenat primer director titular, i encapçalà en el seu concert de presentació el 31 de març del 1944; s’hi estigué els disset anys següents, 729 actuacions sota la seva batuta.
Guanyà el Grand Prix du Disque de l’Académie Charles Cross per l’enregistrament de la versió integral de El sombrero de tres picos, de Falla, amb l’Orquestra Nacional de França, el1958. L’any 1961, ja greument malalt, estrenà al Liceu la versió de concert d’Atlàntida, de Manuel de Falla i Ernesto Halffter, sobre el poema de Jacint Verdaguer.
Al llarg de la seva carrera, el gran prestigi que gaudia va fer que hom el cridés per dirigir un gran nombre d’orquestres. A més de les ja esmentades, l’Orchestre Lamoreux de París, l’Orquesta Municipal de Bilbao, l’Orquesta Filarmónica de Madrid, l’Orquesta de Cámara de Madrid, i d’altres a Alemanya, Itàlia i Portugal.
http://www.goear.com/listen/f04e6a8/mananita-de-san-juan-eduard-toldra
