[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/-zp-GfQoIbw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La lluita entre gladiadors, (munera gladiatoria) i les carreres de carros ( ludi circenses) despertaven a Roma una passió fora de tot dubte. Els romans gaudien dels beneficis que reportava ser els amos del món, i l’Estat afavoria a aquesta massa desocupada i parasitària que eren els habitants de Roma, per a evitar-se riscos de revolta, amb els jocs circencs. Juvenal ho expressa molt precisament amb aquesta frase “panen et circenses”, indicant, d’aquesta manera, les dues preocupacions fonamentals del poble de Roma: el menjar i la diversió.

El règim imperial va multiplicar aquests espectacles com mitjà de control i manipulació de les masses, que d’altra forma, podrien convertir-se en una amenaça per al poder establert. A més els jocs servien per a establir llaços afectius entre l’emperador i les masses, el que evitava l’aïllament i augmentava la popularitat dels emperadors.

Sembla ser que l’origen d’aquests combats caldria buscar-lo entre els etruscs, qui com part de les cerimònies fúnebres solien fer-los per a honra del difunt. Diu Fest: “havia costum de sacrificar presoners sobre la tomba dels valerosos guerrers”; quan es va fer palès la crueltat d’aquest costum, es va decidir substituir-lo per combats de gladiadors davant la tomba”. Tenim notícia que en l’any 264 aC. en les honres fúnebres de Iunius Brutus, tres parelles d’esclaus van lluitar en el mercat de bous (Forum boarium) per a homenatjar al difunt. Un ritu sagrat en el qual la sang revestia un significat màgic en el combat a mort.

La lluita de gladiadors mai  no va ser entesa com joc (Ludus), sinó com una obligació (munus) o regal envers els morts. Al pas del temps perd el seu significat de ritu i es secularitza, ajudat per la tardana república que davant l’obsessiva recerca del vot ciutadà, es llança a programar els combats de gladiadors en un formidable instrument d’atracció de les masses. Juli César va oferir un “munus” on van lluitar tres-centes parelles. No és d’estranyar, doncs, que l’Estat volgués monopolitzar els combats.

Seria Octavi César August, primer emperador de l’Imperi, qui es va apressar a confiscar un mitjà de propaganda tan eficaç. Va regular la lluita de gladiadors dues vegades  l’any, que havia de ser organitzada per pretors i qüestors. A partir d’aquí tots els combats de gladiadors eren oferts al poble per l’emperador, convertint-se en l’espectacle per excel·lència. La gent rica organitzava combats dedicats a l’emperador, i també construïen els edificis apropiats per a la seva celebració: els amfiteatres.

El primer amfiteatre de pedra va ser construït, a Roma, en el regnat d’August, en el 29 aC. Durant el gran incendi de Roma en el regnat de Neró, en el 64 dC. va ser destruït. Vespasià, el fundador de la dinastia Flàvia, va manar construir el Coliseum, (Amfiteatre Flavi), que encara avui es pot contemplar. Consta de 4 plantes i té forma ova,l els eixos del qual mesuren 188 per 156 metres. La sorra tenia unes mesures de 86 per 54 metres i al seu al voltant unes graderies amb capacitat per a 45.000 espectadors asseguts, i a més un subsòl amb una infinitat d’instal·lacions: cel·les, conduccions d’aigua, muntacàrregues, etc. La gent entrava i sortia a través d’uns passadissos en rampa que desembocaven en “els vomitoria” i un gran tendal (velum), subjectat per mastelers, protegia als espectadors del sol.

La procedència dels gladiadors era molt variada, encara que la majoria eren esclaus, també havia presoners de guerra, o criminals condemnats a morir en la sorra (noxii ad gladium ludi damnati), o a exercir de gladiadors durant un temps determinat fins que rebien la “rudis”, una espasa petita de fusta que els lliurava de seguir lluitant, o fins i tot homes lliures (auctorati) que es llogaven per una quantitat de diners abans de continuar en la misèria. Sabem també d’un emperador anomenat Còmode ( Lucius Aurelius Commodus (161-192)) fill de Marc Aureli i de Faustina, que es va exhibir com a gladiador participant en mes d’un miler de combats.

Al principi les escoles de lluita estaven en mans privades i les més antigues cal situar-les en Càpua (una d’elles es faria famosa per la gran rebel·lió de gladiadors que, dirigits per Espartac, en els anys 70 del s. I aC., i amb un exèrcit de més de 100.000 homes aterrà Itàlia abans de ser derrotat per Cras. També va haver escoles de lluita a Roma, i a elles es dirigiria qui volia organitzar un combat. Però posteriorment seria l’Estat qui regentaria aquestes escoles de lluita creant les seves pròpies escoles (ludi imperiali); la professió de tractant de gladiadors va desaparèixer, sent reemplaçats en aquesta labor pels funcionaris d’ordre eqüestre (procuradors a muneribus). La major escola de Roma va ser el “Ludus Magnus”, i altres importants van existir en Càpua, Ravenna i Pompeia.

L’espectacle de la lluita s’anunciava amb exquisida propaganda pública indicant, dia i lloc de l’esdeveniment, així com el patrocinador (editor) i el nombre de parelles que intervindrien en el mateix. Començava la cerimònia la vigília del dia indicat amb una desfilada dels gladiadors, que haurien d’intervenir, fins a arribar a la sorra, vestits elegantment de púrpura i or i acompanyats per esclaus que portaven les seves armes. La nit anterior s’oferia als gladiadors un banquet al que podia assistir la gent (sopar allibera). Arribat el dia de l’espectacle el públic, des de primeres hores del matí, s’apressava a omplir els seients que envoltaven la sorra. I per a omplir el dia solia haver tot un seguit d’espectacles com el de feres (venationes) ja sigui com exhibició de les mateixes o bé com lluita d’homes i feres que no eren altra cosa que la condemna de gent miserable (damnatio ad bèsties). També, cap al migdia, actuaven els anomenats “gladiatori meridiani”, criminals condemnats a morir en l’amfiteatre i on no havia vencedor ja que el supervivent era també ajusticiat. A la tarda començaven els combats entre els gladiadors. Prèviament l’editor havia comprovat que les armes estaven bé afilades (probatio armorum). El primer combat solia començar amb el so de la tuba a la qual acompanyaven també altres instruments com banyes, trompetes, pifres i flautes.

Entre els “gladiatori” havia diferents categories: el gal o mirmidó proveït d’escut llarg rectangular i espasa curta; el secutor (perseguidor) amb casc de visera, espasa curta i escut gran rectangular; el hoplòmac amb gran escut, cuirassa pectoral, casc amb visera, cimera i corretges de cuir en genolls i turmell drets; el traci amb escut petit (parma) i una espasa petita corbada (sica); el retiari, cobert amb un eslip, estava proveït d’una xarxa, un trident i un punyal. No solien enfrontar-se gairebé mai dos gladiadors de la mateixa especialitat; era costum que el traci s’enfrontés al hoplòmac i el secutor lluités amb el retiari, els gals podien lluitar entre ells. Fet la salutació ritual a la tribuna (Ave Caesar, morituri te salutant!) i després d’escoltar el so dels instruments musicals començava la lluita. El públic bramava extasiat. Se solien fer apostes (sponsiones) i si els contrincants no s’aplicaven amb duresa prop d’ells estaven els fustigadors que els castigaven amb flagells o ferros candents per a excitar l’ardor combatiu.

Quan un lluitador queia vençut el públic, enardit, exclamava: “Habet, hoc habet!” (Ho té! Ho té!). El vençut, si podia fer-lo, aixecava els dits de la seva mà esquerra demanant clemència. Al vencedor li corresponia la sort del vençut, però estant l’emperador davant, se li concedia el dret de la decisió. El públic, si el vençut havia lluitat de forma valerosa, aixecava el polze al mateix temps que demanava: “Mitte!” (Solta’l!). L’emperador aixecava el polze i el vençut podia abandonar viu el recinte. Si per contra desitjaven la seva mort, l’emperador amb el seu polze cap avall (pollice vers), ordenava la seva execució que es complia amb una esgarrifosa dignitat.

Els gladiadors eren vists per la societat amb una doble rasadora; per una banda eren considerats com infames, marginats, sense honor personal; però també tenien els seus admiradors que s’entusiasmaven amb les seves victòries. Per cada victòria rebien, a més d’importants recompenses en metàl·lic, un palmell. Aquestes lluites a mort poques i escasses vegades van tenir veus en contra, solament tímides condemnes per part de Ciceró o Sèneca, que, no obstant això, van quedar ofegades per l’entusiasme col·lectiu davant manifesta agressivitat representada pel dolor i la sang.

Constantí  l’any 326 va prohibir les condemnes ad bèsties, i no seria fins al 404 quan l’Emperador Honori prohibiria, definitivament, els combats de gladiadors.