EN SOLFA

L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA

 

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

mireu: l’ésser fuster:

—serra que serraràs

i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestre ja han tret.

Gronxada d’encenalls et munten una taula;

si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert.

I caminen de pla

damunt les serradures de color de mantega.

 

I els manyans…, oh, els manyans!

de picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s’embruten els dits;

però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

 

I al dic? oh, els calafats!

tot el Port se n’enjoia

car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

—un peix cua daurada, blaus d’escata per tot.

Penjats de la coberta tot el vaixell enronden:

veiéssiu les gavines

com els duen claror.

 

I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa: el pintor de parets:

si no canten abans no et fan una sanefa,

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu el sostre

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

de colors a pleret.

 

I encara més

si us deia l’ofici de paleta:

de paleta que en sap

i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

—si ho volen

sense escales,

pugen al capdamunt;

 

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

—els finestrals que esguarden tota la serralada.

I els capitells,

i els sòcols,

i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!