EN SOLFA

FANTASIA

 

Aflotonades

en els estanys,

juguen les fades

a fer paranys.

 

Glateix més d’una

d’algun pastor

la galta bruna

d’aquella olor

 

de la muntanya.

Vetllen subtils

com una aranya

darrera els fils.

 

L’una, a defora,

fingint recel,

en la revora

del líquid tel

 

mostra la ufana

d’un pit nacrat.

L’altra s’aplana

mig de costat.

 

Una altra acluca

pèrfida els ulls

i de la nuca

s’estufa els rulls.

 

L’una, la galta

parant només,

fa la malalta

de l’aigua al bres.

 

L’orella atenta,

nenúfar blanc,

una altra ostenta.

Netes de fang,

 

bombolles pugen

d’un bes ocult

i en l’aire fugen

cercant l’estult

 

que els cercles mira

de l’aigua, fins

que atret s’hi tira

i es perd endins.

 

Així, les fades

en els estanys

juguen plegades

a fer paranys,

 

mostrant la nua

beutat del cos.

Ai de qui grua

copsar-ne un tros!

 

Ràpid s’agença

i, amb bleix d’afany,

sense defensa

cau al parany.

 

Malignes fades

per tots indrets

surten onades

de focs-follets.

 

D’un cop de vara

transfigurat,

el foll que hi para

resta encantat.

 

I el porten totes

fins al coval

d’on plouen gotes

d’un ritme igual,

 

que fredes salten

per sobre d’ell.

Saltant, l’esmalten

com un joiell.

 

I regalimen

per l’ampla faç

i dures llimen

el front i el nas.

 

S’acaramullen

a glops, a fils,

i el cos despullen

dels vells perfils.

 

I amb infinita

calma és tornat

estalactita.

D’humà posat

 

no queda rastre.

Tot és perdut:

en la pilastra

s’oculta mut.

 

Només hi alena

quan tot morí,

amb planys de pena,

son cor mesquí.