CARINA FARRERAS, Barcelona
Boris Cyrulnik, nascut a Bordeus fa 78 anys, jueu supervivent d’un camp de concentració on va morir la seva família, ha dedicat la resta de la seva vida a construir la teoria de la resiliència, la capacitat dels humans per sobreposar-se a l’adversitat. No s’arronsa a l’hora de parlar sobre com tractem els nens avui dia i com aquests nens ens tornaran la mirada, trista o acusadora, el dia de demà. “La sobreprotecció no és una protecció –afirma el neuropsiquiatre i psicoanalista francès–. L’excés de protecció empobreix el cervell dels nens, atrofia les seves capacitats i els torna més vulnerables i passius”.
D’ Orient a Occident. Ningú no esquiva les seves crítiques. “A Àsia, els alumnes treuen les millors notes a l’informe PISA a costa d’interminables jornades d’estudi. S’adormen als pupitres i se’ls veu molt desgraciats en l’esforç de no decebre les expectatives dels seus pares. Pateixen un veritable maltractament per part de l’escola i de les seves famílies”, explica Cyrulnik. Els governs del Japó i Corea han volgut introduir algunes reformes per suavitzar les pràctiques educatives però les famílies s’hi oposen. “Això és una bomba de rellotgeria en marxa”, anatematitza. La carrera per situar els fills en primera línia generacional també transcorre a Occident. “A França els pares no volen eliminar l’avaluació per notes, ni que els seus fills entrin més tard a l’escola”, continua.
Per contra, “se’ls protegeix en excés”. Als joves no se’ls reforça l’autonomia, no se’ls permet, segons el meu parer, guanyar confiança en si mateixos adquirint responsabilitats, incorporant-se com a éssers actius i de ple dret a la societat. Falten ritus d’iniciació al cercle dels adults que delimiti la infància de la edat adulta. Amb algunes excepcions. “Els batxillers anglosaxons es prenen un any sabàtic abans d’anar a la universitat”, afirma. “Se’n van de casa a un altre país del qual desconeixen la seva cultura, el seu idioma. Treballen, guanyen diners”. Els joves més inquiets del sud d’Europa volen també caçar el seu propi lleó. I a manca de propostes adultes, l’inventen. El psicoanalista francès explica que van a camps de cooperació en algun país del tercer món o s’allisten a l’ exèrcit com és el cas de les dones a França. “A la tornada, han après idiomes, han patit certes calamitats, han estat útils als altres”. Probablement, com el noi africà, han sentit por però tornen orgullosos amb la seva peça caçada.
Boris Cyrulnik és professor de la Universitat del Var (França) i investigador a l’hospital de Toulon (FRANCK PENNANT – AFP)
Amb tot, la principal crítica de Cyrulnik és no atendre aquells nois “ferits” coneixent el poder dels processos de la resiliència, basats en la teoria de l’afecció. Són aquells nanos que han patit un sotrac precoç, potser la pèrdua abrupta d’un ésser estimat, o l’aïllament emocional a edat primerenca o que han viscut condicions de vida extremes, o res de tot això però entorns dissortats.
La teoria és senzilla. “Un nen dissortat per una experiència traumàtica serà infeliç, farà infeliç la seva família, i d’adult, perjudicarà a la societat”, enuncia el neuropsiquiatre. “Al contrari, si és feliç estarà en condicions per aprendre un ofici, formar una família a la qual no transmetrà dolor, i farà feliços els altres”, continua. “En el procés de convertir-se en una persona o una altra, el mestre té un paper fonamental”. El professor pot compartir l’experiència viscuda proposant la construcció d’un relat fictici que permeti expressar el sentiment al nen i li faci sentir que no està sol al món.
“A Suècia els nens juguen, somriuen, no tenen por dels adults. La seva educació està inspirada en la teoria de l’afecció –sosté Cyrulnik–. Però també el govern suec busca un rendiment econòmic. Aquests nens que han guanyat resiliència no es convertiran en delinqüents sinó en treballadors productius i útils a la societat”.
Tot i això, deplora el canvi produït en l’educació francesa, en la seva joventut integradora, i ara excloent. “L’escola manté la desigualtat. Els fills de pobres continuaran sent pobres. Seleccionen els alumnes, creen guetos. Cada vegada hi ha més passarel·les per arribar a la universitat. Si no canviem l’estat d’aquesta situació, coneixent com coneixem el poder de la resiliència, serem culpables”.