La història del cinema comença el 28 de desembre de 1895, data en la qual els germans Lumière van projectar públicament la sortida d’obrers d’una fàbrica francesa a Lió, la demolició d’un mur, l’arribada d’un tren i un vaixell sortint del port.
L’èxit d’aquest invent va ser immediat, no solament a França, sinó també en tota Europa i Amèrica del Nord, on Tomas Edison ja havia gravat nombroses escenes que un espectador alhora podia veure a través d’un “kinetoscopio”. En un any els germans Lumière creaven més de 500 pel·lícules, marcades per l’absència d’actors i els decorats naturals, la brevetat, l’absència de muntatge i la posició fixa de la càmera. Però va ser George Méliès qui va inventar l’espectacle cinematogràfic, en contrast amb el to documental dels Lumière. Amb històries i decorats fantàstics, com “Fausto i Barbanegra“, desenvolupà les noves tècniques cinematogràfiques, sobretot en 1902 amb “Viatge a la lluna”
“ [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=dxB2x9QzXb0[/youtube]”
A partir de llavors la cinematografia no va fer més que millorar i van sorgir grans directors com Murnau, Stroheim i Charles Chaplin. A Estats Units es van fer pel·lícules d’aventures, com les de Douglas Fairbanks i drames romàntics com les de Valentino. No obstant això les de major bellesa van ser fruit de l’escola còmica americana nascuda a partir de la comèdia de Mack Senett.
Recordem especialment a Buster Keaton i a Charles Chaplin. En 1927 s’estrena la primera pel·lícula amb so “El cantant de jazz”, a partir de la qual el cinema tal com es coneixia va deixar d’existir i d’un llenguatge en què prevalia l’expressivitat de segments que es contrastaven i ajuntaven es va imposar una major continuïtat del relat i major fluïdesa argumental. Aquest mateix any apareix el doblatge.
En 1935 es fa la primera pel·lícula a color, “La fira de la vanitat” de Rouben Mamoulian, encara que artísticament va aconseguir la seva màxima plenitud en 1939 amb “El que el vent es va portar”.