Bé, desprès d’un dissabte una mica estressant ja estem instal·lats a l’hotel, que no ha costat pas poc.

En primer lloc, sort que vam arribar sobrats de temps a l’aeroport, perquè la terminal d’on sortíem estava equivocada i vam haver de recórrer mig aeroport. Quan per fi localitzen la porta per on hem de facturar les maletes, en donem conte que un dels tres porta el passaport caducat…

Per sort, al portar el DNI ens deixen embarcar… A l’hora de dinar, com si fos una premonició del que encara ens quedava per passar, se’ns trencar una forquilla mig dinant i casi provoca l’ennuegament de la Gemma.

Després d’equivocar-nos de fila a l’avió expressament, més que res per deixar-nos veure vam fer 3 horetes de viatge molt tranquil·les.

Un cop a Istambul, primer ens equivoquem de fila i després d’un quart d’hora ens donem compte que estem a la fila dels ciutadans turcs. Ens colem hàbilment a l’altra fila i quan és el nostre torn, el simpàtic policia turc, amb un turc força tancat, ens diu que hem d’anar a buscar un visat. Venga pues…

Després de pagar 15 euros per barba (ens van fer descompte perquè anàvem tres), tornem a fer un quart d’hora llarg de cua (ara a la que tocava), i per fi aconseguim entrar a Turquia, tot i els temors del que portava el passaport caducat.

Agafem el segon vol sense més incidents remarcables, i a l’arribada les maletes no apareixen. Després d’una estona esperant decidim d’anar a localitzar el bus que ens ha de portar fins a Ordu, ja que són gairebé les 11 de la nit i si se’ns escapa haurem de fer nit a l’aeroport.

Tot i el seu turc força tancat també, fem entendre al conductor de l’autocar que ens esperi perquè no trobem les maletes. Al final apareixen les maletes i poden pujar al bus.

Dos horetes més de viatge i sobre la 1 arribem a Ordu. El Mert ens espera i ens porta a l’hotel i quan ens disposem a sopar l’apetitós sandwich que ens han preparat ens trobem amb la darrera sorpresa del dia.

A l’obrir la maleta de la Gemma veiem que s’ha trencat una de les botelles de vi que portàvem de regal. L’olor que feia la roba us la podeu imaginar… Per sort, aquest matí li poden rentar la roba i a la nit li han dit que estaria neta…així ho esperem!

Apa, demà més!