Comencem la ruta a la cruïlla de la carretera C-462 que va cap a La Pedra. Seguim la pista asfaltada fins a l’ermita de Sant Serni de la Pedra. Agafem el corriol que puja a les runes del castell de la Pedra. Seguim el corriol cap a la dreta.

Cruïlla de pistes. Arribem a la pista asfaltada que seguim a la dreta. Aviat trobem una altra pista que deixa l’asfalt a la dreta. Cruïlla de pistes. Deixem la pista que baixa cap el Puit i continuem recte.

Coll de Jou (1200m). Deixem la pista principal i agafem un corriol que surt a l’esquerra cap al Bosc del Jou. Seguim la pista i corriols fins a Sant Lleïr de Casabella. Davant l’ermita deixem la pista principal i baixem a l’esquerra. Anirem seguint la pista i un sender que la va creuant, seguint les indicacions de la ruta, fins arribar al riu. Travessem el riu Cardener per una palanca de fusta. Cal vorejar el Molí del Monegal i agafar la pista amb els senyals de GR que gira cap a la dreta.

Cruïlla de camins. Agafem la pista que surt en pujada seguint les indicacions cap a Santa Magdalena de Tragines. Passem pel costat del càmping fins arribar a la carretera C-462. Creuem la carretera i agafem la pista a l’esquerra. Anirem pujant seguint les fites de direcció pel camí ben fressat. Masia. Trobem una cruïlla de camins i agafem la pista de l’esquerra. Després d’algunes corbes més agafem el corriol que entre feixes ens porta a Santa Magdalena de Tragines.

Seguim el corriol que surt a l’esquerra cap a Sant Cristòfol. Arribem a una pista i de seguida agafem un altre corriol a la dreta que va vorejant un camp. Cal seguir les marques verdes. Deixem el camps i seguim el corriol pel bosc. Després d’un camp erm agafem el corriol que surt per l’esquerra. A partir d’aquí el corriol és ben fresat. Travessem un torrent on hi ha una roca molt gran. Més endavant travessem dues pistes i una tartera. Arribem a una pista. Seguim a l’esquerra i tot seguit agafem un corriol que surt a la dreta, que ens porta de nou al camí que va a parar a Sant Cristòfol dels Pasqüets.

Pal indicador davant de l’ermita. Seguim les direccions cap a Sant Serni de la Pedra, seguint les marques verdes de nou, i algunes verdes i grogues. Travessem un torrent amb una font a la dreta. El corriol continua en baixada seguint els senyals verds, entre bosc i tarteres, fins arribar al camí que baixa de la Coma, sobre el pont de la Pedra.

Aproximació: Des de Sant Llorenç de Morunys hem d’anar fins a La Coma a uns 6 km, direcció Tuixent. Deixem el cotxe a l’aparcament a prop de la carnisseria de Ca La Roseta.

Ruta: Comencem la ruta a La Coma, on passejo pel poble. Entrem al nucli de La Coma direcció a l’ermita de Sant Quirze i Santa Julita, més coneguda com l’església de La Coma. Continuem carrer avall i baixem per unes escales que ens porten al Carrer Major, darrera de l’Ajuntament.

Hi ha un pal indicador i baixem pel corriol que ens porta al riu. Creuem pel pont i agafem la pista en direcció a l’ermita de Sant Serni de la Pedra. El camí coincideix amb el GR-7, en direcció a Sant Llorenç de Morunys.

Arribem a la carretera de Sant Llorenç de Morunys a La Coma i a l’esquerra, pugem uns 50 metres, fins a trobar el trencall, a mà dreta, cap a La Pedra. Seguim la pista asfaltada fins arribar a Sant Serni de La Pedra (en l’indicador que hi ha a la carretera veureu el nom de Sant Sadurní).

Hem de pujar les escales fins al cementiri, seguint el corriol amunt. Creuem la pista i pugem per unes escales que ens porten amunt per una casa, seguint la senyal de direcció. Trobem marques de color verd i groc que ens ajudaran a seguir el camí ben traçat que va carenant pel costat esquerre d’un filat de bestiar. Deixem el filat i agafem un corriol a l’esquerra que ens porta amunt. Creuem la pista formigonada i seguim el corriol amb les marques. Trobem una cruïlla de pistes. Un pal indicador ens marca les diferents rutes a seguir. Agafem el corriol a l’esquerra cap a l’ermita del Roser. Trobem de nou la pista i la seguim a l’esquerra.

Arribem al Coll de la Creu. L’ermita queda a uns metres a l’esquerra, perfectament assenyalat  per un pal indicador. Seguim el camí avall en direcció Cap del Verd. Abans de la casa en runes de Cal Dam, trobem un pal indicador que ens marca la ruta cap a Santa Julita de la Coma. Hem de saltar la valla protectora i baixar per un corriol poc marcat però ben fresat. Trobem marques verdes i grogues i fites de pedres. El corriol va baixant pel barranc, per l’esquerra del riu que escoltem a baix. Hem de seguir el corriol fins arribar al riu Remosoll, que creuem a gual i continuem el corriol per l’esquerra, carenant per sota les roques del Minguell.

Més endavant, arribem a Casa Minguell i a la Font del Minguell. Anem seguint les fites de pedres que ens marquen el camí sense perdre alçada. A uns metres, veiem la Torre dels Moros i la Torre de la Vila a l’esquerra. Seguim recte fins arribar a la Casa del Pujol del Racó.

Arribem a una cruïlla de pistes. Seguim la oista que ens porta cap a La Coma. Més endavant, agafarem un corriol a la dreta amb una marca groga. Aquest corriol marxa pla pel bosc i després, baixa fort pel costat d’un mur de pedra i les runes d’una casa. Som damunt La Coma.

Arribem a una pista, al costat d’un dipòsit, que ens portarà al punt d’inici de la ruta.

Sant Sadurní de la Pedra. Situada dalt d’un tossal que domina la Vall de Lord. Església románica del s IX amb afegits del s. XIII. Conserva un altar barroc en l’absis principal.

Santa Creu del Roser. El nom de Santa Creu li ve d’una ermita que hi havia anteriorment abans que al s. XVIII, agafés el nom del Roser. Ha estat totalment reformada recentment.

Sant Quirze i Santa Julita. Església parroquial de La Coma situada a la Plaça Major. Està molt ben conservada i destaquen les ornamentacions amb ferro forjat de la porta.

Aproximació: Des de Sant Llorenç de Morunys hem d’anar fins a Solsona i, a continuació, agafem la carretera direcció Manresa fins al desviament a mà dreta cap a Riner i el punt d’inici de l’etapa, La Torre de Riner. La carretera és estreta i, també, en alguns trams, espectacular. Hi ha balconades i passos estrets que arriben a impresionar.

Ruta: Una vegada hem arribat a la Torre octogonal de Riner, deixem el cotxe. Juntament amb la Torre de Riner, trobem l’església de Sant Martí de Riquer, que forma el conjunt monumental de Riner.

Per l’esquerra, agafem el camí cap a la Torre i, un altre vegada a l’esquerra, agafem un corriol des de dalt del tossal que ens porta fins a un pont que travessa el riu Negre. La pista es converteix en un corriol estret que puja en lleu ascensió. Si ens girem d’esquena, encara veiem la Torre de Riner durant una bona estona. Deixem una pista a l’esquerra i continuem recte. El camí continua pujant en lleu ascensió. Arribem a una pista principal, que hem de seguir, perfectament indicada. El camí ens porta prop de la Casa de Plana Rodona on, de tornada, vaig trobar-me un gos deslligat d’aquesta casa que, amablement, em va acompañar fins al final de la ruta!!!!

Anem trobant cruïlles de camins, però com que està molt ben indicat, no tenim cap problema per seguir el nostre itinerari. Trobem, a la dreta, la Casa Vall, abandonada i continuem el nostre camí. Seguim el camí i trobem uns indicadors de fauna i flora típics de la contrada i, a mà dreta, ben indicat, en un gir de 180 graus, comencem la pujada cap al Santuari del Miracla. Estem a la rasa del riu Estany, que desemboca al Riu Negre, procedent de Solsona.

Una pujada, de dificultat no gaire alta, ens porta a la Casa Cirosa, a l’esquerra, des d’on ja podem veure el Santuari del Miracle. Continuem el camí i ja arribem al punt final de la nostra ruta. Ja només ens queda desfer el camí i tornar a la Torre de Riner per agafar el vehicle i tornar a Sant Llorenç de Morunys.

El Santuari del Miracle és un santuari marià de gran interés tant religiós com artístic. Les construccions més antigues són la Casa Gran i l’ésglésia que daten dels segles XVI i XVIII; cal destacar el retaule monumental de l’altar major, d’estil barroc català, obra de l’escultor Carles Morató. El monestir és atès des de l’any 1901 per monjos benedictins procedents de Montserrat. També podeu trobar una Casa Espiritual on poder descansar i una cafetería-restaurant on poder dinar.

De la ruta, cal parlar de la Torre de Riner. És una torre de guaita rectangular d’uns 18 metres d’alçada, de l’antic Castell de Riner. Data del segle X i per fora es conserva en bon estat. Adossada hi ha una antiga pagesia en esta ruinós, i ben a prop l’ésglésia de Sant Martí de Riner, que va ser refeta al segle XVIII. Juntament a l’església, hi ha el cementiri i la rectoría.

Aproximació: Des de Sant Llorenç de Morunys, agafem l’antiga carretera a Solsona direcció Coll de Jou i a Solsona. Arribem a una rotonda on podem anar a Cambrils o Solsona. Allà és l’inici de la nostra curta ruta.

Ruta: Iniciem la ruta a l’entrada de l’àrea de lleure. Seguim el sender que surt recte. A pocs metres trobem un pal indicador de diferents rutes. Seguim el que indica cap al mirador i la font de la Creu.

Font de la Creu del Codó. A mà esquerra, envoltada de boixos. Seguim el sender marcat per fites de fusta que creua l’esplanada. El sender es fa estret entre boixos, passant per l’esquerra d’un gran roc.

Pal indicador. Seguim les indicacions cap al mirador. El corriol es dirigeix cap a la penya a mà esquerra. Després d’una pujada en ziga-ziga trobem unes fletxes vermelles pintades a les pedres que cal seguir. Graons de fusta. Seguim pujant i arribem a una petita balma. El corriol segueix pujant seguint les fletxes vermelles. Des d’aquí es tenen molt bones vistes de Vilamala, la mola de Lord i Busa.

Cruïlla de camins. La caseta del guarda forestal ens queda a sobre, a l’esquerra. Seguim el corriol que de pla va carenejant a la dreta fins a arribar al mirador.

Mirador. Des d’aquí tornem al punt d’inici seguint la pista ampla avall. Trobarem un pal indicador que ens marca un sender per tornar a l’àrea de lleure sense passar per la porta d’entrada.

Si vols veure més fotos, clica al damunt…

Accedim a Sant Serni del Grau o de Vilamantells des de Sant Llorenç de Morunys  (a 1,5 km) per la carretera que va a Coll de Jou en el punt quilomètric 30,1, en una corba molt tancada. Comencem a caminar cap a ponent per la pista forestal amb les marques vermelles i blanques corresponents al sender de gran recorregut GR-7 que es dirigeix cap a Solsona per l’antic camí ral.

Després pel túnel de Roca Foradada. La Roca Foradada és una uriosa escletxa que fa el cingle i que possibilita el pas del camí, gràcies a l’excavació a mà feta a la roca. En sortir abandonem les marques vermelles i blanques que giren a la dreta. Cal seguir el camí que en direcció est va a trobar la pista del santuari apta per a automòbils a la sortida d’un túnel. Cal seguir la pista.

Font de Sant Isidre a l’esquerra de la pista. Poc abundosa i en èpoques fins i tot seca.

Es continua seguint el vessant solell del riu Rasa de Torroella fins que, al final, s’arriba a una esplanada on es pot aparcar el cotxe (això qui vulgui utilizar el vehicle). D’aquí surt el camí a l’ermita, així com un petit telefèric per pujar provisions. Recorregut de 35 min a part de la visita al santuari i l’entorn. Cal pujar a la mola de Lord. Es comença l’excursió remuntant unes escales que segueixen un viacrucis. Passats uns 15 o 20 min s’arriba al fil de l’altiplà, on hi ha l’estació superior del petit telefèric, que encara conserva el torn manual. Es creua una portella de ferro i se surt a un petit promontori que permet gaudir d’una bona vista sobre el peculiar i agradable ras de la mola de Lord. A mà dreta es divisa la petita capella de Sant Pere Màrtir, davant i al fons, el santuari. Es continua pel mateix camí. Uns minuts després s’és al santuari de la Mare de Déu de Lord (1.146 m, 700 m des de la sortida, 20 min), habitat permanentment per una petita, laboriosa i culta comunitat de monjos. Per visitar-lo, cal demanar la clau. Després, val la pena donar un tomb sencer resseguint el perímetre de la mola (cal vigilar amb els espadats verticals) i veure, a l’extrem sud-est d’aquesta, a uns 200 m, la petita ermita de Sant Jaume. La vista de la serra de Busa i la de Bastets sobre les aigües del pantà de la Llosa del Cavall són imponents. Tot l’indret convida a la meditació. Per tornar es desfà el camí.

El terme municipal de Sant Llorenç de Morunys és el més petit dels`14 municipis que configuren la comarca del Solsonès. Tan sols té 4,34 km² i encara no en una única extensió contínua, sinó que es reparteix en dues porcions.

La més petita de les dues no arriba al km² i està constituïda per un enclavament en forma de barret de mosqueter vist de perfil i amb la punta de la part davantera de l’ala del barret mirant cap a la vila de Sant Llorenç. Aquest enclavament inclou la Mola de Lord en la seva totalitat, el quadrant sud del vessant del Tossal de Vall-Llonga i, al nord, una estreta franja d’uns 500 m. de llarg per 150 d’ample que per l’est bordeja la carretera que va al Santuari de Lord i per l’oest termeneja amb la rasa de Torroella i que, en la seva part més septentrional, comença després del segon revolt cap a l’esquerra que el camí que mena al santuari fa després d’haver passat el túnel. Aquesta estreta franja limita pel nord i per l’est amb Guixers i tota la resta de l’enclavament termeneja amb Navès. La part més gran del terme municipal, que inclou el nucli urbà, té uns 3,6 km² i està rodejada pel terme municipal de Guixers excepte una estreta franja al NW d’uns 400 m. de longitud on termeneja amb el terme municipal de La Coma i La Pedra.

Història

La història de Sant Llorenç va lligada a la del monestir que li va donar el nom tot i que en la documentació més antiga, el lloc és esmentat com a Novezào Lanoves

• 910. En aquest lloc hi havia una casa i una església on hi vivien, sota una regla canonical de tradició visigòtica, uns clergues presidits per l’abat Bo.
• 920-948. L’abat Ciendiscle succeeix Bo. La comunitat va rebent donacions de terres.
• 971. El comte Borrell II dota en aquesta comunitat amb una extensa propietat del terme de Navès (un lloc és anomenat Cort i l’església de Sant Pere) que segurament es tracta de Sant Pere de Ventolra.
• 992. El comte Ermengol I, fill de l’anterior, fa noves concessions que comprenen bona part de la Vall de Lord Sobirana.
• 997. A les donacions anteriors hi afegeix la parròquia de Posada. Aquestes donacions comtals i l’incipient monestir responen a la voluntat de repoblament del sector.
• 1019. En el marc de la política d’introducció de la regla benedictina, al monestir s’hi instaura aquesta regla, a instàncies del bisbe de la Seu d’Urgell, Sant Ermengol, unint-lo al monestir de Tavèrnoles com a priorat. Arran d’aquesta instauració, es comença la construcció del temple romànic que avui és el temple parroquial.
• 1069. Segons un document (potser no autèntic) el comte Ermengol IV hauria donat aleshores a Sant Llorenç la mola de Lord.
• 1283. Ramon Folc, primer comte de Cardona, concedeix l’estatus jurídic de vila franca a les famílies que s’havien anat instal·lant a redós del monestir. Això, doncs, significa el naixement de la vila de Sant Llorenç (durant un temps fou nomenada Vilafranca) per bé que des de temps abans s’havia anat formant una agrupació de cases al voltant del monestir que eren conegudes com La Pobla.
• 1343. Es funda la Confraria del Coll.
• Cap al 1400. La vila ja és emmurallada amb l’actual planta pentagonal irregular.
• 1419. Lluís Borassà pinta el retaule de l’Esperit Sant.
• 1480. Francesc Solives pinta el retaule de la Pietat.
• 1713. Joan F. Morató esculpeix el retaule de l’altar major seguint la traça de Segimon Pujol, l’avi del famós escultor dels Colls.
• 1773 – 1784. L’escultor Josep Pujol i Puhí, per encàrrec de la Confraria dels Colls, construeix la capella de la mare de Déu dels Colls.
• 1823. Antoine Rotten, general de l’exèrcit liberal, dóna l’ordre de calar foc a la vila i el dia 20 de gener Sant Llorenç ja ha estat reduïda a ruïnes després d’haver estat saquejada.

Edificis històrics

Aquesta és la llista d’elements arquitectònics de Sant Llorenç de Morunys que estan inclosos a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya:

Cal Baró Vell: Obra popular dels segles XVII, XVIII i XX.

Cal Sant: Obra popular dels segles XVII i XVIII.

Capella de la Pietat: Estil Gòtic del segle XV.

Carrer de l’Església: Obra popular dels segles XV, XVIII i XIX.

Carrer Major: Obra popular dels segles XIV i XV.

Església de Sant Serni de Vilamantells o del Grau: Estil Romànic del segle XI.

Església de Sant Llorenç de Morunys: Estil Romànic dels segles XI, XVI i XVIII.

Església de Santa Creu de Morunys: Estil Romànic del segle XI.

Molí del riu: Obra popular del segle XVII.

Museu del Patronat de la Vall de Lord (Antiga seu de la Confraria dels Colls): Obra popular de finals del segle XVIII.

Plaça Major: Obra popular dels segles XVIII i XIX.

Restes del Pont del Boato: Obra popularde l’època medieval.

Pontet sobre el Salines. Obra popular.

Recinte mural de la vila: Segles XIII, XIV, XVI i XVIII.

Santuari de la Mare de Déu de Lord: Estil Neoclàssic del segle XIX.

Santuari de la Mare de Déu dels Àngels: Obra popular del segle XVII.

Torre del Baró: Obra popular dels segles XVII i XVIII.

Vall de l’Estudi i Vall del Solà: Obra popular dels segles XVII i XVIII.

Vallfred: Obra popular dels segles XVII i XVIII.

Si vols veure més fotos, clica al damunt…

 

 

 

 

 

Solsona és una ciutat i municipi  de la comarca  del Solsonès , a la provincia de Lleida (Catalunya) i la capital de la comarca. Està situada a l’altiplà del Solsonès, just al centre de la comarca, rodejat pel municipi d’Olius exceptuant la part nord en què hi ha el de Lladurs amb l’excepció de l’enclavament de Miravella. Amb una població de 9.301 persones l’any 2012, és el nucli urbà més important de la comarca i el seu principal motor econòmic i cultural, així com la seu dels principals estaments i entitats solsonenques. Des de l’any 1594 té el títol de ciutat.

La ciutat

El nucli medieval està format pel que actualment es coneix com a Nucli Antic, que s’aixeca al centre de l’actual nucli urbà. A tot el voltant d’aquest nucli originari, però preponderantment cap a llevant i cap al migjorn, es van anar estenent els barris de Solsona. La Creu Blanca (al nord) i Cal Llarg (al sud-oest) són els dos únics barris que queden separats del nucli urbà. Integrats en aquest, cal fer esment dels barris de la Cabana del Geli, el Camp del Molí, la Creu de Sant Joan, Cal Xuixa, Mira-sol, Josep Torregassa, el Serrat del Mingo i el Tossal.

 La vila de Solsona i la vila de Santa Maria

Al segle X, ja es troba una Solsona consolidada quant a la població, però amb la característica que la vila neixia entorn de dos nuclis diferents i, per tant, dues jurisdiccions distintes. Així doncs, el senyoriu feudal sobre Solsona era compartit entre els senyors del Castell de Solsona i els del Monestir de Santa Maria.

Els senyors del Castell de Solsona es deien Miró, els seus descendents s’anomenen Ecard i finalment Torroja. Serà la pubilla dels Torroja, Agnès, que el 1217 es casarà amb el vescomte de Cardona, Ramon Folc IV; d’aquesta manera el domini del Castell de Solsona és exercit per la família Cardona, que, amb posterioritat, serà promoguda a comtal i finalment a ducal.

Quant al Monestir, s’instaurà el 1070, moment en què es crea la Canònica de Santa Maria. Amb anterioritat hi havia hagut uns primers temples.

Durant la Reconquesta Solsona té el seu protagonisme, molts noms de la comarca es troben també en poblacions de la Segarra, el Segriá i del Penedès fent la repoblació d’aquelles terres. Segons sembla, els comtes d’Urgell s’encomanaven a Santa Maria de Solsona en aquells temps.

Al segle XIII ja hi ha constància del mercat setmanal, cosa que augmentà la vida comercial amb abundància d’oficis menestrals. També es coneix l’existència de la comunitat jueva en aquella època amb sinagoga pròpia en l’actual carrer de Sant Pau. A final del segle, es promocionà la nova construcció d’un temple d’estil gòtic en el lloc de la Canònica de Santa Maria.

La decadència arriba, però, als segles XIV i XV, donada bàsicament per la Pesta Negra de 1348 que donà grans mortaldats amb un despoblament de la comarca. Tot i així, s’acorda construir unes noves muralles el 1303, restes de les quals es poden veure avui dia, i que feien setze metres d’alçada amb vint-i-una torres; també es portà l’aigua de la Font de Miravella a la ciutat amb les tres fonts públiques (Font de la plaça de La Catedral, Font de la plaça de Sant Joan  i Font de la plaça de Sant Isidre ), que avui encara existeixen (1420), i es fan altres obres com ara l’edificació de l’Hospital de Llobera.

La construcció de muralles, abans comentades, va significar la cohesió i unió de les dues viles i la creació d’un únic municipi o “Consell”, l’any1338, però tanmateix el manteniment de les dues jurisdiccions va comportar l’aparició de dos cònsuls i dos batlles, un per a cada domini.

Els títols de Bisbat i de Ciutat

Al segle XVI un dels fets clau per a la història de Solsona és el fet d’aconseguir ser seu de bisbat, en contra de les pretensions que tenien altres poblacions com Manresa i Balaguer. Amb això, el rei d’Espanya, Felip II, va sol·licitar a Roma la creació d’un nou bisbat amb seu a Solsona i el papa Climent VIII, l’any 1593, va accedir a la petició realitzada i així es va convertir l’església del monestir de Solsona en catedral. Aquell mateix any, el rei comissionà a l’arquebisbedeTarragona Joan Terès i Borrull, al bisbe d’Urgell Andreu Capella i al Nunci Apostòlic en el Regne d’Espanya Camillo Caetani per a dur a terme l’elecció del nou bisbat. L’any següent (1594), el monarca concediria a Solsona el títol de ciutat, havent-hi a tot Catalunya un total de deu poblacions amb aquesta distinció.

Llocs d’interès

• Catedral: Es coneix l’existència d’una església preromànica de l’any 977. D’aquesta època se’n conserven els tres absis, el campanar, alguns elements del claustre, i el celler i el menjador dels canonges, avui habilitats per a uns altres usos. La catedral actual és d’estil gòtic, començada a final del segle XIII i acabada al segle XVII. A l’esquerra del transsepte se situa la capella de la Mercè, amb un retaule barroc probablement obra de Carles Morató. A la dreta es venera la imatge de la Mare de Déu del Claustre , del segle XII, catalogada com una de les escultures més importants del romànic català. El cambril fou ampliat a principi del segle XX per August Font . La façana del cambril segueix una línea noucentista amb alguns elements modernistes.

• Portals i muralles de la ciutat: A mesura que la vila anava creixent es construïen unes primeres muralles al segle XI, substituïdes al segle XIV (concretament, cap al 1303) per unes altres que tenien un gruix de dos metres i una alçada de setze metres, de les quals queden dretes restes disperses en diferents indrets, així com tres torres a la zona del Vall Calent, on es pot observar que s’hi han obert finestrals i terrats, fruit d’una integració de la muralla i les torres com a part d’edificacions residencials, la qual es va dur a terme principalment al llarg del segle XX. Per accedir al recinte emmurallat hi havia portals, que es tancaven al capvespre amb portes de fusta i s’obrien a la matinada. Actualment només se’n conserven tres: el portal del Pont, el portal de Llobera i el portal del Castell. El portal del Pont, acabat l’any 1805, es va convertir en l’entrada principal a la ciutat després de construir-se el pont de pedra de dotze arcades a final del segle XVIII. Al segle XVII, en època de pesta, es va obrir l’actual portal de Llobera perquè hi entressin només els naturals de Solsona, com a mesura de protecció. Sobre l’entrada s’hi va construir al segle XVIII una capella, encara existent, dedicada a Santa Anna. I el portal del Castell té aquest nom gràcies al fet que el primer castell de Solsona era a tocar del portal, avui convent de monges i del centre escolar Arrels I. Els senyors feien solemnement la seva primera entrada per aquest portal, però abans havien de jurar que guardarien els seus privilegis i costums. L’entrada principal era fins al segle XVIII per aquest accés

• Palau Episcopal i Museu Diocesà i Comarcal de Solsona: Edifici construït pel bisbe Lasala al segle XVIII. La seva façana principal, junt amb la del Palau de la Virreina de Barcelona, és un dels exemples més destacats del neoclàssic català. Dins el Palau Episcopal es pot visitar el Museu Diocesà i Comarcal, un dels primers museus diocesans de Catalunya, on es troben sales dedicades a la prehistòria, importants col·leccions del romànic, gòtic, renaixement i barroc, així com una sala dedicada a les escultures de sal, de les mines de Cardona.

• La plaça Major és la plaça principal de la ciutat, una plaça porxada on es troben els principals carrers del nucli antic de la ciutat: el carrer Castell, el carrer de Llobera i el carrer de Sant Miquel. És el punt on es duen a terme diversos actes de les festes més celebrades de Solsona: la Festa Major, el Carnaval i el Corpus, així com diverses fires durant l’any, i el mercat dels divendres. Dels edificis que conformen la plaça, se’n pot destacar l’edifici de ca l’Aguilar (situat al núm. 5 de la plaça), que ha estat casa senyorial de successives dinasties de mercaders i nobles i on actualment s’ha habilitat una sala d’exposicions.
• Torre de les Hores: La torre, datada abans de l’any 1500, tenia inicialment dues campanes: una per a tocar a foc i a sometent, i l’altra per a utilitzar-se com a rellotge (actualment encara s’utilitza). D’aquest campanar en destaca actualment el fet que s’hi penja el ruc durant el carnaval. Aquest costum recorda una llegenda que ha donat el renom de mata-rucs als solsonins i solsonines

• Plaça de Sant Joan: La plaça Major potser és la plaça central de la ciutat, però sens dubte la plaça de Sant Joan n’és la més emblemàtica. En aquesta plaça podem trobar-hi al centre una bella font amb una poesia d’en Josep Maria de Sagarra i un templet. La primera és del segle XV, anteriorment anomenada font Major, i la capella dedicada a Sant Joan és del segle XVIII. A la part posterior d’aquesta capella es pot trobar una placa amb la poesia Record de Solsona del poeta Josep Maria de Sagarra, el qual passava temporades en una casa d’aquesta casa. La plaça destaca també per tots els edificis que l’envolten, sobresortint la casa de cal Cabanes, casa pairal d’una de les principals famílies de Solsona durant el transcurs de moltes generacions.

• Casa de la Ciutat: L’entrada principal a l’Ajuntament de Solsona es troba al carrer Castell, a la plaça anomenada plaça de l’Ajuntament. L’edifici és una construcció de principi del segle XVI, de transició del gòtic al renaixement. A la façana s’hi pot trobar l’escut de la ciutat i el del mercader que va construir l’edifici.

• Palau Llobera: Francesca de Llobera, filla de mercaders, en el seu testament de l’any 1411 va deixar el seu llegat per a la construcció d’un hospital de pobres, actualment anomenat Palau Llobera. L’edifici va anar canviant d’ús, passant per ser un hospital, un col·legi de dominics, una universitat literària, un seminari, una escola parroquial i, en l’actualitat, és la seu del Consell Comarcal del Solsonès i on s’ubica l’oficina de Turisme.

• Altres punts d’interès de la ciutat: Museu del Ganivet, els antics safareigs municipals, Casa Morató, Hotel Sant Roc, Pou de Gel, Font de la plaça de la Catedral, etc.

Si vols veure més fotos, clica al damunt…