La vila del Masnou, al sud de la comarca del Maresme, entre Premià de Mar i Montgat, té una forma allargada que ressegueix la costa. Més de 3 quilòmetres de platja, han marcat la seva estreta relació amb el mar, la pesca i les activitats nàutiques.

 

El Masnou també compta amb un important patrimoni arquitectònic i cultural, testimoni d’un passat gloriós en què part de la població, capitans i navegants, van fer les Amèriques per omplir, després, la vila d’impressionants cases modernistes i noucentistes. el Casino o l’actual Casa de Cultura en són alguns exemples. Destaquen les zones verdes, en un municipi que està construint un eix blau-verd, que permet caminar des del  mar fins al parc Vallmora, connectant amb la Serralada Marina.

Durant segles, la població del Masnou es dedicava, bàsicament, a la pagesia o la pesca i preferia viure als pobles d’Alella o Teià, a recer dels atacs dels pirates. Poc a poc, es van establir comunitats de pescadors a la platja i es van construir masos fortificats a prop del mar. Els primers pobladors es van instal·lar a la vil·la de Cal Ros de les Cabres i d’aquestes platges sortien vaixells carregats d’àmfores del famós vi de la Laietània. Avui la població del Masnou és molt diferent de la vila comercial i marinera de segles passats, tot i que encara conserva records de fa més de cent anys. La proximitat amb Barcelona i, a la vegada, gaudir de la tranquil·litat han fet del Masnou un lloc per viure i per visitar-lo en qualsevol època de l’any. Actualment, els testimonis que mantenen la tradició marinera són les activitats industrials relacionades amb la nàutica, els centres esportius com el Club Nàutic El Masnou o el Club Ocata Vent.

 

El municipi té dues platges, la del Masnou i la d’Ocata, que destaquen per les aigües tranquil·les de color blau i una sorra de gra fi i daurat. La platja d’Ocata, guardonada diversos anys amb el distintiu Bandera Blava és la principal, per la seva ubicació, grandària i amplada. La platja del Masnou, situada al sud del port esportiu, és més estreta i tranquil·la. A ambdues platges s’hi pot accedir fàcilment des del centre urbà i estan ben comunicades amb transport públic.

 

 

Una passejada pel municipi de Vilassar de Mar ens permet albirar la seva llarga història. Des de la remota prehistòria, documentada amb restes arqueològiques, fins la seva època de màxima lluentor quan els coneguts com indianos o americanos van  construir les magnífiques cases modernistes que avui podem veure passejant vora el mar, la història ha estat llarga i complexa.

 

Un municipi prehistòric

Les troballes d’època prehistòrica d’El Molí, pertanyen al Neolític, i la Rajoleria Robert, de l’Edat de Bronze, constitueixen, a hores d’ara, les evidències més antigues de la presència humana en el terme de Vilassar de Mar.

Les restes de l’època romana són més nombroses i entre elles trobem una pedra mil·liar, una vil·la i una necròpolis, situades molt a prop de la Via Augusta, testimonis de l’intens procés de romanització que va experimentar la nostra costa.

A partir del S. III començà un període de decadència, que es perllonga durant els anys de les invasions dels visigots i els àrabs, època que va beneficiar el poblament en llocs resguardats de possibles atacs com el castell de Vilassar de Dalt, documentat des de l’any 978, en detriment dels espais oberts de la plana costanera.

El mar sempre present

Des de finals del S. XV, amb l’afebliment del feudalisme, pobladors de Vilassar de Dalt, Cabrils i altres indrets de l’interior van començar a baixar cap a la costa per dedicar-se a l’agricultura i la pesca. Per protegir-se de la pirateria turca construïren tres torres de defensa, una d’elles la Torre d’en Nadal molt present en la vida del municipi, i poc a poc, es van crear els primers carrers que començaren a constituir el que seria el precedent del veïnat de mar, documentat des de l’any 1606. Aprofitant la presència de l’antic Camí Ral, l’actual carretera N-II, s’hi va construir un hostal.

Durant el S. XVIII, el veïnat de mar, que encara pertanyia al municipi de Vilassar, experimenta una gran creixement demogràfic, lligat a l’agricultura, la pesca i la producció de vi i aiguardent, fins al punt que el 1726 s’aconsegueix la llicència per a la construcció d’una església, consagrada el 1745. L’any 1784, aquest veïnat, format per un miler de persones, es separa del nucli original i esdevé un municipi independent, Vilassar de Mar.

 

El S. XIX continua i amplia aquesta expansió amb la indústria tèxtil, la marina i el comerç, que s’afegeixen a una agricultura centrada en la producció de la vinya. Però sense cap mena de dubte, la marina constitueix el motor del poble, amb unes drassanes que construeixen velers que navegaven cap a Amèrica, en mans de mariners, pilots i capitans vilassarencs que comercien amb productes agrícoles i industrials del país i, que culminarà, amb la fundació de l’Escola Nàutica-Mercantil de Joan Monjo el 1876. La puixança econòmica derivada d’aquest comerç amb ultramar i l’aparició de l’americano, determinen un canvi en la fesomia del poble, que veu com es construeixen moltes cases d’estil modernista a finals de segle.

 

La flor i l’estiueig, els nous protagonistes

Vilassar de Mar comença el S. XX amb uns 3000 habitants, empès per uns nous aires de canvi. Davant la decadència de la marina i l’estancament de la indústria tèxtil, l’agricultura abandona la vinya en favor de l’horta, la patata i la flor tallada, que serà introduïda per Beniamino Farina el 1923. Progressivament, el poble també esdevindrà un centre d’estiueig.

Després del parèntesi de la guerra i la postguerra, es produeix la recuperació, i durant els anys 60 arriben immigrants d’arreu de la península, la majoria per treballar en el sector de la flor, que exporta els seus productes arreu d’Europa. A partir dels anys 70 el poble experimenta un gran creixement demogràfic, lligat principalment a l’arribada de nous residents de l’àrea metropolitana. L’agricultura es reconverteix novament, aquesta vegada a favor de la flor i la planta que es comercialitzen a través del Mercat de la Flor i Planta Ornamental de Catalunya, que es crea l’any 1983, però cedeix tot el protagonisme al sector serveis en un poble que esdevé cada cop més municipi residencial i supera els 19000 habitants el 2008.

Un municipi ple de vida comercial

 

 

Sant Iscle de Vallalta és un municipi de la comarca del Maresme. La superficie del terme municipal és de 17,72 km², dels quals 800 hectàrees són dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. Els 1.200 habitants es distribueixen entre el nucli urbà, els tres veïnats històrics, dues urbanitzacions i prop de 150 cases a pagès.

El nucli urbà té alguns comerços i hi podem trobar fruiteries, forns de pa i un parell de bars i restaurants. Un cap de setmana de la primera quinzena de maig se celebra la tradicional festa de la maduixa, un dels productes agraris destacats que es cultiven al municipi

Els dijous té lloc el mercat setmanal.

L’església de Sant Iscle es va consagrar al segle XI. En els fogatges del segle XV consta com Sant Iscle de Vallalta, incloent-hi el poble de Canet de Mar. En els primers censos del segle XIX es va castellanitzar San Acisclo de Vallalta. El 1933 es va recuperar el mateix nom actual, canviat en el context revolucionari de 1937 a Vallata del Maresme. Durant el franquisme es va retornar al nom castellanitzat no canviat fins el 1983.

Per veure algunes fotos, clica al damunt…

Sant Cebrià de Vallalta és un municipi de la comarca del Maresme, a Catalunya, Espanya. Està situat cap a l’interior des de la costa, a la vall del riu Sant Pol sota del Parc Natural del Montnegre Corredor. Les vies de comunicació locals de la ciutat connecten amb Arenys de Munt i Sant Pol de Mar.

Per veure més fotos, clica al damunt…

Els inicis de Caldetes o Caldes d’Estrac es remunten al segle XIII. El poble es va aixecar al voltant d’un antic hospital i d’una església. L’emplaçament d’una font d’aigües termals va donar nom al municipi. Des de 1870 fins a 1920, Caldetes va viure una primera edat d’or al ser el centre d’estiueig de la burgesia catalana. Importants poetes i escriptors com Apel·les Mestres, Joan Maragall, Jacint Verdaguer o Josep Palau i Fabre, van viure al municipi. Encara que es considera que el diminutiu de Caldetes (aplicat especialment al barri marítim o vila nova) va néixer al segle XVIII, el nom ja va ser utilitzat l’any 1600 en la Geografia de Catalunya de Pere Gil. Durant la Guerra Civil Espanyola, Caldetes va ser considerada una ciutat oberta per tenir diverses ambaixades dins del municipi, fet que significava que no podia ser bombardejada.

 

Antics bany termals

Al llarg de la història, els banys termals han estat el principal atractiu de la vila. Des dels temps dels romans, que anomenaven el lloc Aquae Calidae, i, posteriorment, dels àrabs, les aigües de Caldes han atret gent de totes les èpoques i cultures per les seves característiques especialment indicades per a la salut.

El guariment de la princesa mora Fàtima, que va venir per prendre les aigües i es va casar amb un prohom de la vila, ha esdevingut una llegenda local molt popular. Però el punt de referència històric més proper a la vila termal que avui dia coneixem data de l’any 1820, en què es van remodelar els Banys Públics i Caldes d’Estrac es va convertir en un establiment modern de gran prestigi.

La inauguració del primer ferrocarril de la Península, l’any 1848, entre Barcelona i Mataró, que va arribar fins a Arenys de Mar només 9 anys més tard, va donar un notable impuls. Segons el Fons Històric Local, 72.026 viatgers van utilitzar la nova línia l’any 1857. Dues dècades després, Caldes d’Estrac s’havia convertit en un dels centres d’estiueig més importants del país.

Història de l’estiueig I. Final del segle XIX

Durant la segona meitat del segle XIX es va estendre el costum, entre la burgesia adinerada de Barcelona, de fer estades curtes o anar a passar els estius fora de casa. Aquest costum, fins aleshores limitat a aquells que, per qüestions de salut, havien de fer un canvi d’aires, explica que les primeres poblacions a acollir visitants fossin les que gaudien de tradició termal, i d’entre elles, Caldes d’Estrac tenia un gran prestigi.

Fou durant els darrers 25 anys del segle XIX quan Caldetes va viure el seu esplendor. L’inici se situa a la darreria del segle, durant el període anomenat “La Febre d’Or” (1871-1885) i, durant els anys posteriors, marcats per la celebració de l’Exposició Universal de 1888. Els aristòcrates que estiuejaven des de feia temps a Caldetes van ser els que van decidir construir-hi la seva residencia.

El fenomen es va anar estenent i la llista d’estiuejants il·lustres abraçava americans, polítics, diplomàtics i literats. La fama de Caldes d’Estrac com a centre d’estiueig havia augmentat moltíssim i la vida social dels nouvinguts girava a l’entorn de l’establiment Colon, a primera línia de mar, que era el centre de reunió de burgesos, politics i intel·lectuals. Aquesta situació es va perllongar fins que va esclatar la Primera Guerra Mundial.

 

Història de l’estiueig II. Inici del segle XX

Arran del conflicte bèl·lic (1914-1918) va començar un altre període de desenvolupament a Catalunya que va tenir com a protagonistes els nous rics de la burgesia industrial: gent de Barcelona, Sabadell i Terrassa principalment que, entre el anys 1917 i 1920, es van fer construir les mansions modernistes i noucentistes al Passeig dels Anglesos.

Aquests primers estiuejants aristòcrates van perdre protagonisme davant la joventut i els nous costums de l’època. El Colon, que es va mantenir com a eix de la vida social, es va adaptar a les circumstàncies i esdevingué un casino de joc (1918). Això va atraure encara més la incipient burgesia dels nuclis industrials i tèxtils. Caldetes i Sitges eren, amb una certa rivalitat, les poblacions costaneres d’estiueig amb més prestigi.

El Casino Colon fou conegut internacionalment. Circulava un ferrocarril anomenat la “Fletxa d’Or”, que anava directe de Barcelona a Caldetes i, fins i tot, es va construir un petit camp d’aviació en el qual aterraven les avionetes que transportaven els jugadors.

De Caldes en deien la Niça catalana. Això explica els noms de Passeig dels Anglesos i Fletxa d’Or, ja existents a la ciutat francesa.

L’ambició d’aquella gent era espectacular. Nous projectes preveien un hotel casino al costat del camp d’aviació i un creixement esplendorós per a Caldes, que mai no es va arribar a complir. L’any 1924, la dictadura de Primo de Rivera va prohibir el joc i el Colon va haver de tancar. Això va marcar la fi d’una etapa.