Des de Llívia, agafo la carretera en direcció a La Tour de Carol i al Coll de Pimorent. Un cop al coll, deixo la carretera i agafo una pista a la dreta que entra cap a la vall de la Coma d’Engràcies. Després d’1 km. de pista, agafo una altra que puja cap a la dreta fins a una presa de la companyia francesa EDF. Deixo el cotxe al costat de la pista.
Començo la ruta a peu continuant per la pista que va remuntant suaument (2040 m.) En un punt on la pista gira cap a l’esquerra per anar fent ziga-zaga, s’intueix un sender cap a la dreta que puja pel mig del llom herbat. Creuo la pista i continuo sender amunt i es veu com acaba en un petit aparcament a sota la bassa de Mercader. (2130 m.) Segueixo el sender que planeja cap a l’esquerra fins a trobar el rierol i el segueixo amunt (2330 m.) Un cop feta la primera pujada, el camí planeja. Ara ja veig el coll per on haig de passar abans de baixar cap a l’estany.
Portella de la Coma d’Engràcies (2430 m.) Des del coll veig al meu davant el Pic Coma d’Or (2826 m.), el Puigpedrós (2842 m.) i mirant cap al nord, la vall que baixa a l’estany de Bésines. Segueixo el sender més marcat en direcció al pic de Coma d’Or. Als 5 min. a la Portella de Cortal Rossó, deixo el sender que puja cap al cim i em desvio cap a la dreta (sud) per fer l’última baixada fins a l’estany.
Estany de Coma d’Or (2370 m.) Petit estany de poca fondària, que fa que les aigües no siguin massa fredes, i on em banyo ja que fa molta calor.
Horari: 2h (anada i tornada)
Desnivell. 450 m.
Un cop visitat l’estany, reculo fins a la Portella de Cortal Rossó i segueixo cap a l’est per un sender ben traçat i fàcil de seguir, que puja fins a travessar un primer coll fals, després planeja carenejant fins a la cresta final. Un cop a dalt, cal anar alerta amb l’última cresta i els forts pendents i les parets de la cara est.
Horari: 2h (anada i tornada)
Desnivell: 500 m.
Si vols veure les fotos de l’etapa, clica al damunt…
Des de Llívia, agafo la carretera en direcció a Barcelona per tal d’arribar a Alp. Al nucli urbà d’Alp trobo el trencall cap a l’aeròdrom i les indicacions de Sanavastre. Situem el punt d’inici al peu de l’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria, al petit poble de Sanavastre.
Entre el romànic i els prats de la plana.
El Pla d’Alp és el rovell de la Cerdanya, situat a la riba sud del Segre. Puc visitar l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Sanavastre i l’església de Santa Maria de Mosoll, a prop de l’aeròdrom on també hi ha la piscina en la qual puc banyar-me i prendre el sol després de la ruta. L’itinerari és una ruta circular que transita per pistes, algunes asfaltades, envoltades sempre d’amplis horitzons limitats per la corona de cims que envolten la Cerdanya.
Des del peu de l’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria de Sanavastre inicio l’itinerari en direcció sud-est, deixant l’església a la nostra dreta. Sempre per camí asfaltat, entre pollancres, arribo al trencall de Mosoll, una estreta pista asfaltada que neix a la dreta. Prenc aquest camí deixant la pista de l’aeròdrom a l’esquerra, dalt d’un tossal. Quan el camí fa un revolt a l’esquerra, deixo a la dreta el camí de Prats i enfilo el darrer tram fins a arribar al petit nucli de Mosoll, en la direcció que indica un rètol vertical. Al cap de 5 min. arribo al nucli de Mosoll, una agrupació de cases per on giro a l’esquerra passant entre la granja de vaques, a la dreta, i la masia. Just a la propera cruïlla, davant d’un gran camp, tombo a l’esquerra.
Arribo a l’església romànica de Santa Maria de Mosoll (35 min.) d’una sola nau i un absis rodó. És especialment bella pel treball dels carreus que formen la porta d’entrada i la bona conservació de tot el conjunt. Continuo per la pista que deixa l’església a l’esquerra, recte cap a llevant.
Sempre pel camí més ample, deixo dues pistes a ambdós costats (40 min.) i enfilo una curta pujada cap al Mas de Santes Creus (45 min.) que queda a la dreta. A partir d’aquest punt el camí s’atalaia i dóna magnífiques vistes sobre la comarca. La pista desemboca a la carretera de Sanavastre (55 min.) que travesso i continuo recte per un nou camí de terra que neix al davant. Aquesta pista transita entre sembrats fins a trobar la carretera del golf que prenc a l’esquerra. Davant hi ha el poble d’Estoll.
Sempre per la carretera, deixo alguns trencalls secundaris a ambdós costats. Quan el camí fa un revolt de 90 graus a la dreta continuo per una pista que neix a l’esquerra (1h 25 min.) Aquest camí aviat deixa una pista a l’esquerra i una altra a la dreta en un punt on fa una ziga-zaga. Travesso la sèquia de Sanavastre i, a partir d’aquí, com a referència, camino al peu del talús que sustenta la pista d’aterratge de l’aeròdrom. Sempre recte, arribo de nou a Sanavastre.
Des de Llívia, agafo la carretera en direcció a Bourg-Madame i per la N-116 em desvio a la dreta cap a l’estació d’esquí d’Er-Puigmal. Aquesta carretera permet ascendir fins a la capçalera de la vall d’Er, on hi ha l’aparcament de les Planes, punt d’inici de la ruta. En total són 14 km. de pujada asfaltada.
Excursió a un cim emblema de la comarca.
A la Cerdanya, el cim del Puigmal gaudeix d’una fama ben merescuda. La seva silueta és imponent i tanca la comarca pel sud-est. Però, així com des del Ripollès el Puigmal és un cim de difícil accés, des de la Cerdanya és més fàcil fer el cim gràcies a les pistes que pugen fins a l’estació d’Er-Puigmal. És una excursió, però, amb un desnivell important. L’itinerari no és difícil. Només cal esmentar algun punt descompost on caldrà anar amb compte de no relliscar. El camí està marcat amb franges grogues gruixudes que no hem de confondre amb les franges grogues primes que porten al Puigmal de Llo. Es tracta d’un cim força ventat, cosa que aconsella portar roba d’abric fins i tot a l’estiu.
Des de l’aparcament de les Planes, on deixo el cotxe, inicio l’excursió endinsant-me a la vall d’Er per la carretera asfaltada. Un senyal de prohibit el pas als vehicles serveix de fita per saber la direcció que cal seguir.
Quan la carretera fa un fort revolt a la dreta (20 min.), on hi ha la instal·lació de captació d’aigua d’Er, deixo l’asfalt i prenc un camí que continua endinsant-se a la vall. En aquesta zona és interessant observar les restes d’una allau al vessant oriental de la vall. A pocs metres de la carretera, el camí travessa el riu d’Er. Aviat creuo de nou el riu, ara per una passera de pedres (45 min.) En aquest punt cal estar atent, ja que podem prendre un camí equivocat. Pujo a la dreta seguint unes grans fites que em permeten sortir a una pista de terra que veig a sobre meu. Situat a la pista, prenc aquest camí a la dreta que deixo al cap de 50 m. i pujo a l’esquerra per un corriol que s’enfila entre mates baixes de neret. Un rètol blanc pintat en una pedra ajuda a indicar el camí correcte que a partir d’aquí, va pujant sense descans.
El sender surt a una petita coma (1h 5 min.) on travesso un torrent pedregós i canvio de vessant de la vall. Com a referència he superat els darrers exemplars de pi negre.
Aviat el camí s’ajeu una mica en arribar a una petita balconada amb magnífiques vistes (1h 30 min) He fet la meitat de la pujada. Reprenc la marxa pel camí que ara trobo marcat amb marques grogues i blanques.
Després d’un curt tram angost arribo a una petita cabana enrunada (1h 50 min.) A partir d’aquest punt, el camí perd pendent i es dirigeix cap a la carena, gairebé a tocar.
El sender arriba a un petit coll (2h 5 min.) on, al vessant contrari, neix una coma herbada. Giro a l’esquerra, cap a llevant, seguint el corriol que continua ascendint.
Ja a tocar del cim (2h 30 min.), el camí es bifurca. L’herba ha desaparegut i dóna pas a les tarteres alpines. Prenc el camí de l’esquerra cap a la massa rocallosa que amaga l’horitzó i, sempre pel camí més fressat, arribo al cim del Puigmal (2h 50 min.)
El retorn es pot fer pel mateix camí o bé pel Puigmal Petit del Segre. En aquest segon cas, cal seguir la carena que neix en direcció nord al cim del Puigmal. Superat el Puigmal Petit del Segre, en el proper coll, cal davallar cap a l’oest per l’ampla vall que ens porta fins a l’inici de la ruta.
Explica la llegenda de Font Romeu que “en un temps només conegut per Déu, un ramat de bestiar gros d’Odeillo pasturava pels voltants del bosc de la Calma, sota la vigilància d’un pastor de vaques. Sovint, un brau se separava de la resta del ramat per cercar refugi prop d’una font. El pastor Romeu, sense èxit, bellugava cel i terra per trobar-lo. Un bon dia, el pastor, amb la paciència al límit, enfurismat i disposat a descarregar tota la seva ira contra el brau, sentí, de cop, una gran dolçor i alegria en el seu cor. En arribar prop de la font i dins d’una cavitat, descobrí l’estàtua de la Santa Imatge i, ple de joia, s’afanyà a comunicar-li al capellà de la parròquia d’Odeillo tan preuada descoberta. Tots els habitants de la vila i dels voltants s’hi donaren cita de seguida i en aquest indret hi erigiren una capella, la de Nostra Senyora de Font Romeu, que esdevingué el punt més important de pelegrinatge de la regió” Amadée Escach.
Durada: 2h
Distància: 5 km.
Desnivell: 186 m.
Arribo en cotxe des de Llívia a Font Romeu, i segueixo la carretera en direcció a Montlluís per la D618. Quan arribo a l’ermita deixo el cotxe prop de la capella.
Continuo la carretera uns 50 m. i després agafo un camí forestal a la dreta. Aquest s’enfila uns 300 m. fins el pàrking de Farnells. En aquest punt, travesso la carretera per enfilar el camí de l’esquerra, el qual s’endinsa per una jove plantació de pins. El camí continua pel sotabosc. Cal seguir les balises de color groc i desatendre les altres. A la sortida del sotabosc, on hi ha nombroses gerderes salvatges, el camí ofereix unes esplèndides vistes de la plana del Rosselló. A continuació, trobo dues cruïlles successives però continuo recte mentre pujo. Entre les dues cruïlles, a l’esquerra, veig la indicació de Font Romeu per a la tornada, característica per la presència de caòtiques pedres i també per una vegetació escarransida. Pic rocós, el vent hi bufa a l’estiu i a l’hivern.
El camí ascendeix en direcció nord-est. Després d’una petita ascensió d’uns 300 m. aproximadament arribo a la plana. 100m. més lluny, arribo a una clariana a 2005 m d’alçada i a l’altiplà de Belvédère. Continuo recte i passo per sota del telecadires i arribo al mirador de Belvédère, on contemplo la Vall de la Têt, sens dubte una de les millors panoràmiques dels Pirineus (a l’Est, el Canigó, i girant cap al Nord, el Massís de Madres, el Roc d’Aude i el Llaret, la punta del Pérics i el Carlit).
A partir d’aquí, cap l’esquerra comença el camí cap el Llac de les Bulloses, a uns 6 km més aproximadament.
Durada: 3h 45 min.
Distància: 12 km.
Desnivell: 345 m.
El camí no té pèrdua. Cal seguir les indicacions grogues i a la nostra dreta contemplar les vistes que tenim de la Vall de la Têt.
Excursió curta i fàcil, amb poc desnivell, que discorre per amples extensions de pastura, on a l’estiu trobarem ramats de cavalls, de vaques i d’ovelles.
Des de Llívia, agafo la carretera fins a La Molina, concretament a la zona de Supermolina (La Molina). Agafo la carretera en direcció a la Collada de Toses fins a la cruïlla que es dirigeix cap a Castellar de n’Hug i La Pobla de Lillet. Em desvio i aviat sóc a la Collada del Pedró, on hi ha els remuntadors dels Alabaus. Deixo el vehicle a l’aparcament.
Des d’aquí segueixo la carretera i a 500 m. a l’esquerra surt una pista de terra que em porta per un collet fins a La Pleta Nova del Pla d’Anyella (1760 m.) 20 min. més tard arribo al peu del Puig de Ginebrar i giro a la dreta de la pista, en un pont perquè passi l’aigua per sota. (Cal estar alerta… és fàcil passar-se’l). Al davant hi ha una construcció a la que no cal arribar. Tirant avall pels prats en direcció sud, s’endevinen les runes d’una barraca de pedra. En arribar-hi trobo un sector on el bestiar pastura i una mica a sota unes runes d’una altra barraca. Sense baixar, vaig cap a la dreta seguint una mena de carena i després en direcció a la clotada segueixo un sender que baixa i que passa pel mig d’una pleta amb parets de pedra seca. Continuo cap al fons.
40 min. Barraca del Clot de la Fou (1710 m.) És una barraca de planta circular, refugi de pastors. Travesso el rec i després d’un abeurador començo a pujar per un camí pedregós. Aviat assoleixo els 1750 m. Sóc a la Font Ferri. (50 min.)
A tot el Pla d’Anyella només hi ha una font, molt bona, la Font Ferri, que raja d’unes pedres. Hi ha un abeurador modern i unes canonades que ens acosten l’aigua.
Pujo en diagonal cap a la dreta fins a la carretera molt propera. La segueixo en direcció al punt de partida, a la dreta, i en uns 25 min. sóc a l’aparcament dels Alabaus. Agafo el cotxe i vaig a Castellar de n’Hug, a visitar el poble i les Fonts del Llobregat.
Des de Llívia, agafo la N-260 en direcció a la Seu d’Urgell i un cop passat Martinet em desvio a la dreta per la carretera que va a Lles. Continuo fins a Cap de Rec on aparco el cotxe.
Aquí hi ha dues opcions:
La primera, que és la que jo faig, és pujar per l’esquerra del refugi seguint el rierol. Als 5 min. trobo una pista que en 500 m. em porta a l’altra banda del rierol fins a una cruïlla on vaig a la dreta al peu d’un prat en pendent. Continuo en direcció N per una antiga pista i després, a la dreta per un caminet fins a trobar la pista principal que puja al Refugi del Pradell, que deixo a l’esquerra pujant en línia recta per un camí ample que s’estreta més tard. Deixo a la dreta una drecera que va a la Tossa Plana i molt aviat arribo a l’Estany de l’Orri, mig amagat entre grans blocs de pedra. He trigat uns 40 min. Desfaig el camí i retorno a Cap de Rec.
La segona opció és continuar amb el cotxe per una pista ampla i apta per a tot tipus de vehicles en direcció als Estanys de la Pera (11 km.). Aquesta pista és oberta per als vehicles de maig a novembre. A uns 2 – 3 km. trobem la cruïlla amb el camí que puja de Cap de Rec i travessa la pista per anar a l’Estany de l’Orri. Està perfectament indicat i amb això ens estalviem uns 15 min. de pujada. Trieu l’opció que més us agradi!
Com he dit abans, agafo el cotxe a Cap de Rec i per la pista em dirigeixo al Refugi de les Pollineres, uns 8 – 9 km. Aparco el cotxe i des d’aquí neix a l’esquerra un camí molt ample que zigzagueja cap amunt. El corriol dels excursionistes permet fer dreceres en molts punts. Cal seguir els senyals vermells i blancs del sender GR 11 – 10. Quan el camí perd pendent arribo a l’Estany Petit (uns 40 min.). Aquí segueixo per la pista principal ja que una mica abans d’arribar al Refugi dels Estanys de la Pera, on la pista fa el darrer revolt a la dreta, prenc un corriol que neix a la meva esquerra amb el rètol d’Estany Gran de la Pera. El camí supera un petit collet i em situa a les envistes del Llac Gran, on dino i em banyo ja que fa molta calor. (50 min.)
Estany Gran de la Pera
Per veure més fotos, clica al damunt…
D’aquí hi ha la possibilitat de pujar als Pics de Perafita i Monturull.
El pic de Monturull, amb els seus 2761 m. d’altitud, està emplaçat en el sector de la Tossa Plana de Lles i és l’últim pic que trobem que pertanyi a la Cerdanya, anant cap a l’oest de la cadena muntanyenca de la comarca. En el seu vèrtex geodèsic conflueixen el Principat d’Andorra amb les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell, per tant, també és un important nus de crestes. El pic de Monturull també és conegut amb el nom de “Torreta dels Soldats” ja que, antigament, era un punt clau d’observació militar.
En aquest itinerari efectuarem la travessia des del pic de Perafita fins al pic de Monturull, passant pel Coll de Claror. És una excursió breu i fàcil, però d’una gran bellesa. En dur la travessia circularment, podrem contemplar diverses perspectives de les comarques comentades i apreciar el canvi geològic que hi ha en aquest lloc: en el recorregut passarem tant per la zona granítica del pic de Perafita com per la zona esquistosa i rogenca del pic de Monturull. Així mateix, admirarem el gran circ rocós que conformen les pedres que envolten la bassa de Claror, situada al fons de la vall.
Un cop situats al refugi dels estanys de la Pera a 2350 m. sortim del refugi per la dreta, en direcció nord. El camí està marcat amb pintura vermella i blanca del GR 11-10. Al principi, el callís puja amb un fort pendent, però de seguida planeja i entra en una fondalada anomenada Clots del Port (15 min.) Zona d’aiguamolls. Creuem el torrent i seguint les marques, ens dirigim al port de Perafita pel camí que ascendeix en llaçades per superar el pronunciat desnivell.
Port de Perafita (2587 m.) Girem a mà esquerra (40 min.) Mentre anem remuntant per l’àmplia cresta, el panorama es dilata. Continuem pujant per un terreny suau que ens durà fins al cim.
Pic de Perafita (2752 m.) També se’l coneix com a “Tossal de la Truita” (1 h.) Cim espaiós amb moltes fites. Observem un ferro amb forma de piolet, on hi ha el registre de firmes. Panorama excel·lent de la Pica d’Estats. Al sud entreveiem tots els pics cerdans establerts entre el Cadí i el Cambradase.
Continuem per la carena cap al Monturull. Primerament, sembla complicada en algun tram, però realment no ho és. El camí és marcat i comencem a trobar trams esquistosos d’un to rogenc. Desenfilem alguns ressalts una mica més inclinats. Al final hi ha un llom d’herba que té un pendent més moderat. És l’avantsala de la collada.
Coll de Claror (2570 m.) A la nostra esquerra veiem la bassa de Claror, rodejada amb abundants pedregams (1h 15min) Si fos necessari, seria possible descendir des d’aquí cap al fons de la vall i empalmar amb el camí dels estanys de la Pera. Comencem l’ascens al Monturull. Al cap d’un moment superem un petit ressalt que també es pot rodejar per l’esquerra. Arribem a uns pendents pedregosos menys inclinats. Si continuem per la cresta trobem un petit tram en què haurem d’usar les mans per depassar un altre sortint. Els últims metres són força inclinats, però tampoc no és massa complicat travessar el munt de pedres d’esquist del nivell final.
Arribem a l’arrodonida cimalada del Pic de Monturull (2761 m.) Vèrtex entre la Cerdanya, Andorra i l’Alt Urgell (1 h 45 min.) Muntanya important, és la tercera en alçada de l’Alt Urgell. Perspectives formidables que abracen des de la Maladeta fins el Canigó. La panoràmica comprèn la totalitat del massís del Cadí.
Iniciem el descens en direcció SE. El viarany ens permet baixar ràpidament per un sòl descompost fins a un ampli replanell. Som a la serra d’Airosa i continuarem cap al seu punt més baix, el coll de Monturull.
Coll de Monturull (2640 m.) A uns cinquanta metres trobem un corriol que perd altitud entre inestables pendents (2h.) En la seva base tombem a mà esquerra per a anar al Clot de Claror. Advertim un petit torrent que forma la bassa de Claror, que podrem discernir perfectament. Anem cap a ella.
Bassa de Claror (2470 m.) Des d’aquest dessolat emplaçament, ple de pedres, observem tot el circ que hem anat seguint i contemplem perfectament el Coll de Claror. Ara hem de seguir la senda que va cap a la dreta i que ens ha de portar als estanys de la Pera, on seguim per la pista forestal fins a l’aparcament de les Pollineres (3h 30 min)
Temps total (Punt d’inici i final: aparcament de Pollineres): 4h 30 min.
Desnivell: 402 m + 191 m.
Dificultat: mitja.
Text “Ascenció als Pics de Perafita i Monturull”: Alfons Brosel
Surto de Llívia cap a Puigcerdà i continuo en direcció a La Seu d’Urgell i en uns 20 km arribo a Bellver de Cerdanya. A 2 km trobo el poble de Pi i agafo la pista de Pradell (indicador) que passa per una pedrera i en 4 km arribo a l’àrea recreativa de l’Agre, on deixo el cotxe.
Agafo la pista, després d’una tanca metàl·lica, i m’endinso pel vessant oriental del serrat de l’Avetosa. El camí es fa més planer i al fons es pot veure el Pic de Roca Foradada (1975 m.) que no s’ha de confondre amb la Roca Foradada.
L’Avetosa (1480 m.) és un bosc d’avets, la part més frondosa queda a l’esquerra, i també s’hi troben pi roigs i bedolls. A la sortida del bosc destaca clarament Roca Foradada. Travesso el Torrent de Pi per un pont. En uns minuts arribo al Canal de la Por (1585 m.), a la dreta, prop del torrent. Deu el seu nom a que era freqüentat per llops que no deixaven dormir als pastors i al bestiar. Sóc al peu de Roca Foradada, que vorejo per un pas espectacular, amb un panorama espectacular de la capçalera de la vall de Pi i els cims del Serrat de la Muga. Continuo caminant per la pista i arribo al Torrent de les Colladetes (1620 m.). La pista s’acosta però no el creua perquè fa un fort revolt per pujar cap a Pradell de Pi. En aquest revolt, a l’esquerra i senyalitzat per una fita de pedres, hi ha un sender desdibuixat que travessa el torrent i s’enfila amunt entre els boixos, cap a Roca Foradada, que ara el veiem pel costat sud. Al cap d’uns metres, el camí es fa visible. Camino vorejant per l’esquerra el rocam calcari de Roca Foradada. Si volem travessar-la pel forat, cal enfilar-se per una canal molt incòmoda durant uns 15 min.
Continuo caminant i arribo al Collet (1695 m.), el punt més alt del recorregut. Es veuen perfectament les dues penyes de Roca Foradada. El panorama és sensacional, capitanejat pel Serrat de la Muga.
Situats aquí, hi ha dues opcions: la primera és continuar el camí en direcció a la Serra de Gabarret. S’arriba a un camí ample, una carrassera, que és una pista oberta pels llenyataires per fer-hi lliscar els troncs. Es baixa aquesta pista cap a l’esquerra i la inclinació es fa cada cop més forta. Ràpidament s’arriba al fons de la vall i es retorna a l’Agre.
La segona, en canvi, és desfer el camí per tornar al revolt que he deixat abans per continuar pujant fins a l’àrea recreativa de Pradell de Pi. Continuo i arribo a un refugi forestal en mal estat de conservació on dono per finalitzada la ruta d’avui.
Surto de Llívia en direcció a Sagaillouse i a partir d’aquí, agafo la carretera en direcció a Llo on aparco el cotxe.
És un breu però bonic circuit que recorre la part baixa de la vall de Llo i que assoleix el cim del turó de Sant Feliu de Castellvell, bon mirador tant de la vall com de la Cerdanya. El descans és molt suau primer fins al mas Patiràs i després seguint l’estreta carretera, tancada al trànsit, de les sorprenents gorges de Segre, amb el seu roc del Vidre.
Llo (1392 m.) és un dels pobles més pintorescos de la Cerdanya. A l’entrada, on deixo el cotxe, hi ha l’església parroquial de Sant Fructuós, edifici romànic del s. XII. El seu element de més valor és el portal, amb quatre arquivoltes sostingudes per quatre columnes de granit amb capitells de marbre on hi ha esculpits motius vegetals.
S’entra al poble i se segueixen les marques vermelles i blanques del GR 36 en sentit ascendent. Es passa per una placeta, per la font de la Miquela i a uns 20 m. es puja per un carrer a la dreta amb marques ja de color groc. Si continuéssim pel GR 36 arribaríem a Eina.
En una cruïlla es veu a l’esquerra la torre del Vaqueró, antic lloc de guàrdia no gaire lluny del Castell de Llo, amb les seves tres torres truncades. Al final del carrer les marques van per un camí que s’enfila pel turó de Sant Feliu. Es passa per la font de la Monja. Es remunta el camí, pronunciat, fins que s’ateny un coll que dóna pas a la Vall de Llo. Aquí hi ha dos indicadors i agafo, primer, un caminet a la dreta que em portarà a contemplar les restes de l’església de Sant Feliu de Castellvell (1659 m.). El panorama és formidable cap al Puigmal de Segre i el pic de Finestrelles. A l’altre costat de les restes del temple acaba la via ferrada de les Escaldilles, que ve de Llo, i que s’obre damunt de les profundes gorges de Segre.
Es torna al coll previ al cim del turó i es pren cap a la dreta el camí que es dirigeix al mas Patiràs. Aquest camí emprèn un suau descens per un vessant assolellat i sobre les gorges de Segre. Crida l’atenció a la dreta el roc del Vidre, una escarpada agulla esquistosa. Es passa per un collet i es continua baixant fins a les proximitats d’una casa, es deixa a l’esquerra, situada gairebé al fons de la vall. És el mas Patiràs, on elaboren productes làctics de cabra. Se segueix baixant per la pista d’accés a la casa fins que es troba la carretera (1511 m.) que recorre les gorges, just abans d’un pont que travessa el Segre.
Aquí es gira a la dreta i es penetra en l’estret congost de les gorges de Segre. Crida l’atenció la coloració rogenca de les roques esquistoses, que contrasta amb les tonalitats negroses de les pissarres i amb la verdor dels arbres. Es passa ara per la base del roc del Vidre i s’arriba, sota el pont d’inici de la via ferrada de les Escaldilles, als Banys de Llo. L’establiment termal queda a l’esquerra, així com el mas Girvés. La carretera gira a la dreta i acaba a l’església de Sant Fructuós, a l’entrada de Llo.
En primer lloc, dono un passeig per la vila de Llívia, on cal visitar el Museu Municipal, obert des de 1981 i que acull l’antiga farmàcia de Llívia, la més antiga d’Europa, la torre Bernat de So i l’església de la Mare de Déu dels Àngels.
Surto de Llívia cap a Puigcerdà passant per la Plaça Major i continuo pel carrer Foncitrana fins a desembocar al del Camí Ral, que se segueix fins al final de la zona urbanitzada en direcció a Ur.
Sense deixar la pista principal i seguint sempre en direcció oest, arribo a Ur després de 45 min., poble que pertany a l’Alta Cerdanya i on visito l’església parroquial de Sant Martí, edifici romànic del segle XI que conserva una pica baptismal d’època carolíngia.
La ruta continua per asfalt uns 700 m. en direcció a Enveig, on a mà esquerra i abans d’una corba pronunciada, agafo una pista asfaltada que em porta a Puigcerdà. En un encreuament, agafo l’anomenat “Passeig dels enamorats” que em porta al parc Schierbeck on es troba l’estany de Puigcerdà.
Aquí, a Puigcerdà, em dirigeixo a la Plaça de Santa Maria on es pot visitar i pujar (182 escales) al campanar gòtic de l’església, església que al 1936 fou destruïda durant la Guerra Civil. Passejo per la vila de Puigcerdà on contemplo les magnífiques cases reinaixentistes que es troben a la Plaça Major (Descatllar i Cadell) i a la Plaça de les Monges visito “el mirador de la Cerdanya” amb magnífiques vistes de la comarca.
El recorregut segueix per la carretera N-260 que es pren a la part sud de Puigcerdà i que em porta a la frontera amb França. Cal anar en direcció a la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame) i seguir per la N-116, que creua aquesta població. Tot just abans de la població d’Ix, a mà esquerra agafo la carretera que indica a Llívia i que em porta a Onzès. Són uns 2 km. que cal fer per asfalt fins arribar en aquest petit poble. Travesso el poble i surto per un camí envoltat d’arbres de la part nord del nucli.
Finalment, aquest camí desemboca en una altra pista que cal agafar a l’esquerra i on ja es veuen les primeres cases de Llívia, on s’entra pel sud. Agafo l’avinguda Segre a la dreta i travesso el pont del Segre on finalitza aquest recorregut, després de 15 km. de ruta.
El campanar de Santa Maria de Puigcerdà.
L’antiga església parroquial de Santa Maria fou començada a construir a partir de 1177, data de la carta de concessió per repoblar el Pòdium ceretani, raó per la qual integrava elements propis del romànic, per bé que majoritàriament fos d’estil gòtic. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola i sota el comandament de la CNT-FAI, el 1936 es va dur a terme el seu desmantellament, fet a pic i pala, i només restà dempeus el campanar, per raons utilitàries, el qual avui dia presideix la plaça d’igual nom.
Aquest temple, que constava de tres naus, gairebé ocupava tota l’actual plaça, només deixant un petit carreró a banda i banda. Avui a ambdós costats del campanar podem observar l’arrencament dels arcs creuers que enllaçaven amb les naus laterals. Longitudinalment, gairebé abastava fins a la divisòria entre les places de Santa Maria i dels Herois.
El cloquer, que sobresurt per damunt dels llosats puigcerdanencs i caracteritza l’skyline de la Vila, sempre ha estat un referent i un símbol per a la població, emprat com a punt de guaita, lloc de defensa o pel foc de foc. Actualment, té una altura de 35 m. fins al damunt de la barana que el culmina, per bé que antigament havia estat cobert amb una estructura piramidal de planxes de bronze rematades amb una agulla daurada, com ho mostren alguns gravats d’època.
S’hi aprecien dues etapes constructives ben definides: la base de planta quadrada, que assoleix el primer pis, constituïda per quatre ferms pilars revestits amb blocs granítics ben escairats. I d’aquest en amunt, una torre octogonal o vuitavada el cos de la qual és reforçat amb cantoneres de granit.
Al capdamunt, una terrassa relativament àmplia permet gaudir d’una magnífica vista tant de la vila i de la plana cerdana com dels alts cims que envolten aquesta. És aconsellable accedir-hi malgrat l’esforç que pugui suposar pujar el seguit d’esglaons que integren l’escala, de cargol i estreta a la base, i metàl·lica i més ampla en els pisos superiors; pujar per l’escala medieval de pedra ja de per si té un cert encant. Al primer pis hi trobem dos ulls de bou que s’obren vers la plaça i l’hospital, aquest també d’origen medieval. L’escala granítica delimita clarament el tram més antic i alhora mostra el canvi de construcció, atès que després de pujar alguns esglaons més resta tapiada amb una antiga làpida funerària que n’assenyala l’acabament. En base a això, hom dedueix que originàriament tot el campanar era de planta quadrada, a semblança d’altres catalans i del que mostren els dibuixos dels llibres notarials puigcerdanencs del s. XIII.
No obstant, la descripció que Joan Trigall feia de la Vila l’any 1603, manifesta l’existència d’un sol cloquer ja aleshores i corrobora la seva forma d’accés: “… se sostiene el alto y gordo campanario cuadrado y sobre cuatro gordas columnas y pilares. De modo que es hermosa la traza. Dentro de una columna o pilar está una angosta escalera de caracol para subir en él”. El canvi de mòdul constructiu, de quadrat a octogonal, segurament fou motivat per una necessitat estructural relacionada amb el seguit de tropells que el campanar hauria patit al llarg dels segles. Una de les darreres reformes arquitectòniques més rellevants va tenir lloc entre el 1737 i el 1776. Mercès a una inscripció situada al damunt de la barana que el corona, així com per la documentació existent, sabem que aquesta darrera part fou restaurada el 1887.
I l’última reforma, corresponent a l’estructura de ferro i la cúpula actual, data del 1991. El campanar actuava d’atri d’entrada a l’església i era pavimentat amb un conjunt de làpides sepulcrals. En ell s’hi obria una dels portals d’accés al temple, de l’estructura exterior del qual encara en podem gaudir. Està format per cinc arquivoltes apuntades i en gradació, de secció circular o pentagonal combinades, i suportades per columnetes culminades amb capitells decorats amb motius vegetals, entre ells, pinyes. La portada està feta de la calcària griotte anomenada localment “marbre d’Isòvol”. En un costat, un baix relleu mostra un traginer amb el seu animal de bast. Al centre d’aquest espai hom hi pot observar una creu on hi són representats la Mare de Déu de la Sagristia i diversos sants, així com un combinat d’armes de Puigcerdà i Cerdanya. La dècada de 1940 està dedicada als puigcerdanencs morts durant la Guerra Civil Espanyola. L’esmentada portalada donava pas a la nau central de l’església, de manera que interpretem que es tractava de la seva porta principal. No obstant, almenys en els darrers segles sembla que fou l’accés lateral el més emprat per la població, en donar al carrer Major. D’aquesta portalada se’n conserva una arquivolta muntada a la porta lateral de la façana de l’església de Sant Domènec, així com també un fris amb figures zoomorfes amb forma de gat.
Les principals funcions del campanar han estat de caràcter religiós i social, en primer ordre, per efectuar els tocs de campana en les diverses funcions litúrgiques o més puntualment per anunciar la mort del Papa, del monarca o del bisbe. La campana gran també tocava per avisar quan hi havia foc a la Vila, la qual fou substituïda per la sirena, ara ja en desús. I fins fa unes dècades també per tocar les hores mitjançant un rellotge antic modernitzat.
El primer rellotge instal·lat al campanar data de 1415, i malgrat els múltiples arranjaments fets en ell, no es va haver de canviar fins el 1610. El darrer, avui sense funcionament, data del s. XIX. Una funció més esporàdica però, no per això menys precisa, fou la del lloc de vigilància o de defensa en temps de guerra, mitjançant tiradors establerts al seu cim. En darrer terme, l’utilitat més recent que hom li ha trobat al campanar ha estat la turística, mitjançant la visita al seu interior i pels focs d’artifici que tenen lloc el 8 de setembre en el marc de la Festa de la Sagristia.
Text: Oriol Mercader
En la destrucció del temple es van perdre diverses obres d’art, d’entre les que hi destacaven la imatge de la mare de Déu de la Sagristia o de la Llet, una talla romànica del s. XII procedent d’Ix, i una gòtica de la Mare de Déu de Gràcia, procedent de la capella vilatana d’igual nom consagrada el 1482. Procedent de Santa Maria, i malgrat haver desaparegut el 1910, avui es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya un relleu sepulcral gòtic de Margarida Cadell (1353), fet d’alabastre policromat.
Surto de Llívia en direcció a Ur, primera parada de la ruta. Aquí visito l’església romànica de Sant Martin d’Ur i passejo una estona per aquesta petita població francesa. 5 km més i arribo a Angostrina on agafo la desviació cap a Dorres. Abans d’arribar-hi, passo per Villeneuve d’Escaldes on m’aturo a peu de carretera per veure l’església que hi ha i continuo fins a la plaça del poble de Dorres on deixo el cotxe.
Aquí inicio la ruta a peu. Situat a la porta de l’església de Saint Jean de Dorres inicio la caminada pel carrer Bell-Lloc seguint els senyals de color groc. Trenco a la dreta pel carrer Sant Marc en direcció al Coll de Jovell. Arribo a una cruïlla de quatre camins i continuo recte guanyant altitud. Trobo la petita ermita de Mageta a la sortida ja del poble de Dorres.
El sender aviat avança cap a un bell tram de pujada empedrat. En 15 min. aproximadament, el camí es bifurca i segueixo pel camí de la dreta per tal de pujar al Coll de Jovell i fer la ruta circular. Situat al Coll (uns 35 min.), prenc el sender de la cresta que neix cap a l’esquerra. Aquest camí va mantenint l’altitud fins a situar-se sota la carena, on s’ascendeix per un curt tram de forta pujada. Des de la cresta només cal seguir cap a la dreta fins a arribar a l’església de Santa maria de Bell-Lloc (uns 55 min.)
Després d’un descans, continuo pel vessant que cau cap a Dorres. Aquest camí davalla per un clap d’herba, travessa una pista i continua per prats de pastura. Trobo una tanca i una porta de fusta que cal deixar tancada. Després de travessar una altra porta, arribo al camí empedrat pel qual havíem pujat abans, i inicio el descens final cap a Dorres (1h i 30 min.)
