En primer lloc, dono un passeig per la vila de Llívia, on cal visitar el Museu Municipal, obert des de 1981 i que acull l’antiga farmàcia de Llívia, la més antiga d’Europa, la torre Bernat de So i l’església de la Mare de Déu dels Àngels.

Surto de Llívia cap a Puigcerdà passant per la Plaça Major i continuo pel carrer Foncitrana fins a desembocar al del Camí Ral, que se segueix fins al final de la zona urbanitzada en direcció a Ur.

Sense deixar la pista principal i seguint sempre en direcció oest, arribo a Ur després de 45 min., poble que pertany a l’Alta Cerdanya i on visito l’església parroquial de Sant Martí, edifici romànic del segle XI que conserva una pica baptismal d’època carolíngia.

La ruta continua per asfalt uns 700 m. en direcció a Enveig, on a mà esquerra i abans d’una corba pronunciada, agafo una pista asfaltada que em porta a Puigcerdà. En un encreuament, agafo l’anomenat “Passeig dels enamorats” que em porta al parc Schierbeck on es troba l’estany de Puigcerdà.

Aquí, a Puigcerdà, em dirigeixo a la Plaça de Santa Maria on es pot visitar i pujar (182 escales) al campanar gòtic de l’església, església que al 1936 fou destruïda durant la Guerra Civil. Passejo per la vila de Puigcerdà on contemplo les magnífiques cases reinaixentistes que es troben a la Plaça Major (Descatllar i Cadell) i a la Plaça de les Monges visito “el mirador de la Cerdanya” amb magnífiques vistes de la comarca.

El recorregut segueix per la carretera N-260 que es pren a la part sud de Puigcerdà i que em porta a la frontera amb França. Cal anar en direcció a la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame) i seguir per la N-116, que creua aquesta població. Tot just abans de la població d’Ix, a mà esquerra agafo la carretera que indica a Llívia i que em porta a Onzès. Són uns 2 km. que cal fer per asfalt fins arribar en aquest petit poble. Travesso el poble i surto per un camí envoltat d’arbres de la part nord del nucli.

Finalment, aquest camí desemboca en una altra pista que cal agafar a l’esquerra i on ja es veuen les primeres cases de Llívia, on s’entra pel sud. Agafo l’avinguda Segre a la dreta i travesso el pont del Segre on finalitza aquest recorregut, després de 15 km. de ruta.

El campanar de Santa Maria de Puigcerdà.

L’antiga església parroquial de Santa Maria fou començada a construir a partir de 1177, data de la carta de concessió per repoblar el Pòdium ceretani, raó per la qual integrava elements propis del romànic, per bé que majoritàriament fos d’estil gòtic. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola i sota el comandament de la CNT-FAI, el 1936 es va dur a terme el seu desmantellament, fet a pic i pala, i només restà dempeus el campanar, per raons utilitàries, el qual avui dia presideix la plaça d’igual nom.

Aquest temple, que constava de tres naus, gairebé ocupava tota l’actual plaça, només deixant un petit carreró a banda i banda. Avui a ambdós costats del campanar podem observar l’arrencament dels arcs creuers que enllaçaven amb les naus laterals. Longitudinalment, gairebé abastava fins a la divisòria entre les places de Santa Maria i dels Herois.

El cloquer, que sobresurt per damunt dels llosats puigcerdanencs i caracteritza l’skyline de la Vila, sempre ha estat un referent i un símbol per a la població, emprat com a punt de guaita, lloc de defensa o pel foc de foc. Actualment, té una altura de 35 m. fins al damunt de la barana que el culmina, per bé que antigament havia estat cobert amb una estructura piramidal de planxes de bronze rematades amb una agulla daurada, com ho mostren alguns gravats d’època.

S’hi aprecien dues etapes constructives ben definides: la base de planta quadrada, que assoleix el primer pis, constituïda per quatre ferms pilars revestits amb blocs granítics ben escairats. I d’aquest en amunt, una torre octogonal o vuitavada el cos de la qual és reforçat amb cantoneres de granit.

Al capdamunt, una terrassa relativament àmplia permet gaudir d’una magnífica vista tant de la vila i de la plana cerdana com dels alts cims que envolten aquesta. És aconsellable accedir-hi malgrat l’esforç que pugui suposar pujar el seguit d’esglaons que integren l’escala, de cargol i estreta a la base, i metàl·lica i més ampla en els pisos superiors; pujar per l’escala medieval de pedra ja de per si té un cert encant. Al primer pis hi trobem dos ulls de bou que s’obren vers la plaça i l’hospital, aquest també d’origen medieval. L’escala granítica delimita clarament el tram més antic i alhora mostra el canvi de construcció, atès que després de pujar alguns esglaons més resta tapiada amb una antiga làpida funerària que n’assenyala l’acabament. En base a això, hom dedueix que originàriament tot el campanar era de planta quadrada, a semblança d’altres catalans i del que mostren els dibuixos dels llibres notarials puigcerdanencs del s. XIII.

No obstant, la descripció que Joan Trigall feia de la Vila l’any 1603, manifesta l’existència d’un sol cloquer ja aleshores i corrobora la seva forma d’accés: “… se sostiene el alto y gordo campanario cuadrado y sobre cuatro gordas columnas y pilares. De modo que es hermosa la traza. Dentro de una columna o pilar está una angosta escalera de caracol para subir en él”. El canvi de mòdul constructiu, de quadrat a octogonal, segurament fou motivat per una necessitat estructural relacionada amb el seguit de tropells que el campanar hauria patit al llarg dels segles. Una de les darreres reformes arquitectòniques més rellevants va tenir lloc entre el 1737 i el 1776. Mercès a una inscripció situada al damunt de la barana que el corona, així com per la documentació existent, sabem que aquesta darrera part fou restaurada el 1887.

I l’última reforma, corresponent a l’estructura de ferro i la cúpula actual, data del 1991. El campanar actuava d’atri d’entrada a l’església i era pavimentat amb un conjunt de làpides sepulcrals. En ell s’hi obria una dels portals d’accés al temple, de l’estructura exterior del qual encara en podem gaudir. Està format per cinc arquivoltes apuntades i en gradació, de secció circular o pentagonal combinades, i suportades per columnetes culminades amb capitells decorats amb motius vegetals, entre ells, pinyes. La portada està feta de la calcària griotte anomenada localment “marbre d’Isòvol”. En un costat, un baix relleu mostra un traginer amb el seu animal de bast. Al centre d’aquest espai hom hi pot observar una creu on hi són representats la Mare de Déu de la Sagristia i diversos sants, així com un combinat d’armes de Puigcerdà i Cerdanya. La dècada de 1940 està dedicada als puigcerdanencs morts durant la Guerra Civil Espanyola. L’esmentada portalada donava pas a la nau central de l’església, de manera que interpretem que es tractava de la seva porta principal. No obstant, almenys en els darrers segles sembla que fou l’accés lateral el més emprat per la població, en donar al carrer Major. D’aquesta portalada se’n conserva una arquivolta muntada a la porta lateral de la façana de l’església de Sant Domènec, així com també un fris amb figures zoomorfes amb forma de gat.

Les principals funcions del campanar han estat de caràcter religiós i social, en primer ordre, per efectuar els tocs de campana en les diverses funcions litúrgiques o més puntualment per anunciar la mort del Papa, del monarca o del bisbe. La campana gran també tocava per avisar quan hi havia foc a la Vila, la qual fou substituïda per la sirena, ara ja en desús. I fins fa unes dècades també per tocar les hores mitjançant un rellotge antic modernitzat.

El primer rellotge instal·lat al campanar data de 1415, i malgrat els múltiples arranjaments fets en ell, no es va haver de canviar fins el 1610. El darrer, avui sense funcionament, data del s. XIX. Una funció més esporàdica però, no per això menys precisa, fou la del lloc de vigilància o de defensa en temps de guerra, mitjançant tiradors establerts al seu cim. En darrer terme, l’utilitat més recent que hom li ha trobat al campanar ha estat la turística, mitjançant la visita al seu interior i pels focs d’artifici que tenen lloc el 8 de setembre en el marc de la Festa de la Sagristia.

Text: Oriol Mercader

En la destrucció del temple es van perdre diverses obres d’art, d’entre les que hi destacaven la imatge de la mare de Déu de la Sagristia o de la Llet, una talla romànica del s. XII procedent d’Ix, i una gòtica de la Mare de Déu de Gràcia, procedent de la capella vilatana d’igual nom consagrada el 1482. Procedent de Santa Maria, i malgrat haver desaparegut el 1910, avui es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya un relleu sepulcral gòtic de Margarida Cadell (1353), fet d’alabastre policromat.

Per veure més fotos, clica al damunt…