Aterrar a l’illa de Sal, és realment impressionant i desconcertant. Calor, molta calor. Sembla mentida que hi puguin viure al voltant de 325.000 persones en aquest lloc.
És evident que l’aridesa del paisatge capverdià, on l’erosió i la manca periòdica de precipitacions han estat i són la tònica dominant, dificulta molt el desenvolupament de qualsevol tipus d’activitat humana. Cal, però, buscar raons, no solament en les característiques geogràfiques en particular, sinó també, en d’altres aspectes i circumstàncies que, ben segur, ens ajudaran a comprendre millor aquest país.
Aspectes i circumstàncies que, a la llarga, són tan o més transcendents que els elements pròpiament físics. Així, per exemple, s’ha de tenir present una gestió sòcio-econòmica i política dolenta, producte dels cinc segles de submissió colonial, que domina aquell diminut espai geogràfic i la seva població. Dics i murs de contenció, parcel•lació i aforestació, escoles i dispensaris, camins i carreteres, són, entre d’altres, manifestacions prou significatives que demostren un interès suprem per viure.
A uns 445 km a l’oest de les costes senegaleses es localitza aquest petit ecosistema insular compost de deu illes (nou de les quals són habitades) i vuit illots, que comprenen una àrea marítima de 63.000 km². Aquest conjunt d’illes conformen el territori de la república de Cap Verd, petit estat que va obtenir l’any 1975 la independència política, després de 515 anys de submissió colonial a Portugal.
Amb una extensió territorial de 4.033 km², Cap Verd, és, després de Seychelles, Sâo Tomé i Príncipe, Comores i Maurici, el cinquè estat africà més petit.
Geològicament, aquestes illes són d’origen volcànic. Formen part integral de la denominada àrea de la Macaronèsia, conjuntament amb els arxipèlags de Canàries, Salvatges, Madeira i Açores.
El paisatge de la majoria d’illes capverdianes recorda constantment el seu origen i formació. De totes maneres, la que amb més magistral elegància ho demostra és Fogo. Fogo, l’illa-volcà per excel•lència del país, té el seu màxim exponent en el volcà de Fogo, un gran con de 2986 metres d’altitud (El Pico), cota màxima del país. Pels seus voltants, amb més quantitat, però també per la resta de la superfície de l’illa, s’observa un gran nombre de volcans paràsits de petita extensió. Cendres volcàniques, laves cordades o pahochoes, colades de formació antiga o més recent, conformen un paisatge difícilment comparable al d’altres illes del país.
Entre juliol i agost de 1952 s’enregistrà la darrera erupció volcànica en aquesta illa.
Des d’un punt de vista orogràfic es poden distingir dos grups diferents d’illes. Un, on el predomini muntanyenc és quasi absolut i que comprendria les illes de Santiago, Fogo, Brava i Santo Antão. L’altre, amb les illes de Sal, Maio, Boa Vista, São Vicente i São Nicolau, on el terreny, en canvi, és bàsicament pla alterat únicament per lleugeres ondulacions.
Climàticament Cap Verd és situat dins de la zona de lluita d’influències entre els alisis del Nord, el monsó atlàntic i les masses d’aire continental procedents del Sahel. És aquest últim el que predomina i que conforma un clima marcadament àrid, les característiques principals del qual es centren en un vent constant i en les precipitacions irregulars que han donat i donen lloc a cicles de sequeres llargs.
Les temperatures oscil•len entre els 30ºC i els 13ºC. La mitjana anual és d’uns 20ºC, la mitjana màxima de 24ºC i la mínima de 16ºC. Quant, a les precipitacions, a les terres baixes,oscil•len entre 100 i 200 mm anuals; a les àrees muntanyoses, la màxima anual és d’uns 1000 mm. Tot i això, la característica principal d’aquestes precipitacions és la seva irregularitat.
L’aigua per a la necessitat de la població s’obté mitjançant uns pocs pous, les fonts públiques i camions cisterna. Una escena quotidiana i fàcilment observable durant gairebé tot el dia és la formació de llargues cues, principalment de dones i noies, davant una font o camió cisterna, per aconseguir una mínima quantitat d’aquest líquid element i bàsic. S’ha de tenir en compte que aproximadament un 90% de les cases capverdianes no disposen d’aigua canalitzada.
La manca de vegetació és una altra constant a quasi totes les illes; quasi, perquè en algunes es poden trobar racons de gran frondositat respecte l’entorn general. Això és el que s’esdevé a l’interior de les illes de Santiago i de Brava i al nord de Santo Antão, principalment. La palmera cocotera, el blat de moro, la canya de sucre i el plataner són la base del conjunt vegetatiu de les illes capverdianes. També el drago, el pi, els cafetars, arbres de pa, i fins i tot alguns ceps són espècies que es poden localitzar en algunes de les illes, però en àrees molt concretes.
Amb un vent dominant, amb una manca de pluges però que quan es produeixen ho fan de forma torrencial, i amb una manca generalitzada de vegetació, l’erosió, tal i com ja s’ha dit anteriorment, té en aquestes terres un alt protagonisme i és, sens dubte, l’enemic principal. El govern, conscient de la importància que per al desenvolupament general del país representa mitigar al màxim els efectes que sobre el sòl produeix l’erosió, intenta combatre-la mitjançant diferents plans.
El desequilibri de la fragilíssima relació que es desprèn de la subsistència provoca, si més no, grans trastorns i trasbalsos, tant en l’àmbit social, com en l’econòmic, com en polític, en la comunitat que bàsicament es manté d’aquella subsistència. El poble capverdià, davant de la vulnerabilitat i fragilitat del seu medi i de la seva mateixa existència, intenta reforçar aquella relació. Cuida i protegeix, amb tot el que té a l’abast, el seu medi. Un d’aquests reforços, per citar-ne algun exemple, és el que està realitzant l’ Associação dos Amigos da Naturaleza (AAN), a Mindelo, illa de São Vicente. Aquesta illa recorda, per la seva aridesa i els seus turons fortament erosionats per la contínua acció del vent, les illes més orientals del país, Sal, Maio i Boã Vista. Aquest paisatge, altament desolador, xoca amb la dinàmica que genera un dels assentaments humans més importants del país, Mindelo. Mindelo, port comercial i enllaç marítim internacional, és un nucli urbà que reuneix totes les condicions per ser classificat de ciutat. Hi resideixen prop de 37.000 persones que desenvolupen activitats relacionades principalment amb el port, drassanes, comerç, indústria manufacturera i també amb les administratives, ja que Mindelo és la capital de l’arxipèlag de Sobrevent.
Deixant a part la ciutat, la resta de l’illa no ofereix cap tipus d’avantatge per a un assentament humà estable. L’AAN, gràcies al potencial humà que d’una manera desinteressada aglutina, intenta transformar a la curta o a la llarga, la fesomia de l’illa.
La constància i la cura que aquesta gent proporciona a la seva terra són difícilment descriptibles. Vells i joves, adults i infants, aprofiten llargues estones per col•laborar en l’intent perquè d’aquí a 100 ó 200 anys la fesomia de São Vicente sigui potser una altra.
Les magnífiques i solitàries platges capverdianes veuen alterat tot sovint – sigui al capvespre en alguns casos, sigui a la matinada en d’altres – l’harmònic ritme que com a únic so produeixen les suaus onades. Grups de dones i d’infants esperen, tot xerrant les unes, tot jugant damunt la sorra els altres, l’arribada de la pesca diària.
La manca d’una infraestructura interna mínimament coherent fa, per exemple, que el peix i els crustacis siguin aliments molt poc consumits, per regla general, pel habitants dels interiors de les illes. El recurs econòmic que representa la pesca a escala industrial tot just ara comença a ser potenciat pel govern. La pesca de caràcter artesanal és present a quasi totes les illes habitades del país, però té un desenvolupament més fort a les illes de Sal, Maio, Boã Vista i São Vicente. Illes que, per altra banda, es caracteritzen per les seves nul•les possibilitats agrícoles. En canvi, Santiago, Santo Antão, Brava, Fogo i São Nicolau, alternen els dos subsectors com a font primera de subsistència. L’agricultura de secà és la que domina majoritàriament en el paisatge agrícola als interiors d’aquestes illes. Blat de moro, canya de sucre, fesol, plàtan, coco, mango, papaia i mandioca, conjuntament amb l’arròs (importat), són, entre d’altres, els productes bàsics en l’alimentació capverdiana.
Un dels èxits aconseguits, deu anys després de la independència, és el de la sistemàtica eradicació de la fam entre la població. El nivell de vida, sota barems del món occidental, és baixíssim. L’alt nivell de la qualitat humana, també sota barems del món occidental, és difícilment quantificable. La sensibilitat, la tendresa, la cordialitat, el cooperativisme i l’exquisida germanor que desprèn i irradia l’ambient és patrimoni capverdià.
La història d’aquest país, els fonaments d’aquesta petita comunitat són veritablement cruels. Esclavitud, sequeres, fams, morts, emigracions, submissió social i política formen part també del patrimoni cultural capverdià. No és estrany, doncs, que en cap moment es detectin signes de resignació i impotència entre la col•lectivitat capverdiana, enfront de la cerca de la seva pròpia consolidació. Això és el més fàcilment visible per aquestes terres.
La infraestructura sanitària, l’alfabetització d’adults, l’escolarització d’infants són algunes de les grans millores aconseguides per un poble que ara fa tot just deu anys partí totalment de zero. Un poble que amb el seu esforç per millorar la seva qualitat de vida lluita diàriament per la consolidació d’allò que ja té, i mira amb esperança noves metes.