Tastet de textos per a una introducció a la literatura:

1. Poesia trobadoresca (s. XI-XIII)

En l’amor cortès, la dama rep el nom de midons, simplificació de “meus dominus” i el trobador és anomenat servidor, pregador o suplicant. Es reprodueix així una piràmide feudal segons la qual la dama ocupa el lloc més alt com a senyor feudal i el trobador adopta la posició de vassall.

1.1. Cançó (amor cortès): “Non es meravella si eu chant” de Bernat de Ventadorn. Text original del s.XII i versió actualitzada i adaptada d’Alfred Badia:

Text original	Versió actualitzada
Non es meravelha s’eu chan/ melhs de nul autre chantador,/ que plus me tra·l cors vas amor/ e melhs sui faihz a so coman./ Cor e cors e saber e sen/ e fors’e poder i ai mes;/ si·m tira vas amor lo fres/ que vas autra part no·m aten.	No és meravella si el meu cant/ val més que el de cap cantador,/ car al meu cor el guanya amor,/ i al seu poder, fidel roman./ Cor, cos, saber i enteniment,/ coratge i força, jo hi he mes./ Fora l’amor no m’atreu res,/ cap envit no m’és escaient.
Ben es mortz qui d’amor no sen/ al cor cal que dousa sabor;/ e que val viure ses valor/ mas per enoi far a la gen?/ Ja Domnedeus no·m azir tan/ qu’eu ja pois viva jorn ni mes,/ pois que d’enoi se- rai mespres/ ni d’amor non aurai talan.	Ben mort deu ser qui amor no entén/ o al cor no n’ha cap dolç sabor./ Car, què val viure sens valor/ sinó per enutjar la gent?/ Que Déu no em deixi viure, quan/ del desamor jo senti el pes,/ o a midons no fos ben sotmès/ el meu amor sempre anhelant.
Per bona fe e ses enjan/ am la plus bel’e la melhor./ Del cor sospir e dels olhs plor,/ car tan l’am eu, per que i ai dan./ Eu que·n posc mais, s’Amors me pren/ e las charcers en que m’a mes,/ no pot claus obrir mas merces/, e de merce no.i trop nien.	De la més bella, sedejant/ i amb fe lleial, cerco el favor./ Ploro i sospiro. Quin temor/ m’esquinça d’estimar-la tant!/ Què més puc fer si amor m’encén/ i d’aquest càrcer on soc pres,/no en puc eixir, si no mercès/ a pietat que ella no sent?
Aquest’amors me fer tan gen/ al cor d’una dousa sabor:/ cen vetz mor lo jorn de dolor/ e reviu de joi autras cen./ Ben es mos mals de bel semblan,/ que mais val mos mals qu’autre bes;/ e pois mos mals aitan bos m’es,/ bos er lo bes apres l’afan.	D’aquesta amor soc molt sofrent,/ però és tan dolç el seu sabor/ que cent cops moro de dolor/ i joiós revisc altres cent./ El meu mal té molt bell semblant/ i val talment un bé palès,/ car si em fereix, em deixa il·lès/ per a saber-lo anar servant.
Ai Deus! car se fosson trian/ d’entre·ls faus li fin amador;/ elh lauzenger elh trichador/ portesson corns el fron denan!/ Tot l’aur del mon e tot l’argen/ i volgr’aver dat, s’eu l’agues,/ sol que ma domna conogues/ aissi com eu l’am finamen.	Ah, si pogués tot ver amant/ ser discernit del falsador,/ i el llausanger i el traïdor/ portessin banyes al davant!/ Tot l’or del món i tot l’argent,/ jo els donaria, ben després,/ si amb mi, que soc d’amor corprès,/ midons volgués ser benvolent.
Cant eu la vei, be m’es parven/ als olhs, al vis, a la color,/ car aissi tremble de paor/ com fa la folha contra·l ven./ Non ai de sen per un efan,/ aissi sui d’amor entrepres;/ e d’ome qu’es aissi conques,/ pot domn’aver almorna gran.	Quan jo la veig, el meu turment/ em surt pels ulls i la color,/ car així tremo de paor/ com fa la fulla contra el vent./ No tinc pas més seny que un infant,/ tant mon amor em té malmès./ Doncs si midons així m’ha ullprès,/ per què no escolta més mon plant?
Bona domna, re no us deman/ mas que·m prendatz per servidor/ qu’e·us servirai com bo senhor,/ cossi que del gazardo m’an./ Ve·us m’al vostre comandamen,/ francs cors umils, gais e cortes!/ ors ni leos non etz vos ges,/ que-m aucizatz, s’a vos me ren.	Dama gentil, sols us deman/ que m’accepteu de servidor./ Jo us serviré com bon senyor./ Cap guardó no seré esperant./ Estic al vostre manament/ amb cor humil, gai i cortès;/ no soc lleó ni ós muntès/ perquè m’occiu com a ells, talment.
A mo Cortes, lai on ilh es,/ tramet lo vers e ja no·lh pes/ car n’ai estat tan lojamen.	Allà on es troba el meu Cortès/ aquest vers meu serà tramès./ Si en soc tan lluny, no és mancament.

Activitat: Busca en el poema de Ventadorn hipèrboles, metàfores i els tòpics del vulnus amoris: amor dolç, amor que crema, amor que mata, amor que embogeix, amor que fa patir, amor generós… Busca també en quins versos midons apareix com a belle dame sans merci.

1.2. Sirventès satíric o polític: CANSONETA LEU E PLANA, Guillem de Berguedà (1172)

El sirventès satíric és un joc literari entre trobadors o senyors feudals rivals té l’objectiu de parodiar un personatge o uns fets dins de l’àmbit polític.

Cansoneta leu e plana,

leugereta, ses ufana,

farai, e de Mon Marques,

del traichor de Mataplana,

q’es d’engan farsitz e ples.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

Marques, ben aion las peiras

a Melgur despres Someiras,

on perdetz de las denz tres;

no.i ten dan que las primeiras

i son e non paron ges.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

Del bratz no us pretz una figa,

que cabreilla par de biga

e portatz lo mal estes;

ops i auria ortiga

qu’el nervi vos estendes.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

Marques, qui en vos se fia

ni a amor ni paria;

gardar se deu totas ves

qon qe z an: an de clar dia,

de nuoitz ab vos non a ges.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

Marques, ben es fols qui’s vana

c’ab vos tenga meliana

meins de brajas de cortves;

et anc fills de crestiana

pejor costuma non mes.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

Cançoneta lleu i plana,

lleugereta, sense ufana,

faré, jo de Mon Marquès,

del traïdor de Mataplana,

que és d’engany farcit i obès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d’engany sou farcit i obès.
Marquès, beneïdes siguin les pedres

de Melgur, prop de Someiras,

on perdéreu tres dents;

no hi ha més dany que a les primeres (les pedres)

hi són (les seves dents) i no ho sembla gens.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d’engany sou farcit i obès.

El braç no us val ni una figa,

que sembla un cabiró de biga

i el porteu mal estès;

hi caldrien fregues d’ortiga

perquè el nervi se us estirés.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d’engany sou farcit i obès.

Marquès, qui en vos confia

no té amor ni companyia;

sempre s’ha de vigilar quan s’és amb vós:

qui amb vós va a clar de dia,

de nit amb vós ja no hi vol tornar.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d’engany sou farcit i obès.

Marquès, ben foll és qui es vana

de fer amb vós la migdiada

si no du calces de cuir cordovès;

i és que cap fill de cristiana

no té pitjor costum (que vós).

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d’engany sou farcit i obès.

Més recentment, alguns escriptors han homenatjat Guillem de Berguedà amb textos satírics com el següent: Sirventès a Mazon

1.3. Plany

Un plany (occ. planh) és un gènere trobadoresc consistent en una lamentació fúnebre que plora la mort d’un amic, familiar o un personatge famós.

Amb motiu de la mort de Ponç de Mataplana en una lluita contra els sarraïns (1185), Guillem de Berguedà li va dedicar un plany que es considera dels més sincers que es poden trobar en la literatura trobadoresca, ja que Guillem anteriorment havia atacat Ponç de Mataplana en els seus sirventesos. Fugint dels esquemes convencionals, Berguedà s’acusa d’haver mentit en tot el que havia dit anteriorment sobre Mataplana, de no haver-lo auxiliat en el moment de la desgraciada mort i, a la darrera estrofa, desitja que el seu destí sigui una mena de paradís terrenal.

Consirós cant e planc e plor

pel dol qe.m a sasit et pres

al cor per la mort Mon Marqes,

En Pons, lo pros de Mataplana,

qi era francs, larcs e cortes,

e an totz bos captenimens,

e tengatz per un dels melhors

qi fos de San Marti de Tors

tro…et la terra plana.

II
Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort, qe no.i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l’an mort, mais Dieu l’a pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
qe.ls angels li foron auctors,
car mantenc la lei cristiana.

III
Marqes, s’eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres
c’anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre.ls aussors;
jas fosso ric vostr’ancesors;
e non o dic ges per ufana.

IV
Marqes, la vostra desamor
e l’ira qu’e nos dos se mes
volgra ben, se a Dieu plages,
ans qu’eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cors n’ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors
qe ja no m’en tengra paors
no.us valges de la gent truffana.

V
E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es
prop de Rolan, sai qe l’arm’es
de Mon Marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr’u pali cobert de flors,
josta N’Olivier de Lausana.

Consirós canto, planyo i ploro

pel dolor que m’ha pres i s’ha emparat

del meu cor per la mort de Mon Marquès,

En Ponç, el noble de Mataplana,

que era franc, liberal i cortès

i amb tots els bons capteniments,

i tingut per un dels millors

que hi hagué de S. Martí de Tours

a [Lleida] i la terra plana.

II
Grans angoixes amb greu dolor
ha deixat, i el nostre país
sense consol, car ja no existeix
Ponç el noble de Mataplana:
pagans l’han mort, però Déu se l’ha endut
al seu costat i li serà indulgent
dels pecats, grans i petits,
perquè els àngels li foren testimoni
que mantingué la llei cristiana.

III
Marquès, si vaig dir de vós follies
i mots vilans i mal apresos,
en tot he mentit i errat,
car mai, des de que Déu bastí Mataplana,
no hi hagué vassall que tant valgués
ni que fos tan noble ni tan valent,
ni tan honrat sobre els més elevats,
per molt rics que fossin els vostres avantpassats;
i no ho dic gens per ufana.

IV
Marquès, el vostre desamor
i l’ira que es mesclaren entre nosaltres dos
bé voldria, si a Déu hagués plagut,
que abans que eixíssiu de Mataplana
s’haguessin convertit en completa pau i bona fe;
ja que en tinc el cor entristit i n’estic adolorit
perquè no vaig acudir al vostre auxili;
car la por no m’hauria impedit
ajudar-vos contra la gent enganyosa.

V
Del paradís al millor lloc,
allà on el bon rei de França es troba
prop de Rotllà, sé que l’ànima està
de mon Marquès de Mataplana;
i el meu joglar del Ripollès
i també el meu Sabata junts,
són amb les dames gentils,
sobre una catifa coberta de flors,
al costat d’Olivier de Lausana.

2. Escola Mallorquina: Miquel Costa i Llobera “Lo pi de Formentor” (1885)

1 Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

6 No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

11 Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor que puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

16 Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

21 Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra es dura, mes besa son ramatge

el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

26 Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

31 Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura …

O vida, o noble sort!

Activitat: Quin és el tema del poema “Lo Pi de Formentor” de Miquel Costa i Llobera? Assenyaleu dues comparacions superlatives que apareguin en el poema. A què es refereix el poeta quan fa servir l’expressió “eterna primavera” [línia 3]. Assenyaleu un exemple d’hipèrbaton.

3. Joan Alcover “Desolació” (1909)

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, 1

que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí 5

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar* les fulles i sent pujar la saba, 10

i m’aida a esperar l’hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.

Activitats: Què expressa el poema «Desolació», de Joan Alcover? Quin tipus de versos componen el poema? En quina estrofa el poeta fa servir el polisíndeton? Assenyaleu un exemple d’hipèrbaton en el poema.

4. Renaixença. Guimerà “Som i serem o La Santa espina” 1907

Activitats: Què expressa el poema «Som i serem”? És d’art major o menor? La rima és assonant o consonant? Assenyaleu un exemple de personificació i un d’hipèrbole que aparegui al poema de Guimerà.

5. Modernisme: Joan Maragall “Oda a Espanya” 1998

Activitats: Què expressa el poema? Quin tipus de versos componen el poema? En quina estrofa el poeta fa servir el tòpic UBI SUNT? Sobre quina figura retòrica predominant es construeix el poema? Què significa “sang inútil”? Assenyaleu un exemple d’antítesi en el poema.

6. Noucentisme i Postsimbolisme: Carner “A un auró” 1953

7. Avantguardes: Josep Ma Junoy “Oda a Guynemer”

8. Papasseit Tot l’enyor de demà

9. Josep Ma de Sagarra “Vinyes verdes vora el mar”

10. Carles Riba “ Súnion…” 1939

11. Bartomeu Rosselló-Pòrcel “ A Mallorca” 1937

12. Rosa Leveroni “ Elegies de la Represa 1946

13. Màrius Torres Cançó a Mahalta” 1937

14. JVFoix 1936-1947

15. Espriu “De vegades és necessari”

16. Pere Quart “Corrandes d’exili” 1947

17. Gabriel Ferreter “ Cambra de tardor”

18. Joan Brossa “Cap de bou” 1969-1982

19. Estellés “Els amants” 1971

20. Miquel Martí i Pol “ L’Elionor”

21. Maria Mercè Marçal Haikús, “ T’estimo perquè sí…” “ Vols venir a la meva barca?”

Diccionari literari:

Acte: Cadascuna de les parts de l’estructura d’una obra de teatre. Tradicionalment, trobem tres actes, tot i que algunes obres romàntiques amplien el conflicte i presenten cinc actes. Un per presentar els personatges, l’espai i el temps, tres que desenvolupen el conflicte i el cinquè o darrer per tancar-lo.

Algunes obres modernistes, com el quadre líric L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol, prescindeixen dels actes i desenvolupen l’acció directament a partir d’escenes.

Art major: En poesia catalana, els versos de nou o més síl·labes que formen l’estrofa d’un poema.

Art menor: En poesia catalana, els versos de vuit o menys síl·labes que formen l’estrofa d’un poema.

Escena: Cadascuna de les seqüències que trobem dins d’un acte d’una obra teatral. Tradicionalment, cada vegada que un personatge entra o surt de l’escenari hi ha un canvi d’escena. Joan Puig i Ferreter a Aigües encantades o Salvador Espriu a Antígona prescindeixen dels canvis d’escena per donar més dinamisme a l’argument.

Metre: En poesia catalana, el nombre de síl·labes d’un vers. (Vegeu art major i art menor)

Rima: En poesia catalana, coincidència entre versos del fragment comprès entre la darrera vocal tònica i el darrer so d’un vers. Pot ser assonant o consonant, masculina (aguda) o femenina, creuada, encadenada… (vegeu més).

Sextina: Composició de sis estrofes de sis versos cadascuna. Acostuma a estar formada per versos decasíl·labs. Maria Mercè Marçal recupera aquesta composició lírica medieval.

Sonet: composició de 14 versos d’art major estructurats en dos quartets i dos tercets. El sonet anglès versiona aquesta composició i s’organitza en tres quartets i un apariat. A diferència del sonet italià i el castellà, el sonet català acostuma a ser decasil·làbic. La rima pot ser creuada o encadenada.