Cant pla:
Expressió, usada ja pels teòrics del segle XI, que s’aplica al cant monòdic i amb ritme lliure de les litúrgies cristianes com el cant gregorià, el cant ambrosià, el cant visigòtic i el cant gal·licà.Al segle XII el cant litúrgic sofrí una primera revisió en els monestirs cistercencs (reducció de l’àmbit a deu notes, retallada de melismes) que també imitaren altres ordes religiosos. Al segle següent, la denominació de cant pla s’usà com a contraposició a la música amb notes mesurades, musica plana en oposició a musica mesurata. L’aparició de la polifonia, el contrapunt i la notació mensural, i el seu ús com a cantus firmus en les peces polifòniques, acabaren de transformar el cant litúrgic monòdic en un cant pla, amorf i inexpressiu. Després del concili de Trento, G.P. da Palestrina fou l’encarregat de fer una revisió del cant de la litúrgia romana, que completà el seu fill. Així nasqué l’edició Medicea (1614-15), que perdurà com a única oficial fins al segle XX. Les melodies d’aquesta edició no tenien signes interpretatius i indicaven fredament els intervals; d’aquí també la significació de cant pla com el cant litúrgic desdibuixat i amorf fins al segle XIX, moment de la restauració actual iniciada pel monestir de Solesmes (País del Loira), que ha divulgat el nom de cant gregorià. A la França del segle XVII es donà, també, l’anomenat cant pla musical, que retallava melismes, introduïa valors rítmics diferents i intervals cromàtics, i sovint era acompanyat d’instruments.
Exemple:
Cànon:
Un cànon és una composició polifònica que utilitza una tècnica contrapuntística consistent a fer que les diferents veus o parts que van entrant successivament, interpretin la mateixa melodia que la primera veu que ha iniciat la composició, o -en alguns tipus més complexos de cànons- una modificació d’aquesta melodia. D’aquesta manera les diferents parts que integren aquesta polifonia interpreten la mateixa melodia però començant en moments diferents.
Exemple:
El període en què es va utilitzar més el cànon com a tècnica compositiva en la música occidental coincideix amb l’època de màxim esplendor del contrapunt, entre els segles XV i XVII.
Junt amb el ricercare i la caça, es conciderat com un dels precedents de la Fuga.
Monodia:
És un composició musical per a una sola veu, és a dir, una sola melodia, que tingué el seu desenvolupament durant els segles VIII i XIII (amb el cant gregorià). Quant cantaven varies veus, ho feien a l’uníson o amb octava de interval. Generalment, el terme es refereix a melodia per a una sola veu, i s’oposa a polifonia. Etimològicament, monodia prové del terme grec monodia, compost per monos – únic, i ode – cant.
Polifonia:
Conjunt de sons simultanis, on casdascú expressa la seva idea musical, conservant la seva independència i formant amb els altres sons un determinat to harmònic.
Dins de la música occidental, el primer tractat on s’abordà el tema de les normes per compondre obres polifòniques fou en l’anònim del sigle X Música Enchiriadis.
Etimològicament, polifonia, prové del griec, polyphonia – vàries veus.
S’oposa a la monodia.