Venus, mare dels Enèades, joia d’homes i déus, doncs gràcies a tu tot ésser és concebut. Quan tu hi ets, deessa, fugen els vents, fugen els núvols del cel i la terra extén sota els teus peus una molla catifa de flors. Les planures del mar et somriuen i una plàcida resplendor brilla al cel. La primavera descobreix el seu rostre i t’acull amb el seu alè fecund. Et saluden, les aus, i anuncien la teva arribada.

LUCRECI, De rerum natura, I (text adaptat)

Es diu que el déu Sol va ser el primer que va veure els amors de Venus i Mart. Tot seguit, ho va explicar al marit enganyat, fill de la deessa Juno.

OVIDI, Les Metamorfosis, IV, es basa en el text de l’Odissea, VIII

Havia arribat el dia de festa de Venus, el més celebrat de tot Xipre. Pigmalió, havent realitzat les seves ofrenes, va demanar a la deessa: “si és cert que els déus  podeu concedir qualsevol gràcia, jo desitjaria que la meva esposa fos semblant a la noia d’ivori”. La daurada Venus, va comprendre aquella súplica. Quan Pigmalió va arribar a casa, li va semblar que l’estàtua estava tèbia, el marbre perdia la seva rigidesa cedint al contacte i , de mica en mica,  anava prenent vida.

OVIDI, Les Metamorfosis, X

Venus, captivada per la bellesa d’aquell jove, no s’interessa per les platges de Citera, ni per altres llocs fins llavors freqüentats per la dea. Fins i tot del cel s’allunya, car Adonis és preferit al cel. Per ell porta una vida feréstega a la manera de Diana. Però ni l’edat ni la bellesa del noi impressionen els lleons, ni  l’impuls de les feres, ni els impetuosos porcs senglars. Un dia, estant de cacera, un dispar infortunat va ferir un porc senglar; el qual, es va girar contra Adonis i li va clavar els ullals. Venus va sentir el crit de dolor del seu estimat i en arribar va trobar el cos sense vida. La dea, va salpicar de nèctar la sang d’aquest i va sorgir una flor anomenada anèmona.

OVIDI, Les Metamorfosis, X