El passat 28 de Maig un grup d’alumnes de 1r i 2n de Batxillerat vam anar a veure una exposición titulada “Mediterrani. Del mite a la raó”, que acull Caixaforum a Barcelona. Ens van acompanyar Clara Bonnin, professora de Filosofia, Isabel Martínez, professora d’Història de l’Art i Xavier Ayllón, professor de Llatí i Grec.
A mitjan primer mil·lenni abans de Crist, a les costes orientals del Mediterrani es van generar noves concepcions del món que han estat essencials per al desenvolupament cultural europeu. El qüestionament de la necessitat dels déus per desxifrar els enigmes del cosmos; l’organització de ciutats al voltant d’un espai central comú –l’àgora o el fòrum– com a lloc favorable a la trobada i al diàleg, i una nova consideració de la persona que substitueix la força del guerrer per la força interior del filòsof van sorgir en el món grecollatí antic. Aquestes idees van permetre establir una nova relació entre homes i déus, i entre els propis homes, buscant de vegades punts de trobada i revelant secretes admiracions mútues en lloc del sistemàtic desig de destrucció.
Els límits del Mediterrani que ens va oferir l’exposició no són els que fenicis, etruscs, grecs i romans van abordar, sinó aquells que la imaginació assolia: un espai a mida de l’home, un espai de llibertat mental. La mostra combina mites, és a dir, històries, i la Història: la història de la voluntat de l’home mediterrani per anar més enllà quan decideix enfrontar-se amb el destí, prescindint del capritx dels déus, i per interrogar-se sobre el fonament del món i la seva adequació a les necessitats humanes.
En el segle VI aC, pensadors com Tales de Milet, Anaximandre o Heràclit van deixar de creure en l’univers com a creació divina i van atribuir la seva existència a l’acció d’elements primordials: l’aigua, la terra, l’aire i el foc. El mite ja no bastava per explicar l’origen i el sentit del cosmos. Els homes s’enfrontaven a un enigma que havien de resoldre per ells mateixos, sense intervencions del més enllà. D’un Mediterrani explicat a través dels viatges mítics d’Ulisses, Jàson i Hèracles, es va passar a l’ordenació de l’espai humà, la urbanització del món, pròpia de les ciutats colonials gregues.
Les ciutats van incorporar l’espai públic, que ja no pertanyia als déus sinó a la comunitat: l’àgora. Nous valors com la pau, la prosperitat o la justícia van ser divinitzats i personificats a l’àgora, el cor de l’urbs on algunes escoles filosòfiques van trobar el seu lloc.
A partir de Plató, en el segle IV aC, l’ànima es va convertir en el més valuós de l’ésser humà, el que perdura després de la mort i ha de ser preservat. Van sorgir nous déus més comprensius amb les misèries humanes.
I un nou art que aspirava a copsar l’eternitat en la mirada dels homes. La vida interior va esdevenir quelcom tan enigmàtic com la mateixa estructura del cosmos.
L’exposició ens va explicar aquesta història a través d’una selecció d’obres gregues i llatines, i mostra com, en una època globalitzada, en la qual l’economia i els centres de decisió s’han desplaçat cap a noves àrees geogràfiques, el paisatge i la cultura del Mediterrani continuen sent un patrimoni universal.
Alumnes de 1r de Batxillerat Humanístic.
