WEBS interessants
lessegonesavantguardes.htm
LES ARTS PLÀSTIQUES DEL SEGLE XX: L’ALTRA MIRADA DE LA HISTÒRIA
86
LES SEGONES AVANTGUARDES ARTÍSTIQUES DEL SEGLE XX
Es denomina així a una sèrie de moviments artístics que van començar a aparèixer en el context de la segona guerra mundial (1939-45) i que es van desenvolupar fins a finals dels anys 60, és un dels períodes més rics en quant a tendències i moviments artístics, més o menys estructurats.
Desprès de la reorganització política i econòmica del món degut a la guerra, va haver un desplaçament de la capital de l’art, París, i Europa en general, a EEUU, i concretament a la ciutat de New York; molts dels artistes es veuen obligats a exiliar-se i duen allí el seu art d’avantguarda, on segueixen desenvolupant-lo i influïxen a altres artistes.
Els efectes traumàtics de la guerra es van veure reflectits en l’obra i els moviments artístics del moment: signes d’ansietat, emocions intenses; semblaven descobrir la bellesa de la matèria estripada , del caos, de la destrucció.
També, la societat de consum i el capitalisme es desenvolupen en aquest temps, així el col·leccionisme es dispara i l’art es converteix en un objecte d’especulació.
Sorgeixin tendències en contra d’aquests aspectes; la ironia i el sentit de l’humor apareixen en l’art amb moviments com el Pop art, mentre que per altra banda, altres exalten els materials de rebuig de la societat de consum, com l’Art Povera o Nou Realisme.
Al mateix temps, neix una voluntat de intel·lectualitzar l’art, d’arribar directament a l’intel·lecte de l’espectador, el Minimalisme i l’Art Conceptual, o a utilitzar l’art com a mitjà per a exterioritzar els sentiments de l’artista, com l’Expressionisme abstracte.
Després de la Segona Guerra Mundial es percep una ruptura clara amb el concepte tradicional d’art. Primer es va abandonar la composició pictòrica convencional i les referències a l’àmbit acadèmic per artistes com Pollock d’EEUU, Mathieu de França, Wols d’Alemanya i Appel i Jorn del Grup Cobra, que igual que Duchamp no van sacrificar el valor de l’obra d’art. AL mateix temps va sorgir la performance, art d’acció, que van fer artistes com John Cage, la teoria dels quals dels processos a l’atzar combina la filosofia occidental amb la fenomenología oriental i allibera l’art dels seus preceptes convencionals. Introduïx l’atzar en l’art com tècnica per a distanciar l’art de l’egocentrisme de l’art des del Renaixement. En Japó sorgeix el Gutai Group (1954), a França, George Mathieu i després Yves Klein, a Nova York, que introduïx el terme happening (1959). Es tractava de rebutjar materials i mètodes convencionals, carregats de característiques culturals, socials i polítiques burgeses. La idea era desmitificar el valor de l’objecte d’art i posar el concepte de creativitat en contacte directe amb la realitat.
http://www.xtec.es/~mmoron/L’ARTdelsegleXXal’ESCOLA/MovimentsArtistics/LesSegonesAvantguardes/Les%20segones%20avantguardes.htm
Els artistes parteixen de les primeres avantguardes per crear moviments innovadors, nous mitjans de comunicació plàstica, busquen ser crítics, provocatius.La II Guerra Mundial , el descobriment dels camps de concentració nazis , l’horror de la destrucció atòmica va impactar als artistes i a tota la humanitat. Durant la “guerra Freda” el món es dividí en dos blocs: capitalista i comunista liderats per i la URSS que mantenien dictadures i conflictes al Tercer Món que començava a descolonitzar-se. Les millores sanitàries provocaren un boom demogràfic i urbà als països del Tercer Món, mentre al món desenvolupat creixia una classe mitjana amb recursos econòmics que accedia a un consumisme desmesurat , on la contaminació i les deixalles feien perillar el planeta. També sorgiren nous grups alternatius: hippys, revoltes estudiantils, ONG, ecologistes mov. anti-racistes, feministes, homosexuals que creuen que és possible un altre món.
La caiguda del mur de Berlín creà un nou ordre mundial amb nous problemes: globalització econòmica, desenvolupament insostenible, terrorisme internacional…
La humanitat i els artistes en particular s’han d’adaptar als canvis, crear nous valors, cercar respostes , plasmar sentiments…buscar solucions.
http://blocs.xtec.cat/lartbarroc/pintura-de-les-segones-avantguardes-al-segle-xx/
<a href=”“>
A R Q U I T E C T U R A
49.- MUSEU GUGGENHEIM (BILBAO) – FRANK O.GEHRY
<a href=”“>
COMENTARI:
aquesta-obra-arquitectonica-es-el-museu.html
E S C U L T U R A
La escultura como disciplina artística se ha desarrollado de una manera muy distinta a la pintura en la historia reciente del arte contemporáneo. Y es que mientras que la pintura comenzó a mediados del siglo XIX a evolucionar y a transformar su lenguaje al margen de la representación de la realidad, la escultura se mantuvo fiel a la figuración y no comenzó a cambiar hasta principios del siglo XX. Entonces también el camino que tomó la disciplina no fue el mismo que el de la pintura, paralelo al de la vanguardia, sino combinando diferentes lenguajes siempre próximos a la materialidad. Estos valores entraron en crisis con las segundas vanguardias y la introdujeron en un callejón sin salida.
Sin embargo, la salida existía y así, a partir de los ochenta, surgió una nueva generación de escultores que volvieron a retomar aspectos olvidados y marginados en las dos anteriores décadas -la materialidad, la figuración, los materiales, el color-, apostando por una escultura más atractiva y próxima.
Entre esta nueva generación destacó la llamada nueva escuela de escultura británica, un grupo heterogéneo y muy diverso -Anish Kapoor, Tony Cragg, Will Woodrow, Richard Wentworth y Anthony Gormley-, pero al que unían transversalmente las características citadas.
http://www.diariovasco.com/v/20100501/cultura/escultura-actual-20100501.html
50.- ELOGI DE L’AIGUA – EDUARDO CHILLIDA
A B S T R A C C I Ó
La abstracción pura, o no figurativa, es, probablemente, el culmen ideal del arte. En el fondo, toda representación artística es una abstracción de la realidad, y la abstracción pura prescinde de todo elemento que vincule la obra de arte con el mundo natural, para quedarse exclusivamente con la idea: con el concepto y la belleza.
La abstracción pura se enfrentó, y se enfrenta, a la incomprensión de la sociedad mucho más que los más radicales provocadores, y es que no tenía referentes históricos, era algo totalmente nuevo y opuesto al concepto de arte surgido en el Renacimiento, e incluso en la Antigüedad clásica. Se trata de un movimiento que simplifica las formas hasta perderlas, y quedarse en el color y las formas más puras. Incluso se va a prescindir del título, para que no haya referencias con la realidad. La obra de arte debe ser bella por sí misma, como objeto. El concepto de belleza y de obra de arte ha cambiado definitivamente.
http://club.telepolis.com/pastranec/temascomp/Tema63.html
COMENTARI:
51.- MAMAN – LOUISE BOURGEOIS
COMENTARI:
P I N T U R A
Les%20segones%20avantguardes.htm
52.- NÚMERO 1 – J.POLLOCK
EXPRESSIONISME ABSTRACTE
Designació col·lectiva per a les diferents tendències pictòriques inmaterials dels anys 40, 50 i 60, en les que el color, la forma, i la tècnica són les úniques formes d’expressió.
L’expressionisme abstracte és una tendència formada per pintors dels EUA que treballen immediatament després de la II Guerra Mundial a Nova York. Un grup d’artistes que es belluguen pel mateix barri, pels mateixos pubs i amb inquietuds semblants. El crític d’art H. Rosenberg va proposar la denominació action painting amb què també se’ls coneix, encara que també pot parlar-se d’Escola de Nova York o de Nova Pintura Americana. El seu estil troba ressó a Europa i, desenvolupant-se en paral·lel, se l’anomena Informalisme.Podria afirmar-se que els milions de morts de la II GM i el seu desenllaç fatal amb les explosions nuclears d’Hiroshima i Nagasaki creen en la ment d’alguns joves artistes nord-americans un desig d’evadir-se de la realitat. La seva pintura serà com un crit d’angoixa, però al mateix temps, com desprotegits, busquen afirmar-se buscant alguna cosa que els porti a definir els trets d’una cultura específicament americana.L’experiència dels surrealistes, que per culpa de la guerra es desplaçaran cap a Amèrica i les diferents exposicions que es realitzaran d’ells i d’altres clàssics moderns als EUA, provocarà una gran influència en aquesta generació d’artistes nord-americans. Cal destacar per sobre de tot l’apertura de la galeria “Art of This Century” propietat de Peggy Guggenheim, el 1942. La seva exposició inaugural portarà als EUA un recull dels millors artistes europeus (Picasso, Miró, Mondrian, Duchamp, Ernst, Kandinsky, Màlevitx…). Aquesta galeria serà la que promourà el corrent amb la primera exposició de Jackson Pollock el 1943.Enmig de l’enfonsament econòmic d’Europa a causa de la guerra, el ‘boom’ de l’action painting suposa l’equivalent artístic del que ja era una realitat en altres àmbits: l’emergència dels EUA com a primera potència mundial a nivell econòmic i militar.
•La seva tècnica, que prima el gest pictòric, el color i la matèria en si per sobre de qualsevol contingut, serà el que li valdrà el nom d‘action painting (pintura d’acció). Pollock inventa una nova tècnica, el dripping(goteig) sobre la tela, d’una manera casual, com l’escriptura automàtica dels surrealistes.
•El mot ‘expressionisme’ els ve donat pel caire interior, personal, subjectiu del seu traç pictòric. I la paraula ‘abstracte’, per l’evident manca de figuració en quasi tots els artistes, però no en tots. Per això queda més ben definit amb els mots ‘pintura d’acció’.
•El tema pràcticament desapareix. L’acte de pintar és l’únic tema. De Kooning és qui manté unes referències a la realitat més clares.
•Artistes: Pollock, Motherwell, Rothko, De Kooning, Kline, Tobey… A Europa, dins de l’Informalisme: Dubuffet, Wols, Millares, Tàpies,Saura…
http://personal.biada.org/~jsorolla/wordpress/?tag=expressionisme-abstracte
COMENTARI:
53.- SOPA CAMPBELL – ANDY WARHOL
POP ART
El arte pop es un movimiento artístico que nace en 1954 cuando Lawrence Alloway utiliza por primera vez el término pop art. Con esta abreviatura Alloway se refería al arte popular que estaba creando la publicidad de masas, y que tenía como objeto principal los intereses colectivos del pueblo, aunque éste no fuera su destinatario. Se trataba de un arte ciudadano, originario de las grandes ciudades y totalmente alienado de la naturaleza, un arte que usaba imágenes conocidas con un sentido diferente para obtener una nueva estética o para conseguir una visión crítica de la sociedad de consumo.
Londres y Nueva York son las cunas del arte pop. Fue en Gran Bretaña donde surgió la primera obra verdadera que se conoce, un collage de Richard Hamilton titulado “Sencillamente, ¿qué hace que los hogares de hoy sean tan diferentes, tan llamativos?”. Pero el primer gran impacto del arte popular en el público británico fue en la “Exposición de contemporáneos jóvenes”, de 1961, que incluía obras de David Hockney, Derek Boshier, Allen Jones, Peter Phillips y R.B Kitaj, y estableció a una generación entera de artistas jóvenes.
En Estados Unidos el arte pop entra en escena en 1961. Por ese entonces en Nueva York ya habían aparecido en escena Robert Rauschenberg y Jasper Johns, dos de los precursores del arte pop americano. Y junto a ellos se fue formando un grupo, con nombres de la talla de Andy Warhol , Jim Dine, Roy Lichtenstein, James Rosenquist, Robert Indiana, Claes Oldenburg y Tom Weselman.
Los artistas pop pintaban en un lenguaje figurativo temas de la sociedad de consumo, como botellas de refrescos, paquetes de cigarrillos o envoltorios de chicle. Su temática directa y clara lo convirtió en un arte accesible al público en general. El arte pop se nutrió también de imágenes de tebeo, revistas, periódicos, del cine y de la televisión, de anuncios fluorescentes de grandes comercios y de tipografías chillonas.
Uno de los mejores representantes del movimiento del arte pop es Andy Warhol, que trabajaba a partir de variaciones fotográficas de un mismo tema mítico. “Maryilin Monroe”, “Elvis Presley”, o “200 latas de sopa Campbell’s” son algunas de sus obras maestras. Warhol quería eliminar de la obra de arte cualquier signo de manualidad, por eso muchas de sus obras están hechas a partir de fotografías proyectadas sobre el lienzo. Otro de los grandes del arte pop es Roy Lichtenstein, el pintor neoyorquino que se inspiraba en los dibujos animados, la publicidad y la televisión para ilustrar sus conocidos cómics.
Actualmente y desde que los primeros cuadros de arte pop vieron la luz pública, la pasión por este tipo de arte sigue siendo tan vigente como entonces.
http://www.artelista.com/arte-pop.html
COMENTARI:
sopa-campbell-andy-warhol-1696
54.- EL MARXISME SANARÀ ELS MALALTS – FRIDA KAHLO
COMENTARI:
el-marxisme-curar-els-malalts.html
El+marxisme+curar%C3%A0+els+malalts
el-marxisme-curara-els-malalts
55.- CREU I R – ANTONI TAPIES
I N F O R M A L I S M E
Moviment artístic que propugna repudiar qualsevol forma tradicional (incloses les formes geomètriques), perquè busca aconseguir un apropament màxim a la capacitat d’expressió de la matèria per si mateixa.
És un tipus de pintura abstracta espontània.
L’Informalisme, com tendència no figurativa, parteix de l’abstracció, encara que la seva problemàtica i ideologia són diferents: l’Informalisme es basa no en els elements presos directament de la realitat, sinó en la selecció d’aquests, elaborada per l’artista, a nivell intel·lectual. Davant l’obra informal l’observador sent, en general, un estrany neguit, causat pel fet de no saber a què s’enfronta. La pintura informal pot estar configurada, a l’igual que l’obra abstracta, per punts, línies, taques…, però, tanmateix, la seva possible relació amb el món quotidià es fa tan poc palesa que no permet copsar-la. La complexitat de l’informal resideix en el fet que l’artista reuneix en la seva obra l’exterior i l’interior i ho expressa conjuntament, amb restriccions o sense elles, a través d’un sistema lingüístic no figuratiu.
L’obra abstracta/informal aporta una nova percepció de la forma que permet establir noves valoracions de l’art del passat. L’art abstracte, en instaurar una nova llibertat, va incrementar les possibilitats d’avaluar i experimentar les formes, de palesar l’estructura de l’obra i la seva coherència interna.
Aquesta sensació de llibertat s’havia produït precisament en refusar la funció figurativa de la pintura. Això fou la causa de la propagació d’un reduccionisme esquemàtic que identificava figurativisme amb tradició/academicisme, i abstracte/informalisme amb modernitat/progressisme. És interessant recordar la pugna figurativisme/avantguardisme que es va produir a l’Europa dels anys 30.
Superat ja, en part, aquest enfrontament, val la pena retenir algunes implicacions del fenomen abstracte que avui en dia s’han estès a tots els “ismes”. Pel seu interès subratllem les següents:
-una crítica dels continguts acceptats de les representacions precedents quant a valors ideals. La naturalesa ja no serveix de model d’harmonia per a l’home, cosa que no significa que no podem basar-nos en la naturalesa per a dur a terme les nostres investigacions pictòriques
-una nova finalitat de l’art, que avui més que mai és l’expressió de l’espontaneïtat. L’art esdevé un símbol de l’individu que assoleix la llibertat i s’aboca plenament a la seva obra
-una consciència del que és personal i espontani en l’obra, el que estimula al seu autor a concebre, transformar i expressar formes que confereixin al màxim l’aspecte del que està fet lliurement. D’aquí la gran importància que tenen la taca, el traç, la pinzellada, la gota, la qualitat de la substància de la pintura i la textura.
-l’obra d’art és un món amb el seu propi ordre intern, amb la seva peculiar sintaxi. No és possible analitzar, valorar o interpretar una obra utilitzant les categories que són vàlides per a una altra (no podem aplicar a un quadre de Velázquez els mateixos criteris analítics que a un quadre de Pollock).
-la presència de l’atzar, de l’inconscient, espontani, impredictible, de la improvisació, es palesa més ara que a les obres del passat. Hom descobreix l’interès i l’atracció per aquelles possibilitats de la forma que presenten grans dosis de variabilitat i desordre, un desig de jugar amb les formes (invertir, ajustar, retallar, variar, reformar, reagrupar…) cercant la màxima impressió possible d’una troballa fortuïta.
-en prescindir de les formes naturals, l’atenció del pintor es centra en les notes de moviment, interacció, canvi i esdevenir en la naturalesa. L’artista vol crear formes que manifestin la seva llibertat, que plasmin la seva presència i la seva espontaneïtat.
-la llibertat de la que frueix l’artista per elegir tant el tema com la forma deixa oberta la possibilitat d’innombrables reaccions davant dels estils vigents. Per això, l’art contribueix a mantenir l’esperit crític i els ideals de creativitat, sinceritat i independència, que són indispensables per a tot allò que vulgui anomenar-se cultura
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/informalisme.html
COMENTARI:
antoni-tapies-cruz-y-tierra-1975.html
Com a resum final d’aquest apartat potser resulta interessant veure aquests reportatges: