La Maria i el seu quadre from Lidia Rovira on Vimeo.

Aquí teniu en Manu de sisè B que ens explicar la teoria del color amb un motor i peces que ell mateix s’ha muntat. Esperem que us agradi.

Untitled from Lidia Rovira on Vimeo.

EL DILLUNS 14 PER LA TARDA TENIM CICLISME I BITLLES CATALANES. CAL VENIR AMB EL XANDALL

EL DIMARTS AL MATÍ: TENIU CONCERT DE JAZZ

BONES VACANCES I DESCANSEU QUE EL BALL I LES DISFRESSES VAN QUEDAR ESTUPENDES!!

Els i les alumnes hem fet un volcà per parelles i fins i tot hem pogut veure com sortia un petit riu de lava. Al principi ens ha costat una mica però al final ho hem aconseguit. La clau h estat no deixar d’ insistir.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/JNwFq5mQ7uk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Els alumnes de Sisè B hem imitat l’estil del pinor Postmodernista Toulouse Lautrec que es caracteritzava per fer cartells publicitaris. Nosaltres en aquest cas hem volgut promocionar el nostre ball per carnestoltes en el que serem malabaristes.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/36RG-cso9xo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

EL CIENTÍFIC LLUNÀTIC 

Hi havia una vegada un planeta deshabitat en tot l’ univers que gairebé ningú el coneixia, ni tan sols els científics més coneguts.

Un dia un científic llunàtic de Mart volia que el seu planeta fos l’ únic en tota la galàxia i de tot l’ univers. En aquell mateix moment, mentre pensava en la idea que havia tingut i mirava pel telescopi. El científic es va adonar  que no era l’únic planeta de color vermell que hi havia a l’ univers i això el va fer enfadar moltíssim. Tot i que era un planeta molt poc conegut, el científic volia destruir-lo de totes totes.

El científic s’enfadava molt més cada segon que passava perquè ell volia volar pels aires tots els planetes menys el seu estimat planeta Mart. Quan es va despertar per el matí va veure que no era un somni tot el que havia passat pel seu cap. Va tornar a agafar el telescopi i va mirar cap al cel. El que va veure allà el va fer enfadar encara més. Era aquell planeta que també era de color vermell. I llavors es va preguntar:

– No ha estat un somni? Aquest altre planeta vermellós existeix. Això encara em fa enfadar molt més.

En aquell moment l’interior del planeta es va destruir com una bombolla i van haver de sortir perquè sinó petaria tot. Havia ficat una poció científica al centre d’aquell planeta. Les persones que vivien a Mart no van trobar sortida per culpa del científic llunàtic. Li van dir al científic llunàtic si era babau o què li passava.

– A mi no em passa res, és a vosaltres que us enfadeu per res. Aquell planeta no valia res.

Tots van començar a cridar com boixos però de sobte van veure un altre planeta més nou i bonic però tots es preguntaven:

– Què és aquell planeta? Està deshabitat o habitat. És molt jove perquè és de color blau.

            I així tot un minut al moment es van pujar per anar-se a aquell planeta que cada vegada s’ anava convertint en color groc. Tot i així al planeta el van posar el nom de Salvador. Allí la gent era feliç  i molt alegre. Era un planeta nou i molt bonic. Ja ningú es recordava del planeta destruït.

Un dia el planeta Terra va venir i va treure tota la gent del planeta Mart. Llavors el científic va venir una altra vegada amb altres noves idees perquè no havia oblidat  que volia volar. Llavors ell va anar i va veure la gent que estava patint molt perquè el planeta terra era el dolent. Va anar i va volar però ell tenia por perquè mai havia anat sol perquè ell sempre anava acompanyat. Sempre anava amb els seus amics: el Pol, Raül l’ Oriol i molts més altres científics. 

Més tard van venir els seus amics i llavors va dir: – Yupi!

 El pol li va preguntar que li passava i llavors el científic li va respondre que el planeta Terra li va treure la gent del planeta Mart. Aquell planeta nou li havia robat tots els seus habitants. S’ havien enfadat amb ell per destruir un planeta que s’assemblava a Mart.

Van arribar fins que el planeta Terra i no van poder arribar-hi perquè hi havia moltes pedres. Al planeta Terra el van intentar tocar però no podia perquè les pedres tenien molts forats però ells ho van intentar fins que van arribar fins la meitat. Llavors en Pol, Raül, Oriol i es demés van poder passar fins el planeta Terra i quan va tirar una mica més enllà de l’atmosfera. Fins al planeta Terra i aquest es va escapar però l’ Oriol va veure la direcció que va  anar el planeta el van anar  a perseguir però no el van veure. Van anar tirant-hi per l’espai i van veure que el planeta Terra estava plorant. I li van preguntar que què  li  passa i la Terra els va dir que ploraven perquè mai tenia gent al seu planeta. Però tots això era una broma de la Terra perquè que s’ ho creixen i es va escapar una altra vegada. Però no lo van perdre de vista. No entenia perquè deia això si la gent de Mart estava vivint allà.  La Terra doncs se’ls va tornar a escapar, la van perseguir i no va poder passar fins el planeta Terra perquè ara n’hi havia roques molt a grosses i el planeta Terra va passar però no va poder i llavors es va anar per un altre lloc.Van anar però el Pol el va perdre de vista. Però el Raül van mirar per on es va anar perquè va veure de nou a la Terra. La van seguir però van passar hores i hores però  no l’ agafaven. Es van parar al darrera del Planeta Mart. Però el problema allà tampoc hi podien arribar. I una mica més tard el planeta Mart es va marxar una altra vegada però aquesta vegada va anar per l’ esquerra i el planeta Mart va marxar molt content. Com jugant al mateix joc al que jugava la Terra.

El Pol li va preguntar al seu amic científic:

– Per què marxa molt content?

I li va respondre el Raül li va dir:

– Per què mai l’agafem.

– Em penso que si tothom fuig de nosaltres és per què no estan jugant. Segurament serà perquè vaig destruir aquell planeta vermell que en principi era tan desconegut.- va dir de sobte el científic llunàtic.

– Pot ser els hauries de demanar disculpes a tots i gaudir de tots els planetes que tenim a l’ univers.

– Crec que tens raó perquè em sembla que si no ho faig em passaré la vida perseguint planetes.

            Llavors el científic llunàtic va demanar disculpes a tothom i va poder tornar cap a Mart i va deixar que tothom visqués a aquell planeta blau, la Terra i va decidir que de tant en tant aniria a aquell Planeta a visitar als seus amics. Si la Terra no decidia jugar amb ell i escapar-se com havia fet fins ara.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/v85U3peqGps" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

PROCEDIMENT 1.- Agafa el paper absorbent i posa-li una culleradeta de bicarbonat sòdic. Enrotlla’l bé de manera que el bicarbonat hi quedi dins. 2.- Prepara el teu coet. Pots posar-hi cintes amb les xinxetes al tap de suro de manera que el seu vol impressioni a la resta. 3.- Posa l’aigua i el vinagre a la botella. 4.- Ha arribat el moment, cal que busquis un lloc on el sostre sigui molt alt… 5.- Posa l’ampolla al terra i deixa caure el tros de paper amb el bicarbonat, de manera que quedi al fons. 6.- Tapa l’ampolla amb el tap de suro que has decorat com un coet el més fort que puguis. 7.- Quan el líquid mulli el paper absorbent, el bicarbonat de sodi reaccionarà amb el vinagre produint diòxid de carboni. Com aquest és un gas, la pressió dins l’ampolla augmentarà tant que farà sortir el coet cap al cel!

 Hi havia un nen que li agradava molt el Nadal, potser era la data que més li agradava de totes. Per aquelles dates li agradava posar cada any l’abre de Nadal i el pessebre.

  Aquell dia de Nadal li volia comprar un regal a la seva mare i al seu pare però no tenia diners. Per poder recollir diners per comprar els regals va decidir agafar la guitarra del seu tiet.

Quan va agafar la guitarra del seu tiet es va donar compte de que no sabia com tocar-la. Però va agafar la guitarra de totes les formes: primer cap amunt, després cap avall, cap a la dreta i cap a l’esquerra i es va donar encara més compte que no sabia com fer tocar aquell instrument que tenia a les mans. Va anar a la casa del seu tiet i li va dir que no savia tocar-la tot i que feia anys que el seu parent li va regalar. El seu tiet molt content per la idea que havia tingut el seu nebot, li va proposa que li ensenyaria a tocar-la a canvi de què li fes un regal ben bonic. El seu tiet li va ensenyar durant una estona, després durant uns dies i fins i tot unes quantes setmanes llargues de tocar la guitarra sense parar.

 Finalment, el nen s’en va anar a tocar la guitarra pels carrers del seu poble, es va seure a un banc, va deixar un barret al terra amb un vint cèntims i es va posar a cantar una nadala juntament amb la guitarra, demostrant tot el que havia après aquells dies amb el seu tiet. Va decidir cantar la Nadala que havia treballat a l’escola amb el mestre de música i que al final de trimestre cantarien per a tots els alumnes i també per a tots els pares de l’escola. Va guanyar molts diners al cap d’unes quantes hores tocant pels carrers del seu poble i gràcies a la generositat de la gent. Al dia següent li havia comprat els regals després de tota una bona estona voltant per les tendes del poble. Un pel seu pare, un altre per el seu tiet i per últim un per la seva mare. El dia de Nadal va mirar el seu regal, el va obrir molt ràpidament i gairebé trenca la capsa en la que estava guardada. Amb molta sorpresa es va trobar amb el millor regal del món que el nen sempre havia desitjat i aquell regal  era el joc preferit del nen. Era el joc de “Medal of Honor “. Un regal que s’ havia pogut comprar amb tots els diners que va guanyar tocant la guitarra però que va decidir gastar-los en els regals dels seus familiars més estimats.

Però el pare del nen va obrir el seu regal i amb cara de sorpresa va descobrir que el seu fill li va regalar un ordinador portàtil. A  la seva li va regalar un maletí de maquillatge amb tots els colors del món i el seu tiet va obrir el seu regal i  hi havia a dintre una guitarra elèctrica.

Aquell Nadal, amb l’esforç del nen, tots van aconseguir el regal que més desitjaven. Fins i tot el nen que només pensant en els regals dels altres va ser recompensat amb la seva bona acció amb un molt bon regal.

Erik Fernàndez

L’ Ahmed Sabaouni i la Lorena Padilla han enregistat una entrevista al Víctor Ruiz que va participar en la jornada organitzada dins del Pla Català de l’esport al CAR de Sant Cugat.

Download link 

L’autor és David Hockney. El treball el que vam fer nosaltres era de David Hockney. Primer vam agafar i amb el Picassa vam posar la foto original que vam fer i la vam passar a negra i blanc i el vam retocar amb ombres i llum. Després el vam fer mes claret, el vam agafar i el vam portar al Paint Shop Pro i el vam convertir en un puzzle de quadradets grans i petits com volíem que sigués. Jessica i Munia