Els núvols són cúmuls de partícules d’aigua o de glag formats per la condensació del vapor d’aigua a I’atmosfera.

Actualment els núvols es classifiquen per pisos: pis alt, pis mitja, pis baix i núvols que ocupen els tres pisos a causa de la gran dimensió vertical.

• Núvols alts: són els núvols situats entre els deu mil i els sis mil metres d’altura, segons la latitud i l’estació de l’any. Els núvols són més baixos a l’hivern i més alts a l’estiu. Són els cirrus, de forma plana, els cirrostrats, estratificats, i els cirrocúmuls, que tenen una forma arrodonida. Estan formats per cristalls de gel, com una mena de prismes.

• Núvols mitjans: són aquells que estan situats entre els sis mil i els tres mil metres d’altura, aproximadament. Són: altocúmuls, altostrats i nimbostrats, encara que aquests últims, com
la seva part inferior és molt arran de terra, es consideren, de vegades, núvols baixos. Els altostrats són aquella mena de núvols que deixen passar el sol, com un vidre esmerilat. Aquests núvols estan formats per vapor d’aigua i cristalls de gel alhora. Els altocúmuls salen estar formats per vapor d’aigua i poden tenir formes molt diverses. N’hi ha uns anomenats lenticulars que
semblen enormes llenties o lents. També poden adquirir forma de flocs separats per petits foradets de cel blau (“cabretes”). Els nimbostrats són uns núvols molt més espessos que tots els anteriors.

• Núvols baixos: estan situats entre els tres mil o dos mil metres d’altura i la superficie de la Terra. Són els cúmuls, els estrats i els estratocúmuls. Els cúmuls tenen la part inferior aplanada i
la part superior arrodonida, com una gran coliflor. Els estrats són els típics nuvolets que se salen veure, a primera hora del matí, fregant les muntanyes o estancats a les valls. Sovint el sol s’encarrega de desfer-los rapidament. Els estratocúmuls es troben més alts pero, tal com indica el nom, són estratificats, és a dir, tenen poca dimensió vertical, bé que es poden estendre horitzontalment i provocar un mar de núvols que fins i tot tapi el cel de tot un país com ara França.

• Núvols de dimensió vertical: són els que tenen la base ben a prop de la superfície, pero van creixent i desenvolupant-se fins a arribar al pis alt. En aquest cas es tracta de grans cúmuls i, sobretot, dels cumulonimbes o núvols de tempesta

Sovint es barregen termes com tornado, cicló, huraca … com si es tractés del mateix fenomen, i cal aclarir aquest aspecte.

L’huracà és una mena de depressió, pero molt més violenta. Generalment té un diametre de 500 a 1.000 km i es forma tan sols a mars tropicals, ja que perque es creï un huracà cal un mar forçaa calid i una invasió d’aire fresc a les capes altes atmosferiques.

L’huraca rep diferents denominacions segons el país o la zona on es produeix. Per exemple, als Estats Units es coneix com a huraca o com a cicló tropical. Al mar del Japó, com a tifó.

La velocitat del vent d’un huraca pot assolir els 200 km/h, i fins i tot els 250. No sol bufar en ratxes, sinó continuat. En el centre d’un huraca hi ha “l’ull”, una mena d’oasi, on no plou, i fins
i tot pot lluir el sol, pero voltat de parets de tempestes terribles.

Algunes vegades, els huracans de l’Atlantic es desvien de les seves trajectories tradicionals i s’adrecen cap a Europa. Poden arribar a les illes Açores i en molt comptades ocasions poden arribar, completament desgastats i convertits en simples depressions atlantiques (aixo sí,
més fortes del que és habitual) a les illes Britaniques o la Península Iberica.

El tornado és completament diferent de l’huracà, és com una mena de trompa d’elefant (que pot tenir un diametre d’escassos metres) que penja d’un núvol de tempesta i que s’empassa tot allo que troba pel camí. A Catalunya se’n veu algun, tot i que amb poca frequencia, i s’anomena tromba marina o manega si té lloc sobre el mar

El vent és un moviment de masses d’aire produit pels canvis de temperatura i pressió.

Cada vent que segueix una mateixa direcció pot rebre denominacions diferents segons la comarca o la zona on bufi, pero genericament els noms dels vents de Catalunya són els seguents:
vent del nord, tramuntana; vent del nord-est, gregal; vent de I’est, llevant; vent del sud-est, xaloc; vent del sud, migjorn; vent del sud-oest, garbí o llebeig; vent de l’ oest, ponent; i vent del nord-oest, mestral.

La marinada:

Imagina’t un dia típic d’estiu. Són les vuit del matí. El sol a penes té força. La terra és freda a causa de la nit que acaba de passar. En aquesta hora, I’aigua del mar generalment és a la mateixa temperatura que la terra (22°C o 23°C). Ara són les onze del matí i el sol ha fet augmentar la temperatura. La terra s’escalfa rapidament i la temperatura pot arribar als 30°C. L’aire calent s’eleva, perque és menys dens i pesant que el fred, mentre que I’aigua del mar costa molt més que s’escalfi i probablement continua a 22°C o 23°C. Que passa aleshores? Doncs que el buit que provoca ¡’aire calent de la terra quan s’aixeca s’ha d’omplir d’alguna cosa. L’aire més fresc que hi ha sobre la superfície del mar es desplaça cap a terra i omple el buit que ha deixat l’aire calent.

D’aquest desplagament en diem marinada. Entre les dotze del migdia i les quatre o les cinc de la tarda, que és quan el sol pica més fort, la terra esta molt calenta i el moviment de reemplagament de l’aire calid de la terra per l’aire més fresc del mar és més fort. Per això en aquests moments és quan bufa amb més forga la marinada.

La brisa

Ara ja són les vuit del vespre. El sol comenga a pondre’s. La terra es refreda rapidament, mentre que l’aigua del mar, que ha rebut els raigs solars de tot el dia, s’ha escalfat. Les temperatures s’igualen i la marinada desapareix. Toquen les deu del vespre. La terra encara es refreda més mentre que I’aigua del mar es manté igual (la terra pot estar a 23°C o 24°C i el mar, a 25°C o 26°C). Ara es crea la brisa de la terra, és a dir, el fenomen contrari a la marinada. Pero com que la diferencia de temperatures és molt petita, el vent sera molt suau.

També hi ha les brises de vall i de muntanya. En una vall, l’aire escalfat pel sol és obligat a pujar pels vessants de la muntanya i crea les brises esmentades.

Però la Terra es mou. El moviment de rotació provoca la forç;a de Coriolis, que desvia I’aire ascendent i trenca aquesta cél•lula única.

A cada hemisferi trobem tres fileres de cél•lules convectives.

La humitat absoluta

Quan els meteoròlegs parlen d’humitat absoluta es refereixen a la quantitat total de vapor d’aigua que hi ha a I’aire.

La humitat relativa

La quantitat de vapor d’aigua que hi pot haver en un volum concret d’aire, varia amb els canvis de temperatura. L’aire calent pot contenir més quantitat de vapor que l’aire fred. A més temperatura, més vapor d’aigua hi pot haver.

Quan la temperatura disminueix, si la quantitat de vapor d’aigua es manté constant, la humitat augmenta.

La humitat relativa és la quantitat d’aigua que té l’aire amb relació a la màxima que pot tenir a una temperatura concreta. Quan s’arriba a una humitat màxima parlem del punt de saturació. La humitat relativa, a una temperatura i pressió concretes, s’expressa com el tant per cent de la humitat màxima que correspon a aquelles mateixes temperatura i pressió.

Humitat i pluja

Ja saps que la quantitat de vapor d’aigua que hi ha a l’atmosfera es coneix com a humitat. A cada temperatura I’aire només pot contenir una quantitat determinada de vapor d’aigua. L’aire va guanyant vapor d’aigua a causa de I’aigua que s’evapora contínuament dels mars, oceans i llacs, i també per la transpiració de les plantes. Quan l’aire ja no pot tenir més vapor es diu que esta saturat. En aquest moment, les gotes d’aigua es condensen, formen núvols i rosada o cauen a terra com la pluja, neu o calamarsa.

Punt de saturació i temperatura de rosada

Punt de saturació és la quantitat màxima de vapor d’aigua que pot contenir un volum concret d’aire a una temperatura determinada. D’aquesta temperatura en diem temperatura de saturació. El volum i la temperatura són fixos.

La temperatura de rosada és la que té un volum d’aire quan la humitat relativa és del 100%. Ara són constants el volum i la humitat.