La pressió (del grec ἴσος, “igual” + -βαρύς , “pesat, “greu”) es representa gràficament en els mapes meteorològics a través de les línies isòbares. En els mapes de superfícies aquestes línies uneixen punts de la terra la pressió dels quals, calculada al nivell del mar, és la mateixa. Se solen traçar amb un interval de 4 milibars i es classifiquen en pressions altes i pressions baixes, considerant-se com a pressió normal 1012 milibars.

Altes pressions: Valors creixents de la pressió des de la seva perifèria al centre.En els mapes s’indica amb una A.

Baixes pressions: Valors decreixents de la pressió des de la seva periferia al centre. També conegudes com a borrasques. En els mapes s’indica amb una B o una D.

En un anticicló (A) els vents giren, a I’hemisferi nord, en el
sentit de les agulles d’un rellotge, mentre que en una depressió
(D) els vents giren (també a I’hemisferi nord) en sentit contrario En
els mapes del temps aquestes direccions s’indiquen amb unes
fletxetes.

(Fes click per ampliar la imagen)

La gota freda,tambien coneguda com DANA és una pertorbació atmosfèrica que pot provocar precipitacions violentes i intenses durant unes hores o dies, acompanyat de llamps i de calamarsa. Afecta a superfícies molt reduïdes i segueixen trajectòries imprevisibles. La gota freda és una massa d’aire que es desprèn d’un corrent molt fred i que descendeix sobre una altra d’aire calent, produint grans pertorbacions atmosfèriques. La gota freda és un fenomen típic del Mediterrani (ja que el contrast tèrmic és major que en altres zones), un mar que s’escalfa molt a l’estiu, que pot arribar a estar prop de trenta graus en zones properes a la costa, però quan arriba la tardor, solen entrar borses d’aire fred en capes altes, al ser més lleuger l’aire calent que hi ha sobre el Mediterrani ascendeix ràpidament, formant una gran borrasca, si en aquest punt bufa vent de llevant (si es forma enfront de les costes espanyoles) que aporti més humitat i l’embranzida a terra és quan deslliga el seu poder, la gota freda igual que els huracans depèn del mar per a obtenir la seva energia, pel que els majors vents i les majors pluges solen ser en la costa, també igual que els huracans, la gota freda gira podent fins i tot a intuir-se un ull en el seu centre en rares ocasions.

Explicada per Alfred Rodríguez Picó

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=oRNTLGuBF-I&noredirect=1[/youtube]

En els mapes del temps també hi ha un altre tipus de línies, unes
línies que es creuen amb les isobares. Són més gruixudes i generalment
de dos tipus: unes es dibuixen amb semicercles i són
de color vermell, mentre que les altres es dibuixen amb uns triangles
isosceles i són de color blau. Ambdues línies surten del centre
d’una depressió, generalment, i a mesura que se n’allunyen
es van separant. Aquestes línies s’anomenen fronts. La vermeIla
és un front calid i la blava un front fred.

Aquests fronts separen masses d’aire de temperatura diferent.

El front calid sempre és més lent que el front fred. El front fred
va atrapant el front calid, primer per la zona més proxima al centre
de la depressió, fins que en formen un de sol. Es tracta d’un
front oclús.

Fes click per ampliar imatge.

TERMÒMETRE: El termòmetre és el sensor tèrmic que mesura la temperatura. Tenim varies escales,trebalemm amb ºC iºF. Aqui podeu veure com es relacionen unes amb altres moven el triangle gris. Necessitem un termòmetre de màxima i mínima o, si volem filar més prim, un que mesuri la temperatura màxima i un altre per la mínima. El funcionament és de tots conegut però cal recordar que és imprescindible baixar els indexos després de prendre nota de les dades.Les mesures de temperatura màxima i mínima es fan una vegada cada dia. Els sensors de tempertura s´han de situar a l´interior de la gàbia meteorològica.

EVAPORIMETRE: Aquest aparell ens permet saber la quantitat d’aigua que s’evapora en un temps determinat. És un aparell molt senzill: consta d’un tub cilíndric de vidre amb la part superior tancada i la part inferior oberta. S’omple d’aigua, generalment d’aigua destil·lada o aigua de pluja neta, i se’n tapa la part inferior amb un paper assecant aguantat per un ferret. L’aigua es va evaporant a través del paper assecant. El tub de vidre esta graduat, cosa que ens permetra saber quina és la quantitat d’aigua evaporada, per exemple, cada dia.

BAROMETRE:Els baròmetres mesuren la pressió de l’aire. El que fan realment és mesurar el pes d’una columna d’aire que s’extèn des del barròmetre fins al cim de l’atmosfera. Els dos tipus més utilitzats són el de mercuri i l´aneroide (o de membrana), aquest últim és molt més barat.Prenem la mesura en milibars. Hem de tenir en compte que donem les dades de la pressió atmosfèrica al nivell del mar.

La humitat es mesura emprant els psicròmetres i els higròmetres.

PSICROMETRE: s’utilitza per a mesurar la humitat, és molt eficaç. Consta de dos termometres normals i corrents, I’un dels quals té el diposit de mercuri envoltat d’un ble, en contacte amb un pot amb aigua. Aquest ble manté sempre humit el diposit, i quan l’aigua s’evapora pren, del mateix termometre, part de la calor necessaria per a I’evaporació, i en fa baixar la temperatura. La diferencia de temperatura entre els dos termometres, juntament amb unes taules, ens indica el tant per cent d’humitat, és a dir, la humitat relativa.

L’HIGROMETRE: No és tan fiable com el psicrometre. N’hi ha de dos tipus:
• Higrometre de cabell o d’absorció, basat en la diferencia de longitud d’un cabello un filament en estat humit i en estat sec.
• Higrometre d’absorció química, que mesura la humitat segons L’augment de pes d’una substancia higroscopica (que absorbeix rapidament la humitat) quan hi passa una quantitat determinada d’aire.

PLUVIÒMETRE: El pluviòmetre serveix per a mesurar la quantitat de pluja caigua en un interval determinat de temps. Per a determinar la quantitat de pluja es fa servir una proveta graduada on es fan les lectures directament en mm o litres per metre quadrat. Consta d’un vas cilíndric, que recull l’aigua que li aporta un embut prou fons, per que les gotes no surtin rebotades.

HELIOGRAF: L’heliograf pot enregistrarles hores de sol eficaç. N’hi ha diversos models, pero el més corrent o conegut és una bola de vidre a la part inferior de la qual es col·loquen uns papers que aquesta, que actua com una lupa, va cremant. Els papers esta n graduats en hores i mitges hores

ANEMÒMETRE:Mesura la velocitat del vent. L’anemòmetre més usual és el de cassoletes.És força coneguda una taula (Beaufort) que, d’una forma aproximada, ens indicar la velocitat del vent a partir dels seus efectes ( si es mouen les fulles d’un arbre, si són les branques, etc.)

PENELL: Els penells ens indicarà la direcció del vent. Tots coneixem altres mitjans que poden substituir aquest aparell, des de mullar el dit i aixecar-lo per saber d’on bufar el vent fins llençar una mica de terra a l’aire. Hem de tenir en tots els casos molt clara la situació dels punts cardinals. El nom d’un vent fa referència a la direcció d’on procedeix:del nord, del sud-est,etc., encara que a cada lloc els vents més típics reben noms populars, com a Catalunya la tramuntana, el llevant,etc

La meteorologia és l’estudi de tot allò que està suspès a l’aire (aquest és el significat de la paraula en grec). Això vol dir que aquesta ciència estudia tot allò que observem a l’atmosfera, ja siguin els núvols, la precipitació, el vent, la temperatura, etc. Per estudiar tots aquests fenòmens es necessiten estacions meteorològiques, que són capaces de mesurar la major part de les variables meteorològiques, radars, satèl·lits, etc.

El conjunt de variables meteorològiques ens descriu el que anomenem estat del temps, condicions meteorològiques o temps atmosfèric.

Abans, les estacions meteorològiques eren manuals, és a dir, que calia algú que consultés el termòmetre o el pluviòmetre i anotés en un paper els valors de temperatura o de pluja que havia mesurat. Avui en dia la major part de les estacions meteorològiques són automàtiques. Això vol dir que funcionen amb electricitat i que els sensors que mesuren la pluja, el vent, la temperatura, la humitat, etc., funcionen sols i envien les dades que prenen fins el centre meteorològic del qual depèn l’estació. Això té avantatges: donen dades molt sovint, es poden fer gràfics amb l’evolució de les variables, no cal que ningú vagi a prendre dades els 365 dies de l’any, etc. Però també té inconvenients: si falla l’electricitat, s’aturen, en general no mesuren la visibilitat, els tipus de núvols, la calamarsa o la neu, i cal fer-ne un manteniment molt estricte.

I què es fa avui en dia? Es comença també tenint una descripció inicial de l’estat de l’atmosfera. S’obté de les previsions del dia anterior, d’algunes observacions d’estacions meteorològiques de superfície i d’observacions a diferents altituds, subministrades per globus sonda que es deixen anar i que són capaços de pujar fins a més de 20 Km d’altitud i anar transmetent dades.

Totes aquestes dades, introduïdes a un model meteorològic que sigui capaç de simular el comportament de l’atmosfera mitjançant complicades equacions matemàtiques i que contingui molta informació de la posició de les muntanyes, de la situació de les masses d’aigua i de la seva temperatura, etc., i amb l’ajut dels ordinadors més potents del món, acaben donant lloc als mapes del temps.

Aquests mapes, on figuren els anticiclons, les depressions i els fronts, si són interpretats per persones amb molta experiència en la predicció meteorològica d’un cert lloc, proporcionen molta informació del temps que pot fer, i constitueixen la base de la predicció del temps.

I com es transmeten les dades? Doncs, avui no es fan servir ni els cavalls ni el telègraf, sinó Internet!!

Fa molts anys, la predicció del temps era molt difícil.
Imagineu com es feia, per exemple, fa 500 anys. Aleshores, l’única predicció era la que es basava en l’experiència de la gent que havia observat el temps tota la vida al seu poble.
Això encara passa avui als pobles petits, on els pagesos es fixen en la posició d’uns núvols, en el gir del vent o en el comportament dels animals per intentar saber què passarà a la tardar o l’endemà. Però aquest sistema no funciona per saber què passarà d’aquí a tres dies o què passarà a un poble que està situat en una altra vall!

Per poder saber científicament el temps que farà cal conèixer primer com està actualment la situació meteorològica. Necessitem representar en un mapa els valors d ela pressió atmosfèrica, de l’estat del cel i de la temperatura de molts punts. Aleshores, si s’uneixen amb línies els punts que tenen una mateixa pressió atmosfèrica s’obté un mapa d’isòbares. La temperatura i l’estat del cel ens ajuden a situar les masses d’aire i, per tant, els fronts, que són zones on és probable que plogui. Quan tenim el mapa, i sabent que les depressions i els fronts acostumen a viatjar d’oest a est a una velocitat d’uns 500 km cada dia, podem fer-nos una idea de com estarà la situació i, per tant, el temps, l’endemà.

Cap allà al segle XVIII es van començar a prendre mesures de les principals variables meteorològiques. Aquestes dades podien donar una idea de com estava la situació meteorològica, però per poder construir un mapa del temps calia que totes elles corresponguessin a un mateix moment, i això no es podia fer. Per què? Doncs perquè per passar les dades de París a Barcelona, per exemple, calia agafar un cavall o un carruatge i cavalcar tres o quatres dies, passats els quals la situació meteorològica ja havia canviat i les dades no serveien de res!

Al segle XIX, concretament el 1832, va passar una cosa importantíssima per a l’evolució de la predicció del temps: el senyor Samuel Morse va inventar el telèfraf! I direu: què és el telègraf i què té a veure amb la predicció del temps? Doncs, el telègraf va ser el precursor del telèfon, i permetia comunicar llocs allunyats gràcies a cables, com els dels telèfons d’avui (els que no són mòbils, és clar), tot i que la primera línia no es va instal·lar fins al 1843. Això va fer possible que en un mateix moment es poguessin tenir dades meteorològiques de divesrsos llocs molt allunyats entre ells. I, per tant, gràcies a això es van poder dibuixar els primers mapes de la situació actual.