Algunes botigues de queviures són una font inesgotable per a mi, que sóc una caçadora d’errors ortogràfics. Un cop més, hi vaig veure un error important: “pastanagas” per “pastanagues”, que són boniques i d’un color ben primaveral. Sona igual, però no és igual, el primer no està ben escrit, el segon sí.
Mar do Nascimento, 1r A
El fin de semana pasado, fui al mercado de Sant Feliu de Guíxols, y enseguida vi esta falta de ortografía. “Calabaça” no se puede escribir con “ç”, porque en castellano no existe, por eso se escribe con “z”. La palabra bien escrita seria “calabaza”.
Mar do Nascimento, 1r A
Este error lo encontré en el mercado de Sant Feliu de Guíxols. La palabra “pipeno” no existe, en este caso, lo que querían escribir era “pepino”. Este error no lo hubieran hecho, si cuando estaban escribiendo la palabra, hubieran prestado más atención.
En la misma fotografía como podéis ver han escrito “limon”, sin acento en la “o”. La palabra bien escrita seria “limón”. Se escribe con acento porque, es aguda acabada en “n”.
Si os fijáis bién veréis otro error: Han escrito “calabacin”, sin acento en la “i”. La palabra bien escrita seria, “calabacín”. Se escribe con acento porque, es palabra aguda acabada en “n”.
Mar do Nascimento 1r A
Anant al supermercat em vaig trobar amb una errada.
En aquesta fotografia es veu que en el cartell de l’esquerra han escrit arròs sense accent, però en canvi al de la dreta ho han escrit bé. La persona que ha escrit aquests cartells segurament no sabia com s’escrivia i n’ha fet un de cada. Podria haver estat més llesta i si dubtava haver-ho buscat en un diccionari de paper o per internet o haver-ho preguntat a un company seu.
Júlia Gasulla Rabionet 1rB
Sembla que encara siguem a primària, amb les faltes que fa la gent! En aquest cartell han escrit –Què barat!-, quan tots nosaltres sabem que aquesta afirmació porta l’accent tancat. Oi?
Júlia Gasulla Rabionet 1rB
El dissabte passat es va celebrar a la Cellera de Ter la 30ª edició de la cursa ciclista, “Memorial Josep M. Pont–Festes del Roser”, organitzada pel club Esprint. Consta de dues categories: La júnior, que puntua per a la Copa Catalana. També es va disputar la copa de veterans, que ja fa set anys que se celebra.
Els 195 participants que hi va haver aquest any van completar un recorregut d’uns 70 km i van passar per la Cellera de Ter, Sant Julià del Llor, Bonmatí, Anglès, Sant Martí Sapresa, Santa Coloma de Farners, Sant Hilari Sacalm, Osor, Anglès i la Cellera de Ter, on va finalitzar la cursa.
Enguany, el podi júnior el van formar: en primera posició, Alex Jaime, del club Huelva La Magia, Jordi López, també del mateix club, va acabar segon i va completar el podi Pol Hernàndez, de Bicis Esteve, d’Olot.
Roger Boïgues Prat 3rC
L’altre dia vaig anar a un supermercat i vaig veure un error.
En aquesta imatge han escrit sindría ratllada, això no existeix en cap idioma que jo conegui. Aquí ho volien escriure en català però en aquest idioma l’accent va a l’altra i, sabem que ho volien escriure en català perquè ratllada està en català. Però si ho haguessin volgut escriure en castellà, seria sandía, que tampoc és el que han escrit.
Posats a ser perfectes, la lletra que han triat no és gaire adequada, perquè el primer cop que vaig veure aquest escrit em vaig pensar que la t i la l, eren, una H. M’hi vaig haver de fixar una mica més en descobrir finalment que significava ratllada.
Júlia Gasulla Rabionet 1rB
El dilluns 4 d’abril, a l’institut va venir l’escriptor Pep Coll a fer-nos una xerrada sobre el llibre QUÈ FAREM, QUÈ DIREM? ja que els alumnes de 1r i 2n d’ESO havíem llegit el llibre.
En Pep Coll és un home menut, petit, però tot i així mostra una gran seguretat en ell parlar. Li agrada transmetre als altres el que és per a ell la literatura i el que sent quan escriu. Fa goig parlar amb una persona amb tanta energia i serenitat.
Per a ell la literatura és una cosa que necessitem els humans per viure. Diu que la necessitem per diferents raons: per entreteniment, per tradicions, aprenentatge… i diu que sense llibres no sabríem res de nosaltres mateixos o del nostre entorn, no tindríem gens d’informació sobre el nostre món.
A part de escriure el llibre de QUÈ FAREM, QUÈ DIREM? n’ha escrit d’altres com per exemple:
I totes aquestes només són les històries narratives infantils i juvenils. També ha fet novel·les, textos narratius breus i obres de teatre.
El llibre QUÈ FAREM,QUÈ DIREM com he dit abans, es va fer el 1991, ja fa 25 anys que la va escriure, per això quan vam parlar amb en Pep Coll li va estranyar que encara que haguessin passat molts anys, el llibre es continués llegint-se i agradant.
L’home ens va explicar que el que ens volia ensenyar amb aquest llibre era que, amb el símbol de la pèrdua del canut per part de la Bet (la protagonista) i també amb una mica d’ajuda de l’Iu (un altre personatge de la història), era una manera d’explicar el pas de la infantesa a l’ adolescència.
Va triar una protagonista femenina perquè les noies passem aquest procés de passar a ser nenes a dones, més ràpid, amb més canvis i abans que els nois.
Els manairons o minairons de la novel.la són éssers fantàstics que viuen en un canut i que tenen la capacitat de realitzar totes les tasques que li mani el seu amo amb rapidesa.
Després de parlar una mica sobre la literatura i sobre el llibre QUÈ FAREM, QUÈ DIREM? li vam estar fent preguntes que ens va contestar amb molta sinceritat.
Una de les preguntes va ser :Què faries si tinguessis el canut dels manairons o minairons? El que va respondre va ser que, anys enrere, quan va escriure el llibre hauria demanat als manairons que li corregissin els exàmens de llengua catalana, perquè abans de ser escriptor va ser professor de català, però ara mateix el que demanaria seria fer algunes accions quotidianes com anar a comprar al supermercat o alguna cosa així. Però el que tenia ben clar era que no els deixaria escriure els seus llibres.
Finalment ens van passar un vídeo sobre el primer capítol del minairons.
La xerrada va ser tot un èxit, vam aprendre moltíssimes coses sobre la literatura, com era escriure un llibre i una mica més sobre el mite dels manairons o minairons. Des del meu punt de vista va ser extraordinari.
Aina Luz, 1r C
Anglès, el meu poble, pertany a la comarca de la Selva, província de Girona, I sempre ha sigut el poble de les rodalies amb més població, comerç i indústria. De fet, ja antigament, l’augment de la població, la creació del mercat i les necessitats de defensa obligarien a la construcció d’un castell termenat, que a més de la guarda i defensa del territori va esdevenir centre polític, jurídic i administratiu de la zona. Tot i que la primera documentació que es té és del 1242, el testament del vescomte de Cabrera, es diu que ja existia en l’època romana i en la dels gots, i que a l’any 1824 encara es mantenia dret. Malauradament en l’actualitat només hi resta una pica de pedra destinada a recollir les aigües pluvials que eren conduïdes a una gran cisterna, encara existent i algun rastre de les amplíssimes parets que s’han aprofitat per sostenir altres edificacions.
En els seus inicis el castell era una possessió feudal de la casa dels Cabrera, però més endavant la senyoria fou traspassada i recuperada diverses vegades.
Pel seu emplaçament i per les gestes dels seus guerrers era un dels castells més destacats de la comarca. Estava situat en el tram més enlairat des d’on es dominava la vall per tots els costats. El pati interior del castell tenia una forma quadrada, i als costats s’alçaven les estances destinades als defensors, al tram superior de l’edifici hi devia haver un ample passadís protegit i l’estada senyorial de l’amo del castell. La plaça de la vila actual era el pati d’armes del castell i a la façana hi havia una bonica torre de l’homenatge que fou enderrocada en plena revolta remença al segle XV.
Paula Marín Espín 1r C
La síndria és una fruita molt bona la qual agrada a molta gent, però n’hi ha una part que a més de pronunciar malament el nom, també l’escriuen malament, com és el cas de la persona que ha escrit el cartell de la fruiteria.
El cas del que ha escrit el cartell, en comptes d’escriure “síndria”, ha escrit “xíndria” amb una x al començament… Ara bé, val a dir que no podem considerar que sigui una falta estricta, no hem de ser tan i tan rigorosos ja que és una forma molt habitual de pronunciar el nom d’aquesta boníssima fruita de l’estiu.
Raül Malpica, 1r ESO
