En plena botiga, un nen d’uns cinc anys marranejava perquè volia que la mare li comprés unes galetes. I la mare, ajupida, deixant el carro de la compra, intentava fer un discurs coherent i estructurat a fi que el nen entengués la inconveniència de la seva demanda. I el nen cridava més i més. Havia aconseguit centrar l’atenció de tota la clientela d’aquella botiga de barri. I la mare, en no aconseguir el seu propòsit raonat, anava perdent els estreps…

Com va acabar? Cadascú que ho imagini. I és que l’educació requereix utilitzar sàviament l’autoritat i la disciplina. I això vol dir temps i conscienciació. No s’improvisa. Els raonaments d’aquella mare servien de poc en un nen que, en aquells moments, demostrava una total ignorància de les més elementals normes de comportament i tenia per objectiu cridar l’atenció.

Costa que els pares entenguin la necessitat de l’exercici de l’autoritat en la seva tasca educativa. I que només es pot educar adequadament des de la disciplina. Molts pares tenen una concepció negativa de la disciplina, i la vinculen al càstig. Però la disciplina és la brúixola que ajuda els fills a orientar-se en la vida, i mai suposa una barrera en l’amor i l’estimació que els tenim.

Si fa no fa, a partir dels 3 anys el nen necessita tenir un coneixement clar dels límits de la seva conducta. L’absència de límits produeix inseguretat. Els límits ajuden el nen a créixer i madurar en una societat que té les seves normes. L’establiment de límits va associat a la necessitat que l’adult ignori les conductes desafiadores dels fills, aquelles que tenen per objectiu centrar l’atenció dels adults. Cal que els pares evitin entrar en discussions estèrils i llargs discursos. Cal, més aviat, prendre una certa distància (no vol dir allunyament) i mirar-li els ulls. Allò que es pot dir amb dues paraules no en necessita ni una més.

El “temps a part”, l’aïllament, es pot utilitzar si s’administra amb prudència i no esdevé una situació agradable per al nen o desestabilitzadora per els pares. Cal ser molt selectiu. El nen ha de saber, d’entrada, que allò és un càstig. No s’ha de tenir por als càstigs sempre que tinguin una finalitat educativa. Tot càstig ha de ser avisat una sola vegada i ha de ser imposat sense amenaces, de manera proporcionada a la falta comesa, i amb la menor dilació de temps amb aquesta. El nen, de mica en mica, ha d’anar aprenent que ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes.

A vegades em diuen que educar els nens avui és més difícil que abans. Tot és relatiu. Cada època té les seves peculiaritats. El que està clar és que educar els fills requereix sempre una dedicació, un temps i una capacitat de planificació que, a vegades, sembla que no podem tenir.

Josep Cornellà i Canals
article d’opinió al Diari de Girona del 12/01/12