.jpg)
.jpg)
.jpg)
Números que ja no feia, alguns que sempre faig
Fa 35 anys que ho intento cada dia, ho tornaré a provar, ser un pallasso.
El Circ que a mi m’agrada és poesia
El Circ que a mi m’agrada és alegria”
En plena botiga, un nen d’uns cinc anys marranejava perquè volia que la mare li comprés unes galetes. I la mare, ajupida, deixant el carro de la compra, intentava fer un discurs coherent i estructurat a fi que el nen entengués la inconveniència de la seva demanda. I el nen cridava més i més. Havia aconseguit centrar l’atenció de tota la clientela d’aquella botiga de barri. I la mare, en no aconseguir el seu propòsit raonat, anava perdent els estreps…
Com va acabar? Cadascú que ho imagini. I és que l’educació requereix utilitzar sàviament l’autoritat i la disciplina. I això vol dir temps i conscienciació. No s’improvisa. Els raonaments d’aquella mare servien de poc en un nen que, en aquells moments, demostrava una total ignorància de les més elementals normes de comportament i tenia per objectiu cridar l’atenció.
Costa que els pares entenguin la necessitat de l’exercici de l’autoritat en la seva tasca educativa. I que només es pot educar adequadament des de la disciplina. Molts pares tenen una concepció negativa de la disciplina, i la vinculen al càstig. Però la disciplina és la brúixola que ajuda els fills a orientar-se en la vida, i mai suposa una barrera en l’amor i l’estimació que els tenim.
Si fa no fa, a partir dels 3 anys el nen necessita tenir un coneixement clar dels límits de la seva conducta. L’absència de límits produeix inseguretat. Els límits ajuden el nen a créixer i madurar en una societat que té les seves normes. L’establiment de límits va associat a la necessitat que l’adult ignori les conductes desafiadores dels fills, aquelles que tenen per objectiu centrar l’atenció dels adults. Cal que els pares evitin entrar en discussions estèrils i llargs discursos. Cal, més aviat, prendre una certa distància (no vol dir allunyament) i mirar-li els ulls. Allò que es pot dir amb dues paraules no en necessita ni una més.
El “temps a part”, l’aïllament, es pot utilitzar si s’administra amb prudència i no esdevé una situació agradable per al nen o desestabilitzadora per els pares. Cal ser molt selectiu. El nen ha de saber, d’entrada, que allò és un càstig. No s’ha de tenir por als càstigs sempre que tinguin una finalitat educativa. Tot càstig ha de ser avisat una sola vegada i ha de ser imposat sense amenaces, de manera proporcionada a la falta comesa, i amb la menor dilació de temps amb aquesta. El nen, de mica en mica, ha d’anar aprenent que ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes.
A vegades em diuen que educar els nens avui és més difícil que abans. Tot és relatiu. Cada època té les seves peculiaritats. El que està clar és que educar els fills requereix sempre una dedicació, un temps i una capacitat de planificació que, a vegades, sembla que no podem tenir.
Josep Cornellà i Canals
article d’opinió al Diari de Girona del 12/01/12
Com ja us vam anunciar en aquest blog, ahir dimecres, Jesús Ferré ens va oferir una interessant xerrada sobre com els pares i les pares podem assumir l’entorn digital en el què ens trobem i l’efecte que poden tenir en els nostres fills i filles.
Compartim amb vosaltres les pedagògiques i il·lustratives transparències que vam poder veure i comentar ahir. Gràcies , Jesús!
Al diari La Vanguardia, els dissabtes, l’acompanya un suplement de divulgació anomenat Es (Estils de Vida) i que intenta recollir diferents temes d’actualitat relacionats amb salut, formes de vida i… família. El suplement disposa d’una secció específica relacionada amb temes de psicologia i educació que ens aporten informació d’especialistes sobre qüestions importants a l’hora de gaudir d’una bona vida familiar.
A mitjans de setembre (17/09/11), aprofitant la tornada al ‘cole’, a l’ES van tractar el complicat tema de les activitats extraescolars. A principis de curs, els pares i les mares comencen a rumiar en què inscriure als seus fills i filles: anglès?, esports?, teatre? dansa? Escacs?… Com moltes coses a la vida el problema és l’objectiu i el que ens hem de fer preguntar és per a què volem apuntar als nostres fills i filles en aquestes activitats… i si fóssim sincers/es hauríem de contestar que el busquem, sovint, és potenciar talents, aconseguir fites i ‘construir’ nens i nenes preparadíssims per al futur. Molts pares i mares pensen que: “per a que perdin el temps jugant o mirant la tele millor fan alguna cosa de profit” i aquí està la raó de que tinguin tots els dies de la setmana ocupats amb activitats extraescolars. Sovint les activitats extraescolars que escollim no tenen en compte l’opinió de l’infant i sí els nostres afanys i projeccions envers el seu futur. Fent això, el que no ens adonem és que “Estamos colonizando el tiempo de los niños; su agenda es un reflejo de cómo ocupamos los adultos el tiempo, y queremos que todo sea organizado, que todas sus actividades sean desarrolladas con personal cualificado, siguiendo el modelo escolar…” (afirma Joan Doménech, director de l’escola Fructuós Gelabert).
Adoptant aquesta postura oblidem quelcom molt important: el joc. Un infant que no juga, no aprèn ni desenvolupa habilitats emocionals i socials bàsiques per al món laboral. La majoria d’especialistes coincideixen en que s’ha de donar més opció al joc i menys a acumular coneixements. Ser dels millors en el món acadèmic no és cap garantia d’una vida més plena i feliç, i ara, cada cop més, trobem nens i nenes estressats, saturats d’informació i d’activitats … sense gaudir del moment, sempre pensant en què farem després.
Recordeu el què fèiem nosaltres en sortir de l’escola? Doncs berenar i ràpidament sortir al carrer a jugar fins a l’hora de sopar. Al carrer apreníem a negociar, a autocontrolar-nos, a superar les frustracions,… quan aquesta socialització es produeix en entorns reglats i dirigits, quan hi ha monitors i professors pel mig aquests aprenentatges tenen lloc sense creativitat, sense l’enriquiment d’assolir les ‘coses’ per un mateix. És erroni pensar que només el model acadèmic ensenya. Un llibre molt interessant sobre aquesta qüestió és Einstein nunca memorizó, aprendió jugando de Kathty Hirsh-Pasek i Roberta Michnick Golinfkoff. No hi ha cap dubte de que el joc és una necessitat vital que permet millorar l’autoestima, transmetre valors, socialitzar, desestressa, ser creatiu,…
Què hem de fer, doncs, permetre que els nostres fills i filles es passin el dia jugant? Doncs no, tampoc es tractar d’això, sinó de compatibilitzar ambdós perspectives: la lúdica i la de les activitats; han de fer activitats però també passar la tarda en un parc. Anant a propostes més concretes, els especialistes recomanen que fins a cinquè de primària es faci una activitat esportiva (no competitiva) i, com a molt, una altra intel·lectual. A partir d’ESO, que es faci una hora setmanal de conversa en anglès i una extraescolar més (ja sigui esportiva o intel·lectual). Davant de dubtes, es tracta d’escollir sempre les activitats més lúdiques possibles, sempre fugint de les competitives i de les que s’esperen resultats.
Si volem que els nostres nens i nenes arribin a ser persones creatives, empàtiques i sensibles; que no visquin obsessionats/des per ser els/les millors i per la competitivitat sinó per saber gaudir del present i d’allò que s’és… també les activitats extraescolars ens poden ajudar a aconseguir-ho.
Atenció Famílies!
·
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/yRE3R8r5W4E" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/TFOxfMTveoQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]