L’educació del nen i l’adolescent en família es basa en la transmissió i l’adquisició de funcions que possibilitin el seu desenvolupament. Aquest procés d’aprenentatge s’inicia en la infància i perdura al llarg de l’edat adulta. L’autoritat és una funció vital per al desenvolupament  maduratiu dels nens, proporciona els límits necessaris per configurar una referencia “contenidora” en moments de crisi personal inherent al creixement mental.
El temps que els pares dediquen a la relació amb els seus fills pot influir en l’excessiu consentiment dels nens. L’índex de famílies on pare i mare treballen és elevadíssim. Quan els fills d’una família acaben la seva jornada escolar, a casa no hi ha ningú. Aquest decaleg sol compensar-se amb activitats extraescolars, avis incondicionals o cangurs que custodien als fills i la llar. Com aconseguir, després d’aquestes manques, exigir-los que recullin la seva habitació, que posin o llevin la taula o que col·laborin en altres tasques quotidianes? Com demanar que asumeixin responsabilitats que probablement ens van a suposar una contínua lluita amb ells i, d’altra banda, si les assumim nosaltres s’acaben abans?
Estem perpetuant nens consentits per la nostra pròpia comoditat i sentiment de culpabilitat?
O podem pensar que és realment mes formatiu per a ells? La transmissió de valors hauria de ser fomentada si volem oferir als nostres fills una referència que els permeti continuar aprenent al món exterior amb seguretat.
Transmetre’ls el sentit de responsabilitat i la cultura de l’esforç amb tasques concretes adaptades a la seva edat.
Els nens aprenen i maduren quan se senten volguts. Amb límits, amb autoritat, i amb molt afecte. I, especialment, amb l’exemple que dia a dia els seus pares els ofereixen amb les seves pròpies eleccions i estil de vida.