Monthly Archives: novembre 2014

Tres aspectos de la educación en Finlandia que necesitamos importar con urgencia

image

Hay muchos elementos que hacen de la educación en Finlandia una de las mejores del mundo, y no sólo por sus resultados, que sólo son la consecuencia. Por ejemplo: la alta consideración social y económica del docente, la innovación y libertad pedagógica del maestro, el cuidado individual a cada alumno o el hecho de que la financiación de las escuelas se realiza a través de los ayuntamientos. Esto último garantiza que en cada municipio la educación sea considerada una prioridad (¡¡se trata de sus propios hijos!!). Estos son solo algunos ejemplos. De todos ellos, hay tres aspectos fundamentales que marcan una diferencia de base con el sistema español, y que, soñando despierta, me gustaría importar con carácter de urgencia. 1) La no-injerencia política. La educación en Finlandia no es algo estático, sino que está en evolución permanente … con criterios pedagógicos. No son los políticos, sino los docentes quienes lideran esa evolución. En España, lo primero que hace cada nuevo gobierno que llega al poder es imponer, desde arriba y sin suficiente consenso con la comunidad educativa, los cambios que considera oportunos, en base a criterios que ni los docentes ni los ciudadanos acertamos a entender. El progresivo deterioro de la calidad educativa demuestra que esos criterios pueden ser variados, pero no son pedagógicos, a la vista del resultado. En cualquier caso se apoyan en una visión mecanicista del niño no como un ser inteligente en evolución, sino como una caja que hay que llenar, y cuando antes se empiece mejor. Eso con cada vez menos recursos… 2) Comenzar la escuela en primaria. En Finlandia y otros países avanzados, la etapa del jardín de infancia se prolonga hasta los 6 años, lo que aquí consideramos el 2º ciclo de la Educación Infantil. Los niños empiezan a aprender a leer y escribir y a contar a los 7 años, porque es cuando están neurológicamente maduros para ello. Antes de ese momento, su tiempo se dedica al juego (gran parte de él al aire libre), la actividad manual y escuchar narraciones. “Estar maduro” implica aprender con facilidad y disfrutando. Hay consenso entre los pedagogos en que adelantar etapas es un error que no sólo les priva de un tiempo valioso para jugar, que es lo que necesitan hacer en esta etapa, sino que convierte el aprendizaje en una tarea ardua, desagradable. Muchas dificultades de aprendizaje son el fruto de esta profunda incomprensión de cómo son y cómo aprenden los niños en realidad. No cargarse su afán y su placer por aprender debería ser una prioridad. 3) El arte, parte integral de la educación. La educación musical y artística no sólo nos conecta con lo más elevado de la inteligencia humana, sino que es un cauce natural de desarrollo de la creatividad, y como “efecto colateral” facilita el aprendizaje de otras materias más formales. En el Jardín de Infancia, cantar potencia el desarrollo físico, mental y social de los niños y se refleja en el desarrollo del habla y la inteligencia social. No hay desarrollo integral sin las artes en la escuela. Y con “arte” no me refiero a colorear fichas… Así, mientras los pedagogos van descubriendo cómo el arte favorece el desarrollo integral de las niñas y los niños, y hay países que incluso recogen en su constitución el derecho a la educación artistica en la escuela, en España su presencia en el curriculum escolar va disminuyendo progresivamente, por ser considerada algo menor, colateral, sin una utilidad directa. Una visión bastante miope de la educación. Es también lamentable la forma en que el sistema escolar proyecta su sombra fuera de la escuela, concretamente sobrecargando con deberes incluso a niños muy pequeños. Se trata de un instrumento perverso con el que la escuela se apodera del poco tiempo libre que queda a los niños, reduciendo aún más su tiempo de juego y generando estrés familiar. Un tema penoso que demuestra que poner el acento en forzar la marcha, en realidad, no funciona, y que merece una rebelión de los padres.

Publicado el 13 noviembre, 2014 por Isábel Fernández del Castillo.

Resultats eleccions

Benvolgudes famílies,

Resultats de les votacions al Consell Escolar 2014

Van votar 105 persones el 25 de novembre de les 17 a les 20h
Les candidatures han obtingut els vots següents:

Francisca Fernández Pagà 33
Montse Masià Pons 58
Isabel Obradós Ramos 45
Maite Rieres Alcolea 13

Com a conseqüència són proclamades representats del sector mares i pares al consell escolar.
Montse Masià Pons
Isabel Obradós Ramos

Felicitats i bona feina!

Mercè Masip
Directora

Consells per ensenyar a veure la tele

DIARI DE GIRONA. 11/11/2014
Consells per ensenyar a veure la tele
La televisió no és mare ni mainadera, s’ha d’evitar la temptació d’acudir-hi com a única forma d’entreteniment o diversió

CAROLINA G. MENÉNDEZ

La televisió forma part de la vida infantil i adulta, és un element d’ús quotidià a les llars i un vehicle d’informació, ensenyament, coneixement i entreteniment. Però també presenta una cara negativa, la d’aquells continguts que, en lloc d’enriquir, alteren el desenvolupament emocional i formatiu dels nens. Els nens, per la seva immaduresa, no tenen capacitat per seleccionar els programes que els convenen, bé siguin formatius o de passatemps. Per crear un criteri en la selecció dels espais televisius, marcar horaris, vigilar la programació i desenvolupar una cultura de la imatge hi ha els pares, la missió dels quals és aconseguir que la televisió sigui un mitjà de profit per als fills, tant d’aprenentatge com de diversió.

Es recomana que els pares comparteixin amb els fills el temps destinat a veure la televisió, a gaudir de la sèrie preferida dels fills, que supervisin els continguts dels programes i incentivin l’elecció d’uns en detriment d’altres. En definitiva, que la televisió estigui controlada pels pares. Els pares han de prendre consciència que hi ha continguts de televisió que poden ser inadequats per als nens i assumir la responsabilitat de triar. És important veure la televisió amb els fills i aprofitar el potencial que té per crear una comunicació familiar al voltant dels programes. També convé explicar al nen la diferència entre realitat i ficció, vincular els actes a les conseqüències i contrarestar tot allò que atempti contra valors elementals. Els pares han de controlar el temps que els nens veuen la televisió i ser un referent per a ells.

De vegades, no només pot ser contraproduent el que veuen els nens, sinó el que veuen els nens que veuen els pares. Cal que pares i professors coneguin la programació i hi mantinguin una actitud crítica si promou estereotips i models socials inadequats per als més joves. La televisió no és mare ni mainadera, s’ha d’evitar la temptació d’acudir-hi com a única forma d’entreteniment o diversió. Abans d’engegar la televisió és important saber el que es veurà, i no endollar-la per veure el que fan… I cal saber quan apagar-la. Cal intentar que la televisió no sigui el centre de la llar; no ha de ser l’única que parli, sinó un lloc de trobada i comunicació de l’entorn familiar. Quan els nens veuen la tele a la seva habitació disminueix la capacitat dels pares per supervisar els continguts. Els nens han d’aprendre a veure la publicitat. I són els pares i els educadors els que han d’ensenyar als més joves la realitat del món comercial.