Arreu de Catalunya bufa el vent.

Quan parlem de l’Empordà no ens podem estar d’anomenar la Tramuntana, vent del nord que devalla muntanyes, un vent estimat i odiat pels seus habitants. Prou coneguda és la frase “estar tocat per la Tramuntana”. Potser hi té a veure alguna cosa en les obres de Dalí, Josep Pla, Lluís Llach i tants altres que podríem nomenar.

En el delta de l’Ebre hi bufa el Mestral, vent del nord-oest que no té tanta fama com la Tramuntana però que acostuma a bufar els mateixos dies i quasi amb tanta força com ella. Quan ve carregat d’humitat de l’Atlàntic ens porta nevades a la cara nord del Pirineu. Bo per omplir d’aigua els embassaments de les capçaleres dels rius.

El vent de Garbí, que ve del sud-oest, bufa al llarg de la costa, ens refresca a l’estiu, infla les veles i ens porta a port. Es lleva al matí i a les nou se’n va a dormir

El Llevant, vent de l’est, ens aporta humitat i pluja sobre tot a la primavera i a la tardor.

El Ponent, vent que ve d’allà on es pon el sol, l’oest.És un vent sec i calent que fa pujar els termòmetres i resseca l’ambient.

El Migjorn vent del sud, vent càlid i una mica humit, en dóna sensació de xafogor.

El Gregal vent del nord-est, també fort com la seva amiga Tramuntana, fred i humit. No ens podem refiar d’ell pot jugar males passades.

El Xaloc, vent del sud-est, càlid ,humit i potser el menys conegut.
Alguns d’aquest vents canvien de nom segons la població, però són els mateixos .

Podem sentir Llebeig en lloc de Garbí, Llebetjada, ventada forta del sud-oest. Llebetjol quan és una brisa suau.

Cerç en lloc de Mestral , cerçada quan és fort, cercinyol, molt suau.

Terral, vent de terra

En algunes poblacions, on hi bufa molt el vent hi ha pagesos que són capaços de distingir fins a vint-i-quatre vents diferents, però no us els anomenem perquè amb els que hi ha aquí en teniu prou i ja els podeu aplicar a les vostres prediccions meteorològiques.

El programa “Història de Catalunya” dedica el capítol a l’arribada dels grecs a la costa catalana i a la seva relació amb les tribus ibèriques que hi vivien. Com sempre, en Dragui fa de guia per aquest capítol de la història.

Al segle VIII abans de Crist, les tribus ibèriques estaven escampades pel país: els laietans, al Maresme i al Barcelonès; els cossetans, a Tarragona; els lacetans, al pla de Bages; els ceretans, a la Cerdanya; els indigets, a l’Empordà. En aquesta època, aquestes tribus iberes van rebre influències dels celtes que venien del nord.

Els ibers es dedicaven al cultiu de la terra i pasturar els ramats. Les seves construccions ja eren molt avançades. Les parets tenien sòcols de pedra i la part alta es feia amb argila i palla. Les teulades eren de brancatge recobert de fang.

Mentrestant, a l’altra punta del Mediterrani, els grecs havien desenvolupat una cultura molt més avançada que la dels ibers. Van arribar a Catalunya i van fundar colònies a la costa, com les ciutats de Rhode (Roses) i Emporion (Empúries).

Els grecs van fer aportacions importants, com el conreu de la vinya, la salaó del peix i la pesca del corall, i van portar arbres com el xiprer i l’olivera.

<code>[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/Ha_cat/001_783172.rm” width=”352″ height=”288″/]</code>