El programa Apol·lo després de l’arribada a la Lluna:

Per Luis David Aguirre Ruiz i Blas Ortega Moya

Apol·lo 12:

L’Apol·lo 12 allunà el 19 de novembre del 1969 sobre l’Oceanus Procellarum. Conrad, Bean i Gordon recolliren 34 quilos de roques lunars i a més, anaren cap a la nau russa Surveyor 3, molt a la vora del punt d’aterratge, dipositada allí 2 anys i mig abans. Com a record, desmuntaren algunes de les peces i se les emportaren.

L’Apol·lo 13:

Per Estharlin Peña Gómez

En un temps en el qual la civilització humana perdia l’interès pels viatges lunars, un terrible accident va tenir lloc a mig camí cap a la Lluna. Per a la societat i els mitjans, la missió es va convertir en una morbosa font d’atracció de l’interès públic. Per a la NASA era un repte tecnològic per tal de garantir la vida de tres valuosos astronautes. Aquesta és la veritable història de l’Apollo XIII.

Dues exitoses missions els precedien. El famós Apol·lo 11 havia baixat al Mar de la Tranquil·litat el juliol de 1969, i la missió Apol·lo 12 a l’Oceà de les Tempestes sense complicacions. Les mostres de roca lunar portades eren examinades a consciència. Però tot i que els astronautes havien estat degudament entrenats en geologia, molts científics es queixaven de que les mostres lunars portades fins a la data bé podien ser vells meteorits caiguts a la Lluna, i no material original del nostre satèl.lit. D’aquesta manera, la missió de l’Apol·lo 13 era obtenir autèntic material lunar de la regió del cràter Fra Mauro.

La tripulació d’Apol·lo 13 estaria integrada per James Lowell, de 42 anys, veterà de 572 hores en l’espai en missions anteriors; Thomas K. Mattingly, de 34 anys, pilot del mòdul de comandament, i Fred W. Hais, de 36 anys, pilot del mòdul lunar. També hi havia la tripulació de reserva amb John Young, de 39 anys, comandant de missió; Jack L. Swigert de 38 anys, pilot del mòdul de comandament, i Charles Duke Jr de 34 anys, pilot del mòdul lunar.

Feia tot just nou mesos de l’històric passeig de Neil Armstrong i Edwin Buzz Aldrin per la Lluna, i per llavors el públic veia amb tanta quotidianitat els vols lunars que ja no sentia atracció per les missions Apol·lo. El més rellevant fins aleshores en la missió Apol·lo 13, per al públic, havien estat els símptomes d’infecció de xarampió que alguns de la tripulació havien presentat. Charles Duke Jr havia contret xarampió cinc dies abans del llançament de l’Apol·lo 13. Com els sis astronautes havien entrenat junts els últims tres mesos, hi havia el risc que el xarampió hagués contagiat a altres membres de la tripulació. Per això van haver de sotmetre a anàlisis de sang que van demostrar que només Thomas K. Mattingly no havia desenvolupat anticossos contra el xarampió, per la qual cosa era possible que també estigués infectat. El doctor Charles Berry, metge assignat per la NASA a la missió, va recomanar la substitució de Mattingly per evitar problemes de contagi a la tripulació. Encara que James Lowell intentava volar amb la seva tripulació titular, va haver d’acceptar la determinació dels metges i Jack L. Swigert substituir en el vol a Mattingly.

Finalment va arribar el 11 d’abril de 1970. Aquell dia, passat migdia, l’imponent Saturn V s’enlairaria per enviar cap a la Lluna una nova tripulació d’astronautes nord-americans. A diferència del llançament de l’Apollo 11, un any enrere, ja no es veia el milió d’espectadors acampant als voltants de Cap Kennedy, les càmeres de televisió estaven a punt per transmetre l’enlairament, però ja no pels reporters titulars de les cadenes de notícies. Fins i tot les tribunes d’honor, aquelles saturats de mandataris i diplomàtics de tot el món feia un any, ara només eren ocupades a la primera fila per familiars dels tripulants, així com pel vicepresident Spiro Agnew que acompanyava al canceller alemany Willy Brandt (que complia els punts de la seva agenda protocolària).

Finalment es van encendre les toveres del coet Saturn V, i lentament va ser aixecant-se sobre la rampa de llançament 39A. L’Apolo 13 ja anava cap a la Lluna.

Eren les 13:13 hores.

Durant el viatge hi va fer un gran forat. Van començar a quedar-se sense oxigen a la nau, però es van poder refugiar en una part de la nau que no havia patit desperfectes. Per sort, van poder tornar a casa gràcies a ales indicancions que se’ls donava des de la Terra.

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/Des_WCMCdMc” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/7mQeWYn3hm8″ width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/QoxQ5LadoRw” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

Apol·lo 14:

L’Apol·lo 14 allunà on ho hagués hagut de fer l’Apol·lo 13, a la regió de Fra Maur. Fou llançat el gener de 1971 i tripulat per Roosa, Shepard i Mitchell. Aquests dos, romangueren a la superfície lunar durant 33 hores i mitja, efectuant dues sortides de la nau.

Apol·lo 15:

L’Apol·lo 15 marcà l’inici de una nova fase de l’exploració lunar tripulada. Llançat el juliol de 1971, per primera vegada utilitzà un vehicle lunar mogut per electricitat que va permetre els astronautes explorar una zona més extensa del que havien fet altres missions. Scott i Irvin, varen allunar prop de la depressió Hadley, recorreren 27 quilòmetres amb el vehicle recollin tantes mostres com totes les missions anteriors juntes. En total varen romandre 66 hores sobre la superfície lunar.

Apol·lo 16:

L’abril de 1972 fou llançat l’Apol·lo 16, el mòdul lunar, tripulat per Young i Duke, es posà prop del cràter Descartes, portant de retorn més mostres lunars.

Apol·lo 17: el final del programa.

El programa Apol·lo fou dissenyat per arribar a 20 missions, però havent assolit l’objectiu de ser els primers d’arribar a la Lluna, el públic nord-americà considerà que continuar amb el programa era un malbaratament econòmic, i es cancel·là el programa amb l’Apol·lo 17, missió que tancà el programa amb una precisió total i absoluta. El comandant de la missió, Cernan, i el geòleg Schmitt, allunaren sobre una vall propera a les muntanyes Taurus, a l’extrem sud-oriental del mare Serenitatis, i varen batre diferents rècords, com el de permanència sobre la Lluna, el de distància recorreguda i el del pes de les mostres lunars portades de retorn.

Rover Lunar:

Per Melvin Birnbaumer

Les missions Apol·lo 15, 16 i 17 van fer ús d’un “tot terreny” molt especial per a desplaçar-se per la Lluna: el Rover Lunar.

El Rover Lunar era un vehicle elèctric lleuger, fabricat a base d’alumini . Els seients estaven coberts de velcro, perquè els astronautes no s’haguessin de preocupar per subjectar-se. Cada roda s’accionava amb una bateria pròpia. Podia arribar als 18,6 km/h. Durant aquestes missions però, els astronautes no es van allunyar més de 9,6 km del punt d’allunatge, ja que si hi havia una avaria havien de tornar a peu.

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/sRSpntQ-VtY” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

Programa Apol·lo-Soyuz:

Per Jessiel Loayza Calderón

El juliol de 1975 astronautes nord-americans i russos van protagonitzar la primera encaixada de mans entre dues nacions en mig de l’éspai.

Els americans Thomas Stafford, Vance Brand i Deke Slayton van arribar a òrbita a través de la càpsula Apol·lo. Els cosmonautes russos Aleix Leonov i Valeri Kubasov van viatgar en la capsula Soyuz. D´aqui el nom de la missió Apol·lo-Soyuz .

A banda del significat polític de la missió, es van fer avencos tècnics, com el sistema que va permetre a les naus estar 44 hores acobalades. Durant aquest temps, els astronautes van poder saludar-se i intercanviar banderes i obsequi.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/2SyzaVJonZY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]