Parlar de Herman Melville (1819-1891) no sempre és parlar de Moby Dick. Parlar de Melville pot ser parlar d’un llibre juvenil com és La història del senyor Sommer, de Patrick Süskind, un llibre que podem fer dialogar amb una magnífica novel·la curta de Melville: Bartleby, l’escrivent. Un diàleg que podríem començar per fer notar que els dos protagonistes són com dues cares de la mateixa moneda: la mobilitat permanent i la immobilitat permanent.

 Com El Petit Nicolàs, La història del senyor Sommer està il·lustrada per Sempé. Potser a algú se li va ocórrer que eren propostes paral·leles. Potser es va considerar que un text tan deliciós com el de Patrick Süskind es mereixia, igual que el de Gosciny, uns dibuixos tan deliciosos com els de Sempé. Però és trampa. És una trampa excel·lent que ens fa llegir el text de Süskind com una col·lecció d’escenes humorístiques protagonitzades per un nen en edat escolar: la seva afició a enfilar-se als arbres, l’horror a les frases estereotipades del seu pare, l’enamorament infantil amb la nena Carolina Kückelmann, l’aprenentatge d’anar amb bicicleta, les lliçons de piano a ca la senyoreta Funkel i la seva revellíssima mare, la hilarant anècdota del moc enganxat a la tecla del fa sostingut…  Però és trampa, dic,  perquè tot això –aquesta mena de Petit Nicolàs de l’Alemanya rural de postguerra- és cert, però el llibre no està escrit en funció seva, sinó en funció del senyor Sommer. Ningú no sap què li passa al senyor Sommer, però de sol a sol el senyor Sommer camina. Camina a molt bon pas, amb el seu bastó com una tercera cama, amb la seva petita motxilla, no per anar enlloc, no per fer esport o anar d’excursió, sinó que camina perquè no pot suportar d’ estar-se quiet, perquè alguna cosa hi ha de trencada dins d’ell que el fa col·locar-se al marge del tracte social  i potser fins i tot del tracte amb ell mateix. Ha viscut (aventuro) alguna cosa que no es pot perdonar. Alguna cosa que no es pot resistir si no es crema contínuament a base de caminar amb sol o amb pluja, sense parar, ràpid. I el protagonista infantil de la història ho observa des de la seva perspectiva, com un element més del paisatge, però també com una ombra enigmàtica i sempre present que posa en entredit la pretesa comoditat del seu món.

Süskind és també autor d’una novel·la curta –El colom- on apareix un altre personatge al marge del tracte social, Jonathan Noel. Una persona a la qual el fracàs vital ha abocat a refugiar-se en la més absoluta rutina i aïllament, fins que l’aparició sobtada d’un colom al passadís d’accés a casa seva porta a una situació límit. El senyor Sommer, i Jonathan Noel han estat ferits molt al fons de la seva ànima i, com Bartleby, segurament “preferirien no fer-ho”: no trencar el seu aïllament, no participar de les pantomimes de la prosperitat… perquè la seva confrontació amb la veritat ha estat massa dura com per fer concessions a les aparences.

La història del senyor Sommer té dos moments clau. El primer és quan el narrador infantil, enrabiat per la humiliació de l’escena del moc sobre la tecla del fa sostingut, decideix suïcidar-se pel mètode d’enfilar-se a un arbre molt alt i deixar-se’n caure. Quan ja té la branca triada i ja li sembla tastar la magnificència del seu futur enterrament, es presenta l’apressat senyor Sommer i fa una brevíssima parada per dinar sota l’arbre, amb mirades furtives, amb queixes gemegoses on s’hi “barrejaven la desesperació i l’ànsia d’alleujament”. “Acabava de veure un home que es passava tota la vida fugint de la mort.”. Sobtament li fa impressió que estava fent el ridícul i és clar, el narrador renuncia al suïcidi El segon moment clau és una situació simètrica, pocs anys després. El narrador torna apressadament cap a casa seva amb bicicleta, ja és gairebé fosc i per casualitat veu com el senyor Sommer s’endinsa decididament dins el llac, com si volgués travessar-lo caminant. Al cap d’una estona només queda el barret de palla sobre l’aigua i el narrador no ha fet res per deturar-lo, per, podríem dir-ne, tornar-li el favor. El deixa acabar amb la seva cursa-condemna. O potser el deixa acomplir un sacrifici necessari. Com la mort per inanició de Bartleby.

La història de Bartleby (una novel·la de 72 pàgines que un adolescent pot llegir perfectament de gust. Sense les dificultats de Moby Dick) en certa mesura és equivalent a la del senyor Sommer. Tenim una tècnica narrativa semblant, reveladora, en podríem dir, dels dos pols de la vida humana. Tenim un narrador que és l’únic personatge que es transforma a cops d’experiència i tenim un heroi misteriós (immòbil un, corredor l’altre), inalterable en la seva actitud, amb una presència gairebé cadavèrica, gairebé messiànica. Tots dos llibres també coincideixen en revestir el misteri tràgic amb alguns passatges humorístics. I probablement és aquest aspecte és un dels encerts narratius de Melville i de Süskin, ja d’aquesta manera el relat té la lleugeresa necessària per afrontar el trencament d’una persona sense tremolors sentimentals. D’altra banda, la tècnica del narrador testimoni fa que hi hagi molts aspectes que al lector li agradaria conèixer que quedin forçosament en l’ombra, i permet plantejar una reflexió des de la proximitat i la perplexitat.  Com també passa en un altre text il·lustre: La bogeria de Narcís Oller.

Tenim doncs un text declaradament infantil, La història del senyor Sommer, que se’ns revela molt més que un divertiment per passar l’estona. Utilitza les mateixes tècniques que un clàssic de la literatura universal per presentar un tema de profunditat humana gairebé idèntic. Plagi? Ni pensar-ho: diàleg entre textos. Un diàleg al qual, per la brevetat de les dues obres, podem convidar a participar als nostres fills o als nostres alumnes. I sense pensar gaires en les edats, perquè si ja ens hem fet grans, la narració infantil de Süskind ens encantarà. I si encara no ho som, la narració de Melville pot ser una porta accessible a un tipus de lectura un xic més exigent.

***

Patrick Süskind: La història del senyor Sommer. Il·lustracions de Sempé. Traducció de Núria Mirabet. Barcelona: Columna, 1991

Patrick Süskind: El colom. Traducció e Judith Vilar. Barcelona: Columna, 2005.

Herman Melville: Bartleby, l’escrivent. Traducció de Miquel Desclot. Vic: Eumo editorial, 1991.

Continue reading →

Jules Renard (1864-1910) és un escriptor recordat pels seus dietaris: una  llarga col·lecció d’anotacions curtes  que excel·leixen per l’estil i la intel·ligència (“La clarté est la politesse de l’homme de lettres” és un dels seus aforismes més citats). La seva obra més llegida, però, és un llibre curt sobre un noiet de pèl roig (Poil de carotte), escarràs d’una família rural. No es tracta d’una novel·la, sinó d’una sèrie de proses breus, sovint a mig camí del poema en prosa, de vegades amb diàleg a la manera teatral… que van desgranant escenes de la vida d’aquest xaval que respon amb una innocent crueltat a la crueltat a què és sotmès per la seva família, especialment per la seva mare. Sense altre nom que el que fa referència a color dels seus cabells, Pèl roig és l’encarregat de rematar l’aviram que cal plomar o els peixos que cal esmocar. És ell qui ha de fer front a la por d’anar a tancar les gallines o baixar al celler. Ha de patir amb resignació la humiliació de ser escridassat per haver-se pixat al llit, quan se l’ha deixat tancat en una habitació sense gibrella. Col·labora espontàniament a despatxar la vella criada de la família. La crueltat calculada d’aquest alter ego de Jules Renard, però, no respon a les característiques de la seva ànima infantil, sinó que són una interpretació: la interpretació del paper que se li ha assignat, les ganes de complaure per ser digne d’una estimació que se li nega sistemàticament. El segon personatge del llibre és, sens dubte, la mare. Una dona que assetja amb perversitat la seva víctima i es mostra sistemàticament injusta en el tracte amb el seu fill petit. El pare, sense ser perseguidor, es mostra totalment insensible, amb un posat distant de Déu omnipotent. S’ha dit que Jules Renard va escriure Poil de carotte per venjar-se dels seus pares. Venjança potser sí, però amb una notable impassibilitat de judici. Aquesta impassibilitat allunya Jules Renard de la visió romàntica del nen desgraciat com àngel o com a víctima. El seu retrat mostra els bons i els mals instints i busca l’emoció amb una economia de recursos notable.  En aquest sentit és especialment corprenedor un dels pocs passatges que se situen a l’internat on Pèl roig és escolaritzat: quan observa que el preceptor té un alumne preferit, de galtes rosades, a qui dóna el bona nit amb un petó al front, ell els acusa de “fer coses lletges”, però també es pessiga ell mateix per tenir les galtes vermelletes com les del seu company, i també tenir dret a un petó. A l’escena final, plena de ràbia, se les embruta de sang. Pèl roig pot quedar com un porc, com un ésser repulsiu que conviu amb els polls, que acusa falsament… Però la imatge de fons que ens en portem és la d’un noiet amb una enorme necessitat d’afecte, que mostra amb formes corrompudes una ànima clara. Gairebé podríem dir que Pèl roig és el negatiu del Petit Príncep: destructor, passional, hipòcrita, sorneguer… Però segur que si es coneguessin es farien amics.

William Saroyan,

La comèdia humana.

El primer capítol d’aquesta novel·la sobre la bona gent d’Ithaca, Califòrnia, està dedicat al més menut de la família Macauley, Ulysses. És un capítol construït sobre dues epifanies que quedaran latents en l’ànim del lector durant tota la lectura del llibre, i qui sap si durant molt més temps. La primera és la visió d’un tren que passa, Ulysses diu adéu amb la mà als passatgers i només un li correspon: un home negre (segurament un soldat) que canta una cançó i que li crida: “-Torno a casa, minyó! Torno a la meva terra!” Aquest petit episodi marca amb precisió el tema principal del llibre; fonamentat per una banda en la idea del descobriment de l’altre i en la consciència del jo que ja exemplifica l’Odissea amb la metàfora del viatge i el retorn a la pàtria; i per altra banda en la puresa de la serenitat: just després de l’escena del tren, Ulysses reflexiona i “al cap d’un moment va somriure amb el somriure dels Macauley, aquell somriure gentil, assenyat, secretívol, que deia “Sí” a totes les coses”

La segona epifania és molt més poètica, rebla el missatge anterior i el situa en el pla simbòlic de la infantesa: és Ulysses, un nen de quatre anys qui posseeix en un més alt grau aquesta saviesa essencial. Quan torna a casa, Ulysses s’acosta a la seva mare “i es quedà dret al costat d’ella, i després anà al ponedor a cercar ous. En trobà un. El mirà un moment, l’agafà, el portà a la seva mare i l’hi donà amb molt de compte, i amb això va voler significar una cosa que cap home gran no podria endevinar i que cap infant no es recorda d’explicar després.”

He dit pla simbòlic, i deu ser cert, perquè l’ou continua tenint una presència recurrent al llarg del llibre (un ou dur que el cap de l’oficina de telègrafs on entra a treballar Homer, el germà mitjà d’Ulysses, ha agafat d’un bar perquè li porti bona sort i que només esclofolla sense adonar-se’n quan arriba  el telegrama que anuncia la mort al front de Marcus, el germà gran de la família), però l’energia li proporciona  l’esfera de l’emoció.  Aquesta frase final, a mig camí entre l’aforisme i el poema en prosa, ens submergeix immediatament en allò que hem estat i que hem oblidat de tenir en compte, ens interpel·la  amb el misteri de la cosa més senzilla de totes i, a la vegada, la de més fondària. El nen de quatre anys i la seva mare són l’amor on se sustenta la possibilitat de la humanitat;  l’ou és el resum de la vida, que cap en la mà d’un infant, que és resistent i fràgil a la vegada, matemàticament perfecte, bell en la seva simplicitat formal i en la seva saviesa biològica. Un torrent d’allò que compta més que cap altra cosa,  en un gest, en tres línies de text.  El símbol és l’aigua del torrent. L’emoció n’és la força viva.

Harold Blomm, a Com i per què llegir, cita unes paraules d’Italo Calvino: “Busqueu i apreneu a reconèixer qui i què, enmig de l’ infern, no és infern, i feu-lo durar i doneu-li espai”. És evident que les sensibilitats literàries de William Saroyan i d’Italo Calvino són molt diferents, que empren sistemàticament procediments potser antagònics… Però és sorprenent com la frase de l’italià quadra amb l’esperit de l’armeni-americà. A La comèdia humana hi ha infern (Déu n’hi do el títol, el diàleg literari que suggereix), però el seu heroi, Homer, el germà mitjà, aprèn justament això, a reconèixer qui i què no és infern, a fer-lo durar i donar-li espai. Hi ha l’entrenador que afavoreix un corredor i n’entrebanca uns altres, hi ha la insatisfacció del fill de l’adroguer, hi ha la Mort que representa Mr.  Meccano, una mena d’atracció publicitària, hi ha l’alienació del món del treball, hi ha el minyó que intenta atracar l’oficina del telègraf i, sobretot, hi ha la guerra. Però a Ithaca hi ha també molt bona gent, gent que estima, gent que potser no ha arribat a oblidar el gest d’Ulysses quan dóna l’ou a la seva mare. I Homer, que es fa gran a marxes forçades, el que sobretot desitja és fer lloc a la vida i a la bona gent. Per això, Homer, a qui més admira és el seu germà petit.  Per això Homer en el seu somni, voldria evitar en una angoixosa cursa en bicicleta que la Mort arribés a Ithaca. Com un  altre personatge que gairebé n’és una ànima bessona en un infern molt més agrest, amb una adolescència molt més sexual,  i sense autèntics consellers:  Holden Caulfield de El vigilant del camp de sègol.  L’antiheroi de Salinger, igual que Homer Macauley, a qui més admira és a la seva germana petita, Phoebe. I la seva cèlebre confessió-somni que dóna títol al llibre és totalment paral·lela al somni d’Homer (Holden, recorda un poema de Robert Burns i explica  a la seva germana que el que realment li agradaria ser és el vigilant d’una munió de nens petits que juguessin en un gran camp de sègol, al costat d’un precipici. Quan algun estigués a punt de caure-hi, ell sortiria d’algun lloc i l’agafaria).  Tots dos lluitadors adolescents per a la supervivència. Tots dos semblen celebrar la frase d’Italo Calvino que he citat més amunt.

William Saroyan, almenys entre la nostra generació, és sobretot conegut pel llibre Em dic Aram.  És un llibre que sovint s’ha donat a llegir als joves: de lectura potser més fàcil que La comèdia humana, també està organitzat amb capítols gairebé independents l’un de l’altre,  i la visió de l’infant-adolescent és la predominant. L’element costumista, però (la comunitat armènia de Califòrnia) hi és molt més representat, de manera que l’obra es converteix en un retrat deliciós d’una determinada forma de perdre’s la vida. En tot cas, trobo que podem confiar en William Saroyan com a autor per a lectors joves. Tinguem la precaució, però, d’informar-los que el seu univers comprèn més d’un llibre, i que val la pena llegir-lo perquè és com un edifici amb moltes finestres, amb molta gent que hi respira i amb un observador que és com ells, algú que busca i que, sobretot, té ganes de ser.

El Petit Príncep pertany segurament a aquella categoria de llibres per a infants que els adults han fet mal fet d’apropiar-se. Està clar que és un molt bon llibre, modèlic en mots aspectes des del punt de vista del gènere. Amb una arrencada fenomenal (tot allò dels dibuixos de les boes obertes i tancades) i un domini exquisit de la sensibilitat: la trobada en ple desert d’un aviador i un heroi que, en l’última etapa del seu viatge d’aprenentatge vol un xai que posi a ratlla les males herbes del seu minúscul planeta. El llibre s’ha convertit en clàssic, indubtablement, però per a molta gent gran potser més per un criteri ideològic que literari. I el pitjor és que aquest criteri ideològic se sustenta només en tres o quatre paràgrafs als que un alè poètic potser excessiu de fàbrica, potser impostat per una certa lectura interessada, han donat un to semireligiós. A mi m’agradaria que els adults llegíssm El Petit Príncep amb una mirada més perversa. Els adults han de llegir aquest llibre amb l’esperit de voyeur. De qui espia pel forat del pany un territori que no és el seu i on no li escau intervenir. Antoine de Saint-Exupéry va escriure i dibuixar El Petit Príncep per als nens. És a ells a qui s’adreça, és amb ells amb qui dialoga i vol captivar amb un conte meravellós. I el seu personatge és també un heroi dels infants, un noiet que vola de planeta en planeta, que conversa amb els animals i les flors, que és busca el seu lloc des la seva posició de frontera. És a dir, des de la seva posició de nen de set o vuit anys.  Un nen de set o vuit anys és la frontera entre el que té sentit i la realitat. El Petit Príncep és també un vigilant en el camp de sègol, justament enfadat amb el món adult sembla voler defensar els seus semblants amb l’espasa que només llueix a la il·lustració de la portada i amb la tossuderia que exhibeix pàgina rere pàgina, com tots els nens en l’edat del per què.Els grans clàssics de la literatura univeral ho són perquè estan molt ben escrits, perquè posseeixen una punyent força imaginativa i perquè temàticament toquen un punt essencial de l’existència humana. Aquest punt es pot resumir en en el coflicte entre el que té sentit (o el que hauria de tenir sentit, si voleu) i la realitat. Els clàssics de la literatura universal que el infants i els joves han fet seus, o que els escriptors els han dedicat expressament, són això mateix. Filant més prim, hi podríem veure encara una altra característica molt freqüent: que l’heroi és un nen o un adolescent i, per tant, una frontera. No li cal anar-se’n de l’olla després de tant llegir novel·lotes, no li cal viatjar a l’infern, no li cal transformar-se en escarabat, no li cal ser empès amunt i avall pels déus, les forces vitals de la terra o les institucions. Només li cal ser ell mateix, algú que, vulgui no vulgui, (excepte Peter Pan, és clar), no es pot aturar, però que li agradaria si més no deixar les fronteres més segures pels qui vénen darrere d’ell. Tot això en essència, naturalment, perquè està clar que a aquest conflicte li cal alguna mena d’energia i un decorat. I l’energia i els decorats són importantíssims per tenir un llibre que valgui la pena. Excepte, curiosament, pel Petit Príncep, que a penes en té més que la més simple de les rondalles (que l’acció passi en un desert  o en planetes minúsculs sembla voler donar-me la raó). Saint-Exupéry ho subtitueix, per una part, amb els dibuixos (és conegut el paper de la il·lustració com a complement necessari de molts llibres infantils), i per l’altra amb la poètica de la simplicitat (que és el que li confereix un alè especial, no nyeu-nyeu sempre que el llegim amb l’esperit pervers a què em referia més amunt).Per què El Petit Príncep agradi als nens, doncs, no ha d’entusiarmar als adults. Si a un adult l’etusiama El Petit Príncep és probable que el llegeixi a l’infant com si ressonés en un temple. I no. L’ha de llegir com si fos En Patufet. És tan evident que ímplicitament el mateix autor ens ho diu a la primera pàgina: la dedicatòria. El meu passatge preferit del Petit Príncep.“A Léon Werth.Demano perdó als nens per dedicar aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. En tinc una altra, d’excusa: aquesta persona gran pot entendre-ho tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran és a França, on passa fam i fred. Bé li cal consol. Si amb aquestes excuses encara no n’hi ha prou, dedicaré el llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han estat de primer nens. (Però poques se’n recorden.) Així que corregeixo la meva dedicatòria:A Léon Werth, quan era un nen.”