Som uns éssers peculiars, els mestres. Intentem formar persones com cal (no dic com Déu mana per no ferir la sensibilitat a aquells que, en un intent de modernitzar el món, ho considerarien un atac a les conviccions personals. Ja sabeu: “a partir d’ara a l’escola no celebrarem el Nadal, celebrarem la Festa de l’Hivern”). Intentem formar persones, deia,  però ens perdem en laberints de programacions, objectius, normatives, acords de cicle, de claustre, d’escola (us sona la terrible frase: en el seu moment es va acordar …?) i, es clar, fem el que podem (que ja és prou!) per contentar els alumnes, les famílies dels alumnes (“a l’escola del fill d’una amiga meva posen més deures que vosaltres. Els nens deuen sortir més preparats, oi?), les mestres del cicle, l’equip directiu i, si ens queda una mica d’energia, també a nosaltres mateixos. Però tranquilitat, que ningú s’esveri. Fem el que fem ho farem de manera COMPETENCIAL, i si pot ser amb les TIC (o les TAC?), així serà doblement COMPETENCIAL, i tots contents; tots menys nosaltres, que de tant en tant, en aquells instants on tots els nanos (fixeu-vos que fer servir la paraula “nanos” dóna toc de modernitat pedagògica i proximitat a la qüestió) han marxat de l’aula, i ens quedem sols mirant les taules buides (si fos una pel·lícula de “l’oeste” en aquell instant el vent xiularia i passaria per davant nostre una bola de palla que, fent tintines,  desapareixeria passadís enllà), ens deixem caure a la cadira del mestre, fem un esbufec i pensem: què collons estic fotent?