Quan algú fa mudances a casa acostuma a guardar les coses en capses de cartró i, amb un rotulador gruixut, hi anota el nom del que hi ha ficat a dins. Acostuma a ser fàcil omplir-les d’objectes i més objectes, ordenats per mida, funcionalitat, fragilitat… però el que de veritat té mèrit és escollir aquelles coses que no ens endurem i es perdran pel camí, perquè tot i que en sabem molt de comprar, arraconar, conservar i acumular, ningú no ens ha ensenyat a desprendre’ns d’allò que estimem. Continue reading →

Possiblement aquest verb serà un dels protagonistes del curs que tot just acaba de començar. Com ja haureu observat, el pati de d’escola està ple de màquines, sorra i persones que construeixen un nou edifici perquè els nostres alumnes i mestres puguin gaudir d’un espai en condicions òptimes per assolir els objectius que ens proposem. Cada dia, quan arribem al matí i mirem per la finestra, ens il·lusionarem en veure com, a poc a poc, el que ara és una esplanada de pedres i totxanes es converteix en l’escola nova. Però ells, els paletes, no són els únics que construeixen. Continue reading →

L’altre dia, bo i sopant, la meva germana, em va preguntar: recordes allò que sempre deia la iaia quan ens explicava un conte? Després d’uns segons en els quals no vaig saber què dir, ella va exclamar: “vet-ho aquí que és clar”. Era cert. Com se m’havia pogut oblidar? Era l’expressió que sempre dia l’àvia per enllaçar les frases d’aquells meravellosos contes: i vet-ho aquí que és clar, el llop va córrer tant com va poder; i vet-ho aquí que és clar, la princesa es va espantar d’allò més; i vet-ho aquí que és clar, el patufet va agafar els diners i va caminar cap a la botiga… I tants i tants ”vet-ho aquí que és clar” que si em proposés escriure’ls no acabaria mai més.  Continue reading →