«Dio lugar la aurora al sol, que con un rostro mayor que el de una rodela por el más bajo
horizonte poco a poco se iba levantando. Tendieron Don Quijote y Sancho la vista por
todas partes, vieron el mar, hasta entonces dellos no visto: parecióles espaciosísimo y
largo, harto más que las lagunas de Ruidera, que en la Mancha habían visto.»
[El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes]
Vora la mar de Lusitània, un dia
los gegantins turons d’Andalusia
veren lluitar dos enemics vaixells;
flameja en l’un bandera genovesa,
i en l’altre ronca, assedegat de presa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells.
Van per muntar-se les tallantes proes,
com al sol del desert enceses boes,
per morir una o altra a rebolcons;
i roda com un carro el tro de guerra,
fent en sos pols sotraquejar la terra,
temerosa com ells d’anar a fons.
Així d’estiu en tarda xafogosa
dos núvols tot just nats, d’ala negrosa,
s’escometen, al veure’s, amb un bram
i, atrets per l’escalfor de llurs entranyes,
s’eixamplen acostant-se, les muntanyes
fent estremir a l’espetec del llamp.
Amb cruixidera i gemegor s’aferren,
com espatlludes torres que s’aterren
trinxant amb sa caiguda un bosc de pins;
i entre ais, cridòria i alarit salvatge,
ressona el crit feréstec d’abordatge
i cent destrals roseguen com mastins.
A la lluita carnívora i feresta
barreja sos lladrucs negra tempesta
congriada a garbí sobtadament,
i revinclades ones s’arrastellen,
damunt les naus, que cruixen i s’estellen
com un canyar dins esverat torrent.
L’espantosa abraçada més estrenyen,
i es topen, se rebolquen i s’empenyen,
acarades ses boques de volcans;
de l’hòrrida tormenta no s’adonen,
i escopint foc i ferro s’abraonen
a la gola d’abismes udolants.
Tal un raser de roures muntanyesos
en temps d’estiu pel llenyataire encesos,
de l’huracà al ruflet devorador,
fa ressonar per conques i cingleres
plors i crits i grinyols d’homes i feres,
aspre gemec d’un petit món que es mor.
Ofegant lo brogit de la batalla,
un llamp del cel espetegant davalla
de la nau veneciana al polvorí;
se bada i roda al fons feta un Vesuvi,
mentres romp la de Gènova un diluvi
d’escumes, foc i flama en remolí.
Càrrega i nau les ones engoliren,
i amb elles los taurons s’ho compartiren;
de mil guerrers sols lo més noi roman;
entre escuma a flor d’aigua un pal obira
i, quan lo braç per amarrar-s’hi estira,
altra onada el sepulta escumejant.
Mida l’abisme bracejant, i destre
ne surt muntat a un tros de l’arbre mestre
que gira on bé li plau com un corser,
i al trebolí es rebat de les zumzades,
com vell pastor al mig de ses ramades
de banyegaires bous que abeura el Ter.
Los cetacis aflairen carn humana
que l’àliga de mar també demana,
fent parella amb lo corb; pertot arreu
l’escometen records del cataclisme;
a cada pas lo xucla un nou abisme;
qui el traurà de sa gola?: sols un Déu.
[L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer]
«Explicó el ponente cómo en el Timeo de Platón aparecía la Atlántida como una potencia
mundial, situada en una isla inmensa en pleno Atlántico, que amenazó con invadir y
esclavizar a todos los pueblos del Mediterráneo y sólo encontró una resistencia tenaz por
parte de los griegos, a los que no obstante derrotó, con la excepción de los atenienses.
Se entretuvo largo rato después el ponente relatando cómo la antigua ciudad de Atenas, es decir, la Atenas de comienzos de la historia, en un supremo esfuerzo lleno de grandeza y heroísmo, aniquiló los ejércitos atlantídeos. Y finalmente, con gran profusión de detalles, contó cómo poco después del triunfo ateniense unas fuertes sacudidas telúricas engulleron al ejército vencedor y toda la isla de la Atlántida.
La segunda y última diapositiva dejó inquieto a Mayol. Era un plano de la Gran Llanura,
un barrio que estaba situado al norte de la capital de la Atlántida. Había en esa zona
veintinueve canales verticales y diecinueve horizontales. La Gran Llanura, por la perfecta
geometría cuadriculada de sus calles y canales, le recordó a Mayol lo que origiariamente
ideara el arquitecto Cerdà para el Ensanche de Barcelona.
Sin poder evitarlo, Mayol empezó a asociar cierta nostalgia del Ensanche –que era donde
había nacido– con la melancolía que le inspiraba el hundido continente de la Atlántida.
“Yo sí que soy de la Atlántida” me diría ese mismo día Mayol cuando nos encontramos a
las seis de la tarde. Sus ojos tenían un resplandor extraño.»
[El viaje vertical, d’Enrique Vila-Matas]