«Els pares es guanyaven prou la vida –però no gaire més– per enviar els fills a una bona escola. A “Barcelona”. Perquè fora del barri era ja Barcelona. Calia travessar, sortint de la
Riba, tot aquell ample espai flanquejat pels dipòsits comercials, on s’apilaven sovint les bales de cotó i els taulons d’olorosa fusta.»
[El temps que fuig, de Tomàs Garcés]
«Si recordo els temps de la meva infantesa, només veig menestralia i classes humils al
meu entorn. Els veïns, els companys de col·legi, els clients de les botigues del meu pare,
què eren? ¿Amb qui jugava jo pels carrers, sinó amb el fill del barber de davant de casa i
amb aquell pobre orfe, sempre enginyós i fantàstic, acollit ara a l’Asil municipal? Als
catorze anys, ¿qui em deixava fullejar la seva col·lecció de diaris de la setmana, que
guardava gelosament a causa dels seus gravats en helio, blavencs o verdosos? Era José, el jove metal·lúrgic de La Maquinista, tan pulcre i ensabonat, el diumenge al matí, amb la seva negra gorra d’alpaca. I de llibres, ¿on en trobava, sinó a casa del descarregador del moll, i del carboner del carrer de l’Alegria i del brigada de la caserna propera? Quan anava i tornava del col·legi a casa, amb qui formava colla?: amb el noi de l’altra barberia de vora el Passeig i el del quiosc de begudes del moll o el fill del delineant de La Maquinista. Els pares es guanyaven prou la vida –però no gaire més– per enviar els fills a una bona escola. A “Barcelona”. Perquè fora del barri era ja Barcelona. Calia travessar, sortint de la Riba, tot aquell ample espai flanquejat pels dipòsits comercials, on s’apilaven sovint les bales de cotó i els taulons d’olorosa fusta, per arribar a la plaça d’Antoni López i, trencant pel carrer Ample, enfilar el de Regomir, on hi havia la nostra escola. Els pares n’estaven orgullosos.»
[Fragment del dietari El temps que fuig, de Tomàs Garcés]
Vaixell que dorms en el port,
embolicat de tenebra!
Has desat els gallarets
i són plegades les veles.
Només crema un llantió
dalt de tot de l’arbre mestre.
Si el mariner et guarda el son
la lluna també te’l vetlla.
Silenci de l’alta nit!
L’aigua del port és quieta
i tèbia com un coixí.
El cel és pàl·lid i tendre
com si fos humitejat
de rosada matinera.
La nau s’adorm poc a poc
sota els ulls del sentinella.
Si fa una mica de vent
ja vacil·len les estrelles.
El tràngol gronxa les naus
i a punta d’alba llangueixen
la lluïssor dels estels,
la remor de la taverna.
El vaixell s’ha deixondit
i obre totes les lluernes.
Trèmula dolçor del maig,
joia de la brisa fresca!
El mar sembla fet pel goig
dels gallarets i les veles.
Mariners, cal feinejar,
que es fa dejorn i clareja.
La mar, més enllà del port,
s’ha desfet la cabellera.
[Cinc cançons del port (tria), de Tomàs Garcés]