«Ara no es fa prô jo encara ho faria
–si d’un amor sofrís el desengany–
lligar l’atzar de la mar a ma vida
i anar tan lluny que no pogués tornar.
Oh, si el vaixell duia el nom de l’amiga
–de tant d’enyor llanguiria la mar»
[Ara no es fa prô jo encara ho faria, de Joan Salvat-Papasseit]
«Estimada Me: La iaia m’escriu que ja estàs un xic més grassona i que la Núria ho està molt. Això vol dir que la mama us estima força, i el papa està content, que ja us voldria veure. Jo t’envio aquest nen de la postal perquè porta un porquet que podreu fer a talls, i un cistellet ple d’ous. I la mama també, que se faci ben maca.
Joan, papa»
«Estimada Me: El papa voldria ésser amb tu, ara que fas tres anys. I fer una gran festassa. Però com que no pot ser, l’alegria del papa serà igual i, encara que ens trobem lluny, jo recordaré tot el dia 1 de maig que la meva filleta té 3 preciosos anys i no ha estat malalteta. I engreixa’t per no estar-ho, que quan el papa torni, hi hagi felicitat per a
tota la vida. D’aquí, filleta meva, no et puc fer cap present, mes t’envio el present de lo molt que us estimo.
Joan, papa»
«Estimada filleta: El papa ha rebut una carta de la mama que l’ha fet molt content. Demà contestarà, perquè ara només vol pensar amb tu, amb els teus 3 anyets com una rosa, i amb el greu que li sap de no poder tenir-te ara als braços, en un dia tan gran, a la seva il·lusió. Estima força el papa, que el papa si vol viure és perquè us feu ben grans i li sigueu la joia que no es pot comparar. I sobretot que mengis, que no estiguis malalta mai per mai de la vida.
Joan, papa»
[Fragment de Postals a les filles, de Joan Salvat-Papasseit]
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll.
Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
[Nocturn per a acordió, de Joan Salvat-Papasseit]