Quan vaig començar a fer el llibre ven bé no sabia cap a on volia anar a parar però a mesura que l’anava fent vaig començar a intentar donar significat a tot el que feia. El llibre era el Codi de Circulació de vehicles i vaig intentar posar alguna cosa relacionada agcfujcgfmb això així que d’aquella idea vaig passar a la circulació d’e malalties  i la més rellevant que circula en l’actualitat és la Sida. d’aquí vaig triar el color vermell i vaig posar-hi el llaç que és justament el de lluita contra la sida. Els botons com tots coneixem serveixen per unir coses en les peces de roba o per tancar butxaques, bàsicament volia venir a dir amb això que la unió fa la força i que tots units trobarem la solució als problemes. Darrera del llibre poder trobar un cor fet amb botons que ve a donar també aquesta idea de unió pacifica i harmoniosa. Dintre del llibre a la última pàgina podiem trobar un forat amb un teixit i dintre un botó donant a entendre que les coses no millorarant perquè la societat les amagui si no que aquesta societat teixida per tots nosaltres es la solució a molts problemes. Per acabar el texà amb el que està forat el llibre és per donar un símbol de identificació ja que tots en tenim almenys un en el armari i donar a entendre que tots podriem agafar la sida i que tots hauriem de estar units i fer aquest món un de millor.

Adrià Machado Trancho

Aquest llibre intervingut no és el resultat d’una primera idea que no va canviar, sinó que a partir de l’ocurrència inicial, que és va anar modificant i perfeccionant, en va sorgir el llibre que ara podem veure. La meva idea era transmetre estats d’ànim o la percepció dels moments d’una vida d’una persona, fets que ens provoquen sentiments divergents. Però aquest sentiments no canvien d’un instant a un altre, sense cap explicació. D’aquí ve la idea de que els canvis entre les diverses etapes del llibre no es produeixin de manera brusca, sinó que s’ha intentat trobar un mode en que els canvis fossin progressius.

Per començar a entendre’l, ens hem de situar en un dia (o etapes de la vida) d’aquells en que no tenim ganes de res, en que ho veiem tot fosc, en el que estem fets un embolic… i  ara podem veure com aquest estat d’ànim, o al menys a mi, ens suggereix colors foscos, com el negre. Aquest color apareix en una de les etapes del llibre i a més a més per intentar transmetre millor aquesta idea vaig fer talls molt petits als fulls i el vaig començar a arrugar, a provocar el caos. Però, hem de ser optimistes i pensar que sempre vindran temps millors, per això mica en mica, el negre més intens dona pas a un negre més diluït, més tirant a gris i amb gotes de blau i verd. Aquests colors, més vius, ens deixen veure que comencem a millorar, ja no som tan negatius ni estem immersos en un pou sense sortida. Per tant, canviem d’etapa a poc a poc i unes tires una mica més gruixudes de color blau fosc i gris ens transporten a la següent fase, on comencem a recuperar l’estabilitat. Aquesta zona esta basada en les ones del mar, una fase intermèdia, en que com el mar tenim dies bons o de calma i d’altres de més dolents com les tempestes que agiten els oceans, però mica en mica aquestes recaigudes minven i per això les tires de paper es tornen més gruixudes i el blau més fort deixa pas a un blau més càlid, més difuminat, com el blau d’un cel d’estiu. Com podem comprovar estem recorrent els sentiments d’una ànima que té ganes de sortir-se’n i tornar a ser completament feliç. És aquesta força, aquesta il·lusió que mica en mica es va recobrant, la que ens porta a l’última etapa mitjançant un munt de fulls que passen del color blau al verd. Un verd que mica en mica és va tornat més viu, el verd de l’esperança, de la pau d’un camp de primavera amb la llum groga del sol, esquitxat de l’alegria més intensa amb un taronja ple de vitalitat, il·lusió i optimisme vers el present i futur que encara està per construir.

Amb tot això acabo, però vull dir que m’agradaria que tots ens quedéssim amb la idea de que sempre tindrem moments millors pels quals hem de lluitar. No si val rendir-se quan caiguem en la foscor!

Inés Oliva de Fuenmayor

Des de la nostra sortida a la platja d’Argelers que hi he estat donant voltes: com pot ser que un lloc tan bonic, fresc i alegre sigui símbol de tal atrocitat?

Un cop allà et sembla mentida que tot allò hagi succeït. Sembla un lloc normal, però en realitat té un passat horrible.

Allà hi han viscut, nascut i mort persones innocents, van ser víctimes d’una guerra, “danys col·laterals” que es diuen. Fins i tot he arribat a saber que membres de la meva família van viure, néixer i morir allà.

Quan la mires a través dels ulls de la història hi veus una platja de mar negre, brut i fastigós; però si no, tota la gent que ignora el seu passat, ni s’immuta.

A vegades les coses no són el que semblen.

Cristina Solanas

Nosaltres fent aquest treball voliem transmetre al públic, que la vida dels pirates a part de ser dolenta perquè feien coses que no tindríen que fer, teníen la llibertat absoluta, ningú tenia que manar-los a fer una cosa a menys que ho diguès el capità. Aquesta llibertat que tant ens va entusiasmar i motivar la vem fer servir una mica de guia per poguer fer el treball tan bé com vam poguer. El treball estava format principalment per un mapa del tresor, que era el principal objectiu dels pirates, una ampolla que abans havia estat el mètode de escriure una carta important o fins i tot posar-hi un mapa a dins, tirar-lo al mar i el que ho trobes tenia que investigar-ho.Espero que el treball us hagui agradat a tots i a totes.

Jordi Mas i Eudald Martinez

Amb aquest llibre, pretenia comparar el mar amb la vida. Penso que hi ha una relació molt important. El mar està format per aigua i si hi ha vida és precisament gràcies a aquesta. El mar pot estar un dia pla, tranquil blau i serè i el següent pot portar grans onades, igual que els estats d’ànim de les persones, un dia podem estar contents, sense preocupacions,etc en canvi el següent podem estar de mal humor, tristos i sense ganes de fer res.

Aquest llibre intervingut té un missatge molt clar: vol simbolitzar que l’amor és un mar en el qual hi podem experimentar moltes coses diferents. Enamorar-nos ens provoca un seguit de sentiments, moltes vegades contradictoris, com per exemple la il·lusió, la por, l’admiració, la idealització de la persona que estimem, la passió, l’angoixa, la enveja, la devoció, l’entrega, la decepció, l’alegria o la tristesa, entre molts d’altres. Són tantes les coses que sentim quan vivim l’amor en la nostra pròpia pell, que no acabaríem mai. Aquesta diversitat és representada, doncs, com un mar, un mar ple de sentiments. És cert que a vegades ens és difícil explicar amb paraules les contradiccions que estimar comporta.

D’altra banda, l’amor també està farcit d’incerteses. Molt sovint ens sentim insegurs per la por que tenim de perdre a la persona que estimem, per por de que les coses no vagin bé, per por que s’acabi aquella història que desitgem que sigui eterna. L’amor és incert. Mai podem estar segurs que durarà per sempre, ja que les coses són susceptibles de canviar. Per això la imatge també vol reflectir aquesta característica de les relacions amoroses.

La idea em va venir de cop, sense pensar-m’ho gaire. Vaig pensar que no seria gaire complicat de fer i que hi podria donar molt de significat, ja que podria utilitzar el meu llibre intervingut com una metàfora. L’amor està representat amb el cor vermell, que està al centre, i que el vaig fer enganxant una part de les pàgines centrals del llibre de manera que quedés la forma desitjada. Al voltant hi podem veure el mar, que són les pàgines del llibre pintades de blau, una mica alçades dels costats. Per donar color a la meva obra, vaig fer servir uns esprais de color blau i vermell. Els fils blancs pretenen donar un toc final que acabi d’omplir i faci l’obra una mica més artística i estètica. Simbolitzen el moviment, les onades i l’espuma que hi ha al mar.

Maria Oliva Campabadal.

Aquest llibre conté tots els poemes que he escrit, que considero que són petits retalls del meu cor. Porta un candau perquè jo opino que llegir el que ha escrit una persona es entrar dins d’aquesta persona, i per fer això es necessita “la clau”. L’he ambientat a sobre de la gespa perquè jo crec que el que un escriu és natural. La pluja la he aprofitat per simbolitzar el treball que han fet aquests “retalls de cor”.

Tomàs Férez Roig