Aquest llibre intervingut no és el resultat d’una primera idea que no va canviar, sinó que a partir de l’ocurrència inicial, que és va anar modificant i perfeccionant, en va sorgir el llibre que ara podem veure. La meva idea era transmetre estats d’ànim o la percepció dels moments d’una vida d’una persona, fets que ens provoquen sentiments divergents. Però aquest sentiments no canvien d’un instant a un altre, sense cap explicació. D’aquí ve la idea de que els canvis entre les diverses etapes del llibre no es produeixin de manera brusca, sinó que s’ha intentat trobar un mode en que els canvis fossin progressius.

Per començar a entendre’l, ens hem de situar en un dia (o etapes de la vida) d’aquells en que no tenim ganes de res, en que ho veiem tot fosc, en el que estem fets un embolic… i  ara podem veure com aquest estat d’ànim, o al menys a mi, ens suggereix colors foscos, com el negre. Aquest color apareix en una de les etapes del llibre i a més a més per intentar transmetre millor aquesta idea vaig fer talls molt petits als fulls i el vaig començar a arrugar, a provocar el caos. Però, hem de ser optimistes i pensar que sempre vindran temps millors, per això mica en mica, el negre més intens dona pas a un negre més diluït, més tirant a gris i amb gotes de blau i verd. Aquests colors, més vius, ens deixen veure que comencem a millorar, ja no som tan negatius ni estem immersos en un pou sense sortida. Per tant, canviem d’etapa a poc a poc i unes tires una mica més gruixudes de color blau fosc i gris ens transporten a la següent fase, on comencem a recuperar l’estabilitat. Aquesta zona esta basada en les ones del mar, una fase intermèdia, en que com el mar tenim dies bons o de calma i d’altres de més dolents com les tempestes que agiten els oceans, però mica en mica aquestes recaigudes minven i per això les tires de paper es tornen més gruixudes i el blau més fort deixa pas a un blau més càlid, més difuminat, com el blau d’un cel d’estiu. Com podem comprovar estem recorrent els sentiments d’una ànima que té ganes de sortir-se’n i tornar a ser completament feliç. És aquesta força, aquesta il·lusió que mica en mica es va recobrant, la que ens porta a l’última etapa mitjançant un munt de fulls que passen del color blau al verd. Un verd que mica en mica és va tornat més viu, el verd de l’esperança, de la pau d’un camp de primavera amb la llum groga del sol, esquitxat de l’alegria més intensa amb un taronja ple de vitalitat, il·lusió i optimisme vers el present i futur que encara està per construir.

Amb tot això acabo, però vull dir que m’agradaria que tots ens quedéssim amb la idea de que sempre tindrem moments millors pels quals hem de lluitar. No si val rendir-se quan caiguem en la foscor!

Inés Oliva de Fuenmayor